Mort abans de l’alba

Finalment havia arribat la cavalleria, una mica tard, però era una bona notícia. Tenint en compte l’historial de bona punteria d’en Dermott i la seva fal·lera per amuntegar corbs, era ben probable que no només la cavalleria, sinó també en Nardo i en Gurney haguessin acabat amb bales dins les gargamelles. I aleshores, quan els trets haguessin fet que tot el cos de policia hagués irromput a la casa i en Dermott hagués obert la vàlvula per enviar el clor i l’amoníac a pressió pel sistema d’aspersió…

Però, en canvi, l’única baixa que es va haver de lamentar, a banda del llum i el marc de la porta, va ser en Dermott. L’ampolla, llançada per en Nardo amb tota la seva ràbia combativa, havia impactat contra ell amb prou força per provocar el que semblava un possible coma. I el cop havia produït un altre ferit, menys greu, quan s’havia desprès un fragment de vidre i s’havia incrustat al cap d’en Gurney, just al naixement dels cabells.

—Hem sentit un tret. Què collons ha passat aquí? —va grunyir la mola d’home mentre passejava la mirada per l’estança gairebé fosca.

—Tot està controlat, Tommy —va respondre en Nardo amb una veu insegura que denotava que el «tot» encara no l’incloïa a ell.

Amb el lleu feix de llum que venia de l’altre costat del soterrani, en Gurney va identificar que l’agent de figura més petita que havia seguit en Big Tommy era la Pat, la policia de cabells curts i ulls blaus i encesos. Es va anar acostant cap al fons de l’habitació, amb una feixuga pistola de nou mil·límetres preparada per disparar, i va observar detingudament la desagradable escena del llit. Va encendre el llumet que hi havia al costat de la butaca d’orelles on havia estat asseguda la dona.

—Li fa res si m’aixeco? —va preguntar en Gurney, que encara estava estirat al costat de l’oca que en Dermott tenia a la falda.

En Big Tommy va mirar en Nardo.

—I tant —va dir en Nardo, que encara tenia les dents mig serrades—. Que s’aixequi.

Quan es va alçar amb compte del llit, li va començar a rajar sang per la cara, i segurament va ser aquesta visió la que va aturar en Nardo d’agredir immediatament l’home que uns minuts abans havia encoratjat un assassí en sèrie desequilibrat perquè li disparés.

—Déu meu —va dir en Big Tommy amb la mirada clavada en la sang.

La sobrecàrrega d’adrenalina havia impedit que en Gurney s’adonés de la ferida. Es va tocar la cara i es va sorprendre de notar-la tan mullada i, quan es va mirar la mà, la sorpresa va ser veure-la tan vermella.

La Pat Ulls Encesos va observar la cara d’en Gurney amb un posat neutre.

—Vol que avisem una ambulància? —va preguntar la dona a en Nardo.

—Sí, és clar. Truca i que en vingui una —va respondre sense gaire convicció.

—Per a ells també? —va preguntar la Pat mentre assenyalava amb el cap l’estrambòtica parella que hi havia al llit. Li van cridar l’atenció les sabates vermelles de vidre. Va fixar més la mirada per assegurar-se que no es tractava d’una il·lusió òptica.

Al cap d’una pausa llarga, en Nardo va xiuxiuejar de mala gana:

—Sí.

—Vol que avisem els cotxes? —va preguntar ella amb les celles arronsades en adonar-se desconcertada que les sabates semblaven reals.

—Què? —va preguntar ell al cap d’una altra pausa. Tenia la mirada fixa en el llum destrossat i el forat de bala de la paret del darrere.

—Tenim cotxes patrullant i homes investigant casa per casa. Vol que els avisem perquè vinguin?

Semblava que la decisió li resultava més difícil del que realment era. Finalment va dir:

—Sí, avisa’ls que vinguin.

—Entesos —va respondre ella abans de sortir de l’habitació.

En Big Tommy examinava amb una expressió de repulsa la ferida de la templa d’en Dermott. L’ampolla de Four Roses havia anat a parar boca per avall sobre el coixí que quedava entre en Dermott i la dona, que ara duia la perruca rossa torta, de tal manera que semblava que li haguessin desenroscat un quart de volta la part superior del cap.

