Benvinguts a Wycherly

Després de suportar les inevitables objeccions i preocupacions que havia provocat l’anunci del seu viatge, en Gurney es va dirigir al cotxe i va trucar al Departament de Policia de Wycherly per demanar l’adreça d’en Gregory Dermott, ja que només disposava del número de l’apartat de correus que figurava a la capçalera de la carta. Va trigar una estona a explicar a l’agent que hi havia de servei qui era exactament, i encara es va haver d’esperar força estona més que la jove truqués a en Nardo per demanar-li permís per revelar l’adreça. Va resultar que la dona era l’únic membre de la petita unitat que en aquells moments no era a l’escenari del crim. En Gurney va introduir l’adreça al GPS i es va dirigir cap al pont de Kingston-Rhinecliff.

Wycherly estava situat a la zona de més al nord del centre de Connecticut. El trajecte va durar una mica més de dues hores, i en Gurney va passar bona part del temps rumiant sobre el gran error que havia comès amb la seguretat de la seva dona. Aquella badada l’amoïnava i l’abatia tant que va buscar desesperadament alguna altra cosa en què pogués centrar l’atenció. Així doncs, va començar a avaluar les principals hipòtesis que s’havien exposat durant la reunió del DIC.

La idea que l’assassí hagués consultat o confeccionat una llista d’uns quants milers d’individus que compartien un historial de problemes amb la beguda —individus que patien uns temors i una culpabilitat molt arrelats provocats pel seu passat alcohòlic—, que hagués aconseguit atrapar-ne uns quants amb aquell truc tan simple del número, que els hagués torturat amb aquells poemes esgarrifosos i finalment els hagués dut fins a un assassinat ritual… Tot el procés, per més desassenyat que fos, ara li semblava perfectament creïble. Va recordar que havia descobert que els assassins en sèrie, de petits, sovint trobaven plaer torturant insectes i petits animals. Per exemple, els cremaven concentrant la llum del sol amb una lupa sobre les bestioles. En Cannibal Claus, un dels assassins més famosos que havia aconseguit arrestar, quan tenia cinc anys havia deixat cec un gat amb el mateix procediment: cremant-li els ulls amb una lupa. Era inquietant pensar que s’assemblava molt a fer que la víctima triada es concentrés en el seu passat i després intensificar els seus temors fins a provocar-li una agonia de patiment.

Identificar un patró i fer encaixar les peces del trencaclosques era un procés que en general l’engrescava, però aquella tarda, mentre conduïa, no li va resultar tan estimulant com altres vegades. Tal vegada era perquè no es podia desempallegar d’una sensació d’incompetència, de relliscada. Aquell pensament li cremava com l’àcid.

Es va concentrar vagament en la carretera, en el capó del cotxe, en les mans sobre el volant. Que estrany. No va reconèixer les seves pròpies mans. Li va semblar que eren increïblement velles, com les del seu pare. Ara tenia més taques i eren més grosses. Si un minut abans li haguessin ensenyat fotos d’una dotzena de mans, no hauria estat capaç d’identificar-hi les seves.

No hauria sabut dir per què. Si els canvis es produeixen gradualment, el cervell potser no els pot percebre fins que la discrepància assoleix una magnitud important. Hi podria haver altres explicacions, però.

Significava aleshores que sempre veiem les coses conegudes en certa mesura tal com eren abans? Ens aferrem al passat, no pas per nostàlgia ni desig, sinó perquè el nostre sistema neuronal busca el camí més curt quan processa dades? Si el que «veiem» ens ho proporcionen a mitges els nervis òptics i la memòria, si el que «percebem» en un moment concret en realitat és una amalgama d’impressions presents i impressions emmagatzemades, aleshores l’expressió «viure en el passat» adquiria un significat nou. El passat exerciria, així, una tirania específica sobre el present en el moment en què ens proporcionava dades obsoletes sota l’aparença d’experiència sensorial. I no podria estar relacionat, això, amb la situació d’un assassí en sèrie guiat per un antic trauma? Fins a quin punt podia tenir una visió distorsionada?

La teoria el va animar durant uns instants. Seguir el fil dels pensaments per tenir una idea nova i comprovar que fos sòlida era la millor manera per fer-lo sentir una mica més segur, una mica més viu; però en aquells moments no li resultava gens fàcil sentir-se segur i viu. El GPS el va avisar que faltaven tres-cents metres per a la sortida de Wycherly.

