Dicotomies

Quan es va llevar, en Gurney no se sentia descansat, ni tan sols del tot despert, però es va estimar més aixecar-se que tornar-se a endinsar en un somni que l’havia deixat sense cap record dels detalls i alhora amb una sensació clara de claustrofòbia. Era com una de les caparres que havia experimentat a l’època de la universitat.

Es va ficar a la dutxa, que li va millorar lleugerament l’estat d’ànim, es va vestir i va anar a la cuina. Va veure amb alleujament que la Madeleine havia fet cafè per a tots dos. Estava asseguda a la taula de l’esmorzar, mirant reflexivament per la porta de vidre, sostenint la gran tassa esfèrica fumejant amb totes dues mans com per escalfar-se-les. En Gurney es va servir una tassa de cafè i va seure davant d’ella.

—Bon dia —va dir.

Ella li va respondre amb un petit somriure despistat.

En Gurney va seguir la mirada de la seva dona pel jardí fins als turons boscosos de l’extrem més llunyà del prat. Un vent enfurit estava despullant els arbres de les poques fulles que els quedaven. En general, els vents forts posaven nerviosa la Madeleine, des que un roure enorme va caure a la carretera davant del seu cotxe el dia que es van traslladar a Walnut Crossing, però aquell matí semblava massa preocupada per fixar-s’hi.

Al cap d’un parell de minuts, el va mirar, i la seva expressió es va tornar alerta com si alguna cosa de la seva roba o posat l’hagués sorprès.

—On vas? —va preguntar.

Ell va vacil·lar.

—A Peony. A l’institut.

—Per què?

—Per què? —La veu li va sortir aspra i irritada—. Perquè en Mellery es continua negant a denunciar el seu problema a la policia, i vull insistir perquè ho faci.

—Ho podries fer per telèfon.

—No tan bé com cara a cara. A més, vull recollir còpies de tots els missatges escrits i de la gravació de la trucada d’ahir.

—FedEx no està per a això?

En Gurney la va mirar intensament.

—Per què no vols que vagi a l’institut?

—No és que hi vagis, sinó per què hi vas.

—Per convèncer-lo d’anar a la policia? Per recollir els missatges?

—De veritat et penses que és per això que aniràs fins a Peony?

—Per què si no, si es pot saber?

Ella el va mirar un moment, gairebé amb compassió, abans de contestar.

—Hi vas —va dir baixet—, perquè estàs totalment atrapat amb aquesta cosa i no la pots deixar anar. Hi vas perquè no hi pots fer més. —Va tancar els ulls ben a poc a poc. Va ser com la fosa del final d’una pel·lícula.

En Gurney no sabia què dir. De tant en tant la Madeleine acabava una discussió així, dient o fent alguna cosa que saltava per sobre el fil del pensament d’ell i el deixava en silenci.

Aquesta vegada li va semblar que sabia per què li feia tan efecte, o si més no en part. En el to de la seva dona havia sentit un ressò del que havia dit al terapeuta, el discurs que havia recordat tan vivament feia unes hores. La coincidència el va neguitejar. Era com si la Madeleine present i la Madeleine passada s’haguessin unit contra ell i li parlessin a cau d’orella alhora.

Es va quedar callat un moment.

Al final, la Madeleine va portar les tasses a la pica i les va rentar. Després, en lloc de deixar-les a l’escorredor, com feia sempre, les va eixugar i les va tornar a col·locar a l’armari de l’aparador.

Sense deixar de mirar l’armari, com si hagués oblidat per què era allà, va preguntar:

—A quina hora te’n vas?

Ell va arronsar les espatlles i va mirar per l’habitació com si pogués trobar una pista de la resposta correcta a les parets. Mentre ho feia, un objecte sobre la tauleta de davant de la llar de foc, a l’altra punta de l’habitació, va atraure la seva mirada. Era una capsa de cartró, de la mena que et donen en una vinateca. Però el que li va cridar l’atenció i la va retenir va ser la cinta blanca que la tancava a dalt amb un llaç normal i corrent.

