Capítol 5

En Ciceró

En C.C. va entrar com una tromba al despatx de casa buscant la causa del desastre i, efectivament, a les mans del seu pare va trobar la prova del delicte. L’Ernest havia desconnectat el mòdem en un acte premeditat de boicot. I no estava sol, l’acompanyava la Mercè, la seva mare.

—Connecta’l, connecta’l, ja! És qüestió de vida o mort! —va cridar.

Pensava en Mirior i en les poquíssimes possibilitats que tenia de sobreviure al drac. Però el seu pare el va aturar amb un gest taxatiu.

—La Mercè i jo volem parlar amb tu.

En C.C. es va estremir. Com era possible que els seus pares tinguessin la sang freda de proposar-li una de les repugnants reunions familiars que feien a vegades, mentre els seus amics es debatien entre la vida i la mort?

—Ara no, en un altre moment. Si us plau, connecta el mòdem, Mirior, ja deu estar mort.

La Mercè es va posar les mans al cap, com si s’avergonyís del que havia dit el seu fill.

—Ho veus? —va comentar aclaparada—. Això és el que m’amoïna.

L’Ernest es va escurar la gola i va somriure. Les dues coses pitjors que podia fer el seu pare. Aclarir-se la veu i estossegar una miqueta indicava que es preparava per fotre-li un rotllo d’hores; el somriure volia dir que estava convençut que era una persona boníssima nascuda per il·luminar el camí dels febles i fer-los combregar amb la veritat.

Vomitiu.

—Asseu-te i posa’t còmode. Hem de parlar llargament —i desmentint les paraules que acabava de pronunciar, es va posar a parlar tot sol sense esperar que el seu fill s’assegués—. D’un temps ençà, la Mercè i jo hem observat que tens algunes conductes anòmales. Et tanques a l’habitació hores i hores, no surts amb els amics, gairebé no parles i et connectes dia i nit a un joc que et té menjat el tarro. No podem continuar així, Ciceró.

Què es podia esperar d’uns pares que l’havien batejat amb un nom com aquest?

—Que no em diguis Ciceró! —es va permetre objectar a tot el rotllo.

Ho va fer perquè estava una mica nerviós. No ho havia d’haver fet, però ho va fer i se’n va penedir de seguida. ELLS estaven encantats amb aquest nom pedant.

—És el teu nom, és real, consta al DNI, al passaport, és un nom que t’identifica i nosaltres el vam escollir amb il·lusió.

—T’hem explicat qui va ser Marc Tuli Ciceró, aquest gran polític, filòsof i orador romà.

—I volíem que fossis tan valent com ho va ser ell amb les seves catilinàries i les seves filípiques…

—Recorda la frase seva: «La veritat es corromp tant amb la mentida com amb l’engany».

—I recorda que la llengua està al servei de la intel·ligència. La paraula et farà lliure.

Tot tenia un aire patètic i teatral. En C.C. estava acostumat des de nen aaquests mítings dels seus pares. Ja feia uns quants anys que sabia que l’Ernest i la Mercè —com es feien dir— eren estranys, ho va descobrir en adonar-se que els pares dels seus amics es deien papa i mama, escoltaven les cançons de RAC105 i creien que Ciceró era un davanter centre del Barça de Schuster. Primerament va pensar que els pares dels seus amics eren estranys. Després, a força de realisme, va arribar a la conclusió que els sonats eren l’Ernest i la Mercè, com ells li havien ensenyat a dir perquè se sentís més a prop dels seus veritables «jos» que no pas dels seus rols imposats.

Feia uns mesos que havien iniciat un setge ferotge. En C.C. els defugia i evitava el cara a cara perquè tenia les de perdre. L’Ernest i la Mercè parlaven, parlaven i s’escoltaven, s’escoltaven i pretenien que ell els seguís la veta i els digués «sí, bwana» a tot.

Es va atabalar. Era a les seves mans perquè posseïen el cordó umbilical del món al qual realment pertanyia: el cable del seu ordinador. I per recuperar-lo, hauria de passar moltes proves. Escoltar-los parlar, per exemple. Però no suportava sentir-se dir Ciceró. Era impronunciable, ridícul i estrafolari. Punt. No podien comprendre que posar Ciceró a un fill era una mala passada? No se’ls havia acudit que si li posaven aquest nom dels pebrots li farien conya la resta de la vida? Per culpa seva va ser un marginat des del jardí d’infants. I en aquells mateixos instants Mirior ja devia ser mort. Pitjor. Thana i Varlik no podrien defensar-se tot sols de l’embat de Trumble i també moririen. Es va posar com una moto.