Al final del carril de sortida, va tombar a la dreta. La zona era un poti-poti de camps de cultiu, cases idèntiques, centres comercials i vestigis d’antigues atraccions estivals: un autocinema mig desmanegat i el rètol d’un llac amb un nom de reminiscències iroqueses.

Això el va fer pensar en un altre llac que també tenia un nom que sonava indi, un llac vorejat per un camí que ell i la Madeleine havien recorregut un cap de setmana quan buscaven el seu lloc perfecte a les Catskills. Li semblava veure altra vegada l’expressió il·lusionada d’ella quan es van aturar al capdamunt d’un penya-segat no gaire alt, agafats de la mà, somrient i contemplant l’aigua bressolada per la brisa. Aquell record li va arribar acompanyat amb una fiblada de culpa.

Encara no li havia trucat per explicar-li què feia ni on anava i per avisar-la que segurament arribaria tard a casa. Encara no tenia prou clar quina informació li havia de donar i quina no. Havia de dir-li alguna cosa del mata-segells? Va decidir trucar-li en aquell mateix moment i improvisar. «Que Déu m’ajudi a encertar-la».

Tenint en compte el nivell d’estrès que sentia, va considerar que era més prudent aparcar per fer la trucada. El primer lloc que va trobar va ser una àrea d’aparcament pedregosa mig abandonada davant d’una parada de venda de productes agrícoles tancada durant l’hivern. La paraula que havia assignat al número de telèfon de casa en el sistema de marcatge activat a través de la veu era, de manera eficaç però poc imaginativa, «casa».

La Madeleine va respondre al segon truc amb aquella veu entusiasta i cordial que sempre li provocaven les trucades.

—Sóc jo —va dir ell amb una veu que no reflectia ni una mínima part l’entusiasme d’ella.

Es va produir una petita pausa.

—On ets?

—Justament et truco per dir-t’ho. Sóc a Connecticut, prop d’un poble que es diu Wycherly.

La pregunta òbvia hauria estat: «Per què?». Però la Madeleine no feia preguntes òbvies. Es va esperar.

—S’ha produït un esdeveniment en el cas —va fer ell—. Les coses podrien arribar al final.

—És clar.

En Gurney va sentir una alenada lenta i controlada.

—M’explicaràs alguna cosa més que no pas això? —va preguntar la Madeleine.

Va mirar per la finestreta del cotxe en direcció a la deserta paradeta de verdures. Més que tancada per la temporada, semblava abandonada.

—L’home que perseguim està cometent imprudències —va respondre—. Hi ha la possibilitat d’aturar-lo.

—L’home que perseguim? —La veu d’ella ara sonava trencadissa, esquerdada.

En Gurney no va respondre, sorprès per aquella reacció.

Ella va continuar, amb un empipament evident.

—Que potser et refereixes a l’assassí sanguinari, que mata en sèrie, l’home que no falla mai, que dispara a la gent a les artèries del coll i els talla la gargamella? És aquest de qui parles?

—Aquest és… l’home que perseguim, sí.

—Que no hi ha prou policies a Connecticut perquè se’n facin càrrec?

—Sembla que s’ha fixat en mi.

—Què?

—Sembla que ha descobert que treballo en el cas, i provarà de fer alguna bestiesa. Això ens proporcionarà l’ocasió que necessitem. És una oportunitat per lluitar contra ell en comptes de limitar-nos a netejar cada vegada que comet un assassinat.

—Què?

Aquesta vegada, el to no va ser tant de pregunta, sinó d’exclamació afligida.

—Tot anirà bé —va respondre ell no gaire convençut—. S’està començant a ensorrar, s’autodestruirà. Però quan passi hi hem de ser.

—Quan era la teva feina, sí que hi havies de ser. Però ara no hi has de ser.

—Madeleine, sisplau, sóc policia! —Les paraules li van sortir disparades com quan esclata un objecte obstruït—. Per què caram no ho pots entendre?

—No, David —va contestar amb calma—. Eres policia. Ara no ets policia. No hi has de ser, allà.

—Ja hi sóc. —En el silenci que va seguir, la ràbia va afluixar com una onada que recula—. Escolta, sé el que em faig. No passarà res.

—David, què et passa? Que vols córrer sempre en direcció a les bales? Directament a les bales? Fins que se te’n fiqui una al cap? És aquest el trist pla que tens per a la nostra vida en comú? Jo he d’esperar, i esperar, i esperar fins que et matin? —Quan va pronunciar la paraula matin, la veu li va fallar amb tanta càrrega d’emocions que ell no va saber què dir.

