Capítol 52

La Marina

Es va despertar sobre un matalàs de plomes amb la certesa que havia dormit d’una tirada. Va estirar a poc a poc les cames i els braços, va badallar, i un altre cop es va deixondir, mig endormiscada, damunt els llençols que feien olor de lavanda. El cap enfonsat sobre el coixí de seda estava deliciosament buit de preocupacions. Una música de violins li rentava les penes i bressolava els seus somnis recents, i una veu trista, com lade la Loreena McKennitt, l’acaronava. Era a la glòria. I desobte, un ensurt la va fer incorporar-se del seu jaç. Era morta? Es va pessigar els braços i va sentir un dolor reconfortant. Era viva.

—Bon dia, estimada.

—Com has dormit, bonica?

Qui així li parlaven eren dues noies rialleres vestides amb túniques vaporoses. Eren encantadores i la Marina va correspondre a la seva amabilitat amb un somriure.

—On sóc? —va preguntar amb veu maldestra.

—Qui ets? —li van preguntar al seu torn.

—Sóc, sóc…

Estava atordida, no recordava amb exactitud el seu nom ni el que li havia passat, només tenia el record boirós d’una caiguda vertiginosa i després, res més. Era horrible. Sabia que tenia un nom, o potser dos, sabia que vivia en algun lloc, sabia que hauria de saber-ho, però com més s’esforçava a pensar-hi més espessa es tornava la boirina de la seva memòria.

—No puc recordar-ho —va confessar, angoixada—. On sóc? Qui sou vosaltres?

Les dues noies van bescanviar una mirada còmplice que la Marina va pescar al vol i que li va fer suposar que li amagaven coses.

—No et preocupis —la van tranquil·litzar a manera de resposta.

—Em sento estranya —va confessar la Marina.

I era cert. El cos era més lleuger, les idees suraven escampades, els records s’havien difuminat.

—És natural. No t’espantis —va mussitar una d’elles agafant-li la mà.

La Marina la va notar freda i, instintivament, se’n va desprendre d’una estrebada i es va arraulir agafant-se les cames i tancant els ulls, com quan estava espantada. Aleshores, en prémer les parpelles, va veure una cara coneguda.

—C.C.! —va cridar de sobte—. Veig en C.C.!

—Com dius? —va preguntar una de les noies aixecant les celles—. Et recordes d’alguna cosa?

La Marina no va gosar repetir el nom, intuïa que el sol esment d’un nom era un sacrilegi.

—He dit res? —va preguntar obrint molt els ulls i fent-se la boja.

Les dues noies l’havien sentit perfectament.

—En C.C.

—Això has dit.

—Ah, doncs no sé què vol dir.

—Vol dir que has vist en C.C.

—Pensa en C.C., sigui el que sigui —li va ordenar la noia amb posat autoritari.

I això va fer. En C.C. apareixia nítid i aquest va ser el començament; a mesura que estirava de la corda d’en C.C. anaven sorgint altres noms, altres llocs, altres cares, altres referents. Al cap d’uns instants va saber que es deia Marina, que havia fugit de la cort de Finvana i que la Queralt l’havia llançat al pou. Així doncs, el més probable és que fos a l’Avern. Un calfred li va recórrer l’espinada, però no va obrir la boca.

Les dues noies la van convidar a xerrar.

—És un germà?

—És un lloc?

—És un nom en clau?

—Pensa.

—Pensa.

Era un interrogatori en tota regla. Fossin qui fossin les dues noies havia d’enganyar-les.

—No ho sé, ha estat una cosa momentània, com un esclat que després ha desaparegut. Ara no recordo res, absolutament res.

—És natural —van dir a tall de resposta.

Estaven una mica més tranquil·les.

—Per què? Què em passa? —va preguntar la Marina.

Però les noies anaven a la seva. Van xiuxiuejar entre elles i, mentre una li apartava els cabells del front com si fos una malalta, l’altra abocava una beguda escumosa en una copa de cristall.

—Au, beu, és deliciós —va dir—. T’anirà bé.

