Coneixent el fiscal

La seu de l’oficina del fiscal del districte, que duia aquest nom tan insuls des del 1935, s’havia dit anteriorment Asil per a Bojos Bumblebee, i havia estat fundat el 1899 gràcies a la generositat (i follia temporal, segons que van argumentar els seus hereus desheretats) de l’expatriat britànic epònim Sir George Bumblebee. L’edifici de maó vermell, enfosquit per un segle de sutge, projectava una ombra sinistra sobre la plaça del poble. Estava situat a un quilòmetre i mig de la seu de la policia estatal i a una hora i quart de Walnut Crossing.

L’interior encara feia més angúnia que l’exterior, per la raó oposada. Als anys seixanta l’havien esbudellat i modernitzat. Els canelobres bruts i els sòcols de fusta d’auró es van canviar per fluorescents enlluernadors i envans blancs. A en Gurney li va passar pel cap que la dura il·luminació moderna podia servir per mantenir a ratlla els fantasmes trastocats dels seus llogaters anteriors; una idea estranya per a un home que anava a negociar els detalls d’un contracte de treball, o sigui que es va centrar en el que havia dit la Madeleine al matí, abans que ell marxés: «Et necessita més del que tu el necessites». S’ho va rumiar mentre esperava per travessar l’elaborat sistema de seguretat del vestíbul. Un cop passat l’obstacle, va seguir unes fletxes fins a una porta amb un vidre esmerilat que tenia les paraules FISCAL DEL DISTRICTE gravades en lletres negres i elegants.

A dins, la dona que va trobar a la recepció li va sostenir la mirada. En Gurney havia après que quan un home triava una ajudant ho feia basant-se en la competència, el sexe o el prestigi. La dona semblava oferir les tres coses. Malgrat tenir uns cinquanta anys, tant els cabells com la pell, el maquillatge i la roba eren tan exquisits que suggerien una atenció per l’aspecte físic que gairebé emetia vibracions. La mirada avaluadora era freda alhora que sensual. Un petit rectangle de llautó sobre la taula anunciava que el seu nom era Ellen Rackoff.

Abans que cap dels dos parlés, es va obrir una porta situada a la dreta de l’escriptori i en Sheridan Kline va entrar a la recepció. Va somriure amb una simulació de calidesa.

—Les nou en punt! No em sorprèn gens. Em fa l’efecte que és una persona que fa exactament el que diu que farà.

—És més fàcil que no fer-ho.

—Què? Ah, sí, sí, és clar. —Somriure més gran, però menys càlid—. Vol un cafè o un te?

—Un cafè.

—Per a mi també. El te no m’ha dit mai res. És més de gossos o de gats?

—De gossos, crec.

—S’ha fixat que els amants dels gossos prefereixen el cafè? El te és per als amants dels gats.

En Gurney no creia que valgués la pena reflexionar sobre el tema. En Kline li va fer un gest perquè el seguís al seu despatx, i allà va ampliar el gest cap a un sofà de pell modern. Ell es va asseure en una butaca a joc a l’altre cantó d’una tauleta de vidre. Va canviar el somriure per una expressió de seriositat gairebé còmica.

—Dave, permeti’m que li digui que estic molt content que s’hagi decidit a ajudar-nos.

—Suposant que hi hagi un paper per a mi.

En Kline va pestanyejar.

—La qüestió territorial és delicada —va dir en Gurney.

—No hi podria estar més d’acord. Deixi’m que li sigui franc, que parli amb el cor a la mà, com aquell que diu.

En Gurney va dissimular una ganyota amb un somriure educat.

—La gent que conec al Departament de Policia de Nova York m’ha dit coses espectaculars de vostè. Va ser l’inspector en cap de casos molt importants, l’home clau, l’home que va saber-ho ajuntar tot, però quan arribava el moment de les felicitacions, sempre cedia el mèrit a un altre. Es diu que té el talent més gran i l’ego més petit del Departament.

En Gurney va somriure, no pel compliment, que sabia que era calculat, sinó per l’expressió d’en Kline, que semblava del tot perplex amb la idea que algú no volgués atribuir-se els mèrits.

