Retorn al món real

En Gurney va arribar a la bústia de correus just a temps per lliurar el sobre a la Rhonda, la dona que dos cops per setmana substituïa en Baxter, el carter habitual. En tornar a casa a través del prat, l’excitació prèvia s’havia esvaït, reemplaçada pels remordiments de consciència que invariablement experimentava les rares ocasions que feia un acte impulsiu.

Es va recordar dels cinc missatges.

El primer era de la galeria d’Ithaca.

«David, sóc la Sonya. Hem de parlar del projecte. No passa res, tot va bé, però cal que en parlem de seguida. Seré a la galeria fins a les sis, i després em pots trucar a casa».

El segon era d’en Randy Clamm, que sonava alterat.

«Li he trucat al mòbil, però el deu tenir sense bateria. Hem trobat unes cartes a la casa d’en Rudden que ens agradaria que llegís, a veure si li diuen res. Sembla que l’Albert rebia uns poemes estranys per correu que no volia que veiés la dona. Els tenia amagats a la part inferior de la caixa d’eines. Doni’m un número de fax i els hi envio. Gràcies».

El tercer era d’en Jack Hardwick, del DIC, amb la seva actitud de suficiència a ple rendiment.

«Ei, Sherlock, corre el rumor que el teu amic té dos forats buits més al carregador. Suposo que has estat massa ocupat per avisar un antic company. En un instant de bogeria, he tingut la temptació de pensar que el coi de Sherlock Gurney no es podia rebaixar a trucar a l’humil Jack Hardwick. Però, és clar, tu no ets així, oi? M’hauria de fer vergonya! Perquè vegis que no t’ho tinc en compte, et truco per avisar-te que demà hi haurà una reunió per posar en comú els avenços del cas Mellery i analitzar com els últims esdeveniments del Bronx i Sotherton afecten la investigació. El capità Rod serà el director del circ. També hi serà el fiscal Kline, que segur que té l’amabilitat de convidar-t’hi. He pensat que t’agradaria saber-ho abans. D’alguna cosa ha de servir tenir amics, no?».

El quart missatge era la trucada anticipada d’en Kline. El to no transmetia amabilitat precisament. La seva veu enèrgica però tranquil·la sonava alterada.

«Gurney, es pot saber què dimonis li passa, al seu mòbil? Li hem trucat, i després hem intentat contactar amb vostè a través de la policia de Sotherton. M’han dit que fa dues hores i mitja que ha marxat d’allà. També m’han explicat que ara hi ha un tercer assassinat. Això és un fet important, no li sembla? Un fet del qual m’hauria d’haver informat, no creu? Hem de parlar de seguida. S’han de prendre decisions i necessitem tenir tota la informació disponible. Demà hi ha una reunió al DIC. Ens veurem allà. Truqui’m tan aviat com senti aquest missatge!».

La darrera trucada era d’en Mike Gowacki.

«Truco per dir-li que hem trobat una bala en aquell forat de la cuina. Calibre 38, com va dir. A més, hem descobert una altra cosa. Hem trobat un peix mort a la bústia quan buscàvem més cartes d’amor amb tinta vermella. A la bústia. No va esmentar res sobre que els peixos morts formessin part del modus operandi. Ja em dirà si significa res. No sóc pas psicòleg, jo, però diria que l’assassí és un autèntic sonat. Això és tot de moment. Me’n vaig a casa a dormir una estona».

Un peix?

Va anar a la cuina per tornar a llegir la nota que la Madeleine havia deixat damunt de la taula d’esmorzar:

«Vaig a ioga 9 am. Torno abans de la tempesta. 5 missatges. El tipus de peix era una plana?».

Per què ho preguntava, això? Va mirar l’hora en el vell rellotge de paret damunt del trinxant. Dos quarts de deu del matí. Semblava molt més aviat: la llum que entrava per les portes vidrieres era freda, grisa. «Torno abans de la tempesta». Sí que semblava que el temps empitjorava, nevaria probablement, tant de bo no fos una pluja glaçada. La Madeleine tornaria a dos quarts d’onze, potser a les deu per por de la carretera. Llavors li preguntaria per allò de la plana. No era patidora de mena, però tenia pànic que li rellisqués el cotxe quan plovia o nevava.

Anava cap a l’estudi per tornar les trucades quan se li va encendre la bombeta. El primer assassinat havia succeït a Peony, i l’assassí havia deixat una peònia al costat del cos de la segona víctima. El segon havia tingut lloc a la zona de Flounder Beach (la platja de les planes) del Bronx. És a dir, la pregunta de la Madeleine sobre el tipus de peix que havien trobat a l’escenari del crim, era com sempre, perspicaç i, gairebé segur, encertada.

Primer va trucar a Sotherton. El sergent de la comissaria el va transferir a Gowacki, però va saltar el contestador. Va deixar-li dos missatges: que li confirmés si el peix era una plana i que li enviés fotos de balística perquè poguessin corroborar si les bales trobades a les cases d’en Kartch i d’en Mellery provenien de la mateixa arma. No tenia gaires dubtes sobre cap de les dues coses, però la certesa la reservava als sants.