No li va agradar gens. Feien servir les mateixes tàctiques que les infermeres abans de vacunar. Fos el que fos la beguda, era millor no prendre-la. Va fer un glopet, va estossegar i va aprofitar per escopir el líquid a la mà.

—Oh, ho sento, és boníssim.

Es va passar la llengua pels llavis fingint que llepava la dolçor del licor.

—Huuummmm.

—Au, beu-ne una mica més.

—Moltes gràcies, n’he begut un bon glop i era deliciós.

Les dues noies es van quedar en silenci, contemplant-la, no semblava que tinguessin cap pressa. Segurament tenien tot el temps del món. L’eternitat. La Marina es va estremir i va observar els seus moviments pausats, tranquils, la seva respiració lenta i la seva mirada vidriosa.

Va intentar imitar-les.

Mai no havia estat bona en els exercicis de relaxació, normalment li agafaven moltes ganes de riure, però en aquells moments no volia cagar-la i es va posar a pensar en platges daurades pel sol i bajanades com les que els deia la professora d’educació física. Després d’una bona estona de passejar mentalment per paisatges avorrits, va aconseguir alentir els moviments i que les galtes s’empal·lidissin. Les dues noies van donar el seu parer satisfetes.

—Això està millor.

—Molt millor.

La Marina es va aixecar amb cura. Com menys parlés millor.

—Ja no sents cap inquietud, oi que no?

—Doncs no —va mentir.

—No t’importa qui eres, ni d’on venies.

La Marina va tenir ganes de cridar que sí, que estava morta de por i que volia sortir d’allà i tornar al costat d’en C.C. i besar-lo. Però es va reprimir. Amb posats propis d’un autòmat, es va allisar el vestit.

—Gens ni mica —va comentar sense comprometre’s.

Les dues noies es van mirar amb complicitat i després van picar de mans delicadament.

—Veniu totes cap aquí!

—La nova ja s’ha despertat.

—Podeu portar els regals.

I de mica en mica van anar arribant. La Marina aviat es va veure voltada d’un munt de noies tranquil·les i rialleres que li oferien roba, perfums i sabates.

—Benvinguda.

—Encantadora.

—Que maca!

La Marina va quedar enmig de totes. Va calcular que sumaven una cinquantena i que tot i les seves diferències tenien un aire de família. Eren joves i boniques i semblaven una mica sonades. Potser era per la mirada vidriosa o pels gestos lents o pel parlar pausat.

—Vaja, vaja, així que no saps on ets.

La Marina va fer un cop d’ull al seu voltant. La sala, d’una blancor enlluernadora, era àmplia i espaiosa i els sostres cassetonats descansaven sobre majestuoses columnes dòriques. Aquí i allà les fonts d’aigua fresca i les jardineres curulles de gardènies i camèlies li feien difícil destriar si era en un palau o en un jardí. Tanmateix, els vitralls de formes gòtiques li permetien veure un cel il·luminat de tons opacs, a mig camí entre el crepuscle i l’alba. Es va posar dreta i va caminar lentament fins al jardí i, en mirar el cel, va descobrir sorpresa que no hi havia una lluna, sinó centenars. Llunes blaves i opaques que il·luminaven el jardí com una festa d’aniversari.

—Sempre és de nit aquí? —va preguntar la Marina.

—Ho sembla.

—Però cada nit és diferent.

—Hi ha nits més fredes i d’altres més xafogoses.

—Hi ha nits amb més llunes i d’altres amb menys.

—Hi ha nits de pluja d’estrelles.

—Hi ha nits d’estels.

—Hi ha nits d’aurores boreals.

—Hi ha nits de llampecs.

—Hi ha nits de fantasmes.

Totes les noies parlaven amb veu harmoniosa i es notava que volien afalagar-la.

—O sigui que viviu sempre de nit —va dir la Marina per resumir.

—Vivim en la nit eterna —va dir una noia pigada amb veu de poetessa—, vivim la nit de les mil llunes, les constel·lacions canviants i els somnis fets realitat.

—Benvinguda al regne de la cort fosca —va proclamar una noia de somriure ample.