—M’agrada la feina. No m’agrada ser el centre d’atenció.

En Kline va fer una cara com si intentés identificar un gust fugisser del seu menjar; finalment es va donar.

Es va abocar endavant.

—Digui’m com creu que podria aportar alguna cosa al cas?

Aquesta era la pregunta clau. En Gurney havia dedicat bona part del trajecte des de Walnut Crossing a rumiar una bona resposta.

—Com a analista consultor.

—I això què és?

—L’equip d’investigació del DIC s’encarrega de recollir, examinar i conservar les proves, d’entrevistar testimonis, de seguir pistes, de comprovar coartades i de formular una hipòtesi de treball respecte a la identitat, els moviments i els mòbils de l’assassí. Això últim és crucial, i crec que és en el que jo podria ser útil.

—Com?

—Examinar els fet d’una situació complexa i elaborar una seqüència raonable era l’única part de la meva feina que feia bé.

—Ho dubto.

—Altres persones saben interrogar sospitosos, descobrir pistes a l’escenari…

—Com bales que ningú més sabia on buscar?

—Va ser sort. Normalment sempre hi ha algú millor que jo en totes les petites peces d’una investigació. Però quan es tracta d’ajuntar-les totes, de veure què és important i què no, d’això en sé. A la feina no sempre tenia raó, però en tenia prou sovint per destacar.

—O sigui que sí que té ego, al cap i a la fi.

—Si en vol dir així… Conec les meves limitacions i conec els meus punts forts.

També sabia, després d’anys d’interrogatoris, com respondrien certes personalitats a certes actituds, i no es va equivocar amb en Kline. La mirada de l’home reflectia que ja començava a identificar aquell gust estrany que el defugia.

—Hauríem de parlar de la compensació —va dir en Kline—. Jo havia pensat en una tarifa per hora que hem fixat per a certes categories de consultories. Li puc oferir setanta-cinc dòlars l’hora, més despeses, sempre que siguin raonables, a partir d’aquest moment.

—Em sembla bé.

En Kline li va oferir la seva mà de polític.

—Em ve molt de gust treballar amb vostè. L’Ellen li ha preparat un patracol de formularis, dispensacions, declaracions jurades i acords de confidencialitat. S’hi passarà una bona estona si vol llegir tot el que signa. L’Ellen li deixarà un despatx. Hi ha detalls que haurem de resoldre sobre la marxa. Personalment, el posaré al dia de qualsevol informació que rebi del DIC o de la meva gent, i l’inclouré en les reunions generals, com la d’ahir. Si necessita parlar amb els investigadors, faci-ho a través de la meva oficina. Per parlar amb testimonis, sospitosos, persones d’interès, el mateix, a través de la meva oficina. Hi està d’acord?

—Sí.

—No xerra més del compte. Jo tampoc. Ara que treballem junts, li faré una pregunta. —En Kline es va acomodar i va ajuntar els dits, com per donar més pes a la pregunta—. Per què dispararia a algú primer i després l’apunyalaria catorze vegades?

—Un nombre alt normalment vol dir que s’actua per ira o pot ser que es faci amb tota la sang freda per crear l’aparença d’un acte irat. El nombre exacte pot no tenir cap significat.

—Però disparar-li primer…

—Ens fa pensar que el propòsit dels talls amb el vidre no era l’homicidi.

—No l’entenc —va dir en Kline, decantant el cap com un ocell encuriosit.

—A en Mellery li van disparar a curta distància. La bala va seccionar l’artèria caròtida. A la neu no hi havia cap senyal que s’hagués deixat caure l’arma a terra o que s’hagués llançat lluny. Per tant l’assassí es devia prendre la molèstia de treure el material amb què havia embolicat l’arma per esmorteir el soroll i guardar-se-la a la butxaca o en una funda abans d’agafar l’ampolla trencada i col·locar-se en posició d’apunyalar la víctima, que jeia inconscient a la neu. La ferida de l’artèria devia esquitxar-ho tot de sang en aquell moment. Per què va prendre’s la molèstia d’apunyalar-lo, doncs? No va ser per matar la víctima, que a efectes pràctics ja era morta. No, l’objectiu de l’assassí havia de ser o bé eliminar les proves del tret…

—Per què? —va preguntar en Kline, bellugant-se a la butaca.

