Capítol 42

La Queralt

Un cop en C.C. va ser prou lluny, la Queralt i l’Antaviana, que feia molta estona que estaven ajupides, es van aixecar del seu amagatall amb les cames entumides i esgarrapades. Natural, s’havien amagat darrere d’uns matolls que, de fet, eren uns arços i des d’allà van fer d’espietes. La Queralt encara no havia acabat de pair la transformació de la Marina en l’angelical Àngela. Li molestava especialment la seva perfecció. La veia com una amenaça.

—És impossible ser tan maca. Per força li ha de fer mal —va mastegar envejosa en veure com la Marina creixia, s’arrodonia, canviava el cutis i els cabells i es convertia en una top model.

Tot i que finalment tot havia acabat bé: l’Àngela s’havia esfumat i en C.C., sol i fumut, tornava amb la cua entre les cames. Calia ser discretes i no deixar que en C.C. les descobrís; res empipava més els nois que saber-se vigilats, va pensar la Queralt.

La troballa de la tomba d’en Patrick i la seva roba l’havia impressionat i havia confirmat les seves pitjors sospites: l’Àngela havia assassinat el pobre irlandès. L’aparició de les fades, en canvi, havia entusiasmat l’Antaviana, que, bocabadada amb la Lilian, no parava de parlar-ne. El problema era que la Queralt no les havia vistes i l’Antaviana no s’ho podia creure.

—És impossible que no hagis vist les fades. Ni tan sols les has sentit?

—No.

—Ni has vist la carrossa amb els cavalls?

—No.

—Ni en Diancecht?

—No.

—Hauries d’haver menjat algun bolet.

—Quin?

L’Antaviana li’n va acostar un que creixia sota un roure.

—Aquest. Si el llepes, podràs veure les fades.

La Queralt no deixava de sorprendre’s de la macarrònica cultura general de la baixeta poca-solta.

—Tu ho has fet?

—És clar. De totes maneres no em cal; el món és ple de fades i follets i de nena els veia sovint.

La Queralt no acabava d’empassar-s’ho i va llepar el bolet sense gaire entusiasme, no fos cas que la petita i imprevisible Antaviana volgués emmetzinar-la.

—Les fades molen. Jo en vull una per dur-la sempreamb mi, demanar-li tot el que vulgui i convertir-me en algúdiferent cada matí. Seria molt guai. Tu qui voldries ser?

La Queralt la va considerar una pregunta idiota i no es va dignar a respondre. L’Antaviana, en no obtenir resposta, va continuar amb el seu monòleg sense deixar-la de petja.

—Jo voldria ser famosa i alta, però també m’encantaria convertir-me en un gos. I tu?

La Queralt es va preguntar per què s’havia creuat en el seu camí algú tan summament impresentable com l’Antaviana. Però potser ja era massa tard per fer-se aquella mena de preguntes.

—I un orangutan? No facis aquesta cara, diuen que són molt intel·ligents; potser tens avantpassats orangutans. L’avantatge és que si fossis un orangutan, podries fer servir les mateixes ulleres.

Era impossible. Ni tan sols ignorant-la aconseguiria que callés la bocassa.

—No vull ser un orangutan! —va cridar la Queralt.

—Bé, no et posis així, només era una idea —i sense cap intermitència va canviar de tema—. A mi m’ha agradat més la violeta. Jo em quedo la violeta i tu et quedes la porpra. Et faig un bon tracte, la porpra mana més que la violeta.

—De què dimonis em parles? —va esclatar la Queralt, desconcertada del tot.

—De les fades, de què vols que sigui. No estem seguintles fades?

A més de paparra i xerraire era estúpida, va pensar la Queralt.

—No. Estem seguint en C.C.

L’Antaviana es va parar en sec.

—Per què?

—Perquè m’agrada! —va exclamar la Queralt fastiguejada.

Era molt cansat tenir una amiga sorda. Per què havia de repetir-li les coses cada cinc minuts?

L’Antaviana va tenir un petit disgust.

—I les fades? A mi m’agrada la fada violeta.

La Queralt va tenir ganes de fúmer-li un bolet, però va recordar que allò era violència i que ella era una bona persona.

—Deixa en pau les fades, són perilloses.

L’Antaviana, però, podia ser més perillosa encara.

—Jo vull una fada padrina que em concedeixi tots els desitjos. La necessito, és el que més desitjo a la vida. Sense una fada, res no té sentit, ho acabo de descobrir. Si l’Àngela en té una, jo també. Vull la fada de l’Àngela —va ploriquejar.

La Queralt va començar a posar-se nerviosa.

—Està bé, està bé. Tindràs la teva fada, però segueix-me.

—M’ho promets?

—T’ho prometo.

La Queralt es va tranquil·litzar. L’Antaviana, sobtadament alegre, va continuar la marxa fent saltironets i cantussejant. Era increïble com podia arribar a tenir un humor tan voluble.