Quan en Gurney es va fixar en l’etiqueta de flors de l’ampolla, se li va fer evident la resposta que se li havia escapat abans. Va recordar el que en Bruce Wellstone havia dit. Havia afirmat que en Dermott, àlies senyor Scylla, va assegurar que havia vist quatre durbecs de pit roig, i que havia posat un èmfasi especial en el número quatre. En Gurney va entendre de seguida el significat de «quatre durbecs de pit roig»: les quatre roses vermelles de Four Roses. Com també que donés el nom de senyor i senyora Scylla quan es va registrar, que era un altre missatge per proclamar la seva intel·ligència. En Gregory Dermott volia demostrar que era molt fàcil jugar amb els policies necis i cabrons. «A veure si em podeu enxampar».

La Pat va tornar al cap d’un minut, amb la seva eficàcia sorruda.

—L’ambulància ja ve, els cotxes estan avisats, els interrogatoris casa per casa s’han anul·lat. —Va donar un cop d’ull al llit amb una expressió freda. La dona feia sorollets de tant en tant, i no quedava clar si gemegava o cantussejava—. Està segur que és viu, ell? —va preguntar gens amoïnada.

—No en tinc ni idea —va respondre en Nardo—. Potser ho hauries de comprovar.

La Pat va prémer els llavis quan es va acostar a comprovar el pols d’en Dermott.

—I tant que és viu. I què fem amb ella?

—És la dona d’en Jimmy Spinks. No n’has sentit a parlar mai, d’en Jimmy Spinks?

L’agent va fer que no amb el cap.

—Qui és en Jimmy Spinks?

En Nardo va rumiar una estona.

—Deixem-ho estar.

La Pat va arronsar les espatlles, com si deixar estar coses com aquella fos tan normal en la seva feina.

En Nardo va fer unes alenades lentes i profundes.

—Us necessito a tu i en Tommy a dalt per garantir que l’edifici queda protegit. Ara que sabem que aquest és el cabronàs que els va matar a tots, l’equip forense haurà de tornar per examinar la casa amb lupa.

La Pat i en Tommy van intercanviar una mirada d’inquietud, però van sortir sense replicar. Quan en Tommy va passar pel costat d’en Gurney, li va comentar amb la mateixa naturalitat que si li fes notar que tenia una mica de caspa:

—Té un tros de vidre clavat al cap.

En Nardo va esperar fins a sentir les petjades a les escales i la porta del soterrani del capdamunt que es tancava abans de parlar.

—Allunyi’s del llit. —El to no era gaire calmat.

En Gurney es va adonar que de fet li estava demanant que s’allunyés de les armes —el revòlver d’en Dermott dins el farciment rebentat de l’oca, la pistola d’en Nardo que en Dermott s’havia guardat a la butxaca i la perillosa ampolla de whisky sobre el coixí—, però va obeir sense protestar.

—Molt bé —va començar en Nardo, semblava que amb grans esforços per controlar-se—, li dono l’oportunitat perquè s’expliqui.

—Li fa res si m’assec?

—Se me’n refot, com si es vol posar cap per avall. Parli! Parli d’una puta vegada!

En Gurney es va asseure a la cadira, al costat del llum destrossat.

—Estava a punt de disparar-li. Li ha anat de poc que no li entaforés una bala a la gargamella o al cap. Només hi havia una manera d’aturar-lo.

—No li ha dit pas que s’aturés. Li ha dit que em disparés. —En Nardo premia els punys amb tanta força que en Gurney va veure que tenia els artells blancs.

—Però no ho ha fet, oi?

—Però vostè li ha dit que ho fes.

—Perquè era l’única manera d’aturar-lo.

—L’única manera d’aturar-lo… Ha perdut el seu refotut seny? —En Nardo feia la mateixa expressió que un gos assassí abans de ser deslligat.

—El que compta és que és viu.

—M’està dient que sóc viu perquè vostè li ha dit que em matés? Quina collonada és aquesta?