—Encara no sé per què. Només és una possibilitat. Però és més probable, si tenim en compte les notes que van precedir l’atac i les molèsties que es va prendre enduent-se l’ampolla trencada, que l’apunyalament tingui un significat ritual.

—Satànic? —L’expressió d’horror convencional d’en Kline va dissimular molt poc el seu delit davant el potencial mediàtic d’un mòbil així.

—Ho dubto. Per embogides que semblin les notes, a mi no em sembla que vagin en aquest sentit concret. No, em refereixo a «ritual» en el sentit que cometre l’assassinat d’una determinada manera era important per a ell.

—Una fantasia de venjança?

—Podria ser —va dir en Gurney—. No seria el primer assassí que s’ha passat mesos o anys imaginant com passaria comptes amb algú.

En Kline semblava atabalat.

—Si la part clau de l’atac era l’apunyalament, per què perdre temps amb la pistola?

—Incapacitació instantània. Volia anar sobre segur, i una pistola és una forma més segura que una ampolla trencada per incapacitar una víctima. Després de tota la planificació que havia dedicat al tema, no volia que res sortís malament.

En Kline va fer que sí, i a continuació va saltar a una altra peça del trencaclosques.

—En Rodriguez insisteix que l’assassí deu ser un dels hostes.

En Gurney va somriure.

—Quin?

—Encara no ho sap, però és la seva teoria. No hi està d’acord?

—No és que sigui un disbarat. Els hostes s’allotgen a la finca, i això els situa a tots, si no a l’escenari, almenys convenientment a prop de l’escenari. És evident que són un grup peculiar: drogoaddictes, emocionalment inestables, almenys un amb connexions criminals d’envergadura…

—Però?

—Hi ha problemes pràctics.

—Com quins?

—D’entrada, empremtes i coartades. Tothom coincideix que la nevada va començar al capvespre i no va parar fins a mitjanit. Les petjades de l’assassí van entrar a la propietat des de la carretera després que la nevada hagués parat del tot.

—Com en pot estar segur?

—Les petjades són a la neu, però no hi ha neu nova a les petjades. Perquè un dels hostes hagués deixat aquelles petjades, hauria d’haver sortit de la casa gran abans que caigués la nevada, perquè no hi ha petjades a la neu que surtin de la casa.

—Ras i curt…

—Ras i curt, haurien trobat a faltar una persona des del capvespre fins a mitjanit. Però no faltava ningú.

—Com ho sap?

—Oficialment, no ho sé. Diguem que li he sentit dir a en Jack Hardwick. Segons el resum de les entrevistes, tothom va estar a la vista d’almenys sis persones més en diversos moments del vespre. O sigui que, o tots menteixen, o tots hi eren.

En Kline no semblava tenir ganes de renunciar a la possibilitat que tots mentissin.

—Potser algú de la casa va tenir ajuda de fora —va dir.

—Vol dir que algú de la casa va contractar un sicari?

—Una cosa així.

—Aleshores per què cal ser-hi?

—Com vol dir?

—L’única raó que els hostes siguin sospitosos és la seva proximitat física a l’assassinat. Si contractes un sicari perquè cometi un crim, per què et quedaries a prop?

—Per l’emoció?

—Suposo que no és inconcebible —va dir en Gurney amb una evident falta d’entusiasme.

—Entesos, oblidem-nos dels hostes de moment —va dir en Kline—. Què me’n diu d’un assassinat de la màfia comès per algú que no fos cap dels hostes?

—És una altra teoria d’en Rodriguez?

—Creu que és una possibilitat. Per la cara que fa ja veig que vostè no.