Verge santa. Això era el que havia pujat la Madeleine del soterrani.

Encara que la capsa li semblés més petita del que la recordava de feia tants anys i el cartró d’un marró més fosc, la cinta era inconfusible, inoblidable. Els hindús l’encertaven de ple: el blanc, no el negre, era el color natural del dol.

Va sentir una buidor tibant als pulmons, com si la gravetat estigués absorbint el seu alè i la seva ànima cap a terra. «En Danny. Els dibuixos d’en Danny. El meu petitó». Va empassar saliva i va apartar la mirada, va apartar la mirada d’aquella pèrdua tan immensa. Se sentia massa dèbil per bellugar-se. Va mirar a través de les portes vidrieres, va tossir, es va escurar la gola, va intentar substituir els records remoguts per sensacions immediates, va intentar redirigir el seu pensament dient alguna cosa, sentint la seva pròpia veu, trencant aquell silenci espantós.

—No crec que torni tard —va dir. Va haver d’arreplegar totes les seves forces, tota la seva voluntat per aixecar-se de la cadira—. Segur que sóc a casa per sopar —va afegir sense que vingués a tomb, sense saber què deia.

La Madeleine el va mirar amb un somriure trist que no arribava a somriure en el sentit normal del mot, i no va dir res.

—Val més que me’n vagi —va dir—. He d’arribar a temps per a això.

A cegues, gairebé ensopegant, li va fer un petó a la galta i va anar al cotxe. Es va descuidar la jaqueta.

Aquell matí el paisatge era diferent, més hivernal, i pràcticament tots els colors de la tardor havien desaparegut dels arbres. Però ho va notar molt vagament. Conduïa automàticament, gairebé sense veure-hi, consumit per la imatge de la capsa, el record del contingut, el significat de la seva presència a la taula.

Per què? Per què ara després de tants anys? Amb quina finalitat? En què pensava la Madeleine? Havia travessat Dillweed, havia passat pel costat de l’Abelard sense adonar-se’n. Tenia l’estómac regirat. S’havia de concentrar en una altra cosa, asserenar-se.

Centra’t en on vas i per què hi vas. Va intentar forçar la seva ment en la direcció dels missatges, els poemes, el número dinou. En Mellery pensant el número dinou. Després trobant-se’l a la carta. Com es podia fer una cosa així? Era la segona vegada que l’Arybdis o en Charybdis, o com es digués, acomplia aquella gesta impossible. Hi havia certes diferències entre els dos exemples, però el segon era tan desconcertant com el primer.

La imatge de la capsa sobre la tauleta burxava incansablement contra els marges de la seva concentració, i després el contingut de la capsa, tal com el recordava quan ho van desar tot feia tant de temps. Els gargots amb llapis d’en Danny. Déu del cel. El full amb cosetes taronja que la Madeleine havia insistit que eren calèndules. I aquell dibuixet tan graciós que podia ser un globus verd o un arbre, potser, o un xupa-xup. Déu meu.

Sense ni adonar-se’n, va entrar a l’aparcament de grava de l’institut, sense ser conscient d’haver recorregut el passeig. Va clavar un cop d’ull al voltant, intentant centrar-se, batallant per situar la seva ment al mateix lloc que el seu cos.

A poc a poc es va relaxar, i gairebé es va endormiscar, amb aquella buidor que sovint acompanya una emoció intensa. Va mirar el rellotge. D’alguna manera havia arribat exactament a l’hora. Aquella part d’ell funcionava sense intervenció conscient, com un sistema nerviós autònom. Pensant que potser el fred havia fet entrar els jugadors de rol a la casa, va tancar el cotxe i va enfilar el camí zigzaguejant. Com l’altra vegada, en Mellery va obrir la porta principal abans que en Gurney pogués trucar-hi.

Va entrar ràpidament per protegir-se del vent.

—Res de nou?

En Mellery va sacsejar el cap i va tancar la gruixuda porta antiga, però abans que ho fes, mitja dotzena de fulles mortes es van esquitllar a dins.

