Capítol 48
La Queralt
La Queralt tremolava com una fulla. La fredor esmolada de la fulla d’una espasa sobre la pell era infinitament més angoixant en la realitat que en qualsevol joc virtual. Una petita gota de sang va lliscar-li pel coll i va esquitxar el terra.
—Si us plau, deixeu-me, jo no he fet res —va suplicar la Queralt intentant entendrir la reina.
Ni boja no podia plantejar-se lluitar tota sola contra el batalló de dotze homes que l’havia sorprès a les estances reials i que la tenien encerclada amb les seves llances i espases.
—Deixeu-la —va ordenar la reina Oonagh, satisfeta de la por que havia despertat en la seva presonera.
I amb un simple picar de mans va fer fora els seus ferotges guàrdies de corbs de l’espantada Queralt.
—Espereu-vos al passadís —va ordenar.
Els homes uniformats van desfilar obedients i les van deixar soles.
—I bé, ara m’explicaràs què feies tafanejant a la meva alcova.
La Queralt es va prometre desconfiar de la reina. Era d’aquesta mena de personatges seductors i desconcertants que es feien respectar amb la por.
—Conèixer el vostre secret.
—El meu secret? —va fer Oonagh—. Quin secret?
La Queralt va creuar els dits perquè el seu estratagema rutllés.
—El de la vostra bellesa.
La ganyota d’ira d’Oonagh es va esvair i els ulls li van fer pampallugues. Havia encertat de ple. Oonagh es deixava ensabonar.
—La vostra fama ha transcendit les fronteres del vostre regne.
—Ah, sí? Carai, carai.
Oonagh la va creure a la primera. Tenia un altíssim concepte d’ella mateixa.
—I per això has vingut fins aquí?
—És clar, senyora.
—I el noi també?
—Quin noi? —va preguntar la Queralt, sorpresa.
—El que tinc presoner als calabossos, un patge escanyolit que respon al nom de Ciceró i que jura que ha vingut per casualitat.
La Queralt va lligar caps ràpidament i va tirar pel dret.
—Oh, gràcies per haver recollit en Ciceró. És el meu germà i em va seguir. No sabia on era.
—Vaja, vaja, una curiosa família.
La Queralt va somriure múrria, la reina li feia por.
—I vols servir-me.
La Queralt va sospirar. Tot plegat li estava sortint rodó.
—Naturalment, però abans voldria enviar el meu germà cap a casa. La mama deu patir per ell.
Oonagh es va pentinar els llarguíssims cabells amb parsimònia.
—Això no m’havia passat mai. La veritat és que no sé si tindré cap feina adient per a tu.
La Queralt va fer-li la gara-gara.
—Qualsevol cosa que em permeti ser a prop de vós.
—Saps servir?
—Sí, senyora.
—A veure aquesta reverència?
La Queralt va abaixar el cap amb tota la gràcia que va ser capaç. Oonagh va estossegar, no l’havia convençut del tot.
—I… què més saps fer?
La Queralt es va posar a cent. No podia fer gala dels seus coneixements matemàtics ni informàtics, però en canvi, potser podria treure partit de les arts marcials.
—Sé lluitar.
Oonagh no s’ho esperava.
—Com?
—Sóc lluitadora.
—Agafa una espasa.
—No em cal, senyora.
—Quina és la teva arma?
La Queralt s’ho va jugar tot a una carta.
—Amagada. Si entra un dels vostres soldats, us la mostraré.
La reina va picar de mans i de seguida el seu capità de guàrdia, amatent, es va inclinar davant seu.
—Em necessitàveu?
—Treu l’espasa i lluita contra la humana.
El soldat va fer una ràpida llambregada a la Queralt. Estava desconcertat.
—Va desarmada, senyora —va objectar.
—Ella diu que no.
—Però…
—Us ho ordeno.
El fidel capità va brandar l’espasa. La Queralt va mig tancar els ulls, va fer un salt i va fúmer un cop de peu al sorprès soldat. La seva espasa va sortir disparada i, sense donar-li temps a refer-se, li va llançar una terrible puntada de peu al cap i el va deixar estès a terra.
—Aquestes són les meves armes, majestat.
Oonagh, freda com un iceberg, va llançar un gerro d’aigua a la cara del pobre capità. Després va estudiar la Queralt de dalt a baix.
—Em sembla que sí, que potser tindré una feineta per a tu.
La Queralt va fer veure que era molt feliç.
—Gràcies, gràcies, senyora. Així doncs, traureu el meu germà de la garjola i me’l podré endur cap a casa?
—Si compleixes amb la teva obligació.
—Naturalment, senyora. Puc veure’l i donar-li la bona notícia?
Oonagh no va permetre que li besés les mans.
—Has de recordar dues coses: no accepto les traïcions i no suporto els protagonismes.
—Seré fidel i discreta, senyora.
—Això espero. En cas contrari…
La Queralt va preferir no saber què passaria en cas que caigués malament a Oonagh. S’ho imaginava.