Petjades a enlloc

En Hardwick va acompanyar en Gurney des de la part de darrere del graner, al costat de les bardisses, passat el pati, cap a on les petjades del presumpte agressor abandonaven l’escenari de l’atac i seguien per la gespa coberta de neu que s’estenia des de la part de darrere de la casa fins a la vora del bosc d’aurons, que estava situat a uns quants centenars de metres.

No gaire lluny del pati, mentre seguien les petjades en direcció al bosc, es van trobar un altre policia científic guarnit amb una granota de plàstic hermètica, gorra quirúrgica i una mascareta dissenyada per protegir l’ADN o altres indicis de la contaminació de la persona que els recopilava.

Estava a la gatzoneta a uns tres metres de les petjades i tenia unes pinces d’acer inoxidable aixecades amb una mena d’estelles de vidre marró. Ja havia desat en bosses tres peces de vidre similars i un fragment prou gran d’una ampolla de whisky per ser irreconeixible com a tal.

—L’arma del crim, segurament —va dir en Hardwick—. Però tu, l’as dels inspectors, ja ho sabies. Fins i tot sabies que era Four Roses.

—Què hi fa aquí, al jardí? —va preguntar en Gurney, ignorant el to inquisitiu d’en Hardwick.

—Hòstia, em pensava que ja ho sabries. Si fins i tot sabies la puta marca…

En Gurney va esperar, una mica fastiguejat, com si esperés que s’obrís un programa lent a l’ordinador, i finalment en Hardwick va dir:

—Sembla que se l’ha endut i l’ha llençat aquí, de camí al bosc. Per què ho ha fet? És una pregunta excel·lent. Potser no s’ha adonat que encara la tenia a la mà. Home, havia apunyalat la víctima al coll una dotzena de vegades. Això el podia haver distret. Llavors, mentre camina per la gespa, s’adona que encara la té i la llença. Si més no, sembla lògic.

En Gurney va fer que sí, no del tot convençut, però incapaç d’oferir una explicació millor.

—Aquest és l’element «rar» de debò que has esmentat abans?

—Això? —va dir en Hardwick amb una riallada que semblava un lladruc—. Encara no has vist res.

Deu minuts i menys d’un quilòmetre després, els dos homes van arribar a un punt en el bosc d’aurons, molt a prop d’un bosquet de pins blancs. El soroll d’un cotxe que passava els va indicar que eren a prop d’una carretera, però les branques baixes dels pins la tapaven a la vista.

D’entrada, en Gurney no estava segur per què l’havia portat allà, en Hardwick. Llavors ho va veure, i va començar a estudiar el terra al voltant cada vegada més estupefacte. El que veia no tenia ni cap ni peus. Les petjades que havien seguit s’acabaven de cop. La clara progressió de petjades a la neu, una darrere l’altra, amb un recorregut de gairebé un quilòmetre, senzillament s’acabava de cop. Tota la neu del voltant estava immaculada: cap peu humà, res, l’havia tocat. El rastre de petjades s’aturava a uns tres metres de l’arbre més pròxim i, pel so dels cotxes, almenys a cent metres de la carretera més propera.

—M’he perdut alguna cosa? —va preguntar en Gurney.

—El mateix que ens hem perdut tots —va dir en Hardwick, com si l’alleugés que en Gurney no tingués una explicació simple que a ell i al seu equip se’ls hagués escapat.

En Gurney va examinar el terreny al voltant de l’empremta final. Just més enllà d’aquella empremta ben definida hi havia una petita zona de múltiples petjades solapades, totes fetes aparentment pel mateix parell de botes de muntanya que havien creat les clares pistes que havien estat seguint. Era com si l’assassí hagués caminat expressament fins allà, potser esperant algú o alguna cosa, i després… s’hagués evaporat.

L’esbojarrada possibilitat que en Hardwick li estigués prenent el pèl li va passar pel cap, però la va descartar. Modificar l’escenari d’un crim per riure una mica seria extralimitar-se, fins i tot per a un personatge tan exasperant com en Hardwick.

O sigui que el que estaven mirant era el que era.