La Marina va sentir com se li gelava la sang a les venes, però va dissimular.

—Aquí seràs feliç si saps el que significa aquesta paraula.

—I si no ho saps, ho sabràs ben aviat.

Les noies no semblaven perilloses. Al contrari, li oferien consol, companyia, amistat. Però per a tot això, per poder gaudir de la placidesa de la cort fosca, havia d’abandonar els seus records. Recordar era enyorar i patir.

Molt bé, es faria passar per una més i tractaria d’esbrinar com podia sortir d’allà amb discreció. Si hi havia una porta d’entrada, trobaria una porta de sortida. Mentrestant procuraria no pensar en tot allò que l’amoïnava. Es va jurar que no pensaria en el seu C.C., ni en la Queralt, ni en la Mrs Higgins. Ni en l’Àngela. L’Àngela? L’Àngela! I de sobte es va adonar que tenia l’aparença de l’Àngela. I l’Àngela va respondre a la seva crida i va començar a despertar del seu oblit.

—Gràcies per acollir-me entre vosaltres. Seré molt feliç aquí. Ho intueixo —va dir de sobte amb estil angèlic.

Bé per l’Àngela. Bé pel seu altre jo.

Entre riures i xiuxiuejos la van despullar i la van ficar en una banyera de bombolles d’aigua calenta. Milers de mans sol·lícites li van rentar els cabells, la van pentinar, li van fer massatges amb fragàncies de flors de bosc, la van vestir amb una túnica vaporosa i li van calçar els peus amb sandàlies de plata. Després, van dur-la davant d’una taula plena de menges exquisides i va triar-neles que la seva mare, seguríssim, li hauria prohibit, les més greixoses, dolces, calòriques ibaixes en proteïnes i fibres. Va menjar lentament, sense delit, però també sense modals, com les seves companyes, que agafaven els pastissos amb les mans i esllepaven delicadament els dits sucats de nata. I tot tenia un gust més saborós. Després la van convidar a sortir fora.

—I ara a jugar.

Potser perquè era de nit, qualsevol proposta tenia un aire clandestí, com d’amagatotis. Es va imaginar tobogans gegants, laberints excèntrics i pistes de bàsquet, però la realitat va superar totes les seves expectatives. Davant la seva sorpresa, el jardí, aquell espai màgic dellums espurnejants i aromes estiuenques, era ple de taules amb enormes panells. Les noies, sense empentar-se, van anar ocupant els seus llocs predilectes i van prendre possessió ordenadament de ratolins i teclats.

La Marina es va quedar bocabadada.

—Què feu?

—Jugar. Jugues amb nosaltres?

La Marina va balbotejar, assenyalant els panells:

—Però, però, són jocs virtuals.

—Són jocs —va respondre una noia amb una simplicitat rotunda.

—Són un regal del Senyor Fosc.

—Pots ser el personatge que vulguis i pots viatjar a qualsevol lloc que et passi pel cap.

La Marina va anar assimilant lentament aquella nova meravella i va fer un tomb obrint uns ulls com melons i sentint-se atreta per tots els jocs.

—Vols endinsar-te en les masmorres del castell de Gòndor?

—Vols beure de la font dels secrets del bosc de Lohengrin?

—Au, seu, ens cal una companya d’aventures per remar en la nostra barca de joncs.

Mai no li havia passat res semblant. Mai no havia imaginat un paradís virtual d’aquelles dimensions ni mai no havia tingut aquell munt d’amigues disposades a fer-li un lloc per participar en els seus jocs. Al revés, estava acostumada als buits, els silencis, els riures fotetesi els xiuxiuejos que, traduïts, significaven: «tu sobres». Nos’ho va pensar dues vegades i va aprofitar l’oportunitat de passar-s’ho bé. Sense demostrar un excessiu entusiasme i procurant que no se li encenguessin les galtes de l’emoció, va pujar cims nevats, va lluitar contra orcs ferotges i va aconseguir rescatar el tresor de la reina elf. Es va divertir com si cada segon fos l’últim de la seva vida. I potser era així, ja que tot resultava tan irreal que potser no era cert. Jugar de nit era emocionant i de mica en mica es va anar contagiant del cuquet del joc. Les noies, en canvi, jugaven sense passió. Feia tant de temps que vivien en la tebiesa del bany maria de la felicitat relativa i que contemplaven el món a través de pantalles que havien oblidat la frescor d’un glop d’aigua quan es té set, o el gust d’asseure’s en una cadira quan les cames fan figa.

