Capítol 46

En C.C.

Mira-te’ls! Tan enganxifosos com sempre, l’un al costat de l’altre, xiuxiuejant-se parauletes ensucrades a cau d’orella, somrient, menjant-se amb els ulls. I a més feien bona parella. La nova Àngela, més freda i senyorial que la seva Àngela, fent-se veure al costat del forçut irlandès disfressat de guerrer medieval.

Descobrir en Patrick viu suposava un respir —l’Àngela deixava de ser una assassina en sèrie com intentava fer-li creure la Queralt— però un cop més l’enviava a la seva eterna posició de vèrtex del triangle. Sempre a la cantonada, sempre a punt de caure i trencar-se el cap.

Sobrava.

En C.C. se sentia com un cuc. Ja n’havia vist prou i fins i tot posaria la mà al foc que l’Àngela també l’havia vist.

La cavalcada es perllongava durant quilòmetres i avançava luxosa i acolorida, regalant colors a la vista, impregnant el bosc d’essències i perfums i esquitxant la nit amb cruixits de sedes i brocats. En els silencis s’escoltava la música del trotdels cavalls. Era la cavalcada nocturna més genial que un ésser humà hagués contemplat mai. En C.C. es repetia que més d’un friki s’hauria tallat les venes per veure-la de gairell i que d’altres mai no arribarien ni a somiar-la, però ell, en comptes de badar amb l’espectacle, es torturava mentalment reproduint una vegada i una altra la imatge de l’Àngela i en Patrick desfilant, l’un al costat de l’altre, embadalits. Per què estava desaprofitant el seu moment? Per què rebobinava i pitjava constantment el play per visualitzar la mateixa escena? Era masoquista? Estava gelós? Per què es va haver d’encapritxar de la més original de totes les noies? Què feia allà, a primera fila, disfressat de patge i barrejat amb la munió d’éssers màgics mentre se li clavava la branca de roure al cul, patia pel seu cap i se sentia torturat per la fam i la gelosia? Què feia contemplant una traïdora fastigosa que el feia fora del seu costat i flipava amb els afalacs del primer idiota musculós que li engegava una cursileria a cau d’orella?

La Queralt i l’Antaviana, en descobrir l’Àngela cavalcant al costat d’en Patrick, havien embogit, però ell no podia compartir la seva excitació.

—En Patrick és viu!

—L’Àngela l’ha embruixat!

En C.C. ja no tenia ganes de defensar l’Àngela ni d’advocar per la seva innocència. Es va despenjar de la branca, es va sacsejar els brins de fulles que se li havien quedat enganxats a les mitges i es va acomiadar a la francesa.

—Jo me’n vaig.

—On vas? —va preguntar immediatament la Queralt.

Si alguna cosa l’empipava de la Queralt era aquella obsessió per controlar-lo.

—On no em trobis —va respondre-li de mala manera i amb ganes d’ofendre-la.

—A buscar la Lilian —va respondre l’Antaviana ficant cullerada i fent entendre que la resta de la humanitat es desvivia per les seves dèries.

En C.C. no ho va desmentir. Li feia pal barallar-se un altre cop amb l’Antaviana, ja que només ella (o això semblava) coneixia el camí de retorn.

Encara que va sentir els passos de la Queralt al darrere seu no es va girar ni es va donar per al·ludit en cap moment, però, a la primera de canvi, va driblar la multitud, confonent-se entre els milers de cares estranyes, va canviar cent vuitanta graus la seva trajectòria i va despistar la Queralt.

Aniria cap al castell, l’havia fascinat la seva construcció i tenia curiositat per tafanejar-ne els racons. Potser hi havia una biblioteca on podria agafar un mapa del territori, potser ensopegaria amb algun mag o estudiós que sabria com sortir del turó. El que tenia clar era que durant el temps que romangués en companyia de les fades, no havia de menjar res. Qualsevol fotesa que es cruspís el lligaria irremeiablement a aquest món.

Tal com suposava, el castell estava absolutament abandonat. Ningú a les torres de vigilància, ningú al pont, ningú als merlets de la muralla, ningú a les escalinates, ningú a les estances, ningú a les cuines ni a la sala debanquets. Va passejar-hi per les dependències amb una tranquil·litat total, va ensumar dintre dels baguls on es guardava la roba i la vaixella, va aixecar els matalassos de palla on les puces feien la viu-viu i va obrir armaris del rebost plens de gom a gom de pots de mel i espècies exòtiques. Damunt les llargues taules de roure hi havia parades les copes de fusta i les escudelles de metall per al gran banquet i als racons de la gran sala havien quedat abandonats llaüts i arpes, els instrumentsper amenitzar el ball nocturn que se celebraria després de la cavalcada. Però enlloc no hi havia cap objecte semblant a un llibre, un mapa o un plànol.

Va pujar escales amunt i va anar investigant sala rere sala fins que a les estances reials va localitzar una alcova amb aroma de l’Àngela. Aquí devia haver descansat, aquí devien haver-la empolainat i pentinat i potser en aquest llit s’havia ajagut una estona per fer una becaina. Va ensumar com un gos a la recerca de més indicis i les veus el van enxampar de quatre grapes i amb el nas damunt la catifa. En un acte reflex es va tirar a terra, va rodolar i es va amagar sota el llit. Al cap d’una estona, va sentir les veus de la Lilian i la fada porpra per damunt del brunzit de les ales:

—Oonagh és una traïdora vil, una lladregota miserable, una usurpadora… —ploriquejava la fada porpra plegant amb cura la roba de la Marina que els havia lliurat en Diancecht.