—Mirior ja ha mort, i aviat el seguiran Thana i Varlik.

L’Ernest es va agafar a l’excusa que li servia en safata d’argent.

—Qui són aquests?

En C.C. tenia dues opcions: enganyar els seus pares o ensenyar totes les cartes. Atès que l’Ernest i la Mercè eren retorçats i morbosos, l’engany en si mateix seria una raó suficient per donar-los arguments per tota una vida. Era preferible, mil vegades preferible, dir la veritat i defensar-la amb enginy.

—Mirior és un gnom warlock, Thana una humana maga i Varlik un nan warrior. Les seves forces són limitades.

Va haver-hi un silenci espès.

—Són els teus amics…, suposo —va dulcificar la Mercè.

Però en C.C. va recordar la difícil situació que estaven vivint i va decidir treure’n partit dramàtic.

—Ho eren fins fa cinc minuts! Però… per culpa vostra deuen estar cridant el nom del porc per haver-los abandonat.

L’Ernest el va tallar i li va parlar gairebé lletrejant la frase, com si el seu cervell estigués embussat.

—No-els-has-a-ban-do-nat. Jo t’he desconnectat el mòdem i has tornat a la realitat. Ho entens? Els teus amics no existeixen, aquest altre món no existeix, només existeix aquest món on som ara la Mercè, tu i jo.

I va acompanyar la seva lliçó amb ganyotes i gestos.
I si hagués tingut un guix a la mà, hauria dibuixat tots dos mons, el real i l’imaginari, i hauria guixat l’imaginari amb una gran creu i a sota hauria subratllat MÓN INEXISTENT.

En C.C. va prémer els punys. Fantàstic. El seu pare ja havia inventat una teoria estúpida sobre el món inexistent, l’havia verbalitzat amb el seu didactisme merdós i s’havia enamorat del seu propi descobriment. Que intel·ligent que sóc, devia estar xiuxiuejant. Estava tan pagat d’ell mateix que potser voldria escriure un llibre.

Fastigós.

La Mercè patia. Possiblement no estava d’acord amb els mètodes de l’Ernest i en C.C., com a bon estrateg, va decidir que aprofitaria l’esquerda i tractaria de dividir-los.

—Mercè, sispli, necessito un minut de no res. Ja sé que estic jugant, però no puc deixar-los penjats. M’heu ensenyat a ser solidari, o no?

La Mercè no va picar l’ham.

—L’Ernest vol dir que encara que a tu et sembli que les teves vivències són emocionants, el joc no és real, que els teus amics no es moriran i que no passarà res.

En C.C. va fer petar la llengua.

—I tant que sí! Vés i explica-ho a Xerxes. Si Mirior, Thana i Varlik es moren, Xerxes em jutjarà per traïdor i m’expulsarà de la colla.

—Xerxes?

L’Ernest i la Mercè van creuar una mirada d’estupor que en C.C. va interceptar.

—Xerxes és el líder.

—O sigui que el líder pot jutjar i condemnar els altres —va mastegar l’Ernest, foteta.

Tant se’ls en fumia, qualsevol excusa els semblaria prou bona per fer-hi sang. Les seves vides eren grises i avorrides i per adobar-les amb una mica de sentit no tenien cap recurs millor que inventar-se noms ridículs i ficar els nassos als jocs del seu fill.

—Un minut! Deixeu-me connectar un minut i després en parlem —i, més humilment, va afegir—: De debò que us entenc, i entenc perfectament que penseu que estic sonat.

La Mercè es va estovar.

—El deixem que s’acomiadi i després xerrem.

Però l’Ernest va ser inflexible.

—No pot ser. Això és donar-li via lliure. S’ha de tallar en sec.

—Tallar? —va exclamar en C.C., horroritzat.

El seu pare havia emès el veredicte.

—S’ha acabat. Has arribat massa lluny, fill.

