Una cosa porta a l’altra

Quan va penjar el telèfon, en Gurney havia persuadit l’inspector Clamm que no podia ser una simple coincidència que el primer assassinat hagués tingut lloc a Peony i que el nom de la flor trobada en el segon fos una peònia.

També li va suggerir què calia fer sense demora: escorcollar la casa de l’Albert Rudden de dalt a baix per buscar-hi cartes o notes estranyes, de qualsevol cosa escrita en vers, a mà o en tinta vermella; informar l’oficina del metge forense de la combinació de tret d’arma i ampolla trencada del crim de Peony, per si volguessin fer un segon examen al cos d’en Rudden; buscar rastres de trets o de qualsevol material que s’hagués pogut fer servir per silenciar un tret; tornar a pentinar l’edifici, les cases adjacents i el tros de carretera entre la casa i la tanca de la comunitat de veïns per mirar de trobar restes d’ampolles trencades, en particular de whisky; i començar a elaborar un perfil biogràfic de l’Albert Rudden per intentar detectar qualsevol connexió amb en Mark Mellery, conflictes o enemics, problemes legals o incidents relacionats amb el consum d’alcohol.

En adonar-se del to peremptori dels seus «suggeriments», es va calmar i va demanar disculpes a l’inspector.

—Perdoni, Randy. És que de vegades m’embalo. El cas Rudden és seu. Vostè n’és el responsable, o sigui que faci el que cregui més convenient. No sóc el seu cap, perdoni per comportar-me com si ho fos.

—No passa res. Per cert, tinc aquí el tinent Everly, que diu que va anar a l’acadèmia amb un tal Dave Gurney. No deu ser pas vostè?

En Gurney va riure. Havia oblidat que en Bobby Everly havia acabat en aquell districte policial.

—Sí, sóc jo.

—Bé, en aquest cas, estic obert a qualsevol suggeriment que em vulgui fer, sigui quan sigui. I si necessita tornar a interrogar la senyora Rudden, només cal que m’ho digui. Crec que ha fet una bona feina amb ella.

Si era sarcasme, no ho semblava. En Gurney va optar per prendre-s’ho com un compliment.

—Gràcies. No cal que torni a enraonar amb ella, però sí que m’agradaria fer un suggeriment. Si tornés a trobar-me-la cara a cara, li preguntaria amb tota naturalitat què li va dir el Senyor que fes amb l’ampolla de whisky.

—Quina ampolla de whisky?

—La que podria haver agafat de l’escenari del crim per raons que només sap ella. Jo l’hi preguntaria com si ja sabés que hi havia una ampolla i que ella l’havia agafat per ordre de Déu, com si només tingués curiositat per saber on és. Evidentment, potser no hi ha cap ampolla de whisky, o sigui que si té la sensació que la dona no té ni idea de què parla, deixi-ho estar.

—Està segur que aquest cas seguirà el mateix patró que l’assumpte de Peony: que hi hauria d’haver una ampolla de whisky en algun lloc?

—És el que penso. Si no se sent còmode parlant-li així, no passa res. És el seu cas.

—Potser paga la pena intentar-ho. No tenim res a perdre. Ja l’hi explicaré.

—Bona sort.

La següent persona a qui en Gurney havia de trucar era en Sheridan Kline. El tòpic que el teu cap mai no havia d’assabentar-se de res que hauria d’haver sabut per tu abans en el món de la policia era una regla d’or. Va contactar amb en Kline mentre era de camí a una conferència regional de fiscals del districte a Lake Placid, i, per culpa de les freqüents interrupcions provocades per la poca cobertura telefònica a les muntanyes del nord de l’estat, la connexió de «peònia» i «Peony» va ser més difícil d’explicar del que en Gurney hauria volgut. En acabat, en Kline va trigar tant a respondre que en Gurney va pensar que s’havia tornat a perdre el senyal.

A la fi va dir:

—Aquesta teoria de les flors… li fa el pes, a vostè?

—Si és només una coincidència —va contestar en Gurney—, és ben curiosa.

—Però tampoc no és gaire sòlida. Ara faré d’advocat del diable: en realitat, la seva dona no va veure la flor, la flor de plàstic, que li va descriure. Imagini que no és una peònia en realitat. En quin punt ens trobaríem llavors? I encara que sí que sigui una peònia, tampoc no demostra res. Vaja, no és la mena d’avenç que puc presentar en una conferència de premsa. Coi, per què no podia ser una flor de veritat? Així tindríem clar quina classe és? Per què de plàstic?

