Capítol 45

La Marina

El castell era ple a vessar d’activitat. Des de les estances reials, on l’havia dut el protocol·lari Diancecht, la Marina, tafanera de mena, maldava per treure el nas per l’escletxa de l’espiell i badar amb la gentada que s’arraïmava al voltant de les muralles. A més de dames i cortesans, vassalls i guerrers, escuders i servents, elpati d’armes era una olla de cols atapeïda de pixies, leipreacháns, trols, elfs, fades i follets, de tots els colors, formes i grandàries imaginables, fent xivarri i exigint el començament de la gran cavalcada. Trobadors i joglars amenitzaven amb relats i música el tedi de l’espera, i saltimbanquis, equilibristes i acròbates feien les delícies dels més joves. Algunes famílies feia setmanes que estaven acampades a les portes del castell per no perdre’s l’arribada dels genets.

A la llum de les torxes, la guàrdia reial enlluernava amb les seves armadures brunyides mentre els cornetes, amatents, anaven anunciant amb solemnitat la procedència de les dames i els cavallers portadors del seu estendard. Tots els genets eren fills de reis i venien de llocs remots per unir-se als Daoine Sidhe. Eren rebuts amb crits d’admiració i cada nou cavall que s’afegia a la comitiva era més bell que l’anterior. Semblaven lleugers com el vent, tenien el coll esvelt, el pit ample i els narius vibrants, semblaven de foc i flames, lluïen ferradures de plata i regnes daurades.

—Au, som-hi —va sonar la veu autoritària d’en Diancecht.

La Marina va baixar del bagul on s’havia enfilat per contemplar el curiós espectacle.

—Disculpeu el meu atreviment. Són uns cavalls meravellosos —va dir amb una ganyota múrria molt seductora.

—Esteu disculpada —es va afanyar a aclarir en Diancecht—. La nostra raça de cavalls és sublim, els criem dins dels nostres turons i cavalquem la nit de la festa de la collita cada set anys. El rei Finvana us ha reservat una jove euga molt veloç, la distingireu per les ferradures d’or.

—Serà un plaer cavalcar en un animal tan noble —va respondre la Marina.

Estava francament sorpresa. Les paraules i els gestos li sortien sols, sense buscar-los, i gairebé sempre eren correctes i elegants. Mai fins a aquella nit no havia ajupit el cap tantes vegades, havia somrigut tan sovint ni havia abaixat les parpelles amb tant estil.

El so de les llances repicant contra el terra va anunciar una presència reial.

—Finvana! —va exclamar en Diancecht.

—Finvana! —van anunciar els cornetes.

—Pas a Finvana! —exigiren la guàrdia reial i el portador de l’estendard.

—Ajupiu-vos davant Finvana, el monarca dels Tuatha Dé —li va ordenar el camarlenc.

La Marina va fregar la cara contra el terra en una reverència entortolligada. Ningú no li havia dit com ni de quina manera ho havia de fer, però li va sortir bé a la primera. L’encís de la Lilian era poderós.

—Podeu aixecar-vos, bella milesiana —va eixordar-la una veuassa reial.

La Marina es va alçar, però va mantenir el cap cot i els ulls fixos en les catifes que cobrien les lloses. Només gosava entrellucar les reials botes de pell de cèrvol i es va fixar que els reials peus eren enormes.

—Mireu-me! —va ordenar Finvana.

La Marina, com si ho hagués fet tota la vida, va anar aixecant lentament el cap i, per fi, en alçar la barbeta amb un somriure encisador, es va dirigir al rei mirant-lo als ulls:

—Majestat, aquí em teniu.

Va llegir en la mirada de Finvana l’efecte que produeix el foc a la mantega. El rei es va fondre. Aquest era el resultat devastador de les mirades i els somriures de l’Àngela.

En Diancecht va intervenir amatent, adreçant-se al rei.

—És del vostre grat?

A la Marina no li calia la confirmació reial. Sabia perfectament que se l’havia ficat a la butxaca. Era fantàstic ser l’Àngela, tots queien retuts als seus peus. Però en comptes de lloar la seva bellesa, les seves maneres i la seva simpatia, el comentari del rei va ser força mesquí.

—Fantàstica, espaterrant. Oonagh es tornarà verda d’enveja.

I malgrat que el comentari poca-solta va ser com un cop de puny a l’estómac, la Marina-Àngela va somriure i va fingir que se sentia afalagada per les paraules de Finvana. Ella mateixa es va avergonyir de la seva hipocresia quan va comentar:

—Senyor, no mereixo tants afalacs.

—Els mereixeu, els mereixeu, ha valgut la pena la llarga espera. La Lilian tindrà la seva recompensa. A veure? Mostreu-me aquestes dents.

La Marina, sentint-se un cavall, va obrir la boca i va deixar que la seva filera blanquíssima de dents enlluernés sa majestat. Probablement la Marina s’hauria resistit a ser considerada una mercaderia, però l’Àngela es va comportar amb docilitat.

—Perfectes. I ara, si em permeteu, podem assajar uns passos de ball.

—Amb molt de gust, majestat.