En C.C. es va fregar els ulls a punt de posar-se a plorar, però no per sentir-se dir FILL, una paraula insòlita en boca de l’Ernest.

—Com podeu dir això? Si ni tan sols he pogut arribar al cau de Trumble!

Oh, no! Hauria hagut de tancar la bocota. Qualsevol defensa seria utilitzada per l’acusació en contra seu.

—Trumble?

—El drac maragda!

En C.C. no sabia que els reus tenien dret a un advocat.

—I què pretenies fer al cau del drac si es pot saber?

I en C.C. tampoc no sabia que els advocats recomanaven callar als acusats.

—Lluitar i vèncer-lo per aconseguir el botí.

Es va voler empassar les paraules que havia pronunciat. Si en algun moment havia jugat amb un petit avantatge, l’havia perdut tot. Els havia regalat arguments per un tub per tancar-lo la resta de la seva vida. L’Ernest es va fregar les mans i va traduir.

—Matar i robar.

La Mercè, astorada, va preguntar amb un filet de veu.

—És això el que aprens?

En C.C. es va defensar estúpidament, sense estratègia.

—Però no tinc el botí, ni he matat el drac ni res!

La veu de l’Ernest va retrunyir com un míssil assassí.

—Ciceró! Calla!

En C.C. va callar. No els importava el que digués o
el que pensés, no els importaven els seus amics, ni les lleialtats que tenien, ni tan sols les conseqüències dels actes que duien a terme. Només els agradava escoltar-se dir bajanades.

—Quin és el teu altre nom?

En C.C. va abaixar els ulls i va dubtar si confessar la seva altra naturalesa o guardar el secret. Però tant li era.

—Raeyn.

La Mercè li va fer la pregunta amb una lleu tremolor de veu.

—I què ets? Vull dir quina raça.

Arribats a aquest punt en C.C. va ser franc.

—Un elf caçador.

—Diürn o nocturn?

L’Ernest se la va quedar mirant.

—I això quina importància té?

La Mercè va deixar anar un sospir fora de lloc.

—És que —va mussitar— m’agraden els elfs nocturns.

L’Ernest no ho entenia.

—Què?

La Mercè es va defensar.

—Un elf és guapo. Vull dir que no és monstruós.

—Tots són monstruosos. Aquest joc és una monstruositat.

La Mercè no era tan radical.

—Ho sento, Ernest, t’agradi o no, els elfs són bufons i els nocturns especialment.

En C.C. va dir oportunament:

—Sóc nocturn.

Però els seus pares el van ignorar i van continuar el diàleg a dos per damunt seu.

—Bufó un elf caçador? Saps quantes armes terrorífiques té aquesta criatureta tan bufona?

—No parlo per parlar, em vaig connectar una vegada i vaig estudiar una mica les races i tot això.

—Això vas fer?

—I és clar, m’havia d’informar i et vaig informar a tu. Et vaig passar o no et vaig passar un informe?

—El que jo no sabia era que l’havies aconseguit de primera mà.

En C.C. va intentar escapolir-se aprofitant el desconcert, però el van pescar.

—On vas?

—Jo, doncs, estàveu discutint i no volia molestar-vos, jo només, jo…

Ni tan sols se li acudia una excusa.

—Seu i escolta, encara no hem acabat.

Allò pintava fatal.

—Què més voleu? He perdut els meus amics, tots
creuen que sóc un traïdor.

—S’ha acabat —va sentenciar l’Ernest.

En C.C. no s’ho podia creure.

—El què s’ha acabat?

—El joc. Caput, finito.

A en C.C. li va faltar aire i es va sentir com si li haguessin tallat el coll i el cap caigués rodolant dins el cistell de la guillotina.

—Així, de cop?

La Mercè es va mossegar les ungles i va mirar de reüll
el botxí.

—És l’única manera. De cop i volta, no fa tant de mal.

Esgarrifós.

—Has de ser un noi normal.

—I fer coses normals com els altres nois de la teva edat.

En C.C., acoquinat, es va arrencar un grapat de cabells i va pensar que només tenia un camí, el que ells mateixos li havien ensenyat. La demagògia.

—Voleu que em drogui? És això?

Silenci i estupor.

—Perquè, per si no ho sabíeu, aquestes són les coses normals que fan els altres nois de la meva edat quan queden.