Llavors va trucar a en Kline.

En Kline era al jutjat al matí. L’Ellen Rackoff li va repetir les queixes del fiscal, i va reprendre en Gurney per no haver estat disponible ni haver-los mantingut informats. Li va dir que faria bé de no faltar a la reunió importantíssima del dia següent al DIC. Encara que fos en clau de retret, la dona enraonava amb un to sensual subjacent. En Gurney es va preguntar si la manca d’hores de son començava a fer-li efecte.

Va trucar a en Randy Clamm, li va agrair que l’hagués posat al dia, i li va donar el número de l’oficina del fiscal perquè hi enviés les cartes d’en Rudden per fax, més un número del DIC perquè les fes arribar també a en Rodriguez. A continuació li va explicar el cas d’en Richard Kartch, inclosos la connexió del peix i el fet que l’alcohol fos definitivament un element comú en les tres víctimes.

Pel que fa a la Sonya, allò encara podia esperar. Tampoc no tenia pressa per trucar a en Hardwick. No parava de pensar en la reunió del dia següent al DIC. No amb il·lusió, precisament, sinó al contrari. Odiava les reunions per norma general. La seva ment treballava millor en solitari. Les anàlisis en grup li feien venir ganes de sortir per la porta. I la granada poètica que havia llançat impulsivament encara l’amoïnava més davant la perspectiva de la reunió. No li agradava tenir secrets.

Es va deixar caure sobre la butaca de pell tova que hi havia en una cantonada de l’estudi per posar en ordre mentalment els fets principals dels tres casos, elaborar la hipòtesi més sòlida comuna als tres assassinats i trobar la manera de comprovar-la. Però el seu cervell, sense haver dormit, no cooperava. Va tancar els ulls, i qualsevol cosa que s’assemblés a un pensament raonat es va dissoldre. No va saber quant de temps s’hi va estar, allà assegut, però, en obrir els ulls, nevava en abundància i el paisatge començava a emblanquir-se, i en aquella quietud singular, va sentir un vehicle en la llunyania que s’acostava. Va aixecar-se pesadament de la butaca i va arribar a la finestra de la cuina a temps per veure com el cotxe de la Madeleine desapareixia darrere del graner, al final de la carretera, probablement per recollir el correu. Un minut més tard va sonar el telèfon. Va agafar-lo des de la cuina.

—Que bé, ets a casa. Saps si ja ha passat el carter?

—Madeleine?

—Sóc aquí davant la bústia. Haig d’enviar una cosa, però si ja ha vingut, la portaré a correus.

—Sí, però era la Rhonda, fa una estona.

—Ostres. En fi, no passa res. Ja ho faré després.

El cotxe va reaparèixer a poc a poc des de darrere del graner i va enfilar el camí del prat fins a la casa.

La Madeleine va entrar a la cuina per la porta lateral amb la cara de tensió que li provocava conduir amb neu. Llavors va veure el posat ben diferent d’en Gurney.

—Què passa?

Absort en una idea que se li havia acudit mentre enraonaven per telèfon, en Gurney no va contestar fins que la seva dona s’havia tret l’abric i les sabates.

—Crec que he descobert una cosa.

—Bé! —Va somriure i va esperar els detalls mentre s’espolsava flocs de neu dels cabells.

—El misteri del número, el segon. Sé com ho va fer, o com ho hauria pogut fer.

—El segon era…?

—El del número dinou, el que en Mellery va gravar en la trucada telefònica. Et vaig ensenyar la carta.

—Me’n recordo.

—L’assassí va demanar a en Mellery que pensés un número i que l’hi xiuxiuegés.

—Per què li va dir que xiuxiuegés? Per cert, aquest rellotge va malament —va dir tot alçant la vista.

En Gurney se la va quedar mirant.

—Perdona —va dir amb indiferència—. Continua.

—Crec que li va demanar que l’hi xiuxiuegés perquè així afegia misteri a la petició, podia disfressar la veritat millor que amb un simple: «Digue’m el número».

—No et segueixo.

—L’assassí no tenia la més mínima idea de quin número pensaria en Mellery. L’única manera de saber-ho era preguntant-l’hi. En realitat, intentava ocultar aquest fet.

—Però el número no estava escrit en una carta que l’assassí havia deixat prèviament a la bústia d’en Mellery?

—Sí i no. Sí, el número apareixia a la carta que en Mellery va trobar a la bústia uns minuts més tard; i no, encara no era dintre de la bústia. De fet, la carta encara no estava impresa.

—M’he perdut.

—Suposem que l’assassí tenia una d’aquelles miniimpressores que venen ara connectada a un ordinador portàtil, amb el text de la carta per a en Mellery preparat tret del número. Suposem que l’assassí estava assegut al seu cotxe al costat de la bústia d’en Mellery, que és en una carretera rural i fosca que passa per davant de l’institut. Llavors truca a en Mellery amb el mòbil, igual que tu m’has trucat des de la bústia ara fa un moment, el convenç que pensi un número i que li xiuxiuegi, i així que en Mellery pronuncia el número, l’assassí l’escriu a la carta i la imprimeix. Mig minut després, fica la carta dins del sobre, l’introdueix a la bústia i toca el dos. Així fa creure tothom que és un telèpata diabòlic.

