Capítol 39

L’Antaviana

On anava la Queralt corrent com una boja sota la pluja? Per què s’amagava als portals abans de creuar el carrer? A què treia cap tant sigil? L’Antaviana, abans de fer-se més preguntes, va tirar pel dret i la va encalçar per la caçadora.

—Què fas?

La Queralt va fer una ganyota d’empipada.

—Xissst! —va contestar amb un dit a la boca per demanar-li silenci.

Després li va assenyalar les dues figures que s’allunyaven i giraven cantonada enllà.

—En C.C. i l’Àngela! —va cridar l’Antaviana, indiscreta com sempre.

—Xissst! No cridis, que poden sentir-nos —la va renyar la Queralt.

—Però, què fan?

—S’escapen. Que no ho veus?

—On van? —va preguntar l’Antaviana, tafanera de mena.

La Queralt va respondre molt segura d’ella mateixa:

—L’Àngela s’emporta en C.C. al bosc, potser al mateix bosc on va enterrar en Patrick.

L’Antaviana es va tapar la boca amb la mà.

—Per matar-lo?

—És clar.

L’Antaviana va reaccionar.

—Ho hem d’impedir.

Però la Queralt tenia la seva pròpia estratègia.

—No, deixa-ho córrer. Si l’aturem ara, no podré demostrar la seva culpabilitat. Hauré de pescar-la in fraganti.

L’Antaviana estava sorpresa de la fredor de la Queralt, que va continuar exposant el seu pla.

—Esperaré que arribin al bosc i, quan l’Àngela es proposi carregar-se’l, intervindré.

—Salvaràs en C.C. —va deduir, molt interessada, l’Antaviana.

—Sí, però a l’últim moment, perquè entengui d’una vegada qui és l’Àngela i li caigui la bena dels ulls.

—I el portaràs un altre cop cap aquí.

—És clar.

L’Antaviana va sospirar alleujada. La Queralt no havia de saber que havia declarat contra el seu amor, però necessitava en C.C. com a culpable. Si en C.C. no anava a la presó, a ella la ficarien en un correccional de menors. Va maquinar amb rapidesa. Gairebé amb la mateixa rapidesa amb què maquinava la Queralt, que estava demostrant que era més múrria del que semblava. Tanmateix, en veure com en C.C. i l’Àngela s’asseien a recer de la pluja, per esperar un autobús, es va sentir desil·lusionada.

—Com pujaràs al mateix autobús sense que ens vegin?

—No hi pujaré —va respondre la Queralt, lacònicament.

—Ah, no? I com els seguiràs?

—En un taxi.

—I amb quins diners el pagaràs?

—Amb els teus.

Això li passava per preguntar.

—Ha, ha de hamalahà! —va dir per despistar.

Però la Queralt la va mirar amb una determinació estranya.

—Mira, maca, val més que facis el que et dic o si no me n’aniré de la llengua i xerraré que et dediques a pispar bijuteria de les botigues.

L’Antaviana es va tornar blanca.

—Això no és veritat!

La Queralt va anar més lluny.

—Vas robar un ordinador.

—Mentida! Se’l va quedar en C.C.!

—I un llibre dels Tuatha Dé Danann com aquest —i li’n va mostrar un d’igual.

—Va ser ell!

—Però ell no ho volia, vas ser tu que te’l vas ficar a la motxilla contra la seva voluntat.

L’Antaviana va sofrir un instant de desconcert. La Queralt tenia poders?

—I tu com ho saps?

—Perquè us vaig seguir i us vaig espiar. Era als magatzems.

—I per què ens vas seguir?

—En C.C. m’agrada, m’agrada molt —va murmurar en un lament.

Una raó contundent que va deixar l’Antaviana sense arguments. La Queralt estava penjadíssima d’en C.C., i això li donava carta blanca per seguir-lo on i quan volgués.

—Ja.

—Però l’Àngela me l’ha pres i això no s’hi val —va esclatar de sobte.

—No? Per què? —va preguntar amb franca curiositat l’Antaviana, per a qui tot s’hi valia si era per una causa justa, o sigui per a la seva conveniència.

—M’ho va prometre. Em va prometre que deixaria en C.C. tranquil.

L’Antaviana no podia entendre la manca de realisme de la Queralt. Les noies bones creien que totes eren com elles.

—Mai no et creguis una noia —li va aconsellar com una bona amiga.

La Queralt va mig tancar els ulls i l’Antaviana va sentir un calfred. De sobte, la dolça Queralt s’havia transformat en una dona enganyada.

—En C.C. és meu.

L’Antaviana, encantada, va atiar més el foc.

—Ella ho sabia, l’hi vas dir ben claret, oi?

La Queralt va sortir de polleguera.

—És una porca! —va cridar sobtadament encesa—. En C.C. és meu, jo el vaig veure primer!

L’Antaviana estava gaudint de valent movent sarau, però va calcular que si la Queralt i en C.C. s’aliaven en contra seu, ho tindria negre.

—T’acompanyaré.

La Queralt es va estranyar.

—Per què?

—Per ajudar-te a agafar l’Àngela i tot això.

—No em cal, sóc cinturó negre.

L’Antaviana va obrir una boca de pam.

—De judo?

—De kungfu.

Es va imaginar la Queralt vestida de negre i llançant cops de peu a tort i a dret. Li va semblar xocant.

—T’acompanyaré de totes maneres. Vull saber on és la tomba d’en Patrick, pobre noi.

Els ulls de la Queralt van fer pampallugues.

—Bona idea. Ens calen proves.

L’Antaviana va respirar alleujada. Ja se les apanyaria perquè la Queralt no posés les urpes sobre en C.C. I de cop i volta, com una il·luminació, se li va acudir que el millor seria que l’Àngela se’l carregués. Boca muda mai no és batuda. Les seves idees la sorprenien per com eren de bones i efectives. Les seves amigues es perdien en laberints sense agafar mai el toro per les banyes. Si es desitjava una cosa, calia fer tot el possible per aconseguir-la, sense importar els mitjans. Mai no entendria les altres noies.

—Prepara els diners —li va ordenar la seva examiga empàtica.

—Per què?

—Per pagar el taxi.

L’Antaviana, resignada, va treure el bitlleter que gràcies als seus pares adoptius sempre estava ben farcit. L’Àngela i en C.C. van pujar a un autobús i, tot seguit, la Queralt va fer una corredissa enmig de la calçada, va parar un taxi i va assenyalar l’autobús.

—Segueixi’l —va ordenar en anglès amb accent pel·liculer.