Capítol 17

La Marina

El Messenger de l’Àngela era un cementiri. La Marina ja ho suposava. Però abans d’agafar el telèfon —el més directe i senzill— va voler provar-ho. Li feiapal trucar a casa, parlar amb l’Àngela i demanar-li amb tota la barra l’adreça d’en Patrick. Era molt fort demanar-li a una germana la manera de contactar amb el seu nòvio per lligar-se’l. Encara que fos pel seu bé, encara que d’aquest contacte depengués la seva salut (la Lilian li ho havia remarcat). L’Àngela, en assabentar-sede les seves intencions tèrboles cap a en Patrick, es posaria més malalta i ella se sentiria més culpable. Què faria l’Àngela en el seu lloc? Va intentar imbuir-se de la personalitat de l’Àngela. Va tancar els ulls i va meditar.

La veia, la tocava, estava molt a prop de l’aura de l’Àngela, de la seva veu empàtica, de les paraules que llançava com les pilotes dels jugadors de la NBA i que entraven a la cistella d’una manera natural.

Estava claríssim.

L’Àngela seria sincera. L’Àngela es mostraria franca i reconeixeria que no desitjava ferir-la ni enganyar-la amb en Patrick, però que havia de complir una missió. Així, a sac, sense especificar ni entrar en els detalls escabrosos (res de petons, manetes, mirades ni paraules d’amor). Li diria que havien de… Va vacil·lar. Es va escalfar el cap buscant el verb adequat. Conèixer-se? No. Entrar en contacte? Encara menys. Intimar? Sí, això. Havien d’intimar com a amics íntims. L’Àngela diria que havien d’intimar i mai ningú no podria sentir-se ofès amb aquestes paraules, perquè deia el que havia de dir amb molta delicadesa. I un cop ho hagués dit, tindria per davant una arma poderosa: la veritat. L’Àngela sempre deia la veritat. En canvi, la covardia de la Marina i la seva manca d’autoestima li feien maquinar mentides miserables.

Sense donar-hi més voltes —començava a marejar-se— va prendre una decisió ràpida i va trucar pel mòbil. Era una trucada justificada. Acabava d’arribar i era lògic fer-li cinc cèntims del viatge. Va marcar sense titubejar.

—Digui?

—Hola, sóc la Marina —va dir fluixet perquè ningú no se n’assabentés.

—Marina? —es va estranyar la seva mare.

Horror, els seus pares ja s’havien oblidat de com es deia.

—Sí, la teva filla. Te’n recordes?

La seva mare estava estranyada.

—Per què truques a aquestes hores?

—Per dir-vos que ja he arribat.

—Ja m’ho suposava.

—I que estic bé.

—No calia.

La Marina es va sentir molesta.

—Podria haver tingut un accident.

—D’això, ens n’hauríem assabentat, de segur.

Li va fer tanta ràbia que es va sentir en l’obligació de preocupar-los.

—M’ha tocat una casa amb dos homes estrangers.

—A la teva mateixa habitació? —va preguntar la seva mare immediatament.

—No —va reconèixer, encara que de seguida va afegir per donar morbo a la informació—: Però són dos hostes italians.

—És clar, natural. Si són estrangers, deuen ser d’algun país.

La indiferència de la seva mare era ofensiva. No li amoïnava saber que en comptes de parlar anglès en aquella casa es parlava italià? I que en comptes d’una afectuosa família havia aterrat en un clan de la màfia?

—És que no és natural, no és cap família. Només hi ha dos paios desagradables i una vella rondinaire que em mata de fam.

I aquest cop la va encertar.

—Et mata de fam?

Això la feia sortir de polleguera, com a totes les mares del món, sobretot perquè havia pagat una bona pasta per a la manutenció.

—Només he sopat un sandvitx fred —va deixar caure la Marina com a munició de primera.

La veu de la seva mare va sonar francament alarmada:

—No hi havia res calent per sopar?

—No —va remarcar, engrescada.

—Ni una truita? Ni una salsitxa de Frankfurt? Ni una patata fregida?

La Marina es va fregar les mans.

—El sandvitx i va que xuta, sense postres ni res.

La seva mare va callar, devia estar calculant a quants quilòmetres era Dublín de Barcelona per llançar un míssil.

—Això no pot ser.

—Doncs és.

—Parlaré amb el teu pare.

Oh, no! Això sí que no. Les coses podrien complicar-se i després no seria capaç de resoldre-les. No hauria d’haver arribat tan lluny. Va intentar asserenar els ànims.

—No, no et preocupis. Era molt bo el sandvitx. Tot i que era fred estava molt fresquet i tenia un gust deliciós, de debò.