—Aviat es cansarà d’ell, senyora —va objectar la Lilian tot decorant un bonic centre floral.

—I quan es cansi d’ell, l’enviarà a l’Avern. Et penses que no la conec?

—Podeu intentar pactar amb ella.

—Ho saps tan bé com jo. Oonagh no té paraula i és venjativa, obsessiva i rancorosa.

—No m’ho recordeu —va gemegar la pobra Lilian.

—De què et queixes? De moment has salvat el teu coll. Finvana està encantat amb la teva Marina.

—Àngela.

—Les dues sabem que és la Marina, una tramposa que es fa passar per la seva germana.

—Havia de salvar la meva nena.

—L’Àngela no és la teva nena, la teva nena va desaparèixer. L’Àngela et va ser confiada per a la cerimònia d’avui i, en comptes de complir amb la teva paraula, has enviat al rei una impostora que en qualsevol moment pot provocar un desori i desfermar la ira de Finvana.

—Va ser idea vostra, senyora, no m’abandoneu ara.

—Estic penedida. Et vaig ajudar amb la condició que tu em regalaries el ballarí, en Patrick.

—Aquest embolic no ha estat culpa meva. Jo ho vaig fer tot per salvar la vida de la meva pobra Àngela. Sabeu que cap noia no ha tornat mai al món humà, Oonagh les envia a l’Avern.

—I no et fa pena la Marina? —va objectar la fada porpra—. Per ventura no t’inspira una mica de compassió?

La Lilian va callar.

—No la coneixia, no vaig voler conèixer-la ni encaterinar-me com vaig fer amb la seva germana.

—Però ara ja la coneixes.

—I a vós? No us fa pena a vós? —es va defensar la Lilian—. També sou la meva còmplice, vós em vau donar la idea, em vau ajudar a embruixar la meva pobra Àngela.

—Xiiist! Si Finvana se n’assabentés, ens exiliaria a les dues.

—Oonagh estaria encantada de tenir aquesta informació —va mussitar espantada la Lilian.

—Oonagh, la més ambiciosa, envejosa, venjativa i cruel de les dones. Per què es va enamorar del meu ballarí? —va gemegar la fada porpra.

La Lilian va fer petar la llengua.

—Es mereix que li tallin els cabells.

La fada porpra estava realment furiosa.

—Tens raó. L’única cosa que desitjo és que Oonagh perdi en Patrick i els cabells.

La Lilian i la fada van callar. Se sentien sons rítmics i petjades, algú pujava ràpidament per l’escala.

—De pressa, s’acosten les donzelles d’Oonagh.

Les fades van voleiar per la finestra i van sortir a corre-cuita.

En C.C. es va quedar on era, paralitzat, noquejat. Ho havia sentit bé? L’Àngela era en realitat la Marina? L’Àngela o la Marina estava en perill? I qui era l’Àngela llavors? Va arrossegar-se per la catifa, va treure la llengua a una rata insolent i s’anava a aixecar quan va haver de tornar a amagar-se a corre-cuita perquè dues donzelles van entrar furioses a les estances reials.

—L’odio, l’odio amb tota la meva ànima.

—Xxxiist, no cridis, Miah, Oonagh té espies fins i tot entre les pedres.

—Tant me fa! No m’importa res, res. M’ha fet perdre l’esdeveniment més gran dels últims set anys. Set anys somiant amb la cavalcada i a l’últim minut m’encarrega el verí per a la milesiana. No la suporto.

—Si serveixes Oonagh, hauries de saber que els seus capritxos sempre interfereixen amb els teus desitjos.

—I ha de desfer-se de la milesiana avui mateix? La senyora diu que no vol que segui a la taula al costat de Finvana ni que balli un sol ball amb ell.

En C.C., horroritzat, va treure el nas de sota llit i va veure com una bonica noia rossa que responia al nom de la Miah ploriquejava i deixava una safata sobre la tauleta.

—Té les seves raons. A tu tampoc no t’agradaria que el teu espòs et ridiculitzés.

—Doncs que es divorciï.

—Molt maco, aleshores es queda sense tro.

—I et sembla maco enverinar totes les pobres noies que Finvana enganya i després lliurar-les a la cort fosca? Et sembla maco això?

—No m’agradaria ser una d’elles.

—No cal tenir gaire imaginació. Pensa només en aquesta Àngela, una noia de setze anys, estrangera, innocent, que creu que ha estat convidada a presidir una cavalcada i a inaugurar un ball, però que no té ni punyetera idea del que tramen les seves reials majestats a la seva esquena.

—Miah, tu compleixes ordres.

—Però tinc les mans tacades.

—Ja saps el que passa si desobeeixes.

—De vegades tinc desitjos de desobeir.

—No ho facis.

—No ho faré, sóc covard i me’n recordo de la pobra Émer. Si haguessis vist com la va llançar al pou.

La Miah va deixar caure una llàgrima en record de la seva amiga Émer. Després, totes dues van restar en silenci uns instants contemplant la seva petita posada en escena.

—Tu creus que ho tastarà?

—I és clar que sí. Creurà que és una gentilesa del rei i s’afartarà de maduixes, de mel i de cervesa fresca.

—Pobreta.

—Au, anem i no hi pensis més.

A en C.C. no li va caldre ni un segon per saber el que havia de fer. L’inconvenient era que el terra començava a omplir-se de rates que li ensumaven les botes i que alguna de més descarada maldava per fúmer-li una queixalada. Merda!