I la Marina, que mai no havia trepitjat una pista de ball i que no distingia un vals d’un rock-and-roll, va oferir la mà a Finvana i va girar com una baldufa sense marejar-se. Tot seguit es va atrevir a improvisar uns complicadíssims passos de dansa esquitxats de saltirons i reverències cortesanes. Tot això sense dissonàncies, amb un estil exquisit, sense confondre ni una sola vegada la dreta amb l’esquerra ni trepitjar les sabates de sa majestat. Finvana somreia com un babau.

—Meravellosa, la millor ballarina de la cort. Oonagh s’engelosirà fins a morir.

En Diancecht, atabalat, els va interrompre per ultimar el protocol.

—Bé, ara escolteu-me, està tot preparat per a la vostra arribada. Teniu poc temps. Hauríeu de sortir per la porta principal, desfilar per la catifa verda que duu fins als vostres cavalls i pujar-hi amb l’ajuda dels escuders. Després, al so dels clarins, encapçalareu la cavalcada.

La Marina no va tremolar, no es va espantar, no va sentir ofec ni pànic. En comptes de rebutjar la responsabilitat, va posar la seva mà sobre la mà que li oferia Finvana, es va recollir la faldilla amb l’altra i va caminar amb elegància baixant les escales sense caure ni entrebancar-se.

En sortir al pati d’armes, va quedar aclaparada per la rebuda enfervorida de la multitud que els estava esperant. Els van llançar ovacions, pètals de flors i grapats d’arròs. Dos escuders subjectaven per les regnes els dos cavalls que obririen la gran comitiva. Per un instant, només per un instant, la Marina va recordar que ella no havia muntat mai a cavall i va témer caure de morros, però un núvol blanc va esborrar immediatament aquest pensament negatiu. Va muntar en la seva euga ferrada d’or amb l’agilitat d’una amazona, va agafar les regnes amb excel·lència i, tibant amb la mà dreta per dominar el nervi de l’animal, va colpejar-li suaument el coll ambla mà esquerra i va xiuxiuejar unes paraules a cau d’orella de la sevamuntura.

—Tranquil·la, bonica.

Probablement, si s’hagués vist, s’hauria admirat d’ella mateixa, com ho feien els milers d’espectadors que l’ovacionaven. Al so dels clarins, Finvana i ella, majestuosos, van colpejar lleument els flancs dels animals per començar un trot suau.

I en aquests precisos instants va fer la seva aparició la reina Oonagh.

Els clarins van emmudir, la multitud va contenir la respiració i tots els ulls van anar a parar damunt la reina rossa, vestida amb els seus propis cabells, a cavall d’Airmid, la seva euga blanca, amb les crineres trenades de flors. Oonagh, altiva iorgullosa, lluïa tan sols una diadema de pètals blanquíssims que la coronava com la reina absoluta de la nit. El silenci, però, estava motivat per la presència que la flanquejava. En un poltre blanc com la neu cavalcava un jove de cabells de foc i d’ulls tan blaus com els llacs de les muntanyes.

Finvana va frenar en sec el seu cavall negre i la Marina va estar a punt de perdre l’equilibri i fer el ridícul més espantós de la seva vida. No podia apartar lamirada de l’acompanyant de la reina Oonagh, que, amb la mateixa expressió arrogant, es dirigia cap a ells dos. Era en Patrick.

—Què feu interrompent la meva cavalcada?! —va rebufar Finvana.

—La nostra cavalcada, benvolgut espòs. Us recordo que si vós sou el rei, jo sóc la reina —va puntualitzar Oonagh.

—I aquest? —va assenyalar amb menyspreu Finvana, referint-se naturalment a en Patrick.

—L’humà?

—Sí.

—És el meu acompanyant, cavalcarà al meu costat i serà el meu ballarí.

—No ho accepto! —va cridar Finvana, empipat per la gosadia de la reina.

—Pitjor per a vós. Us recordo que una milesiana cavalca al vostre costat —va replicar Oonagh sense perdre la compostura.

—Es tracta d’una tradició —es va defensar Finvana.

—Jo n’inauguraré una altra: la reina també cavalcarà al costat d’un humà —va contraatacar la seva esposa.

—De cap manera. No ho permetré —va resistir Finvana sense cedir ni un pam.

La Marina va desviar la seva mirada de la reial parella perquè una mà li pessigollejava la cama. Era la mà d’en Patrick, que, dissimuladament, es va ajupir i li va murmurar:

—Llueixes com un gra de blat entre el fem. Desitjaria ser un ocellet silvestre per rosegar-te i assaborir la teva dolçor.

La Marina es va marejar. Ho havia sentit bé? O sigui, havia entès correctament el que acabava de deixar anar en Patrick? Això semblava, o almenys, la llengua era intel·ligible, encara que el missatge potser estava una mica descodificat.

Li va somriure i ell, amb una caiguda d’ulls digna d’un galant del segle passat, va afegir-hi com a cirereta:

—El meu pastisset de llimona preferit.

Efectivament, ho havia sentit bé. En Patrick deia cursileries tan grosses com un camió cisterna. Si en Quimet, el paparra de Primària que sempre se li asseia al costat quan anaven al cine, li hagués dit aquelles bajanades, li hauria refregat el pa amb xocolata per la cara. Però va guanyar el seu costat angelical i va ser molt commiserativa en la seva resposta.