—Sí, jo també m’ho pregunto —va dir en Gurney, que tractava d’ocultar la irritació que li havia causat la reacció d’en Kline—. Per què no una de veritat? Fa uns minuts, ho he preguntat a la meva dona, i m’ha dit que als floristes no els agrada gaire vendre peònies. És una flor que pesa molt i no s’aguanta dreta gaire temps. Es poden aconseguir en planters, però no en aquesta època de l’any. O sigui que la peònia de plàstic podria ser l’única manera que tenia d’enviar-nos el seu missatget. Se m’acut que pot haver estat una cosa més improvisada: la va veure en una botiga i li va semblar una idea d’allò més juganera.

—Juganera?

—L’home que busquem ens provoca, ens posa a prova, juga amb nosaltres. Recordi la nota que va deixar al cos d’en Mellery. Ens estava dient: atrapeu-me si podeu. Per això les petjades al revés. Aquest maníac es dedica a posar-nos missatges davant dels nassos, i tots diuen el mateix: «Elis, elis, no m’agafes!».

—D’acord, ja ho capto. Potser té raó. Però amb això no em puc presentar en públic i dir que els dos casos estan connectats perquè tenim una hipòtesi basada en el significat d’una flor de plàstic. Necessito alguna cosa real… i com més aviat millor.

Després de penjar el telèfon, en Gurney es va asseure al costat de la finestra de l’estudi i va contemplar la penombra del capvespre. Suposem, com havia objectat en Kline, que la flor no fos una peònia. El va sorprendre adonar-se de fins a quin punt era fràgil aquella connexió; i de fins a quin punt s’hi havia aferrat. Passar per alt un error palmari en una teoria era el senyal evident d’un excés de vincle emocional amb ella. Quantes vegades ho havia dit als estudiants de criminologia del curs que impartia a la universitat, i vet aquí que ara ell hi queia de quatre grapes. Era depriment.

Els camins sense sortida del cas li van ballar pel cap en un bucle extenuant durant una mitja hora, potser més.

—Què hi fas, aquí, assegut a les fosques?

Va girar sobre la cadira i va veure la silueta de la Madeleine retallada al llindar de la porta.

—En Kline vol una connexió més tangible que una peònia discutible —va respondre—. He donat al policia del Bronx alguns llocs on podia buscar. Amb una mica de sort, trobarà alguna cosa.

—No sembles gaire convençut.

—A veure, d’un costat tenim la peònia, o almenys el que creiem que és una peònia. I de l’altre, tenim el problema d’imaginar que els Rudden i els Mellery estan connectats d’alguna manera. Si haguessis de dir gent que visqui en mons més oposats…

—I si és un assassí en sèrie i no hi ha cap connexió?

—Fins i tot els assassins en sèrie no maten de manera aleatòria. Les víctimes acostumen a tenir algun tipus de semblança: totes rosses, totes asiàtiques, totes gais; alguna característica amb un significat especial per a l’assassí. Encara que en Mellery i en Rudden mai no haguessin tingut cap mena de relació directa, així i tot hauríem de trobar alguna cosa en comú o semblança entre ells.

—I si… —va començar a dir la Madeleine, però el so del telèfon la va interrompre.

Era en Randy Clamm.

—Perdoni que el molesti, però he pensat que voldria saber que tenia raó. He anat a veure la vídua, i li he fet la pregunta tal com m’havia dit, amb naturalitat. Només li he preguntat: «Em pot donar l’ampolla de whisky que va trobar?». Ni tan sols he hagut de ficar Déu pel mig. I ella va i em contesta, així, com si res també: «És a la brossa». He anat a la cuina i era allà, al cubell: una ampolla de Four Roses trencada. Me l’he quedat mirant sense dir ni una paraula. No és que em sorprengués que vostè tingués raó, no m’interpreti malament, però, ostres, no m’esperava que fos tan fàcil. Tan punyeterament obvi. Llavors, he reaccionat i li he demanat que em digués el lloc exacte on la va trobar. Però aleshores de sobte la senyora s’ha adonat de la situació, potser perquè jo ja no sonava tan natural, i s’ha alterat molt. Jo li he dit que es relaxés, que no s’amoïnés, que només m’havia de dir on era l’ampolla, que era molt important per a nosaltres, i que potser em podria explicar per què coi la va moure de lloc. No ho he expressat així, és clar, però era el que pensava. Total, que se m’ha quedat mirant, i sap què m’ha contestat? Que l’Albert començava a superar el problema amb la beguda, que no havia begut res des de feia gairebé un any. Que anava a Alcohòlics Anònims, que anava molt bé… i que quan va veure l’ampolla, que era a terra al costat del cos, al costat de la flor de plàstic, la primera cosa que va pensar va ser que havia tornat a beure, que havia caigut damunt l’ampolla i s’havia tallat el coll, i que així havia mort. No se li va acudir que el podien haver assassinat, ni tan sols li va passar pel cap fins que els polis van venir i van començar a parlar-ne. Però abans que arribessin, va amagar l’ampolla perquè va pensar que era del seu marit, i no volia que ningú sabés que havia tingut una recaiguda.