De sobte va passar una cosa que va trencar aquest preludi de felicitat eterna. Una música misteriosa, com un rèquiem de Mozart, va inundar l’estança. A les noies se’ls van encendre els ulls i la Marina es va deixar dur per la seva alegria. Va saber que estava a punt d’assistir a un esdeveniment sensacional. I no es va equivocar. Embruixada per la melodia i seguint els passos de les seves companyes, va arribar fins a una sala coberta de catifes i va esperar en silenci, com totes.

Uns minuts més tard va fer l’aparició un personatge fascinant. Tenia l’aire d’un príncep, els posats d’un cavaller i el somriure d’un seductor. Els seus ulls eren foscos, els passos ferms, i la veu era suau com el vellut xopat d’anís.

—Bona nit.

—Bona nit —li van respondre educadament les noies.

—Benvinguda, estimada —va dir el nouvingut, adreçant-se a ella.

La mirava a ella, només a ella. La Marina es va sentir que defallia en notar els seus ulls negres fixos en ella. Era el Senyor Fosc, no n’hi havia cap dubte. El seu magnetisme l’havia deixat sense alè.

Totes les noies van fer rotllana al seu voltant. No, no podia ser. Era impossible que algú com ella fos objecte de tant d’interès, de tanta expectació. I just en el moment que la Marina, morta de vergonya, pregava per tornar-se invisible, l’Àngela va prendre el relleu.

—Bona nit, senyor meu. Celebro que m’hàgiu cridat al vostre costat. He esperat aquesta oportunitat tota la vida.

El Senyor Fosc va aprovar la seva salutació amb un lleu moviment de celles i una lluentor a la mirada.

—Encantadora.

La Marina hagués fet mitja volta, però l’Àngela va alçar la vista i va parpellejar fingint sorpresa.

—Senyor meu, el vostre regne sí que té l’encant dels palaus antics i l’alegria dels mons moderns en un fluix continu.

—Radiant.

—Senyor meu, radiant és la poesia del vostre palau i la màgia de les pantalles d’aquests paratges.

—Meravellosa.

—Senyor meu, em meravella el vostre encert a governar amb mà de ferro i guant de seda.

La Marina s’adonava com el Senyor Fosc anava deixant-se embolcallar pels gestos seductors de l’Àngela i les seves paraules embafadores. I l’Àngela, en comptes de quedar-se quieta, havia anat avançant, avançant fins a quedar davant per davant del guapíssim príncep. Llavors es va inclinar amb una gràcia infinita.

—Aquí em teniu, disposada a servir-vos.

El Senyor Fosc va estendre una mà i la va fer aixecar-se. Després la va fer giravoltar, la va estudiar amb deteniment i al final va fer un sospir.

—Per què heu trigat tant?

L’Àngela va somriure i va practicar dues contundents caigudes de parpelles.

—Encara no havia arribat el moment.

El Senyor Fosc va acariciar-li els cabells i la Marina va tenir un calfred. També tenia les mans fredes.

—Ara el moment serà etern —va xiuxiuejar el Senyor Fosc.

La Marina va pensar que s’estava passant i va voler fer un pas enrere, però l’Àngela no podia evitar ser pilota i, en comptes de callar, va atiar el foc.

—Us faré tan feliç que sereu incapaç de recordar com éreu abans de conèixer-me.

Oh, no! S’havia passat cent pobles. La Marina es va adonar que al seu voltant els ulls de les noies s’havien enfosquit. Per què l’Àngela era incapaç de ser una de tantes? Havia de fer-se veure, havia de ser l’única. La Marina va fer esforços per fer fora l’Àngela de la seva ment i per fi, després d’un estira-i-arronsa mental va poder dir-hi la seva:

—Les meves companyes són meravelloses, m’han acollit com una més.