—No hi veig la lògica. Crec que a ningú li hauria passat pel cap si en Patty Cakes no fos un dels hostes. Primer, en aquest moment no sabem res d’en Mark Mellery que el pogués fer objectiu de la màfia…

—Un moment. Suposem que el guru persuasiu aconseguís que un dels seus hostes, algú com en Patty Cakes, li confessés alguna cosa, jo què sé, per trobar l’harmonia interior, la pau espiritual o el rotllo que vengués en Mellery a aquella gent.

—I?

—I potser després, quan la persona en qüestió torna a casa es posa a pensar que ha estat una mica imprudent amb tanta sinceritat i franquesa. L’harmonia amb l’univers està molt bé, però potser no compensa el risc que un altre tingui informació de tu que et podria causar greus problemes. Potser un cop lluny de l’encant del guru, l’home torna a pensar en termes més pragmàtics. Potser contracta algú per eliminar el risc que l’amoïna.

—Una hipòtesi interessant.

—Però?

—Però cap sicari del món es prendria la molèstia d’elaborar els enigmes mentals que tenim en aquest assassinat. Els homes que maten per diners no pengen les botes de les branques dels arbres ni deixen poemes als cadàvers.

En Kline semblava voler discutir-l’hi, però es va sentir un truc i la porta es va obrir. L’elegant dona de la recepció va entrar amb una safata lacada en la qual hi havia dues tasses de porcellana amb els platets corresponents, una cafetera amb un broc exquisit, una sucrera i una lletera delicades i un plat Wedgwood amb quatre galetes. Va deixar la safata a la tauleta.

—Ha trucat en Rodriguez —va dir, mirant en Kline. Després, com si respongués a una pregunta telepàtica, va afegir—: Ve cap aquí, ha dit que només tardaria uns minuts.

En Kline va mirar en Gurney com si volgués calibrar la seva reacció.

—En Rod m’ha trucat abans —va explicar—. Semblava tenir pressa per expressar unes opinions sobre el cas. Li he dit que passés quan vostè fos aquí. Voldria que tothom ho sabés tot al mateix temps. Com més coses sapiguem tots, millor. Sense secrets.

—Bona idea —va dir en Gurney, sospitant que els motius d’en Kline per rebre’ls a la mateixa hora no tenien res a veure amb la franquesa i sí amb una preferència per dirigir mitjançant el conflicte i la confrontació.

L’ajudant d’en Kline va sortir, però abans en Gurney li va veure un somriure de Mona Lisa que va confirmar el seu punt de vista sobre la situació.

En Kline va servir el cafè per a tots dos. La porcellana semblava antiga i cara, però ell la traginava sense orgull ni miraments. Això va reforçar la impressió d’en Gurney que el fiscal meravelles era de casa bona i les forces de l’ordre només eren un esglaó vers alguna cosa més en consonància amb el seu origen aristocràtic. Què li havia xiuxiuejat ahir en Hardwick a la reunió? Que desitjava ser governador? Potser el cínic Hardwick la tornava a encertar. O potser en Gurney treia massa conclusions de la manera d’agafar una tassa.

—Ara que hi penso —va dir en Kline, tirant-se enrere—. La bala de la paret, que es pensaven que podia ser del calibre 357, no ho era. Era només una teoria basada en la grandària de l’orifici a la paret, quan la van extreure. Balística diu que és del calibre 38 especial.

—Sí que és estrany.

—De fet és molt comuna. Fins als anys vuitanta, va ser l’arma habitual dels departaments de policia.

—És un calibre corrent, però una tria estranya.

—No l’entenc.

—L’assassí va procurar esmorteir el soroll del tret, que fos el més silenciós possible. Si el preocupava el soroll, una 38 especial era una tria d’arma estranya. Una del 22 hauria estat molt més lògica.

—Potser era l’única arma que tenia.

—Potser sí.

—Però vostè no ho creu.

—És un perfeccionista. S’asseguraria de tenir l’arma que volia.

En Kline va mirar en Gurney amb l’expressió que feia en els contrainterrogatoris.

—Es contradiu. Primer diu que les proves demostren que volia ser tan silenciós com pogués. Després que va triar una arma que no era bona per a això. I ara diu que no és dels que triarien l’arma perquè sí.

—Que el tret fos silenciós era important. Però potser hi havia una cosa més important.