Va ser la Madeleine qui va parlar finalment, amb una veu tan apagada que gairebé no la podia sentir.

—De què es tracta, tot plegat?

—De què es tracta? —La pregunta el va agafar desprevingut. Va sentir com si perdés l’equilibri—. No entenc la pregunta.

L’intens silenci d’ella, a gairebé dos-cents quilòmetres de distància, el va envoltar, el va estrènyer.

—Què vols dir? —va preguntar en Gurney. Notava com el cor li bategava desbocat.

Li va semblar sentir com ella empassava saliva. Va notar, en certa mesura va saber, que ella intentava prendre una decisió. Quan finalment va respondre, va ser amb una altra pregunta, altra vegada amb una veu tan fluixa que ell gairebé no la sentia.

—És per en Danny?

Va notar el batec del cor al pit, al cap, a les mans.

—Què? En quin sentit pot tenir a veure amb en Danny, això?

Ell no volia una resposta, no pas en aquell moment, amb tantes coses que havia de fer.

—Oh, David.

Se la podia imaginar com movia el cap d’un costat a l’altre amb tristesa, decidida a continuar amb el tema més difícil de tots. Un cop la Madeleine obria una porta, sempre la travessava.

Va fer una alenada tremolosa i va continuar.

—Abans que matessin en Danny, la teva feina era la part més important de la teva vida. Després d’allò, es va convertir en l’única part. L’única. Durant els últims quinze anys, no has fet altra cosa que treballar. De vegades, sento com si volguessis compensar alguna cosa, oblidar alguna cosa… resoldre alguna cosa. —L’entonació tensa amb què va pronunciar la paraula resoldre va fer que sonés com el símptoma d’una malaltia.

En Gurney va mirar de mantenir el control aferrant-se als fets més propers.

—Vaig a Wycherly per ajudar a capturar l’home que va matar en Mark Mellery. —Sentia la seva veu com si pertanyés a algú altre, a una persona vella i esporuguida, a algú que provés de sonar raonable.

La Madeleine va ignorar el que havia dit ell i va seguir el seu propi fil argumental.

—Tenia l’esperança que si obríem la capsa, si miràvem els seus dibuixets…, podríem acomiadar-nos d’ell junts. Però tu no t’acomiades mai, oi que no? Mai no dius adéu a res.

—No sé de què parles —va protestar ell.

Però no era cert. Quan estaven a punt de mudar-se de la ciutat a Walnut Crossing, la Madeleine es va passar hores acomiadant-se. No només dels veïns, sinó també del lloc, de les coses que deixaven, fins i tot de les plantes. Aquell comportament l’havia fet sortir de polleguera. En Gurney s’havia queixat del seu sentimentalisme, havia dit que no era normal parlar amb objectes inanimats, que era una pèrdua de temps, una distracció que l’únic que feia era complicar més el trasllat. Però era molt més. El comportament de la seva dona li tocava un racó que no volia que li toquessin, i ara ella hi estava tornant a ficar el dit. Era la part d’ell que no es volia acomiadar, que no podia afrontar la separació.

—Acumules les coses per no veure-les —va dir la Madeleine—. Però així no desapareixen, no les has deixat anar. Te les has de mirar per desempallegar-te’n. Has de mirar la vida d’en Danny per deixar-la anar. Però és evident que no ho vols fer. L’únic que vols… Què és, David? Què? Morir? —Es va fer un silenci llarg—. Vols morir. És això, oi?

Va experimentar el tipus de buidor que suposava que hi havia a l’ull d’un huracà: una emoció que era com el buit, el no-res.

—He de fer una feina. —Era una resposta banal, realment absurda. No sabia ni per què s’havia pres la molèstia de dir-la.

Hi va haver una estona de silenci.

—No —va dir ella amb un to suau i tornant a empassar saliva—. No ho has de continuar fent, això. —Aleshores, amb un volum de veu gairebé inaudible, va afegir—: O potser sí. Potser només era un desig meu.

En Gurney no tenia paraules, no tenia pensaments.

Es va quedar assegut una bona estona, amb la boca entreoberta i respirant amb alenades ràpides i descompassades. En algun moment, no sabria dir quan, es va tallar la línia. Es va quedar esperant, en una mena de caos buit, que li arribés algun pensament assossegador, un pensament que el dugués a l’acció.

