Capítol 25

La Marina

Quanta estona poden aguantar uns pulmons humans sense respirar? La Marina estava segura que aquella tarda en Patrick i ella estaven batent tots els rècords. Cada nou petó era com una immersió en els avencs de les profunditats marines: sense aire, sense oxigen, sense llum. Una capbussada humida i vertiginosa. Dolç com el pessigolleig del clatell en sentir la seva mà en els seus cabells, com la tremolor de les cames en notar el seu braç a la seva esquena, com el murmuri inintel·ligible —o sigui, que no entenia ni fava— de les seves paraules a la seva oïda. Encara que sonar, sonaven bé, sonaven a pel·lícula de l’Oest i a balada de taverna.

La Marina no va saber si la seva tongada de petons va durar mitja hora, unahora, o si ella i en Patrick eren ales portes del Guinness. El que sí va saber és que la veueta de la Lilian, inoportuníssima, la va alertar i que, en obrir els ulls, es va adonar que era al mig d’una rotllana de turistes japonesos que els feien fotografies des de tots els angles (va suposar que el paisatge de fons els afavoria) mentre que un parell —potser havien apostat diners— cronometrava el temps que en Patrick i ella aguantaven sense respirar.

La Lilian volava satisfeta a pocs centímetres de la seva cara.

—Molt bé, aquesta vegada ho has fet molt bé.

No va poder respondre perquè en Patrick va reiniciar l’últim petó inacabat. La Marina, mentre treballava de valent en la tasca de tornar-l’hi, va poder sentir les paraules de la fada.

—Ara aixeca’t, pica-li l’ullet i vés allunyant-te cap enrere.

Picar l’ullet no era el punt fort de la Marina. Era conscient que feia una ganyota horrible amb la boca, el nas i la galta, però ho va intentar i curiosament va tenir èxit. En començar a caminar, en Patrick la va seguir com un xai i la Lilian la va aplaudir amb entusiasme.

—Ara agafa-li la mà i digues-li a cau d’orella: «Et duré a un lloc on podrem estar sols tu i jo». No importa l’idioma, si ho dius amb passió t’entendrà.

No li calia aquesta mena de consells. Li va sortir molt bé. En Patrick li va respondre un altre cop amb una frase misteriosa —però que va deduir que deviaser una frase intel·ligent i afectuosa com ell—, i la Lilian va continuar amb les seves instruccions:

—Baixa les escales fitant-lo als ulls.

La Marina ho va fer, però de tant en tant havia d’enretirar les seves ninetes de les hipnòtiques ninetes d’enPatrick per controlar els graons i no fotre’s una nata sensacional. Baixar unes escales de pedra relliscoses amb talons de mig metre podia resultar summament perillós. Després d’una estona d’obeir les indicacions de la fada, la Marina va començar a acusar el cansament de fer tres coses alhora, besar-se, caminar i estar al cas de la ruta que li anava dictant la Lilian.

—Ara gira cap a la dreta. No, cap a l’altre costat, això és l’esquerra. Molt bé. Veus aquesta marquesina? Doncs és una parada d’autobús. Seu.

La Marina complia les ordres de la Lilian com un soldat en primera línia de combat. Estava treballant de valent i se sentia orgullosa de la seva proesa.

—Molt bé. Respira fons i pren forces per al que vindrà.

La Marina va tenir un rodament de cap pensant el que vindria, però no s’ho podia ni imaginar.

—Aquest autobús que ve. Aixeca la mà. Sí. Quan obri les portes, puja de mica en mica movent els malucs i sense mirar si en Patrick et segueix. Et seguirà, no ho dubtis.

La Marina no sabia on tenia exactament els malucs, però ho va intentar amb la mateixa obstinació que posava a classe d’educació física.

—Molt bé. Un cop a la plataforma, gira’t a poc a poc, somriu i convida’l a pujar amb la mà, afectuosament.

La Marina es va adonar que en Patrick dubtava, no estava segur de seguir les seves passes, de deixar-se dur per ella, amb la qual cosa, resoluda i saltant-se els consells de la fada, va baixar els dos graons, va agafar en Patrick per la mà i el va arrossegar autobús amunt.

—Vinga, ximplet.

La Lilian va admetre que la iniciativa havia estat arriscada, però correcta.

—Molt bé, ja el tens. Ara treu la targeta de transport i marca dues vegades. Si en Patrick et pregunta alguna cosa, besa’l.

I això va fer en el precís moment que en Patrick s’adreçava al conductor per informar-se, se suposa, sobre la ruta de l’autobús. La Lilian, amoïnada pel sobtat interès d’en Patrick per la realitat, li va aconsellar:

—Asseieu-vos en aquella zona fosca. Molt bé. Ara agafa-li la mà i posa-la sobre la teva cama.