—Si els diaris se n’assabenten, ho convertiran en una abducció extraterrestre —va dir en Hardwick, com si les paraules tinguessin gust de metall—. Els periodistes ens cauran a sobre com mosques en una galleda de tifes de vaca.

—Tens una teoria més presentable?

—Tenia les esperances dipositades en la ment més aguda del més reverenciat dels inspectors d’homicidis de la història del Departament de Policia de Nova York.

—Para —va dir en Gurney—. L’equip d’anàlisi ha trobat res?

—Res que expliqui això. Però han agafat mostres de neu d’aquell lloc on sembla que va estar dret. No sembla que hi hagi cap matèria estranya visible, tot i que potser els tècnics de laboratori hi trobaran alguna cosa. També han comprovat els arbres i la carretera que passa per darrere de la pineda. Demà examinaran tot el que hi ha a trenta metres a la rodona.

—Però de moment res de res?

—Tu ho has dit.

—O sigui que només et queda preguntar als hostes de l’institut i als veïns si algú ha vist un helicòpter que baixés una corda al bosc?

—No l’ha vist ningú.

—Ho has preguntat.

—M’he sentit com un idiota, però sí. El cas és que algú ha vingut caminant aquest matí, segurament l’assassí. S’ha parat aquí. Si un helicòpter o la grua més gran del món no se l’ha endut, on collons és?

—Vejam —va començar en Gurney—, ni helicòpters, ni cordes, ni túnels secrets…

—Exactament —va dir en Hardwick, interrompent-lo—. I no hi ha proves que se n’anés saltant sobre una molla.

—I què ens queda?

—No ens queda res. Res de res, zero. Ni una puta possibilitat realista. I no em diguis que quan ha arribat aquí ha reculat caminant enrere, perfectament, posant el peu sobre cada petjada, sense empastifar-ne ni una, només per fer-nos tornar bojos. —En Hardwick va mirar desafiant en Gurney, com si estigués a punt de proposar exactament això—. Encara que fos possible, que no ho és, l’assassí hauria ensopegat amb les dues persones que aleshores ja eren a l’escenari, la Caddy, la dona, i en Patty, el gàngster.

—O sigui que tot és impossible —va dir en Gurney tranquil·lament.

—Què és impossible? —va preguntar en Hardwick, amb ganes de brega.

—Tot —va dir en Gurney.

—Què t’empatolles, ara?

—Calma’t, Jack. Hem de trobar un punt de partida que sigui lògic. El que sembla que ha passat no pot haver passat. Per tant, el que sembla que ha passat no ha passat.

—M’estàs dient que això no són petjades?

—Et dic que hi ha algun error en la manera com les mirem.

—Això és una petjada o no és una petjada? —va dir en Hardwick, exasperat.

—A mi em sembla una petjada —va dir en Gurney amablement.

—Doncs, llavors què dius?

En Gurney va sospirar.

—No ho sé, Jack. Que em fa l’efecte que ens plantegem les preguntes equivocades.

L’amabilitat del seu to va eliminar la crispació de l’actitud d’en Hardwick. Els dos homes no es van mirar ni es van dir res durant uns llargs segons. Llavors en Hardwick va aixecar el cap com si acabés de recordar una cosa.

—Gairebé em descuido d’ensenyar-te la cirereta del pastís.

Va ficar la mà a la butxaca lateral de la jaqueta de pell i en va treure un sobre de recollida de proves.

A través del plàstic transparent, en un full blanc, en Gurney va veure la clara cal·ligrafia en tinta vermella.

—No la treguis —va dir en Hardwick—, llegeix-la.

En Gurney va obeir. Després la va tornar a llegir. I hi va tornar, per memoritzar-la.

—És el nostre home —va dir en Gurney, tornant el sobre—. El tema de la revenja, vuit versos, rima consistent, vocabulari elitista, puntuació perfecta, cal·ligrafia delicada. Igual que els altres, fins a un cert punt.

—Fins a un cert punt?

—En aquest hi ha un element nou: una indicació que l’assassí odia algú, a més a més de la víctima.

En Hardwick va mirar la nota protegida pel plàstic, empipat només de pensar que se li havia passat una cosa important.

—A qui? —va preguntar.

—A tu —va dir en Gurney, i va somriure per primera vegada aquell dia.