Res del que t’hagis de sentir culpable

Encara que fos migdia, uns núvols cada vegada més gruixuts impregnaven la vall d’una sensació de capvespre d’hivern. En Gurney va encendre la calefacció del cotxe per escalfar-se les mans gelades. Cada any tenia les articulacions dels dits més sensibles, cosa que li recordava l’artritis del seu pare. Les va doblegar obrint-les i tancant-les sobre el volant.

«El mateix gest».

Recordava que una vegada va preguntar a aquell home taciturn i inabastable si li feien mal els artells inflats.

—És l’edat, no s’hi pot fer res —havia contestat el seu pare, en un to que no convidava a continuar-ne parlant.

El pensament va tornar a vagar cap a la Caddy. Per què no li havia parlat en Mellery de la seva dona? No volia que en Gurney parlés amb ella? I si no havia comentat que tenia dona, què més no havia comentat?

I llavors, per alguna associació obscura, es va preguntar per què la sang era vermella com una rosa pintada. Va intentar recordar el text sencer del tercer poema: «No vaig fer el que vaig fer / per diversió o per diner / però hi ha deutes per pagar / i errors per compensar. / Per la sang que és vermella / com una rosa pintada. / Perquè tots sabem / que som el que sembrem». Una rosa era símbol de vermellor. Què hi afegia anomenant-la «rosa pintada»? Representava que això la feia semblar més vermella? O més semblant a la sang?

La gana intensificava el delit d’en Gurney per arribar a casa. Era mitja tarda i el cafè de mig matí a l’Abelard era l’únic que havia pres en tot el dia.

A la Madeleine estar molta estona sense menjar li feia venir basques, a ell el tornava sentenciós, un estat mental difícil de reconèixer en un mateix. En Gurney havia descobert uns quants baròmetres per avaluar el seu estat d’ànim, i un el tenia localitzat al cantó occidental de la carretera, als afores de Walnut Crossing. La Camel’s Hump era una galeria d’art que exhibia l’obra de pintors, escultors i altres esperits creatius de la comarca. La seva funció baromètrica era senzilla. Quan estava de bon humor, una mirada a l’aparador li produïa un rampell d’afecte envers els seus excèntrics veïns artístics, i quan estava de mal humor, un visió diàfana de la seva buidor. Avui tocava buidor: una advertència clara, quan es desviava per la carretera que el portaria a casa, amb la seva dona, perquè s’ho pensés dues vegades abans d’expressar opinions massa vehements.

Les restes de la nevada del matí, desaparegudes feia molt de l’autopista del comtat i les parts baixes de la vall, continuaven presents en pegats dispersos al llarg del camí de terra que pujava a través d’una depressió en els turons i acabava al graner i al prat d’en Gurney. Les franges de núvols atorgaven al prat una sensació monòtona i hivernal. Amb un pessic d’irritació va veure el tractor fora del graner, aparcat al costat del cobert on guardaven les màquines: la segadora, la perforadora i la llevaneu. La porta del cobert havia quedat oberta, com un recordatori empipador del que calia fer.

Va entrar a casa per la porta de la cuina. La Madeleine seia al costat de la llar de foc, en un racó de la sala. Una safata sobre la tauleta —amb un cor de poma, cues i llavors de raïm, peles de formatge cheddar i molles de pa— delataven que havia consumit un bon dinar, i això li va recordar la gana que tenia i li va tensar una mica el pas. La dona va aixecar el cap del llibre i li va somriure.

En David va anar a la pica i va deixar córrer l’aigua fins que la temperatura va baixar al fred gèlid que li agradava. Era conscient d’una sensació d’agressivitat, un desafiament a l’opinió de la Madeleine, que pensava que no era bo beure l’aigua tan freda, seguida de la vergonya que li feia ser tan mesquí, tan hostil, tan infantil per assaborir un combat il·lusori. Va sentir la necessitat de canviar de tema, però es va adonar que no hi havia tema per canviar. Igualment va parlar.

—Veig que has tret el tractor del cobert.

—Hi volia enganxar la màquina llevaneu.

—Cap problema?

—He pensat que ens aniria bé si queia una tempesta de neu.

—Volia dir si has tingut problemes per enganxar-la?

—Pesa. He decidit esperar-te perquè m’ajudis.

Ell va fer que sí ambiguament i pensant: «Ja hi tornem a ser, començant una feina per fer pressió perquè l’acabi jo». Conscient de la perillositat del seu estat d’ànim, va pensar que seria més prudent no dir res. Va omplir el vas amb l’aigua molt freda que sortia de l’aixeta i se la va beure sense presses.

Mirant el llibre, la Madeleine va dir:

—T’ha trucat aquella dona d’Ithaca.