—Com què?

—Si el tema té un vessant ritual, llavors la tria de l’arma en podria formar part. L’obsessió per cometre el crim d’una manera determinada podria prevaler sobre el problema del soroll. Ho faria de la manera que se sentia empès a fer-ho i intentaria apagar el soroll tan bé com pogués.

—Quan diu ritual, jo sento psicòpata. Fins a quin punt creu que està boig aquest home?

—Boig és un terme que no em serveix —va dir en Gurney—. A en Jeffrey Dahmer el van considerar mentalment sa per ser jutjat i es menjava les seves víctimes. En David Berkowitz es va considerar mentalment sa per ser jutjat i matava la gent perquè un gos satànic li deia que ho fes.

—Creu que es tracta d’un cas així?

—Exactament no. El nostre assassí és venjatiu i obsessiu, obsessiu fins al punt del trastorn emocional, però segurament no fins al punt de menjar-se parts de cadàver ni de seguir les ordres d’un gos. Segur que no està bé, però les notes no contenen res que reflecteixi els criteris del manual de diagnòstic de malalties mentals per a la psicosi.

Es va sentir un truc a la porta.

En Kline va arrugar el front reflexivament, va arrugar els llavis, com si avalués les paraules d’en Gurney, o potser només intentava produir la impressió que no es deixava distreure per una simple trucada a la porta.

—Endavant —va dir finalment en veu alta.

Es va obrir la porta i va entrar en Rodriguez. No va dissimular del tot la poca gràcia que li va fer trobar-se en Gurney.

—Rod! —va bramar en Kline—. Que bé que hagis vingut. Seu.

Esquivant descaradament el sofà on seia en Gurney, va triar una butaca de cara a en Kline.

El fiscal va somriure sincerament. En Gurney es va imaginar que l’engrescava la perspectiva de ser testimoni d’un xoc de punts de vista.

—En Rod ens volia explicar la seva perspectiva actual del cas. —Era com un àrbitre presentant un combatent a l’altre.

—Estic desitjant sentir-la —va dir en Gurney tranquil·lament.

No prou tranquil·lament perquè en Rodriguez no ho interpretés com una provocació dissimulada. No necessitava cap més invitació per exposar el seu punt de vista.

—Tothom s’ha concentrat en els arbres —va dir, en un to de veu prou alt perquè el sentissin en una habitació més gran que el despatx d’en Kline—. I ens hem oblidat del bosc!

—I el bosc seria…?

—El bosc seria el gran tema de l’oportunitat. Tothom s’ha perdut en especulacions sobre el mòbil i els detalls embogits del mètode. Ens estem distraient de la qüestió número u; una casa plena de drogoaddictes i altres criminals repugnants amb fàcil accés a la víctima.

En Gurney no sabia si la reacció del capità estava provocada per la sensació d’estar perdent el control del cas o si hi havia alguna cosa més.

—Què proposes que fem? —va preguntar en Kline.

—Faré tornar a entrevistar tots els hostes i els faré investigar més a fons. Penso aixecar algunes pedres en les vides d’aquells cabrons cocaïnòmans. Ja t’ho dic ara, ho va fer un d’ells, i només és qüestió de temps que descobrim qui.

—Què en pensa, Dave?

El to d’en Kline era una mica massa informal, com si intentés dissimular el plaer que extreia de provocar una batalla.

—Tornar a entrevistar-los i investigar els seus antecedents pot ser útil —va dir en Gurney sense entusiasme.

—Útil, però no necessari?

—No ho sabrem si no ho fem. També podria ser útil orientar la qüestió de l’oportunitat, o de l’accés a la víctima, cap a un context més ampli, per exemple, hostals o pensions a la rodalia que fossin tan convenients com els dormitoris per a hostes de l’institut.

—Jo juraria que va ser un hoste —va dir en Rodriguez—. Quan desapareix un nedador en aigües infestades de taurons, no és perquè l’hagi segrestat algú que passava per allà fent esquí aquàtic. —Va mirar en Gurney amb fúria perquè interpretava el seu somriure com un repte—. Siguem seriosos!