—Molt agut —va dir la Madeleine.

—Ell o jo?

—Tots dos, és clar.

—Crec que té sentit. Com també té sentit el soroll de trànsit en segon terme: per crear la impressió que era en un altre lloc i no en una carretera tranquil·la de poble.

—Soroll de trànsit?

—Soroll de trànsit enregistrat. Una especialista del laboratori del DIC va analitzar el so de la gravació que en Mellery havia fet de la trucada i va descobrir que hi havia dos sons de fons darrere de la veu de l’assassí: un motor de cotxe i trànsit. El motor era de primera generació, que vol dir que el so s’havia produït en el mateix moment que la veu, però el soroll del trànsit era de segona generació, és a dir, que l’individu havia reproduït una cinta amb el soroll de trànsit darrere de la seva veu en directe. Al començament no tenia sentit.

—Però ara sí —va fer la Madeleine—, ara que ho has descobert. Et felicito.

La va observar amb atenció, buscava el sarcasme tan habitual que desprenien els seus comentaris sobre la implicació d’en Gurney en un cas, però no el va trobar enlloc. El mirava amb una admiració vertadera.

—Ho dic de debò —va afegir, com si hagués detectat els dubtes d’ell—. Estic impressionada.

Li va venir un record al cap, inesperadament punyent. Quantes vegades la seva dona l’havia mirat així durant els primers anys de casats, que meravellós havia estat rebre de tantes maneres l’aprovació afectuosa d’una dona tan extremament intel·ligent, com era de valuós el vincle que els unia. I ara tornava a passar, o si més no, s’insinuava en els ulls de la Madeleine. Llavors ella es va girar una mica de costat cap a la finestra, i la llum grisa li va atenuar l’expressió de la cara. Es va aclarir la gola.

—Per cert, vam arribar a comprar un rasclet nou per a la teulada? Diuen que cauran entre vint-i-cinc i trenta centímetres de neu abans de mitjanit, i no tinc ganes que torni a entrar aigua a l’armari de dalt.

—Entre vint-i-cinc i trenta centímetres?

Creia recordar que hi havia un rasclet vell al graner, potser el podria reparar amb cinta aïllant…

La Madeleine va sospirar breument i va fer cap a les escales.

—Buidaré l’armari.

No va saber què dir. El so del telèfon del taulell de la cuina el va salvar de dir qualsevol ximpleria. El va agafar al tercer to.

—Digui, sóc en Gurney.

—Inspector Gurney, sóc en Gregory Dermott. —La veu era educada, però tensa.

—Sí, senyor Dermott, digui.

—Ha passat una cosa. Vull estar segur que aviso les autoritats adequades.

—Quina cosa?

—He rebut un missatge peculiar. Crec que pot estar relacionat amb les cartes que em va dir que rebien les víctimes. L’hi puc llegir?

—Primer digui’m com ha arribat a les seves mans.

—Això és encara més desagradable que el que hi diu. Déu meu, se’m posa la pell de gallina! La nota estava enganxada a l’exterior de la finestra: de la finestra de la cuina, al costat de la tauleta on esmorzo cada matí. Entén què vol dir, això?

—Què?

—Que ha estat aquí, rondant la casa, a no més de quinze metres d’on dormo. I sabia a quina finestra havia d’enganxar el missatge. Això és el més espantós.

—Què vol dir amb «quina finestra havia d’enganxar el missatge»?

—La finestra al costat de la qual m’assec cada matí. No és casualitat: deu saber que esmorzo en aquella taula, o sigui que m’ha espiat.

—Ha trucat a la policia?

—Per això li truco a vostè.

—Em refereixo a la policia local.

—Sé a què es refereix. Sí, els he trucat, però no s’ho prenen seriosament. Esperava que vostè els pogués trucar. Ho podria fer per mi?

—Digui’m què diu la nota.

—Un segon. Aquí la tinc. Són només dues línies, escrites en tinta vermella: «Que en vingui un, que en vinguin molts. / Ara els cretins moriran tots».

—Ha llegit el missatge a la policia?

—Sí. Els he explicat que podria estar relacionat amb dos assassinats i m’han dit que un inspector vindria a veure’m demà al matí, o sigui que no es pot dir que els hagi semblat un assumpte gaire urgent.

En Gurney va sospesar els pros i els contres de revelar-li que ara els assassinats eren tres, i va decidir que la notícia no serviria sinó per espantar-lo més, i en Dermott ja n’estava prou, d’atemorit.

—Què significa el missatge per a vostè?

—Que què significa? —La veu d’en Dermott denotava un estat de pànic imminent—. Doncs el que diu. Que algú morirà. «Ara», hi posa. I el missatge me l’han enviat a mi. Això és el que significa, per l’amor de Déu! Però quin problema tenen vostès, els policies? Quants cadàvers necessiten per fer alguna cosa?

—Intenti tranquil·litzar-se, senyor. Sap el nom de l’agent amb qui ha enraonat?