—L’únic que compta per als assassins en sèrie és el control. El control absolut. Per al sonat d’en Gregory això volia dir no només controlar el present i el futur, sinó també el passat. L’escena que volia que representés vostè era la tragèdia que es va produir en aquesta casa fa vint-i-quatre anys, amb una diferència crucial. En aquella època, el petit Gregory no va poder evitar que el seu pare tallés el coll a la seva mare. Ella no es va acabar de refer mai, i ell tampoc. Ja d’adult, en Gregory va voler rebobinar i tornar al començament per poder canviar els fets. Volia que vostè fes exactament el que va fer el seu pare fins al moment en què agafava l’ampolla. Aleshores l’hauria matat, per alliberar-se del terrible borratxo i salvar sa mare. En el fons, els altres assassinats eren una cosa semblant: intents de controlar i matar en Jimmy Spinks controlant i matant altres borratxos.

—En Gary Sissek no era un borratxo.

—Potser no. Però en Gary Sissek formava part del cos de policia en la mateixa època que en Jimmy Spinks, i estic convençut que en Gregory el va reconèixer com l’amic del seu pare. Potser fins i tot com un company de copes ocasional. I el fet que vostè també estigués en la policia en aquella època segurament va fer que en Gregory el considerés el substitut perfecte, l’ocasió perfecta per recular i canviar la història.

—Però li ha dit que em disparés! —El to d’en Nardo encara era combatiu, però, per sort per a en Gurney, la convicció anava afluixant.

—Li he dit que li disparés perquè l’única manera d’aturar un assassí obsessionat amb el control quan l’única arma de què disposes són les paraules és dir-li alguna cosa que el faci dubtar que controla la situació. Sota la influència de la fantasia controladora, es pensen que prenen totes les decisions, que són omnipotents i que ningú no els controla a ells. Per capgirar la situació, el millor que es pot fer és fer-los ensumar la possibilitat que estan fent exactament el que vols que facin. Si t’hi enfrontes de manera directa, et mataran. Però si els ordenes que facin el que estan a punt de fer, els provoques un curtcircuit.

En Nardo semblava que volgués trobar una esquerda en l’argumentació.

—Vostè ha sonat molt… autèntic. Ho ha dit amb odi, com si realment volgués que em matés.

—Si no ho hagués dit amb convicció, ara no estaríem tenint aquesta conversa.

En Nardo va continuar per una altra via.

—I el tiroteig a l’estació de l’autoritat portuària, què?

—Què de què?

—Va disparar a un indigent perquè li recordava el seu pare?

En Gurney va somriure.

—Què li fa tanta gràcia?

—Dues coses. Primera, mai no he treballat prop de l’autoritat portuària. Segona, en vint-i-cinc anys que fa que treballo en això, mai no he disparat l’arma, ni una sola vegada.

—O sigui que eren collonades.

—El meu pare bevia massa. Era… un tema complicat. I quan estava amb nosaltres, era com si no hi fos. Però disparar a un desconegut no hauria servit per a gran cosa.

—I llavors quin sentit tenia explicar totes aquestes parides?

—Quin sentit? Doncs que passés el que ha passat.

—Què collons vol dir?

—Per l’amor de Déu, tinent. L’únic que volia era distreure prou estona en Dermott per proporcionar-li a vostè la possibilitat de fer alguna cosa amb l’ampolla de gairebé un quilo que tenia a la mà.

En Nardo el va observar una mica desconcertat, com si tota aquella informació no li cabés als espais lliures del cervell.

—Aquella història del nen atropellat… també era comèdia?

—No, això és real. Es deia Danny. —A en Gurney se li va enrogallar la veu.

—No van enxampar el conductor?

En Gurney va fer que no amb el cap.

—No es va trobar cap pista?

—Un testimoni va dir que el cotxe que va atropellar el meu fill, un BMW vermell, havia estat aparcat tota la tarda davant d’un bar d’aquell mateix carrer i que l’individu que va sortir del bar i va entrar al cotxe mostrava signes d’anar begut.

En Nardo hi va rumiar uns instants.

—No el va poder identificar cap dels clients del bar?

—Van assegurar que no l’havien vist mai abans.

—Quant fa que va passar, això?

—Catorze anys i vuit mesos.

Van estar en silenci durant una estona; finalment en Gurney va continuar en veu baixa i insegura.