—Vine a l’estudi —va dir en Mellery—. Hi ha cafè, suc…

—Un cafè m’aniria bé —va dir en Gurney.

Aquesta vegada també es van instal·lar a les butaques d’orelles al costat del foc. A la tauleta que hi havia al mig hi havia un gran sobre de paper Manila. En Mellery el va assenyalar i va dir:

—Fotocòpies dels missatges escrits i una gravació de la trucada. Tot teu.

En Gurney va agafar el sobre i se’l va posar a la falda.

En Mellery el va mirar amb expressió expectant.

—Hauries de denunciar-ho a la policia —va dir en Gurney.

—Ja n’hem parlat.

—N’hem de tornar a parlar.

En Mellery va tancar els ulls i es va fer un massatge al front, com si li fes mal. Quan va obrir els ulls, semblava que hagués pres una decisió.

—Vine a la meva conferència aquest matí. És l’única manera que ho entenguis. —Va parlar ràpidament, com si volgués desanimar-lo de posar-hi objeccions—. El que passa aquí és molt subtil, molt fràgil. Ensenyem consciència, pau, claredat als nostres convidats. És essencial que confiïn en nosaltres. Els estem oferint una cosa que els pot canviar la vida. Però és com escriure al cel. En un cel en calma, és llegible. Unes ratxes de vent i és un galimaties. Entens el que dic?

—No n’estic segur.

—Tu vine a la conferència —va suplicar en Mellery.

Eren exactament les deu del matí quan en Gurney el va seguir a una sala gran de la planta baixa de l’edifici principal. Semblava la sala d’estar d’un hotel rural de categoria. Una dotzena de butaques i mitja dotzena de sofàs orientats més o menys cap a una gran llar de foc. La major part dels vint assistents ja estaven asseguts. Algun encara s’entretenia en un aparador en què hi havia una cafetera de plata i una safata de croissants.

En Mellery va caminar tranquil·lament per situar-se davant de la llar de foc, de cara al públic. Els de l’aparador van córrer a ocupar els seus seients, i es va crear un silenci expectant. En Mellery va indicar una butaca a en Gurney, al costat de la llar de foc.

—Us presento en David —va anunciar en Mellery somrient en direcció a en Gurney—. Vol saber què fem i l’he convidat a assistir a la nostra reunió matinal.

Uns quants el van saludar amablement, i tots somreien; la majoria semblaven sincers. En Gurney va veure la dona fràgil que l’havia increpat el dia abans. Semblava modesta, fins i tot es va posar una mica vermella.

—Els rols que dominen la nostra vida —va començar en Mellery sense preàmbuls— són aquells de què no som conscients. Les necessitats que ens arrosseguen d’una manera més implacable són aquelles de les quals som menys conscients. Per ser feliços i lliures hem de veure els rols que exercim pel que som, i treure a la llum del dia les nostres necessitats ocultes.

Parlava amb calma i claredat i tenia tota l’atenció del públic.

—El primer escull en la nostra cerca és suposar que ja ens coneixem, que coneixem els nostres motius, que sabem per què ens sentim d’aquesta manera davant de las circumstàncies i la gent que ens envolta. Per poder progressar, necessitarem tenir una ment més oberta. Per descobrir la veritat en mi mateix, he de deixar de pensar que ja la conec. No apartaré mai la roca que hi ha al meu camí si no sóc capaç de veure-la tal com és.

Just quan en Gurney pensava que aquesta última observació espessia l’embolcall de la boira New Age, la veu d’en Mellery va pujar de to bruscament.

—Sabeu quina és aquesta roca? Aquesta roca és la imatge que tens de tu mateix, qui et penses que ets. La persona que et penses que ets manté tancada la persona que realment ets, sense llum ni menjar ni amics. La persona que crec que sóc ha estat intentant assassinar la persona que sóc en realitat des de bon començament.

En Mellery va fer una pausa, com aclaparat per una emoció desesperada. Va mirar el seu públic, i ells amb prou feines semblava que respiressin. Quan va tornar a parlar, la veu havia baixat a un to de conversa, però encara vessava sentiment.