Però l’únic que va sentir va ser una sensació d’absurditat aclaparadora en adonar-se que, fins i tot en el moment en què ell i la Madeleine estaven emocionalment nus, en carn viva, aterrits, fins i tot en aquells moments els separaven un munt de quilòmetres, es trobaven en estats diferents, i s’exposaven a un espai buit, als telèfons mòbils.

Una altra cosa que li va passar pel cap va ser el que no li havia pogut dir, el que no li havia pogut revelar. No li havia dit ni una sola paraula sobre l’estupidesa que havia comès amb el mata-segells, que ara l’assassí sabria on vivien, que l’error s’havia produït justament per culpa de la seva obsessió amb la investigació. I amb aquests pensaments també va arribar un ressò esgarrifós: es va adonar que un capficament similar en una investigació de feia quinze anys havia estat decisiu en la mort d’en Danny, potser fins i tot el factor determinant. No deixava de ser significatiu que la Madeleine hagués relacionat aquella mort amb la seva obsessió actual. Significatiu i havia d’admetre que també d’una perspicàcia angoixant.

Va sentir la necessitat de tornar a trucar-li per admetre el seu error i advertir-la del perill que havia creat. Va marcar el número i es va disposar a sentir aquella veu tan acollidora. El telèfon va sonar, sonar, sonar… I, tot seguit, la veu que va sentir va ser la seva en el missatge del contestador —una mica sec, gairebé dur, gens cordial— i després el senyal.

—Madeleine? Madeleine, que hi ets? Sisplau, agafa el telèfon si hi ets.

Es va sentir immers en una sensació de mareig. No se li acudia què podia dir que tingués un mínim de sentit en un missatge d’un minut i que no provoqués més mal en comptes d’evitar-lo, que no fes augmentar el pànic i la confusió. I el que va acabar dient va ser:

—T’estimo. Vés amb compte. T’estimo.

Tot seguit es va sentir un altre bip i es va tornar a tallar la línia.

Es va quedar assegut amb la mirada fixa en la desmanegada parada agrícola, adolorit i confús. Va tenir la impressió que podia dormir durant un mes seguit, o per sempre més. Per sempre era millor. Però no tenia cap sentit. Aquell era la mena de pensament perillós que feia que els homes esgotats que caminaven per l’Àrtic es quedessin estirats a la neu i morissin congelats. Havia de recuperar la concentració, no deixar de moure’s, obligar-se a continuar endavant. De mica en mica, el pensament se li va anar aplegant al voltant de la tasca inacabada que l’esperava. Tenia una feina a Wycherly, havia d’arrestar un desequilibrat. Havia de salvar vides. La d’en Gregory Dermott, la seva pròpia, potser fins i tot la de la Madeleine. Va engegar el motor del cotxe i va continuar conduint.

L’adreça on finalment el va portar el GPS pertanyia a una casa corrent d’estil colonial que s’alçava al fons d’un immens terreny situat en una carretera secundària poc transitada i sense voreres. Una tanca vegetal, alta i espessa, proporcionava privacitat a la part esquerra, posterior i dreta de la finca. A la part davantera hi havia una tanca de boix que arribava fins al pit i que deixava una obertura per a l’entrada. Hi havia cotxes de policia pertot arreu —més d’una dotzena, va calcular en Gurney—, aparcats davant de la tanca sense gaire ordre i ocupant una part de la calçada. La majoria duien la insígnia del Departament de Policia de Wycherly. N’hi havia tres que no mostraven cap identificació, sinó que portaven llums vermells intermitents a sobre del quadre de comandaments. Li va semblar curiós que no hi hagués cap cotxe de la policia estatal de Connecticut, però potser era normal, al capdavall. Tot i que no fos la manera més intel·ligent ni efectiva d’abordar el problema, podia entendre que la policia local volgués controlar el cas, tenint en compte que la víctima era un dels seus homes. Quan en Gurney va intentar ficar-se al minúscul espai que quedava lliure a la gespa al costat de l’asfalt, un enorme policia jove uniformat li va assenyalar amb una mà un camí que vorejava els cotxes patrulla aparcats, mentre amb l’altra l’apressava a deixar lliure l’indret on volia aparcar. En Gurney va sortir del cotxe i va mostrar la seva identificació mentre se li acostava l’immens agent amb una expressió tensa. Els colossals músculs del coll del policia, emmordassats en un coll de camisa dues talles més petita, semblava que li arribessin fins a les galtes.