La Marina va voler preguntar sobre quina cama, l’esquerra o la dreta, però va concloure que tant era, ja que no distingia l’una de l’altra. Tampoc no va caldre, perquè en Patrick, un noi amb iniciativa, va triar ell mateix la seva cama preferida. A la Marina l’elecció li va semblar bé i així doncs, ben avinguts, van passar una bona estona a desgrat dels sotracs de l’autobús i del capvespre que lentament anava congriant núvols i foscor. Havien sortit de Dublín i entre petons i sospirs la Marina va poder admirar uns prats verds tacats de puntets blancs que devien ser ovelles. La seva perspectiva li permetia veure el paisatge. La d’en Patrick, recolzat contra el vidre, no. Per això, quan la Lilian la va avisar que arribaven a l’última parada i que havien de baixar, en Patrick es va quedar d’una peça en adonar-se que erenenmig del camp tenyit de núvols vermellosos i esquitxat de boira.

La Marina va tenir un calfred. Preferia la mà afectuosa i calentona d’en Patrick al vent gelat que li assotava les cames nues. Va agrair l’anorac i els guants d’en C.C., però no era suficient per endinsar-se en el bosc que la Lilian li mostrava.

—Veus aquest corriol? Agafa’l abans que es faci fosc. I ja ho saps, si en Patrick pregunta, li dius que el portes a un lloc meravellós on us estareu tots dos sols.

En Patrick va esbossar un somriure irònic en suposar que el camí que li feia seguir la Marina acabaria en una barraca del bosc. Li va preguntar en anglès i la Marina, és clar, no va rascar bola, el va besar i es va desentendre de la seva curiositat, que no era tanta com l’interès que l’engrescava a anar darrere seu.

Va maleir els talons de l’Àngela i es va prometre no tornar-se a posar talons mai més, després va ensopegar per culpa de la faldilla, es va esgarrapar les cames i es va jurar que mai més en aquella terra salvatge no es posaria minifaldilla. Avançaven amb dificultats i la Marina s’anava escapolint de les abraçades d’en Patrick, que pretenia arraconar-la contra cada arbre i que començava a mostrar-se sorprès a mesura que s’anaven endinsant més i més en l’espessor i a mesura que el bosc s’anava tancant més i més darrere seu. I en el mateix instant en què en Patrick començava a estar més encaparrat pel recorregut que hipnotitzat pels seus encants, van ensopegar amb una clariana màgica.

—Molt bé. Seu a terra, al mig de la clariana —li va ordenar la fada indiferent a les molèsties que les sevesordres podien ocasionar.

La Marina va reprimir una esgarrifança i es va ajeure sobre el terra moll. No li feia cap gràcia. En aquell indret poc arrecerat, sense arbres, tot resultava estranyament inquietant.

En Patrick es va asseure al seu costat, li va posar els llavis damunt dels seus i va iniciar un petó llarg i suau. La Marina va tancar els ulls i va agafar aire, coneixiaaquells lapsus interminables i començava a acusar el cansament i el frec de les galtes d’en Patrick. Se li va acudir que en Patrick pesava força, molt de fet, sense adonar-se que pesava perquè de mica en mica s’anava desplomant damunt seu. I de cop i volta, sense previ avís, va caure a plom sobre ella com un sac de patates.

La Marina, amb els ulls tancats, va creure que es tractava d’una broma d’enPatrick. De segur que li estava fent una broma… Aquests irlandesos! Però no era cap broma, perquè en Patrick va començar a roncar. Un ronc suau al principi que es va anar fent més i més i més sorollós, fins a convertir-se en un ronc de debò.

S’havia adormit besant-la?

Era horrible. Era el pitjor que li podia passar a una noia. Tan avorrits eren els seus petons? Paralitzada per la impressió i convençuda que estava passant pel trauma més gran de la seva vida, no va moure ni una pestanya. I de sobte va sentir la veu de la Lilian:

—Apa, s’ha adormit la nena.

Una altra veu desconeguda va interferir:

—Que ho dubtaves?

La Marina es va sorprendre quan la va sentir. De nena només n’hi havia una i era ella. Així doncs, la Lilian creia que estava dormida.

—No ho entenc, era refractària als meus encisos.

—Doncs avui han funcionat.

—Hauria preferit explicar-li-ho.

—Després.

Un sospir i un batre d’ales. Els estaven estudiant de ben a prop.

—És guapíssim.

—T’ho vaig dir.

—I estàs segura que sap ballar?

—I cantar.

—Toca el violí?

—Com un àngel.

—Lilian, ets meravellosa. A les dotze ho celebrarem.

La Marina, esborronada, va saber en aquell mateix instant que havia caigut en un parany.