Un amic de la família

Un foc pintoresc cremava a la llar de foc de pedra i maó, i l’ambient de la sala estava perfumat amb una nota delicada de fum de cirerer. La Caddy Mellery, pàl·lida però serena, seia al sofà amb un home ben vestit d’uns setanta anys.

Quan en Gurney i en Hardwick van entrar, l’home es va aixecar del sofà amb una agilitat sorprenent per a la seva edat.

—Bona tarda, senyors —va dir. Tenia una entonació educada, vagament del sud—. Sóc en Carl Smale, un vell amic de la Caddy.

—Sóc l’inspector en cap Hardwick, i ell és en Dave Gurney, amic del difunt marit de la senyora Mellery.

—Ah, sí, l’amic d’en Mark. La Caddy me n’estava parlant.

—Lamentem haver-los de molestar —va dir en Hardwick, donant un cop d’ull a la sala. Els seus ulls es van aturar en el petit escriptori Sheraton contra la paret de davant de la llar de foc—. Necessitem veure uns papers que podrien estar relacionats amb el crim, i que tenim motius per creure que són en aquella taula. Senyora Mellery, lamento importunar-la amb preguntes com aquesta, però li fa res que hi doni una ullada?

Ella va tancar els ulls. No estava clar que entengués la pregunta.

L’Smale es va tornar a asseure al costat de la dona, i li va posar una mà al front.

—Estic segur que la Caddy no hi té inconvenient.

En Hardwick va dubtar.

—Parla… com a representant de la senyora Mellery?

La reacció de l’Smale va ser gairebé invisible: un petit arrufament del nas, com la reacció d’una dona sensible a una paraulota durant un sopar.

La vídua va obrir els ulls i va parlar amb un somriure trist.

—Estic segura que s’adona que aquest és un moment difícil. Confio totalment en en Carl. Qualsevol cosa que digui serà més assenyada que la que podria dir jo.

En Hardwick va insistir.

—El senyor Smale és el seu advocat?

La dona va mirar l’Smale amb una bonhomia que en Gurney va atribuir al Valium, i va dir:

—Ha estat el meu advocat, el meu representant en la malaltia i en la salut, en els bons i en els mals temps, durant més de trenta anys. Déu meu, Carl, no trobes que fa por?

L’Smale va correspondre al seu somriure nostàlgic, i va parlar a en Hardwick en un to lleugerament brusc.

—Pot regirar aquesta sala per buscar el que cregui que pot estar relacionat amb la seva investigació. Naturalment m’agradaria rebre una llista de qualsevol objecte que desitgi emportar-se.

La clara referència a «aquesta sala» no va passar per alt a en Gurney. L’Smale no estava concedint a la policia una exempció a una ordre de registre. Tampoc se li havia escapat a en Hardwick, per la cara que va fer el pulcre homenet del sofà.

—Totes les proves de les quals prenem possessió són inventariades.

El to d’en Hardwick transmetia la part no verbalitzada del seu missatge: «No li donem una llista de coses que desitgem emportar-nos. Li donem una llista de coses que ens emportem».

L’Smale, que òbviament era capaç de sentir la comunicació no verbal, va somriure. Va mirar en Gurney i, amb la seva entonació lànguida, va preguntar:

—Digui’m, és vostè el famós Dave Gurney?

—Sóc l’únic que van tenir els meus pares.

—Ves per on. Un detectiu llegendari! Molt de gust de coneixe’l.

En Gurney, que sempre se sentia incòmode quan el reconeixien, no va dir res.

La Caddy Mellery va trencar el silenci.

—M’hauran de disculpar, però tinc una migranya espantosa i m’hauria d’estirar.

—L’entenc —va dir en Hardwick—. Però necessito que m’ajudi amb alguns detalls.

L’Smale va mirar la seva clienta amb preocupació.

—No podria esperar un parell d’hores? És evident que la senyora Mellery està patint.

—Les meves preguntes no li prendran més de tres minuts. Cregui’m, preferiria no fer-ho, però un retard pot ser significatiu.

—Caddy.

—No passa res, Carl. Ara o després no canvia res. —Va tancar els ulls—. L’escolto.

—Em sap greu fer-la pensar en aquestes coses —va dir en Hardwick—. Puc seure aquí? —Va assenyalar la butaca d’orelles més pròxima a l’extrem del sofà on estava asseguda la Caddy.

—Endavant. —Encara tenia els ulls tancats.

En Hardwick es va asseure a la punta. Interrogar persones afligides era desagradable per a qualsevol policia. Tanmateix ell no semblava gaire atabalat.

—Voldria repassar una cosa que m’ha explicat aquest matí per assegurar que ho he entès bé. Ha dit que el telèfon ha sonat poc després de la una, que vostè i el seu marit dormien?

—Sí.

—I sap l’hora que era perquè…?

—He mirat el rellotge. No entenia qui podia telefonar a aquelles hores.

—I el seu marit ha contestat?

—Sí.

—Què ha dit?

—Ha dit: «Digui’m, digui’m, digui’m», tres o quatre vegades. Després ha penjat.

—Li ha dit si el que trucava havia dit alguna cosa?

—No.

—I uns minuts després han sentit un animal que xisclava al bosc?

—Un esgarip.

—Un esgarip?

—Sí.

—Quina diferència hi veu entre un xiscle i un esgarip?

—Un xiscle… —Va callar i es va mossegar el llavi inferior amb força.

—Senyora Mellery?

—En té per gaire? —va preguntar l’Smale.

—Necessito saber què ha sentit.

—Un xiscle és més humà. Xisclar és el que faig jo quan… —Va parpellejar com si es volgués treure una nosa de l’ull, i va continuar—: Allò era alguna espècie d’animal. Però no al bosc. Ha sonat a prop de la casa.

—Quant ha durat aquest xiscle… esgarip?

—Un minut o dos, no n’estic segura. Ha parat quan en Mark ha baixat.

—Li ha dit què anava a fer?

—Ha dit que anava a veure què era. Res més. Només… —Va parar de parlar i es va posar a respirar fondo, lentament.

—Ho sento, senyora Mellery. Ja no trigarem gaire.

—Només volia veure què era i prou.

—Ha sentit res més?

La dona es va tapar la boca amb la mà, agafant-se les galtes i la barra com si fes un esforç per controlar-se. Li van aparèixer unes taques vermelles i blanques sota les ungles de la tensió.

Quan va parlar, les paraules van sortir apagades per la mà.

—Estava mig adormida, però he sentit alguna cosa, com una picada de mans, com si algú hagués picat de mans. Només això.

Continuava agafant-se la cara com si la pressió fos el seu únic alleujament.

—Gràcies —va dir en Hardwick, aixecant-se de la butaca—. Farem el possible per no molestar-la. Ara mateix, només he d’escorcollar aquest escriptori.

La Caddy Mellery va aixecar el cap i va obrir els ulls. Li va caure la mà sobre la falda, i van aparèixer marques blanques dels seus dits a la cara.

—Inspector —va dir amb una veu fràgil però decidida—, agafi el que consideri necessari, però li prego que respecti la nostra intimitat. La premsa és irresponsable. El llegat del meu marit és de suprema importància.