Va examinar la targeta de dins la cartera d’en Gurney durant més d’un minut amb cara de no entendre res.

—Aquí diu estat de Nova York.

—He vingut a veure el tinent Nardo —va fer en Gurney.

El policia li va dedicar una mirada tan dura com els pectorals que se li marcaven sota la camisa, després es va arronsar d’espatlles.

—És a dins.

A l’entrada del caminet, sobre un senyal igual d’alt que la bústia, hi havia un rètol metàl·lic de color beix amb unes lletres negres que anunciaven GD SECURITY SYSTEMS. En Gurney es va ajupir per passar per sota de la cinta policial groga que semblava vorejar tota la finca. Curiosament, va ser la fredor de la cinta en contacte amb el seu coll el que per primera vegada aquell dia el va apartar de la cascada de pensaments i va fer que es fixés en el temps. Era cru, gris, sense vent. Al peu de les tanques vegetals, a les zones ombrívoles, s’estenien plaques de neu que s’havien fos prèviament i s’havien congelat altra vegada. A banda i banda del caminet d’entrada, hi havia plaques de gel brut que omplien els petits sots dels desnivells de l’asfalt.

Al centre de la porta principal, hi havia una versió més discreta del rètol de GD Security Systems. En un lateral, un adhesiu indicava que la casa estava protegida per Axxon Silent Alarms. Quan pujava els graons del porxo emmarcat amb columnes, es va obrir la porta just davant seu. No era pas que l’anessin a rebre. De fet, l’home que havia obert la porta va sortir i la va tornar a tancar. Només va adreçar una mirada superficial a en Gurney mentre parlava pel mòbil amb un to clarament irritat. Era un home amb una constitució atlètica, d’uns cinquanta anys, que tenia una expressió dura i una mirada incisiva i irada. Duia una caçadora negra amb la paraula POLICIA escrita en lletres grosses i grogues a l’esquena.

—Em sents ara? —Es va allunyar del porxo en direcció a la gespa esmorteïda i congelada—. Que em sents, ara?… Bé. He dit que necessito un altre tècnic de la policia científica a l’escenari del crim al més aviat possible… No, això no em serveix, he dit que el necessito ara mateix… No, abans que es faci fosc. He dit a, erra, a; ara. Quina part de la paraula no entens?… Molt bé, gràcies. T’ho agraeixo.

Va pitjar el botó per penjar el telèfon i va fer un gest d’impaciència amb el cap.

—Quin coi d’imbècil. —Es va mirar en Gurney—. Es pot saber qui és vostè?

En Gurney no va reaccionar a aquell to tan agressiu. Es feia al càrrec dels motius que el provocaven. En l’escenari del crim d’un policia sempre hi planava una mena de torrent emotiu, com una ràbia tribal que gairebé no es podia reprimir. A més, va reconèixer la veu de l’home que havia enviat l’agent a casa d’en Dermott: en John Nardo.

—Sóc en Dave Gurney, tinent.

Tot un seguit de pensaments es van aplegar a la ment d’en Nardo, i semblava que la majoria eren negatius. Però es va limitar a dir:

—Per què ha vingut?

Una pregunta molt senzilla. No estava segur, però, de saber-ne ni una petitíssima part de la resposta. Va optar per ser concís.

—Diu que vol matar en Dermott i a mi. Bé, en Dermott és aquí. I ara jo també. El cabró té aquí tot l’esquer que volia. Potser farà algun moviment i ho podrem enllestir tot.

—És això el que pensa? —En Nardo ho va dir amb un to farcit d’una hostilitat indiscriminada.

—Si li sembla bé —va dir en Gurney—, el puc posar al corrent de tot el que sabem sobre el cas i vostè em pot explicar el que ha descobert aquí.

—El que hi he descobert? Doncs he descobert que l’agent que vaig enviar a aquesta casa a petició seva és mort. A en Gary Sissek li faltaven dos mesos per jubilar-se. He descobert que gairebé li han amputat el cap amb una ampolla de whisky trencada. He descobert un parell de botes al costat d’una cadira plegable de merda que hi havia darrere de la tanca. —Va fer un gest més que ostensible en direcció a la part posterior de la casa—. En Dermott no havia vist mai la cadira. El seu veí no l’havia vist mai tampoc. Així, doncs, d’on collons ha sortit? La va portar el coi de sonat?