—El duia a jugar al parc. Un colom es va posar a caminar davant seu, a la vorera, i en Danny el va seguir. Jo tenia el cap en una altra banda, en un cas d’assassinat. El colom va saltar de la vorera al carrer i en Danny el va seguir. Quan em vaig adonar del que passava, ja era massa tard. Ja s’havia acabat tot.

—Que té més fills?

En Gurney va dubtar.

—No amb la mare d’en Danny.

Aleshores va tancar els ulls, i cap dels dos homes no va dir res durant una bona estona. Finalment en Nardo va trencar el silenci.

—O sigui que no hi ha cap mena de dubte que en Dermott és el paio que va matar el seu amic.

—Cap mena de dubte —va fer en Gurney. El va sorprendre el cansament que transmetien les veus de tots dos.

—I els altres també?

—Tot fa pensar que sí.

—Per què ara?

—Com?

—Per què ha esperat tant?

—Per oportunitat, inspiració, casualitat… Al meu parer, devia dissenyar el sistema de seguretat per a alguna base de dades important de pòlisses mèdiques. Li devia passar pel cap que podria crear un programa per extreure tots els noms dels homes que haguessin rebut tractament per alcoholisme. La cosa devia començar aquí. M’imagino que es devia obsessionar amb les possibilitats que oferia i finalment se li va ocórrer el seu enginyós pla per fer un buidatge de la llista i seleccionar-ne aquells homes que estiguessin prou espantats i se sentissin prou vulnerables per acabar enviant-li els xecs, homes a qui podia torturar amb els seus versets cruels. En algun moment, va treure la seva mare de la residència on l’havia ingressat l’administració després que l’agressió la incapacités.

—I on s’havia ficat en Dermott durant tots aquests anys abans de tornar a aparèixer aquí?

—Quan era petit, en un centre de l’estat o a càrrec d’una família d’acollida. Devia ser una època difícil. En algun moment devia entrar en el món de la informàtica, suposo que a través dels jocs. Va sobresortir i finalment es va graduar a l’MIT.

—I en algun punt del camí es va canviar el nom?

—Segurament quan va complir divuit anys. Potser perquè no suportava portar el nom del seu pare. Posats a imaginar, no m’estranyaria que Dermott fos el nom de soltera de la seva mare.

En Nardo va fer una ganyota amb els llavis.

—I no hauria estat bé que vostè hagués pensat d’enxampar-lo a partir de la base de dades estatal de canvis de nom al principi de tot aquest merder?

—Si hem de ser realistes, no hi havia cap motiu per fer-ho. I encara que ho haguéssim fet, el descobriment que en Dermott es deia Spinks de petit no hauria significat res de res per a ningú dels que investigàvem el cas Mellery.

Feia l’efecte que en Nardo volia reservar tota aquella informació per reflexionar-hi quan tingués les idees més clares.

—I per què va tornar a Wycherly, aquest fill de mala mare tocat del bolet?

—Potser perquè era l’escenari de l’agressió que havia patit la seva mare feia vint-i-quatre anys. Potser perquè la rebuscada idea de reescriure el passat l’hi empenyia. Potser es va assabentar que la casa estava en venda i no s’hi va poder resistir. Potser li brindava l’oportunitat de venjar-se no només dels borratxos, sinó també del Departament de Policia de Wycherly. Si ell no ens explica tota la història, no ho podrem saber mai. I no crec que la Felicity ens hi pugui ajudar gaire.

—No gaire —va coincidir en Nardo. Però encara li voltava alguna cosa pel cap, es veia amoïnat.

—Què passa? —va preguntar en Gurney.

—Què? No, no res. És que… em preguntava fins a quin punt a vostè l’amoïnava que algú estigués matant borratxos.

No va saber què dir. La resposta adient devia tenir alguna cosa a veure amb no fer judicis sobre la vàlua de la víctima. La resposta cínica devia ser que li importava més el repte del joc que la identificació moral, més el joc que no pas les persones. En tot cas, no li venia de gust debatre aquella qüestió amb en Nardo. Però tenia la impressió que havia de dir alguna cosa.

—Si el que em pregunta és si gaudia indirectament de venjar-me del conductor borratxo que va matar el meu fill, la resposta és no.

—N’està segur?

—Completament segur.

En Nardo se’l va mirar amb escepticisme, i després va arronsar les espatlles. No semblava que la resposta d’en Gurney l’hagués convençut, però tampoc no estava disposat a continuar parlant-ne.