—L’Àngela semblava una mica falsaca, no trobes? Tan rossa i tan perfecta, jo no m’ho empasso —va deixar anar amb veueta innocent jugant al seu joc preferit de provocar sarau.

La Queralt va notar una bafarada de ràbia. Va fer petar els ossos de les mans, va tancar els punys i va estrènyer la mandíbula. Fins i tot va tenir por de si mateixa.

—L’Àngela s’ha lliurat pels pèls —va sentenciar amb veu ronca.

—De què?

—Que li arrenqués els ulls amb les meves pròpies mans.

L’Antaviana va aplaudir engrescada, i la Queralt, en adonar-se de la bona rebuda de la seva nova personalitat venjativa, va abonar-s’hi.

—S’ho mereixia.

—Ho hauries fet?

—Naturalment. Si no arriba a deixar plantat en Ciceró i a dir-li que es fixi en mi, la mato.

La Queralt estava sorpresa de les seves pròpies paraules.

L’Antaviana va fer un xiulet i va continuar amb les seves preguntes improcedents.

—I com preferiries matar-la? Amb sang o sense sang, lentament o de cop?

—Que se’ns escapa! —va exclamar de sobte la Queralt anant-se’n per la tangent.

En C.C. havia apressat el pas i anava de dret cap a la gola del llop, s’endinsava un altre cop al bosc.

—S’està equivocant de direcció —va observar l’Antaviana encertadament.

Però la Queralt ja se n’havia adonat i començava a estar molt, molt empipada.

—No en serà capaç?

—De què?

—En C.C. l’està seguint.

—A l’Àngela?

—Però, però que no se n’adona?

—De què?

—Com que de què? Està en perill. L’Àngela és una assassina en sèrie. S’ha carregat en Patrick.

Curiosament l’Antaviana va defensar l’Àngela:

—Però ella li ha dit a en C.C. que se’n vagi. Ho hem sentit. Ha estat en C.C. qui ha decidit seguir-la, n’està molt penjat.

Per a la Queralt va ser com un cop de puny a la boca de l’estómac. Saber que en C.C. preferia aquell cap de serradures la va omplir d’amargor. Però, continuava sent una bona noia…

—En C.C. no sap el que vol —va mormolar per justificar-lo—. Com pot seguir aquesta Barbierossa de plastilina?

L’Antaviana li va donar la resposta:

—Segurament als nois els agraden les Barbies, les pijes i les rosses de plastilina. Les noies com tu, de carn i ossos, bé, amb més carn que ossos, no teniu èxit. No t’empipis, però és la pura veritat.

—Calla d’una vegada! —va explotar la Queralt, que no suportava la veu d’espinguet de la petita Antaviana ni, és clar, les coses que deia.

—Va cap als turons —va suavitzar l’Antaviana.

—Què et pensaves? Vol entrar-hi.

—On?

—Al regne dels Tuatha Dé.

Però l’Antaviana, en comptes d’estranyar-se ho va pair i va assenyalar a la seva dreta.

—Anem per aquí, l’enxamparem —i va assenyalar unasendera.

La Queralt es va quedar de pasta de moniato.

—Per què per aquí?

—Perquè hi ha una entrada secreta.

—No es veu.

—Si és secreta és perquè no es vegi, però hi és.

—I tu com ho saps?

L’Antaviana era molt sensible.

—És que no t’ho creus, eh? M’estàs dient mentidera?

La Queralt, senzillament, no se la creia. Per quins set sous aquella poca-solta havia de saber on era l’entrada secreta al turó de les fades i ella no?

—Deixa’t de ximpleries.

Però l’Antaviana es va negar a seguir-la.

—Jo per aquí no hi vaig!

—En C.C. és a punt de desaparèixer! —va insistir la Queralt.

L’Antaviana es va posar tossuda.

—Hi ha una cosa molt lletja que surt d’aquí dins, de les roques del turó.

La Queralt va sortir de polleguera. Per culpa d’aquella tarada perdria el seu amor, en C.C.

—Això que dius és una bajanada.

—Que no ho perceps?

—Doncs no, mira, no estic per a experiències parasensorials. Corre, anem! —va cridar la Queralt, esverada.

—Aquest camí és perillós —va replicar l’Antaviana, i es va asseure a terra, tranquil·lament, com si fos l’hora del te.

La Queralt, descol·locada, continuava sense entendre per què s’havia aliat amb una criatura tan imprevisible com l’Antaviana.

—Anem —li va cridar.

I va sortir corrents darrere d’en C.C. sense fer-li cas. No li cabia al cap que una poca-solta ignorant i capritxosa presumís de llesta i li plantés cara a ella, un gnom warlock de nivell 19 de nom Mirior. Inconcebible.