—La persona que crec que sóc té una por terrible de la persona que sóc realment, té una por terrible del que els altres pensarien d’aquesta persona. Què em farien si sabessin qui sóc realment? És millor anar sobre segur! És millor amagar la persona real, matar-la de gana, enterrar-la!

Va tornar a fer una pausa, i va esperar que el foc erràtic de la seva mirada remetés.

—Quan comença tot? Quan ens convertim en aquesta parella de bessons disfuncionals, la persona inventada al nostre cap i la persona real tancada i moribunda? Comença, jo crec, molt aviat. Sé que en el meu cas els bessons estaven ben arrelats, cadascun al seu lloc, neguitosos, quan tenia nou anys. Us explicaré una història. Em disculpo amb els que ja l’hàgiu sentit.

En Gurney va mirar cap a la sala, i va veure alguns somriures de reconeixement entre les cares atentes del públic. La perspectiva d’escoltar una de les anècdotes d’en Mellery per segona o tercera vegada, en comptes d’avorrir o empipar, semblava augmentar encara més la il·lusió. Era com la resposta d’un nen petit a la promesa de tornar a sentir el seu conte de fades preferit.

—Un dia que anava a l’escola, la meva mare em va donar un bitllet de vint dòlars perquè comprés algunes coses abans de tornar a casa a la tarda: una ampolla de llet i una barra de pa. Quan vaig sortir de l’escola a les tres, em vaig parar en un petit restaurant al costat del pati de l’escola per comprar-me una Coca-Cola abans d’anar a la botiga de queviures. Era un lloc on anaven molts nanos després de classe. Vaig deixar el bitllet de vint dòlars sobre el taulell per pagar la Coca-Cola, però abans que el cambrer agafés el bitllet i em tornés el canvi, un dels altres nens el va veure i va dir: «Eh, Mellery!, d’on has tret els vint dòlars?». Resulta que era el nen més bèstia de quart, que era el meu curs. Jo tenia nou anys, i ell onze. Havia repetit curs dues vegades, i feia por. Representava que no m’havia de fer amb ell, ni tan sols parlar-hi. No parava de barallar-se, i deien que entrava a les cases de la gent i robava coses. Quan em va preguntar d’on havia tret els diners, anava a dir que me’ls havia donat la meva mare per comprar llet i pa, però em feia por que es rigués de mi, que em digués nena, i volia dir alguna cosa que l’impressionés, o sigui que li vaig dir que els havia robat. Això va despertar el seu interès i jo em vaig sentir bé. Després em va preguntar a qui li havia robat, i jo vaig dir el primer que em va passar pel cap. Vaig dir que li havia robat a la meva mare. Ell va somriure i va marxar. Bé, jo estava alhora alleujat i neguitós. L’endemà ja me n’havia oblidat. Però una setmana després se’m va acostar al pati i em va dir: «Eh, Mellery, has robat més diners a la teva mare?». Vaig dir que no. I ell va dir: «Per què no li robes vint dòlars més?». No vaig saber què dir i me’l vaig quedar mirant. Llavors va somriure amb malícia i va dir: «O robes vint dòlars més i me’ls dónes, o diré a la teva mare que la setmana passada n’hi vas robar vint». Em vaig quedar petrificat.

—Verge santa! —va dir una dona amb cara de cavall en una butaca de color bordeus, a l’altre costat de la llar de foc, mentre altres murmuris d’indignació empàtica recorrien la sala.

—Quin malparit! —va remugar un home corpulent amb mirada assassina.