—Investigarem els hostals, Rod? —va preguntar en Kline.

—Ho investigarem tot.

—Bé. Dave, hi ha alguna altra cosa que estigui a la seva llista de prioritats?

—Res que no estigui ja projectat. Anàlisi de la sang al laboratori; fibres estranyes a la víctima i al voltant; marca, punts de venda i qualsevol peculiaritat de les botes; coincidències balístiques del projectil; anàlisi de l’enregistrament de la trucada a en Mellery, amb millora del soroll de fons i identificació de la torre de transmissió on es va originar si va ser una trucada de mòbil; registres de trucades de fixos i mòbils dels hostes actuals; anàlisi grafològica de les notes, amb identificació del paper i la tinta; perfil psicològic basat en les comunicacions i el modus operandi de l’assassí; comparació amb cartes amenaçadores a la base de dades de l’FBI. Crec que ja està. Em descuido res, capità?

Abans que en Rodriguez pogués contestar, i no semblava que tingués pressa per fer-ho, l’ajudant d’en Kline va obrir la porta i va entrar al despatx.

—Dispensi, senyor —va dir amb una deferència que semblava destinada al consum públic—. La sergent Wigg voldria veure el capità.

En Rodriguez va fer mala cara.

—Que passi —va dir en Kline, que no semblava cansar-se mai de l’enfrontament.

Va entrar la pèl-roja asexuada de la reunió a la central del DIC, amb el mateix vestit jaqueta blau i el mateix portàtil.

—Què vol, Wigg? —va preguntar en Rodriguez, més empipat que interessat.

—Hem descobert una cosa, senyor, que he cregut que era prou important perquè la veiés de seguida.

—Què?

—És sobre les botes.

—Les botes?

—Les botes a l’arbre, senyor.

—Què passa?

—Puc deixar-lo sobre la tauleta? —va preguntar la sergent, assenyalant el portàtil.

En Rodriguez va mirar en Kline, que va fer que sí amb el cap.

Trenta segons i unes quantes tecles després, els tres homes miraven una pantalla partida amb dues fotos de petjades de botes idèntiques a primera vista.

—Les de l’esquerra són les petjades del lloc dels fets. Les de la dreta són les empremtes fetes a la mateixa neu amb les botes recuperades de l’arbre.

—O sigui que les botes que van deixar el rastre són les botes que vam trobar al final del rastre. No calia que es presentés en aquesta reunió per dir-me això.

En Gurney no va poder resistir-s’hi i el va interrompre.

—Crec que la sergent Wigg ha vingut a dir-li exactament el contrari.

—Està dient que les botes de l’arbre no eren les botes que duia l’assassí? —va preguntar en Kline.

—No té ni solta ni volta —va dir en Rodriguez.

—Com tot en aquest cas —va dir en Kline—. Sergent?

—Les botes són de la mateixa marca, del mateix estil, del mateix número. Els dos parells són nous de trinca. Però no hi ha cap dubte que són dos parells diferents. La neu, sobretot la neu a deu graus sota zero, és un medi excel·lent perquè hi quedin gravats els detalls. En aquest cas el detall rellevant és la insignificant deformitat d’aquest bocinet de la petjada. —Va assenyalar amb un llapis afilat una taqueta gairebé imperceptible al taló de la bota dreta, la de l’arbre—. Aquesta deformitat, que segurament es va produir durant el procés de fabricació, apareix en totes les empremtes que vam fer amb aquesta bota, però en cap de les empremtes de l’escenari. L’única explicació plausible és que les van fer unes botes diferents.

—Segur que hi ha altres explicacions —va dir en Rodriguez.

—Quina proposa?

—Només assenyalo la possibilitat que estiguem passant alguna cosa per alt.

En Kline es va aclarir la gola.

—Per orientar la discussió, posem que la sergent Wigg té raó i que tenim dos parells de botes: un parell que duia l’assassí i un altre que va deixar penjant de l’arbre al final del rastre. Què dimonis significa? Què ens està dient?

En Rodriguez va mirar la pantalla de l’ordinador amb ressentiment.

