Escòria de la terra

Era injust, per descomptat, una llicència dramàtica, dir que l’assassí havia posat la mira tant en en Mark Mellery com en en Jack Hardwick. El que volia dir en Gurney, va explicar mentre tornaven caminant a l’escenari del crim des del lloc on les empremtes s’interrompien al bosc, era que l’assassí semblava apuntar part de la seva hostilitat a la policia que investigava l’assassinat. En comptes d’inquietar-lo, el desafiament implícit va omplir en Hardwick d’energia. L’espurna combativa dels seus ulls proclamava: «Porteu-me aquest cabronàs!».

En Gurney li va preguntar si recordava el cas d’en Jason Strunk.

—Me n’hauria de recordar?

—Et sona Satanic Santa? O com l’anomenaven uns altres genis dels mitjans: Cannibal Claus?

—Sí, sí, i tant que me’n recordo. Però no era un caníbal, de fet. Només queixalava dits dels peus.

—Sí, però no era només això, oi?

En Hardwick va fer una ganyota.

—Em sembla recordar que després d’arrencar els dits a queixalades, tallava els cadàvers amb una serra, en ficava els trossos en bosses de plàstic, tot molt net, els posava en capses de regal de Nadal i les enviava per correu. Així se les treia de sobre. No tenia problemes d’enterrament.

—Te’n recordes, a qui les enviava?

—D’això fa vint anys. Llavors ni tan sols era policia. Ho vaig llegir als diaris.

—Les enviava als domicilis dels inspectors d’homicidi de les comissaries on havien viscut les víctimes.

—Als domicilis?

En Hardwick va mirar en Gurney horroritzat. L’assassinat, el canibalisme moderat i la dissecció amb una serra podien perdonar-se, però no pas aquell gir final.

—Odiava la policia —va continuar en Gurney—. Es divertia fent-los sortir de polleguera.

—Segur que si els enviava un peu per correu ho aconseguia.

—Especialment si és la teva dona la que obre la capsa.

El seu to va cridar l’atenció d’en Hardwick.

—La mare que el va parir. Et va passar a tu. Et va enviar una part del cos, i ella va obrir la capsa?

—Sí.

—La mare que el va parir. Per això es va divorciar de tu?

En Gurney el va mirar amb curiositat.

—Recordes que la meva primera dona es va divorciar de mi?

—D’algunes coses me’n recordo. No tant les coses que llegeixo, però si algú m’explica alguna cosa personal, d’això no me n’oblido mai. Per exemple, sé que eres fill únic, que el teu pare va néixer a Irlanda, que detestava el país i no te’n parlava mai, i que bevia massa.

En Gurney el va mirar astorat.

—M’ho vas explicar quan treballàvem en el cas Piggert.

En Gurney no sabia si estava més atabalat per haver donat aquella informació familiar tan rara, per oblidar que ho havia fet o perquè en Hardwick se’n recordés.

Van tornar caminant a la casa a través de la neu pols, que s’aixecava en brises intermitents sota un cel cada vegada més fosc. En Gurney va intentar espolsar-se l’angúnia que l’estava envaint i concentrar-se en el cas.

—Tornant al que deia —va dir—, aquesta nota final de l’assassí és un desafiament a la policia, i això podria ser significatiu.

En Hardwick era la mena d’home que tornava al tema quan li donava la gana i prou.

—Per això es va divorciar, doncs? Perquè va rebre una titola en una capsa?

No n’havia de fer res, però en Gurney va decidir contestar.

—Teníem molts més problemes. Et podria fer una llista de les meves queixes, i una encara més llarga de les seves. Però crec que, en definitiva, es va horroritzar quan va descobrir el que era estar casada amb un poli. Hi ha dones que ho descobreixen de mica en mica. La meva va tenir una revelació.

Havien arribat al pati. Dos tècnics de proves estaven traient la neu al voltant de la taca de sang, ara més marronosa que vermella, i examinaven les lloses que anaven destapant.

—Bé, sigui com sigui —va dir en Hardwick, com si es tragués de sobre una complicació innecessària—, l’Strunk era un assassí en sèrie, i aquest no ho sembla.

En Gurney va fer que sí no del tot convençut. Sí, en Jason Strunk era el típic assassí en sèrie, i qui havia assassinat en Mark Mellery semblava de tot menys això. L’Strunk coneixia poc o gens les seves víctimes. Es podia dir amb seguretat que no tenia res que es pogués anomenar «relació» amb les víctimes. Les escollia perquè s’adeien amb els paràmetres d’un tipus físic concret i perquè les tenia a l’abast quan el desig d’actuar era insuperable. Coincidència d’urgència i oportunitat. L’assassí d’en Mellery, en canvi, el coneixia prou per torturar-lo amb al·lusions al seu passat. Fins i tot prou per predir els números que li vindrien al cap en certes circumstàncies. Donava indicacions d’haver compartit una relació íntima amb la seva víctima que no era habitual en els assassins en sèrie. A més, no hi havia antecedents coneguts d’assassinats semblants, tot i que això caldria investigar-ho més a fons.

—No sembla un cas en sèrie —va convenir en Gurney—. Dubto que comencis a trobar polzes a la bústia. Però hi ha alguna cosa desconcertant en la manera de dirigir-se a tu, l’inspector en cap, com a «escòria de la terra».

Van fer la volta a la casa fins a la porta principal per no destorbar els tècnics que treballaven a l’escenari del crim del pati. Un agent uniformat del departament del xèrif estava de guàrdia davant de la porta per controlar l’accés a la casa. Allà el vent era més fort i l’home picava de peus i picava amb les mans enguantades per escalfar-se una mica. El seu malestar es va traslluir en el somriure tort que va fer a en Hardwick.

—Creu que ens portaran un cafè?

—Ni idea. Però espero que sí —va dir en Hardwick, ensumant sorollosament perquè no li gotegés el nas. Va mirar en Gurney—. No t’entretindré gaire. Només vull que m’ensenyis les notes que dius que en Mellery guardava a l’estudi, i que comprovem que hi són totes.

Dins de l’elegant casa amb terra de castanyer, tot estava en silenci. Més que mai, la casa feia olor de diners.