—Vaig sentir pànic. Me’l vaig imaginar anant a veure la meva mare i dient-li que li havia robat vint dòlars. Que fos absurd, que fos improbable que aquell petit gàngster anés a veure la meva mare, no se’m va passar pel cap. El tenia sobrecarregat de por, por que l’hi digués i que ella el cregués. No tenia cap confiança en la veritat. Així que, en aquell estat de pànic irreflexiu, vaig prendre la pitjor decisió possible. Aquella nit vaig robar vint dòlars del moneder de la meva mare i els vaig donar al nen l’endemà. Evidentment, la setmana següent em va demanar el mateix. I l’altra setmana. I així successivament durant sis setmanes fins que finalment el meu pare em va enxampar in fraganti, tancant el calaix de dalt de l’escriptori de la meva mare amb un bitllet de vint dòlars a la mà. Vaig confessar. Vaig explicar als meus pares aquella història horrible i vergonyosa. Però no es va acabar aquí. Van trucar al nostre pastor, monsenyor Reardon, i em van fer anar a la rectoria de l’església per explicar-li la història. La nit següent monsenyor ens va fer tornar i seure amb el petit xantatgista i els seus pares, i vaig haver de tornar a explicar-ho. Allà tampoc es va acabar. Els meus pares em van retirar la paga durant un any perquè tornés els diners que havia robat. Va canviar la manera com em miraven. El xantatgista es va inventar una versió dels fets per explicar a l’escola que el feia quedar com una espècie de Robin Hood i a mi com una rata delatora. I, de tant en tant, em mirava amb un somriure glacial que insinuava que algun dia, aviat, em podia llançar daltabaix d’un terrat d’una empenta.

En Mellery va interrompre el seu relat i es va fer un massatge a la cara amb els palmells de la mà, com si s’estovés els músculs que se li havien tensat amb els records.

L’home cepat va sacsejar el cap tristament i va repetir:

—Que malparit!

—És exactament el que vaig pensar jo —va dir en Mellery—. Quin manipulador malparit! Cada vegada que me’n recordava, la meva primera idea era «Que malparit!». Només podia pensar això.

—I amb raó —va dir l’home cepat amb la veu d’un home acostumat a fer-se escoltar—. Això és exactament el que era.

—Això és exactament el que era —va convenir en Mellery amb més intensitat encara—, exactament el que era. Però no vaig anar mai més enllà del que era ell per preguntar-me què era jo. Era tan obvi el que era ell que no em vaig preguntar el que era jo. Qui coi era aquell nen de nou anys i per què va fer el que va fer? No n’hi ha prou de dir que estava espantat. Espantat de què, exactament? I qui es pensava que era?

En Gurney es va sorprendre atrapat en el relat. En Mellery havia copsat del tot la seva atenció, com la de la resta dels presents a la sala. Havia passat de ser un observador a ser un participant en aquella sobtada cerca de sentit, motiu i identitat. En Mellery havia començat a passejar-se per davant de l’enorme llar de foc sense deixar de parlar, com si l’empenyessin records i preguntes que no el deixaven estar quiet. Les paraules li sortien a batzegades.

—Sempre que pensava en aquell nano, en mi mateix, amb nou anys, hi pensava com una víctima, víctima de xantatge, víctima del seu innocent desig d’amor, admiració i acceptació. L’únic que volia era caure bé al nen gran. Era víctima d’un món cruel. Pobre nano, pobra ovelleta a la gola d’un tigre.

En Mellery va parar de passejar i es va girar a mirar el seu públic. Va parlar amb veu suau.

—Però aquell nano era alguna cosa més. Era un mentider i un lladre.

El públic estava dividit entre els que semblava que volguessin discrepar i els que feien que sí amb el cap.

—Va mentir quan li van preguntar d’on havia tret els vint dòlars. Va vantar-se de ser un lladre per impressionar algú que suposava que era un lladre. Llavors, davant de l’amenaça que diguessin a la seva mare que era un lladre, va preferir convertir-se en lladre a arriscar-se que ella pensés que ho era. El que més li importava era controlar el que la gent pensava d’ell. En comparació amb el que pensessin, no li importava gaire si realment era un mentider o un lladre, o l’efecte que el seu comportament tenia sobre les persones a les quals mentia i robava. Diguem-ho així: no era prou important per impedir-li mentir i robar. Només li importava prou per devorar la seva autoestima com un àcid cada vegada que mentia i robava. Importava just perquè s’odiés a si mateix i desitgés ser mort.

En Mellery va callar uns segons, per permetre que els seus comentaris fessin forat, i va continuar.