En Gurney va assentir.

—De fet, la resposta més probable és que sí. Sembla que forma part del seu modus operandi. Com l’ampolla de whisky. No deu ser Four Roses, per casualitat?

En Nardo el va observar, amb una mirada inexpressiva de primer, com si hi hagués un retard en el senyal de retorn de la comunicació.

—Collons —va deixar anar—. És millor que entri.

La porta donava a un rebedor espaiós i buit. No hi havia mobles, ni catifes, ni quadres a les parets; només un extintor i un parell de detectors de fum. Al fons del rebedor es veia la porta del darrere, i en Gurney va suposar que donava al porxo on aquell matí en Gregory Dermott havia descobert el cadàver del policia. Un rebombori de veus indicava que l’equip policial encara estava enfeinat recollint les dades de l’escenari del crim.

—On és en Dermott? —va preguntar en Gurney.

En Nardo va alçar el polze en direcció al sostre.

—Al dormitori. L’estrès li produeix migranyes, i les migranyes li produeixen nàusees. No està de gaire bon humor, per dir-ho d’alguna manera. Ja estava prou malament abans de rebre la trucada en què l’advertien que era el proper, però després… Collons.

En Gurney volia fer preguntes, un munt de preguntes, però li va semblar més adient que en Nardo marqués el ritme. Va mirar al seu voltant per inspeccionar la planta baixa de la casa. A la seva dreta, hi havia l’entrada a una àmplia sala de parets blanques i terra de fusta. A sobre d’una gran taula que ocupava el centre de l’estança, hi havia una mitja dotzena d’ordinadors col·locats els uns davant dels altres. Telèfons, faxos, impressores, escàners, discos durs externs i altres dispositius perifèrics cobrien una altra taula arrambada a la paret del fons. En aquesta mateixa paret hi havia un altre extintor. En comptes d’un detector de fum, hi havia un aparell que disposava d’un sistema d’aspersió. Només hi havia dues finestres, massa petites per a aquell espai tan gran, i, com que estaven situades una a la part del davant i l’altra a la del darrere, donaven al conjunt una sensació de túnel que les parets pintades de blanc no aconseguien alleujar.

—Dirigeix la seva empresa d’informàtica aquí a baix i viu al pis de dalt. Nosaltres farem servir l’altra sala —va dir en Nardo, alhora que indicava una entrada a l’altra banda del rebedor.

Tan freda i funcional com l’altra, aquesta estança era la meitat de gran i només tenia una finestra en un costat, de manera que més que un túnel semblava una cova. En Nardo va pitjar un interruptor quan hi van entrar i quatre llums encastats al sostre van transformar la cova en una lluminosa capsa blanca amb arxivadors arrambats a una paret, una taula amb dos ordinadors arrambada a una altra paret, una taula amb una cafetera i un microones contra la tercera paret i una taula quadrada buida i dues cadires al centre de la sala. Aquí hi havia tant un sistema d’aspersió com un detector de fum. A en Gurney el feia pensar en una versió més neta de la poc acollidora sala de descans de la seva última comissaria. En Nardo es va asseure en una de les cadires i va fer un gest a en Gurney perquè s’assegués a l’altra. Es va fer un massatge a les temples durant un minut llarg, com si volgués foragitar la tensió del cap. Tenint en compte l’expressió dels seus ulls, no va obtenir el resultat desitjat.

—No m’empasso la collonada aquesta de «l’esquer» —va assenyalar mentre arronsava el nas, com si la paraula esquer fes pudor.

En Gurney va somriure.

—En part és veritat.

—I quina és l’altra part?

—No n’estic segur.

—Ha vingut fins aquí per convertir-se en un refotut heroi?

—No ho crec. Tinc la intuïció que aquí puc ajudar.

—Ah, sí? I què passa si jo no comparteixo aquesta opinió?

—És vostè qui mana aquí. Si vol que me’n torni a casa, me n’aniré a casa.

En Nardo li va tornar a dedicar una mirada cínica. I tot seguit va ser com si canviés d’opinió, si més no momentàniament.

—L’ampolla de Four Roses forma part del patró de conducta de l’assassí?

En Gurney va fer que sí amb el cap.

En Nardo va respirar fondo. Semblava que li fes mal tot el cos, o el món sencer.

—Entesos, inspector. Potser sí que estaria bé que em digués tot el que encara no m’ha explicat.