Tot indicava que el tinent explosiu havia estat desactivat. La resta de la tarda va estar ocupat prioritzant necessitats immediates i enllestint els detalls rutinaris que implicava el tancament d’una investigació criminal excepcional.

Van dur en Gurney a l’Hospital General de Wycherly, juntament amb la Felicity Spinks (nascuda Dermott) i en Gregory Dermott (nascut Spinks). Mentre la dona, que encara duia les sabates de vidre vermelles, era examinada per un metge auxiliar poc optimista, a en Dermott l’enviaven directament, encara inconscient, a radiologia.

Mentrestant, una infermera va netejar el trau del cap a en Gurney, li va posar punts i li va aplicar una bena, amb unes maneres més íntimes del que calia esperar. Aquesta impressió l’havia provocat en part el xiuxiueig de la seva veu i en part la proximitat a la qual s’havia situat per treballar amb la ferida d’en Gurney. Va sentir una impressió de disponibilitat immediata que va trobar incongruentment excitant tenint en compte les circumstàncies. Tot i que era evident que anar per aquell camí era perillós, per no dir insensat, i per no dir patètic, va decidir treure profit de la simpatia de la dona d’una altra manera. En Gurney li va donar el número de seu mòbil i li va demanar que li truqués si es produïen canvis significatius en l’estat d’en Dermott. No volia quedar fora del circuit de la informació i no confiava que en Nardo li passés cap dada nova. La dona va consentir amb un somriure, i després un jove i sorrut agent de la policia de Wycherly el va tornar a casa d’en Dermott.

Pel camí va trucar al telèfon d’emergències nocturnes d’en Sheridan Kline i va saltar el contestador. Li va deixar un breu missatge en què resumia els fets principals. Tot seguit va trucar a casa, va saltar el seu propi contestador i va deixar un missatge a la Madeleine en què li relatava els mateixos esdeveniments, sense mencionar la bala, l’ampolla, la sang i els punts. Es va preguntar si havia sortit o per contra era allà dreta escoltant com li deixava el missatge, sense ganes de parlar amb ell. Com que no tenia tanta intuïció com la Madeleine, es va quedar sense saber la resposta.

Quan van tornar a ser a casa d’en Dermott, ja havia passat una hora i el carrer s’havia omplert de cotxes de la policia de Wycherly, del comtat i de l’estat. En Big Tommy i la Pat, l’agent de mandíbula quadrada, feien guàrdia al porxo. A en Gurney el van dur a la sala petita del rebedor on havia tingut la conversa preliminar amb en Nardo. El tinent hi tornava a ser, i estava assegut a la mateixa taula. Dos especialistes de la policia científica, vestits amb granota blanca, escarpins i guants de làtex, sortien de la sala en aquell moment per dirigir-se a les escales del soterrani.

En Nardo va acostar a en Gurney per sobre de la taula un bloc de notes groc i un bolígraf barat. Si li quedava cap rastre d’emoció perillosa, estava ben amagada sota una gruixuda capa d’obligacions burocràtiques.

—Segui. Necessitem una declaració. Comenci en el moment en què ha arribat a aquesta casa aquesta tarda i la raó de la seva presència. Inclogui totes les seves accions rellevants i les observacions directes que ha fet sobre les accions dels altres. Inclogui referències temporals, i especifiqui quines es basen en informació específica i quines són purament estimades. La declaració ha d’arribar fins al moment en què l’han acompanyat a l’hospital, si no és que durant la seva estada a l’hospital hagi descobert nova informació rellevant. Cap pregunta?

En Gurney va passar els següents quaranta-cinc minuts seguint aquestes indicacions, mentre en Nardo va estar gairebé tota l’estona fora de l’estança. L’escrit va ocupar quatre pàgines de paper de ratlles escrites amb una lletra menuda i curosa. En Gurney va fer servir la fotocopiadora que hi havia a la taula del fons de la sala per fer dues còpies de la declaració signada i datada per quedar-se-les ell abans de lliurar l’original a en Nardo.

Tot el que va dir el tinent va ser:

—Estarem en contacte. —La seva veu va sonar neutra, professional. No li va allargar la mà per fer una encaixada.