—Voldria que féssiu una cosa. Feu una llista de persones que no podeu suportar, persones que us han fet enfadar, persones que us han fet una mala passada, i pregunteu-vos: «Com m’he ficat en aquesta situació? Com m’he ficat en aquesta relació? Quins motius tenia? Què hauria pensat dels meus actes un observador objectiu?». No us centreu, repeteixo, no us centreu en les coses horribles que us ha fet l’altra persona. No busquem algú a qui puguem culpar. Ho hem fet tota la vida i no ens ha portat enlloc. L’únic que n’hem tret és una llista inútil de persones a qui podem culpar de tot el que ens ha anat malament! Una llista llarga i inútil! La pregunta important, l’única que ens hem de fer és «On era jo en tot plegat? Com vaig obrir la porta que portava a aquella habitació?». Quan tenia nou anys, vaig obrir la porta mentint per obtenir admiració. Com vas obrir tu la teva porta?

La dona menuda que havia increpat en Gurney semblava cada vegada més desconcertada. Va alçar la mà, tota indecisa, i va preguntar:

—De vegades no passa que una persona dolenta fa una cosa horrorosa a una persona innocent? Entra a casa seva i li roba, per exemple? Això no seria culpa de la persona innocent, oi?

En Mellery va somriure.

—A les bones persones els passen coses dolentes. Però aquestes bones persones no es passen la resta de la seva vida sentint ràbia i reproduint una vegada rere l’altra la cinta de vídeo ressentida del robatori. Les confrontacions personals que més ens angoixen, les que no podem treure’ns de sobre, són aquelles en què fem un paper que no estem disposats a reconèixer. Per això el dolor dura, perquè ens neguem a mirar d’on procedeix. No podem separar-nos-en perquè ens neguem a mirar el punt de vinculació.

En Mellery va tancar els ulls, com si arreplegués forces per continuar.

—El pitjor dolor en la nostra vida procedeix dels errors que ens neguem a reconèixer: coses que hem fet que harmonitzen tan poc amb qui som que no podem suportar mirar-les. Esdevenim dues persones en una pell, dues persones que no es poden suportar. El mentider i la persona que menysprea els mentiders. El lladre i la persona que menysprea els lladres. No hi ha dolor com el dolor d’aquesta batalla que es lliura per sota del nivell de consciència. En fugim, però fuig amb nosaltres. Fugim on fugim, la batalla ens acompanya.

En Mellery es va passejar davant de la llar de foc.

—Feu el que us he dit. Feu una llista de les persones que culpeu dels problemes a la vostra vida. Com més enfadats estigueu amb ells, millor. Apunteu-ne els noms. Com més convençuts estigueu de la vostra innocència, millor. Escriviu el que van fer i el mal que us van fer. Després pregunteu-vos com vau obrir la porta. Si la vostra primera idea és que aquest exercici és una bestiesa, pregunteu-vos per què esteu tan predisposats a rebutjar-lo. Recordeu que no es tracta d’absoldre els altres de la seva culpa. No teniu poder per absoldre’ls. L’absolució és feina de Déu, no vostra. La vostra feina es redueix a una pregunta: «Com vaig obrir la porta?».

Va callar i va mirar el públic, per establir contacte visual amb tots els hostes que pogués.

—Com vaig obrir la porta? La felicitat de la resta de la vostra vida dependrà de si sou sincers a l’hora de respondre aquesta pregunta.

Va callar com si estigués esgotat i va anunciar una pausa, «per prendre cafè, te, sortir, lavabos, etcètera». Mentre la gent s’aixecava dels sofàs i les butaques i es decidia per alguna de les opcions, en Mellery va mirar inquisitivament en Gurney, que continuava assegut.

—Ha ajudat una mica? —va preguntar.

—M’has deixat bocabadat.

—En quin sentit?

—Ets un conferenciant de primera.

En Mellery va fer que sí, ni amb modèstia ni sense.

—Has vist que fràgil que és tot això?

—Vols dir la relació que estableixes amb els teus hostes?