—Res que ens serveixi per atrapar l’assassí.

—Dave, què en pensa?

—Em diu el mateix que la nota que va deixar sobre el cadàver. És una altra mena de nota. Diu: «Atrapeu-me si podeu, però no podeu, perquè sóc més llest que vosaltres».

—Com li diu això un parell de botes, si es pot saber? —El to de veu d’en Rodriguez era rabiós.

En Gurney va respondre amb una calma gairebé endormiscada, des de sempre la seva reacció característica a la ira.

—Soles no em dirien res. Però afegides als altres detalls peculiars fan que el panorama general sembli cada vegada més un joc elaborat.

—Si és un joc, l’objectiu és distreure’ns i se n’està sortint —va dir en Rodriguez amb desdeny.

Com que en Gurney no contestava, en Kline va intervenir:

—Em fa l’efecte que no hi està d’acord.

—Crec que el joc és més que una distracció. Crec que és el quid de la qüestió.

En Rodriguez es va aixecar de la butaca, fastiguejat.

—Si no em necessites més, Sheridan, hauria de tornar a l’oficina.

Va encaixar bruscament amb en Kline i va marxar, seguit després d’un moment per la sergent Wigg. En Kline no va mostrar cap reacció davant l’abrupta sortida del capità.

—Vejam, digui’m —va dir, al cap d’un moment, i abocant-se cap a en Gurney—, què hauríem de fer que no estiguem fent? És evident que no veu la situació de la mateixa manera que en Rod.

En Gurney va arronsar les espatlles.

—No hi ha cap mal a investigar més a fons els hostes. En algun moment caldrà fer-ho. Però el capità té més esperances que jo que això condueixi a una detenció.

—M’està dient que bàsicament és una pèrdua de temps?

—És un procés necessari d’eliminació. Però no crec que l’assassí sigui un dels hostes. El capità dóna molta importància a l’oportunitat, a la suposada conveniència per a l’assassí de viure a la mateixa propietat. Però jo ho considero una inconveniència, massa possibilitats de ser vist sortint o entrant a l’habitació, massa coses per amagar. On guardaria la cadira de jardí, les botes, l’ampolla, la pistola? Els riscos i les complicacions serien inacceptables per a aquesta mena d’individu.

En Kline va arquejar una cella amb curiositat i en Gurney va continuar.

—En una escala de persona desorganitzada a organitzada, aquest home rebenta l’escala de l’organització. La seva atenció pel detall és extraordinària.

—En coses com canviar les tires de la cadira plegable perquè fos blanca i reduir-ne la visibilitat a la neu?

—Sí. També és molt fred en una situació de perill. No va fugir corrent, va caminar. Les petjades del pati al bosc són tan reposades que qualsevol diria que es passejava.

—La fúria d’apunyalar la víctima amb una ampolla de whisky trencada no em sembla gaire freda.

—Si hagués passat en un bar, tindria raó. Però recordi que l’ampolla estava meticulosament preparada, fins i tot neta i sense una sola empremta. Diria que l’aparença de fúria també estava planificada.

—Entesos —va acceptar en Kline lentament—. Fred, tranquil, organitzat. Què més?

—Un perfeccionista en la manera de comunicar-se. Llegit, amb domini del llenguatge i la mètrica. Entre nosaltres, gosaria especular i diria que els poemes tenen una estranya formalitat que percebo com l’afectat refinament que de vegades es veu en la primera generació instruïda d’una família.

—Ara sí que no l’entenc.

—Fill amb educació d’uns pares sense estudis, que es deleix per allunyar-se del seu origen. Però ja li he dit que era pura especulació, que no en tinc cap prova palpable.

—Res més?

—Cultivat per fora, ple d’odi per dintre.

—I no creu que sigui un dels convidats?

—No. Des d’aquest punt de vista, l’avantatge de la proximitat seria superat pel desavantatge d’un risc més gran.

—És un home molt lògic, inspector Gurney. Creu que l’assassí ho és tant?

—Ah, sí. Tan lògic com patològic. Se surt de l’escala en totes dues coses.