—Aquella dona d’Ithaca?

Ella no va fer cas de la pregunta.

—Vols dir la Sonya Reynolds? —va preguntar en Gurney.

—Això mateix. —La seva veu era tan desinteressada aparentment com la d’ell.

—Què volia? —va preguntar en Gurney.

—Bona pregunta.

—Què vols dir «bona pregunta»?

—Vull dir que no ha concretat què volia. Ha dit que li truquessis a qualsevol hora abans de mitjanit.

En Gurney va detectar una intenció clara en l’última paraula.

—Ha deixat un número?

—Sembla creure que ja el tens.

En Gurney es va tornar a omplir el vas amb aigua gelada i va beure, fent pauses reflexives entre glops. La situació amb la Sonya era emocionalment problemàtica, però no veia cap manera de solucionar-ho que no fos abandonar el projecte artístic dels retrats policials que eren el fonament de la seva relació amb la galeria de la dona, i no li venia de gust.

Prenent certa distància d’aquestes converses incòmodes amb la Madeleine, va descobrir que la seva incomoditat, la seva falta de confiança, eren desconcertants. Era curiós que un home tan profundament racional com ell s’emboliqués d’aquella manera i fos tan fràgil emocionalment. Sabia pels seus centenars d’interrogatoris de sospitosos que els sentiments de culpabilitat sempre estaven a l’arrel d’aquella mena d’embolics, d’aquella confusió. Però la veritat era que no havia fet res del que s’hagués de sentir culpable.

Res del que s’hagués de sentir culpable. Ah, vet aquí el problema: una afirmació massa absoluta. Potser últimament no havia fet res que el pogués fer sentir culpable, res important, res que li vingués ràpidament al cap, però si el context s’estenia a quinze anys abans, la seva declaració d’innocència sonaria dolorosament falsa.

Va deixar el got a la pica, es va eixugar les mans, es va acostar a les portes de vidre i va mirar cap a la grisor del món. Un món entre la tardor i l’hivern. Una neu fina voleiava pel pati com si fos sorra. En un context que s’estengués a quinze anys enrere, no podia al·legar innocència, perquè el món expandit inclouria l’accident. Com si furgués una ferida per jutjar l’estat de la infecció, es va obligar a substituir l’expressió «l’accident» per les paraules concretes que tant li costaven.

«La mort del nostre fill de quatre anys».

Va pronunciar les paraules molt baixet, per a ell mateix, poc més que un xiuxiueig. Va sentir la veu erosionada i buida, com si fos la d’una altra persona.

No podia suportar els pensaments i els sentiments que acompanyaven les paraules i va intentar allunyar-les aferrant-se a qualsevol distracció.

Es va aclarir la gola, es va girar d’esquena a la porta de vidre i de cara a la Madeleine, i va dir amb un excés d’entusiasme:

—Què et sembla si solucionem això del tractor abans que es faci fosc?

La Madeleine va aixecar el cap del llibre. Si l’alegria artificial del seu to la va inquietar o li va semblar delatora, ho va dissimular.

Muntar la pala llevaneu va representar una hora d’esbufegar, picar, estirar, greixar i ajustar, i després en Gurney va passar una altra hora tallant llenya per a l’estufa mentre la Madeleine preparava un sopar a base de sopa de carabassa i costelles de porc a la brasa marinades en suc de poma. Després van encendre la llar de foc, van seure l’un al costat de l’altre al sofà de la sala contigua a la cuina, i es van abandonar a la serenitat mandrosa que segueix la feina dura i el bon menjar.

En Gurney es delia per creure que aquells petits oasis de pau presagiaven un retorn a la relació que havien tingut, que les evasions emocionals i les col·lisions dels últims anys eren provisionals, però era una creença que li costava de mantenir. Fins i tot ara aquella esperança fràgil estava sent suplantada, bocinet a bocinet, moment a moment, per la mena de pensaments en què la seva ment de detectiu se centrava més còmodament, pensaments sobre la trucada esperada d’en Charybdis i la tecnologia de teleconferència que li permetria escoltar-la.

—És una nit perfecta per encendre la llar de foc —va dir la Madeleine, repenjant-se una mica en ell.

En Gurney va somriure i va intentar centrar-se en les flames ataronjades i la simple i suau calidesa del braç de la seva dona. Els cabells li feien bona olor. Va tenir la fantasia passatgera que s’hi podia perdre per sempre.

—Sí —va contestar—. És perfecta.

Va tancar els ulls, esperant que la placidesa del moment contrarestés aquelles energies mentals que sempre l’empenyien cap a la resolució d’enigmes. Per a en Gurney, ves per on, aconseguir una mica de satisfacció era una batalla campal. Envejava la capacitat entusiasta de la Madeleine per fruir de l’instant fugaç. Per a ell, viure el moment sempre era nedar a contracorrent; la seva ment analítica preferia de manera natural els regnes de la probabilitat i la possibilitat.