—I encara que finalment assimilés el fet que algú havia mort el seu marit, seguia sense voler que ningú sabés que hi havia una ampolla?

—Sí. Perquè continua pensant que era del seu marit i no vol que ningú sàpiga que bevia, sobretot «aquella gent tan agradable que havia conegut a Alcohòlics Anònims».

—Déu meu Senyor.

—En fi, que la cosa ha resultat un embolic d’allò més patètic. Però, vaja, ja té la prova que demostra que els dos crims estan connectats.

En Clamm estava empipat, envaït pels sentiments contradictoris que en Gurney coneixia tan bé, els sentiments que feien que ser un bon policia exigís tant, cremés tant.

—Ha fet una feina excel·lent, Randy.

—Només he fet el que em va dir —va contestar en Clamm amb el seu parlar ràpid i agitat—. Després d’agafar l’ampolla, he trucat a la policia científica perquè anessin a la casa un altre cop i busquessin cartes, notes o qualsevol cosa semblant. He preguntat a la senyora Rudden si tenia cap talonari de xecs. Com m’ha dit vostè aquest matí. Me l’ha donat, però no en sabia res: l’agafava com si fos radioactiu, m’ha dit que era l’Albert qui s’encarregava de les factures. M’ha explicat que no li agraden els xecs perquè tenen números, que s’ha d’anar amb compte amb els números, que els números poden ser dolents; bajanades sobre Satanàs, bogeries de fanàtica. En fi. He fet una ullada al talonari, però necessitarem més temps per treure’n l’aigua clara. L’Albert pagava les factures, però no era gaire meticulós. Als resguards dels xecs no hi ha cap referència a cap Arybdis ni Charybdis ni Scylla, és la primera cosa que he comprovat, però tampoc no vol dir res, perquè la majoria dels resguards no tenen cap nom, només quantitats, i alguns ni això. I la dona tampoc no tenia ni idea de si l’Albert guardava extractes mensuals del banc, però escorcollarem la casa a fons, i li demanarem que ens autoritzi a accedir a la documentació bancària. Mentrestant, ara que sabem que tenim dos angles del mateix triangle, creu que hi ha cap cosa més sobre l’assassinat d’en Mellery que hagi de saber?

En Gurney va rumiar.

—Les amenaces que en Mellery va rebre abans que el matessin contenien referències vagues a coses que havia fet quan anava begut. I ara resulta que en Rudden també tenia problemes amb l’alcohol.

—Creu que el nostre home es dedica a carregar-se borratxos?

—No exactament. Si només volgués això, tindria maneres més fàcils de fer-ho.

—Com posar una bomba en una reunió d’Alcohòlics Anònims?

—Alguna cosa senzilla. Alguna cosa amb què maximitzés el resultat i minimitzés els riscs. Però la metodologia de l’assassí és complicada i poc pràctica. No és gens fàcil ni directa. Miris on miris, surten preguntes.

—Com ara què?

—Per començar: per què escull víctimes que estan tan allunyades geogràficament; i allunyades en tots els sentits, de fet?

—Per evitar que les relacionem?

—Però ell vol que les relacionem. D’aquí ve la importància de la peònia. Vol cridar l’atenció. Vol sobresortir. No és el típic psicòpata fugitiu. Vol donar guerra. I no només a les víctimes. A la policia també.

—Ara que ho diu, haig de posar al dia el tinent. No li faria cap gràcia descobrir que li he trucat a vostè primer.

—On és?

—De camí a la comissaria.

—Més o menys per Tremont Avenue?

—Com ho ha sabut?

—El soroll del trànsit del Bronx. No hi ha res que s’hi assembli.

—Ja m’agradaria ser en un altre lloc. Vol que digui res al tinent Everly?

—Serà millor que esperem. Ja en tindrà prou amb el que li explicarà.