—Ets tan llaminer com un flam casolà.

La Marina parlava amb paraules dictades per l’encanteri.

En Patrick, sobtadament descol·locat, va meditar sobre el sentit metafòric de la comparació i en va treure una conclusió estúpida.

—Davant teu em sento tremolós i fràgil com un flam.

La Marina es petava de riure, però la seva hipocresia la va dur a pronunciar una frase que convidava al malentès:

—Estic frisosa de conèixer la teva recepta.

En Patrick a punt va estar de llançar-se-li al damunt. Afortunadament, l’Àngela el va deturar.

—Estigues quiet. Som convidats dels reis, els devem lleialtat i respecte.

Efectivament, si a l’embolic reial hi afegien el seu embolic, els reis serien capaços de tallar-los el cap a tots dos. En Patrick potser era cursi, però no ximple, i es va reprimir.

Mentrestant, en Diancecht, el camarlenc, havia posat les coses al seu lloc.

—Els reis han de cavalcar junts al capdavant.

—Com? —va remugar Finvana mentre Oonagh somreia, segura del seu triomf.

—Majestat, conteniu-vos. Tot el regne sota els turons està pendent de vós.

—Per això mateix. Jo no cavalcaré amb AQUESTA.

En Diancecht va xiuxiuejar en un apart amb el rei.

—Majestat, ens trobem davant d’una gravíssima qüestió d’Estat.

Finvana va arrufar el nas.

—No em convencereu.

—La reina té els seus partidaris i comencen a estar-ne descontents.

—Això no és veritat —va replicar Finvana.

—Mireu, mireu la guàrdia de la reina.

En efecte. Els semblants ofesos dels guàrdies d’Oonagh no feien gaire bona pinta.

—No deus voler que em cregui que Oonagh està disposada a destronar-me?

En Diancecht va callar i va abaixar la mirada. De vegades, valia més un silenci que mil paraules. Finvana es va neguitejar.

—Jo sóc el rei.

En Diancecht va assentir sense gaire convenciment, i Finvana va començar a sentir-se en fals.

—Sóc el rei, oi?

En Diancecht va continuar amb la seva tàctica de paret de frontó. El dubte va rebotar al cap reial.

—Bé, ja sé que Oonagh és una mala pècora i que té la seva colla de llepaculs, però jo porto la corona.

En Diancecht no va dir ni que sí, ni que no; aleshores Finvana va respirar profundament i va murmurar:

—Simplement es tracta que Oonagh cavalqui amb mi. És això?

—Sí, majestat.

—Bé, però vull que es desfaci del ballarí.

—Em temo que per desfer-se del ballarí exigirà condicions.

—Com quines?

—Que vós feu el mateix amb la vostra ballarina.

—De cap manera.

—En aquest cas… que els humans desfilin junts a segona línia! —va cridar una mica cansat en Diancecht.

Oonagh, impacient, es va avançar.

—Accepto.

Finvana al final va cedir de mala gana.

—Però aviso que obriré el ball amb la milesiana.

Oonagh, victoriosa, va avançar amb el cap dret i la mirada brillant i es va situar al seu costat. En Diancecht va donar les ordres oportunes a la Marina i en Patrick.

—No avanceu les seves majestats, manteniu les distàncies.

Després va donar l’ordre als clarins. I la llarga cavalcada va encetar la desfilada i va anar abandonant lentament, en un interminable degoteig, els recintes emmurallats. Mil quatre-cents cavalls al trot amb una gemma a la testera que relluïa com una estrella, mil quatre-cents genets cavalcant superbs amb mantells verds ornats d’or, casc daurat al cap, gamberes a les cames i una llança de plata a la mà.

La Marina, aparellada al costat d’en Patrick, li retornava elegantment el somriure i mantenia la compostura. La seva presència despertava crits d’admiració al seu pas. Tots saludaven la milesiana i l’humà. En Patrick no podia dissimular la seva satisfacció i li va fer una confessió vergonyosa:

—Sóc tan feliç com l’oreneta en tornar al niu.

La Marina va sentir ganes de vomitar, però l’Àngela
—la molt hipòcrita— va somriure beatíficament i va comentar:

—Quina sensibilitat. M’has posat la pell de gallina.

I va continuar tornant somriures i agitant la mà per saludar els seus admiradors.

A mesura que la cavalcada anava endinsant-se al bosc per recórrer el llarg trajecte nocturn, la Marina s’anava adonant de la responsabilitat que comportava ser perfecta. No podia dir el que pensava, no podia permetre’s una relliscada, no passava en absolut desapercebuda…

—Ets simplement perfecta. Tan perfecta com un floc de neu —va murmurar en Patrick.

I en alçar la vista per agrair-li hipòcritament la floreta, els seus ulls es van desviar i es van anar a fixar en un patge molt guapo que, enfilat a les branques d’un roure, la repassava de dalt a baix. Tenia els ulls negres i roents i no li treia la vista del damunt. Semblava… No, no podia ser en C.C.