Però tot havia arribat un pèl massa lluny.

—No cal que es quedin —va respondre el Senyor Fosc.

I, de cop, va obrir una porta de grans forrellats.

—Torneu cap a casa. A partir d’ara ELLA serà la meva única companyia.

El silenci que es va fer a la sala va ser esborronador, però el Senyor Fosc no va semblar que se n’adonés.

—Podeu endur-vos el que desitgeu, el meu regne és vostre i hem compartit moments inoblidables. Us estaré eternament agraït —després va besar-li la mà i va murmurar amb autoritat—: Us espero a la sala reial.

I un cop dit, va fer mitja volta i va desaparèixer amb la seva música, el seu magnetisme i la seva veu de tenor.

La Marina va sentir a la seva carn el fred esmolat de la mirada de mil ulls com espases que la van fer miques.

—Ets una porca. No pot ser que ens hagi fet fora —va deixar anar una noia rossa.

—Hem gaudit del regne de les mil llunes en harmonia, durant una eternitat, fins que has arribat tu —la va acusar la noia pigada, assenyalant-la amb el dit.

La Marina, acollonida, va fer una passa enrere i immediatament totes les noies van estrènyer el cercle.

—Érem felices, però ho has espatllat.

—Jo no me’n vull anar.

—Ni tan sols recordo on vivia. Ho saps tu? Digues, ho saps?

La Marina es va acovardir. Les seves companyes despertaven de sobte d’una vida plàcida, plena de seguretats i certeses i la seva ira estava més que justificada. Era veritat el que havia succeït? En uns instants havia dinamitat el present, el futur i el passat de totes aquelles joves que vivien tan tranquil·les. Per què va voler guanyar-se l’aprovació del Senyor Fosc i passar per damunt les altres? Per quins set sous va haver de manifestar-se l’Àngela amb el seu insofrible ego per fer-se notar? Així era com se sentia quan treia bones notes i desbancava els seus rivals? Per a la Marina era una experiència nova i desastrosa que li deixava mal gust de boca i una absurda sensació de voler-se fer veure.

—Perdoneu, ho sento molt, jo no volia que passés això.

—Si no ho volies, no ho hauries d’haver intentat.

—És molt fàcil no voler les coses i fer tot el contrari.

—I ara què?

I de sobte, una noia va esclatar a plorar desconsoladament.

—Fa mil anys que me’n vaig anar de casa i, encara que sabés on buscar, no trobaria ningú viu.

Una altra se li va afegir.

—Ni jo.

Va començar una crisi de pànic.

—No sé com em dic.

—Ni l’edat que tinc.

—No tinc amics.

—On vivia? No puc recordar-me’n.

La Marina es va anar sentint acorralada pels plors i els gemecs que li feien més mal que tots els dits acusatoris i les paraules malsonants.

La noia pigada va prendre la paraula i va demanar silenci.

—Un moment, un moment. No podem deixar que ens domini la por. Hem de pensar amb el cap, ser conseqüents.

Les noies van eixugar-se les llàgrimes. La líder pigada va continuar:

—Només hi ha una solució. Ho sabem totes. Potser no ens agradarà, però hem d’assumir-la.

Per sorpresa, va engrapar la Marina per un braç i la va sacsejar.

—Ella o nosaltres?

La Marina va començar a tremolar.

—Nosaltres! —van cridar totes alhora.

El seu empipament havia acabat amb la seva apatia.

—Érem primer nosaltres.

La Marina va intentar deseixir-se de la mà, però d’altres s’hi van afegir i la van subjectar. Es va regirar desesperada.

—Deixeu-me anar, no he fet res!

Però un munt de mans com urpes la van immobilitzar.

—Agafeu-la ben fort!

—Subjecteu-la.

—Que no s’escapi.

Llavors sí, la Marina va començar a plorar.

—No, no vull morir!