Però quan una mare es llança, es llança.

—Què hi havia dintre?

—Doncs…, formatge.

—I res més?

La Marina va intentar buscar companys al formatge solitari.

—Una mica de pernil dolç.

La seva mare va bordar:

—I després no t’han donat ni una miserable peça de fruita? Ni un got de llet?

La Marina va saber que havia de mentir.

—Sí, sí, m’he afartat de llet.

En realitat va mentir per evitar la tercera guerra mundial. Una mare espanyola és capaç de llançar un míssil contra el Parlament dublinès perquè han matat de fam la seva filla adolescent, ho saben tots els estadistes i polítics. Era el moment de canviar de tema.

—I l’Àngela?

—Malament.

—Vull parlar amb ella.

—No, que és molt car.

S’ho ensumava. L’avarícia familiar surava en l’ambient i s’estava quedant sense saldo. Hauria de pregar perquè li recarreguessin la targeta.

—Si us plau —va suplicar penedint-se d’haver-se’n anat de la llengua amb el sandvitx i d’haver perdut un temps preciós per aconseguir l’adreça d’en Patrick.

—Està descansant.

—He de donar-li una bona notícia de l’escola.

—I no pots esperar a demà?

La Marina tenia ganes de plorar.

—Mama, de segur que l’animo… Aquí tots l’estimen molt i es recorden d’ella.

Aquesta frase li havia sortit amb gust d’Àngela. Era la frase d’una germana bona que vol el bé de la seva germana malalta, desitja donar-li una alegria i pujar-li la moral.

La seva mare, commoguda per la seva bondat, va caminar pel passadís fent cloc cloc amb els talons fins a l’habitació de la malaltona.

L’Àngela feia veu d’ultratomba.

—Marina?

—Àngela, ja sé que estàs fatal, que et cauen els cabells i que se t’han rebentat les pústules i ho sento molt, però m’has de donar l’adreça d’en Patrick.

—D’en Patrick?

—Sí, és el contacte, vull dir que és la clau perquè et guareixis i he d’intimar amb ell.

Però l’Àngela no va captar el sentit correcte i amistós de la paraula intimar.

—Com que intimar?

—Fer-me íntima.

—Nòvios? —va traduir equívocament.

—No, només amics íntims. He de quedar amb ell i fer-li creure que sóc tu.

La veu de l’Àngela va sonar alarmada:

—Doncs això, ell creu que encara som nòvios.

La Marina ja ho havia notat.

—No et preocupis, encara que vulgui morrejar-me no em deixaré —va mentir pietosament.

Però no va tenir l’efecte que esperava. Va sentir un sanglot a l’altre costat del cable. Havia estat molt brusca?

—Àngela, Àngela, et juro que no passarà res.

L’Àngela es va empassar els mocs.

—Va ser molt bonic. No m’agradaria espatllar aquest record tan bonic.

La Marina es va sentir supermalament. ELLA podia espatllar un record amb la seva sola presència. Era una germana tòxica.

—És una ordre de la Lilian.

L’Àngela es va fer pregar.

—Pensaràs en mi quan estiguis amb en Patrick?

—És clar. No pensaré en res més —va jurar amb tota la barra de les mentideres professionals.

—Recorda que m’estima a MI —va insistir per deixar clares les coses i fer que la Marina se sentís un cuc nouvingut.

—Això està claríssim.

—La seva adreça és: 79 Guy Fawes Road, i el seu telèfon…

La Marina no donava l’abast a copiar. Ho tenia! Ho tenia!

—I el seu e-mail?

—El seu e-mail és… Ho sento, he de penjar, la mama no em deixa continuar parlant.

Es va tallar. No podia durar. La seva felicitat es va tallar de cop. Se li havia acabat el temps matern i havia quedat a pocs segons de la carambola. Però tenia el que volia. L’adreça d’en Patrick i el seu telèfon.

—Amb qui parlaves?

L’Antaviana, amb les antenes posades, papallonejava prop de la Marina.

—Amb la meva germana.

—Tens una germana?

—Sí, la Marina. La pobra és lletja, treu males notes i està malalta.

—I per què la Marina té l’adreça d’en Patrick i tu no?

—I tu què saps?

—Tinc ulls i orelles. Te l’acaba de dictar, mira, aquí posa… Road…

La Marina va perdre els papers i es va oblidar de ser conciliadora, amable i justiciera. Va ser simplement ella mateixa.

—Per què no et mors?

La baixeta torracollons va somriure amb satisfacció.

—Ja veuràs quan arribis a casa el merder que et munta la senyora Higgins.

I la Marina, en aquell moment, va saber que era veritat.