Els va desconcertar una mica i va continuar d’aquest pal. Els havia agafat desprevinguts.

—O preferiu que m’entrompi?

Intercanvi de mirades eloqüents. Estava encertant de ple. De fet era l’únic fill dels amics dels seus pares que no havia agafat una bona trompa la nit de dissabte.

—Voleu que surti de nit a fer el notes amb la litrona i que em portin a comissaria? És això?

Hauria hagut d’aturar-se en aquest punt. Però en C.C., engrescat pel seu èxit, va voler anar més lluny i es va passar de la ratlla.

—Si voleu, també puc anar als concerts i fotre’m d’hòsties amb els mossos d’esquadra i cremar contenidors.

S’estava animant. Li estava sortint de conya. A la Mercè li brillaven els ulls i l’Ernest es posava guenyo. Era això el que volien, no? Li van posar Ciceró perquè fos un mestre de la retòrica i els estava deixant bocabadats. Però la seva vacil·lació mentre decidia si els amenaçava de fer-se terrorista, suïcida o okupa el va perdre.

Ells van prendre la paraula i el van estomacar.

—Prou.

—Ens estàs embolicant.

—No pixis fora de test, Ciceró.

—Aquest joc t’ha menjat el tarro.

—Parlem clar, és un VICI.

En C.C. va sortir de polleguera. Volien vicis? El seu dit acusador es va detenir a la butxaca de l’Ernest.

—I tu què? Tu fumes.

—És adult —va defensar la Mercè.

La cosa estava difícil. No aconseguia dividir-los, no aconseguia provocar-los i li fotien queixalades de dues en dues.

—I què? Potser he denunciat l’Ernest perquè m’embruta els pulmons?

—Ja n’hi ha prou.

—I la Mercè juga a cartes.

Ella no va esperar l’ajuda del marit. Es va defensar tota soleta.

—Jugo amb les amigues.

—I què? És un vici, un mal exemple. Hauria de dur-te als tribunals i enviar una carta al protector del menor per incitar-me al joc, però jo us perdono a tots dos, sou vosaltres els rancorosos.

Van callar uns dos segons i els va costar prop d’uns deu segons més embastar el discurs. I van parlar en plural majestàtic. No importava de qui fos la veu. Estaven d’acord en tot. Repugnant.

—Molt bé. Fins aquí ens hem anat controlant, però la nostra paciència té un límit. T’hem educat des de la responsabilitat compartida. Hem dialogat amb tu i hem decidit democràticament les coses.

En C.C. va dir:

—Doncs això, no podeu convertir-vos en uns tirans i prohibir-me coses per la cara. Puc jugar unes hores al dia. Controlo molt, no sóc un pirat. He tret bones notes, oi?

—Hi ha milers de coses per fer en comptes de jugar.

—Ah sí? Quines? Amb nou-centes noranta-nou em conformo.

—Pots llegir.

En C.C. va riure histèricament.

—Llegir? Sabeu el que esteu dient? Els qui llegeixen molt acaben com una cabra. Mireu el Quixot, com va quedar el pobre.

Però no va aconseguir l’efecte desitjat.

—Doncs hauràs d’anar buscant una altra manera d’entretenir-te, perquè al lloc on aniràs no tindràs ni un sol ordinador.

En C.C. va parpellejar. Ho havia sentit bé? L’enviaven a algun lloc?

—On aniré?

La Mercè va intentar explicar-li-ho amb suavitat.

—A passar unes vacances molt maques amb nois i noies de la teva edat, sense ordinadors i lluny d’aquí.

—M’envieu a un reformatori? Us avergonyiu de mi i em voleu tenir lluny, per estalviar-vos la mala consciència de veure’m cada dia infeliç, desgraciat i traumatitzat.

L’Ernest no va voler endolcir la píndola.

—Viuràs amb una família irlandesa i aniràs a classe d’anglès cinc hores al dia. Tindràs prohibida la connexió a internet.

En C.C. va trontollar. La veritat en el món real era molt més crua que la mort en el món imaginari. Potser perquè, tal com li havia deixat claríssim el seu pare, el món imaginari no existia.

Llavors, com podien prohibir-li una cosa inexistent? Gran pregunta sense resposta.