—Suposo que relació és una expressió encertada, sempre que inclogui una combinació de confiança, identificació, connexió, sinceritat, fe, esperança i amor, sempre que entenguis que es tracta de flors delicades, sobretot quan floreixen per primera vegada.

En Gurney tenia dificultats per formar-se una opinió d’en Mark Mellery. Si era un xarlatà, era el millor que coneixia.

En Mellery va aixecar una mà i va cridar una noia que estava al costat de la cafetera.

—Ei, Keira, em fas un gran favor i em vas a buscar en Justin?

—I tant! —va dir ella sense vacil·lar; va fer una pirueta i va marxar a buscar-lo.

—Qui és en Justin? —va preguntar en Gurney.

—Un noi que cada dia és més imprescindible. Va estar-se aquí tres vegades i la tercera ja no va marxar.

—Què fa?

—Imagino que es pot dir que fa el que faig jo.

En Gurney va mirar en Mellery esperant més explicacions.

—Des de la seva primera visita, en Justin estava en la longitud d’ona correcta, sempre entenia el que els deia, els matisos, tot. És un noi perspicaç, un gran col·laborador en tot el que fem. El missatge de l’institut està fet per a ell, i ell estava fet per al missatge. Té futur amb nosaltres, si li ve de gust.

—Mark Jr. —va dir en Gurney, pensant en veu alta.

—Perdona?

—Sembla el fill ideal. Absorbeix i valora tot el que li ofereixes.

Un noi elegant i d’aspecte intel·ligent va entrar a la sala i va anar cap a ells.

—Justin, et voldria presentar un vell amic. En Dave Gurney.

El noi va allargar la mà amb una combinació de cordialitat i timidesa.

Després d’encaixar, en Mellery es va endur en Justin i va parlar amb ell en veu baixa.

—Voldria que t’encarreguessis de la pròxima mitja hora, que els donessis alguns exemples de dicotomies internes.

—Amb molt de gust —va dir el noi.

En Gurney va esperar que en Justin anés a l’aparador a buscar un cafè, i va dir a en Mellery:

—Si tens temps, voldria que fessis una trucada abans que me’n vagi.

—Tornem a la casa.

Era evident que en Mellery volia posar distància entre els seus hostes i tot el que tingués a veure amb les seves dificultats actuals.

Pel camí, en Gurney li va explicar que volia que truqués a en Gregory Dermott i li demanés més detalls sobre les condicions i la seguretat del seu apartat de correus i qualsevol cosa que recordés en relació amb el xec de 289,87 dòlars, estès a nom de X. Arybdis, que havia tornat. En concret, hi havia algú més a l’empresa d’en Dermott autoritzat per obrir el correu? Sempre duia la clau a sobre? Hi havia una altra clau? Quant temps feia que tenia llogat l’apartat? Alguna vegada havia rebut un xec per error? Els noms d’Arybdis o Charybdis, o de Mark Mellery, li deien alguna cosa? Algú li havia parlat mai de l’Institut per a la Renovació Espiritual?

Veient que en Mellery feia cara d’atabalat, en Gurney va treure una fitxa de la butxaca i l’hi va donar.

—Les preguntes estan totes apuntades aquí. Pot ser que el senyor Dermott no les vulgui respondre totes, però val la pena intentar-ho.

Mentre caminaven entre parterres de flors mortes i pansides, en Mellery semblava cada vegada més perdut en els seus pensaments. Quan van arribar al pati de darrere de la casa imponent, es va aturar i va parlar en el to baix del qui té por que l’escoltin d’amagat.

—Aquesta nit no he dormit gens. Allò del «dinou» m’està fent parar boig.

—No se t’ha acudit cap relació? Cap possible significat?

—Res. Bestieses. Una vegada un terapeuta em va fer un qüestionari de vint preguntes per veure si tenia problemes d’alcoholisme i vaig puntuar dinou. La meva primera dona tenia dinou anys quan ens vam casar. Coses així, associacions a l’atzar, res que un altre pogués predir que pensaria, per més que em conegués.

—Però algú ho va fer.