No sabia si era genètic o una forma adquirida de fugir. Segurament ambdues coses, que es reforçaven mútuament. Possiblement…

Per l’amor de Déu!

Es va enxampar en l’acte absurd d’analitzar la seva propensió a l’anàlisi. Va tornar a fer un esforç per ser a la sala. «Déu, ajuda’m a ser aquí», tot i que tenia poca fe en la pregària. Esperava no haver-ho dit en veu alta.

Va sonar el telèfon. Per ell va ser com una moratòria, un permís per descansar de la batalla.

Es va aixecar del sofà i va anar a contestar a l’estudi.

—Davey, sóc en Mark.

—Sí?

—Estava parlant amb la Caddy, i m’ha dit que t’havia conegut al jardí de meditació.

—Això mateix.

—Ah… doncs, mira, que em fa una mica de vergonya no haver-te-la presentat. —Va callar, com si esperés una resposta, però en Gurney no va dir res.

—Dave?

—Continuo aquí.

—Bé… en fi, em volia disculpar per no haver-vos presentat. Ha estat molt desconsiderat per part meva.

—No hi pateixis.

—Segur?

—Segur.

—No sembles content.

—Tampoc és això, només em sorprèn una mica que no me’n parlessis.

—Ah… sí… Suposo que tinc massa coses al cap, i no hi he pensat. Encara ets aquí?

—Sóc aquí.

—Tens raó, deu semblar estrany que no t’ho hagi comentat. Però no se m’ha passat pel cap. —Va callar, després, amb una rialla estranya, va afegir—: Suposo que un psicòleg en trauria el suc: oblidar-se de comentar que estàs casat.

—Mark, et puc preguntar una cosa? M’estàs dient la veritat?

—Què? Per què m’ho preguntes?

—Em fas perdre el temps.

El silenci es va allargar.

—Mira —va dir en Mellery sospirant—, és complicat. No volia fer patir la Caddy amb… amb aquest embolic.

—De quin embolic concret em parles?

—Les amenaces, les insinuacions.

—No en sap res, de les cartes?

—No val la pena. Només la faria patir.

—Bé deu conèixer el teu passat. Surt als teus llibres.

—Fins a un cert punt. Però aquestes amenaces són una altra cosa. No vull que es preocupi.

A en Gurney li va semblar gairebé plausible. Gairebé.

—Hi ha alguna cosa del teu passat que desitgis especialment que la Caddy, o la policia, o jo, no sapiguem?

Aquesta vegada el silenci indecís d’en Mellery abans de dir que no va ser tan palesament contradictori amb la negativa que en Gurney va riure.

—Què fa tanta gràcia?

—No sé si ets el pitjor mentider que he conegut en ma vida, Mark, però has arribat a la final.

Després d’un altre silenci allargassat, en Mellery també es va posar a riure, amb una rialla baixa i compungida, que va sonar més aviat com un sanglot ofegat. Amb veu desinflada, va dir:

—Quan tota la resta falla, ha arribat l’hora d’explicar la veritat. La veritat és que poc després que la Caddy i jo ens caséssim, vaig tenir una breu aventura amb una dona que era hoste de la institució. Una autèntica bogeria per part meva. Va acabar malament, com hauria previst qualsevol persona amb una mica de seny.

—I?

—I ja està. Només de pensar-hi, m’esgarrifo. Em recorda tot aquell ego, luxúria i judici pèssim del meu passat.

—Potser m’estic perdent alguna cosa —va dir en Gurney—. Quina relació té això amb el fet de no dir-me que estaves casat?

—Et deus pensar que estic paranoic. Però m’ha agafat per pensar que l’aventura podia estar relacionada d’alguna manera amb aquest merder d’en Charybdis. Em feia por que si sabies que existia la Caddy, voldries parlar amb ella i… l’última cosa que vull és que pateixi per culpa de la meva ridícula i hipòcrita aventura.

—Ja. Per cert, qui és el propietari de l’institut?

—Propietari? En quin sentit?

—Quants sentits hi veus?

—En esperit, jo sóc el propietari de l’institut. El programa es basa en els meus llibres i cintes.

—En esperit?

—Legalment, tot és de la Caddy: la finca i els altres actius tangibles.

—Interessant. O sigui que tu ets l’artista del trapezi però la Caddy és la mestressa de l’envelat.

—Com si diguéssim —va contestar en Mellery fredament—. He de penjar. En Charybdis podria trucar en qualsevol moment.

Ho va fer exactament tres hores després.