—Això és el que em té embogit! Mirem els fets. Deixen un sobre tancat a la meva bústia. Rebo una trucada de telèfon dient-me que el sobre és allà i em demanen que pensi un número, el que vulgui. Penso en el dinou. Vaig a la bústia i trec el sobre, i la carta de dins esmenta el número dinou. Exactament el número que havia pensat. Podria haver pensat el setanta-dos mil nou-cents cinquanta-u. Però vaig pensar el dinou, i aquest era el número que hi havia a la carta. Dius que les experiències extrasensorials són camàndules, però com s’explica això, si no?

En Gurney li va contestar en un to tan calmat com agitat havia estat el d’en Mellery.

—Se’ns escapa alguna cosa en la nostra idea del que va passar. Enfoquem el problema d’una manera que fa que formulem la pregunta equivocada.

—Quina és la pregunta correcta?

—Quan ho descobreixi, seràs el primer de saber-ho. Però et garanteixo que no tindrà res a veure amb experiències extrasensorials.

En Mellery va sacsejar el cap, i el gest semblava més un tremolor que una forma d’expressió. Després va mirar cap a la casa i pel pati, on s’havia aturat. L’expressió buida de la seva cara deia que no sabia ben bé com hi havia arribat.

—Entrem? —va proposar en Gurney.

En Mellery es va asserenar i va ser com si recordés alguna cosa.

—Me’n descuidava… Perdona… Aquesta tarda la Caddy és a casa. No puc… És que, seria millor si… Vull dir que, no podré trucar a en Dermott ara mateix. Ho hauré de fer quan pugui.

—Però ho faràs avui?

—Sí, sí, ja ho crec. Ja trobaré un moment. Et telefonaré de seguida que hi parli.

En Gurney va fer que sí, mirant el seu company als ulls, i veient-hi la por a una vida que s’esfondrava.

—Una pregunta abans de marxar. He sentit que li demanaves a en Justin que parlés de les «dicotomies internes». M’agradaria saber què volies dir.

—No se t’escapa res —va dir en Mellery arrugant una mica el front—. «Dicotomia» es refereix a una divisió, una dualitat dins d’alguna cosa. La utilitzo per descriure els conflictes interns.

—Coses com el doctor Jekyll i Mr. Hyde?

—Sí, però és més que això. Els éssers humans estan carregats de conflictes interns. Constitueixen les nostres relacions, creen les nostres relacions, ens esguerren la vida.

—Posa-me’n un exemple.

—Te’n podria posar cent. El conflicte més senzill és la manera com ens veiem a nosaltres mateixos i com veiem els altres. Per exemple, si discutíssim i em cridessis, jo veuria la causa com la teva incapacitat per controlar el teu mal geni. En canvi, si jo et cridés, no veuria la causa com el meu mal geni, sinó la teva provocació, alguna cosa de tu que fa apropiada la meva resposta.

—És interessant.

—Sembla que tendim a creure que la meva situació és la causa dels meus problemes però la teva personalitat és la causa dels teus. Això provoca conflictes. El meu desig de fer-ho tot a la meva manera sembla lògica, mentre que el teu desig de fer-ho tot a la teva manera sembla infantil. Un dia millor seria el dia en què jo em sentiria millor i tu et comportaries millor. La manera com veig les coses és com són. La manera com tu veus les coses està esbiaixada pel que vols.

—Ja ho entenc.

—Això només és el començament, amb prou feines rasca la superfície. La ment és una massa de contradiccions i conflictes. Mentim perquè els altres confiïn en nosaltres. Amaguem els nostres jos veritables per obtenir intimitat. Perseguim la felicitat de formes que ens n’allunyen. Quan ens equivoquem, ens esforcem molt per demostrar que tenim raó.

Absort en el contingut del seu programa, en Mellery va parlar amb força i eloqüència. Fins i tot amb l’estrès que patia, era capaç de concentrar-se.

—Em fa l’efecte —va dir en Gurney— que parles d’un dolor personal, no sols de la condició humana en general.

En Mellery va fer que sí lentament.

—No hi ha dolor pitjor que tenir dues persones vivint en un cos.