Un xec en blanc

Quan en Gurney va arribar a la casa dels afores de Walnut Crossing, després de travessar les Catskill Mountains, l’esgotament l’havia embolcallat com una boira emocional en què es barrejava gana, set, frustració, tristesa i dubtes sobre si mateix. L’avenç del novembre cap a l’hivern feia els dies inquietament més curts, sobretot a les valls, on les muntanyes circumdants acceleraven els capvespres. El cotxe de la Madeleine no era al seu lloc del cobert del jardí. La neu, fosa en part pel sol de migdia i gelada de nou pel fred de la tarda, cruixia sota els seus peus.

La casa estava sepulcralment silenciosa. En Gurney va encendre el llum de l’illa central de la cuina. Recordava que la Madeleine li havia dit alguna cosa al matí que s’havia anul·lat el sopar perquè totes les dones volien assistir a una reunió, però no en recordava els detalls. O sigui que, al cap i a la fi, no calien el coi de nous. Va posar una bossa de te Darjeeling en una tassa, la va omplir amb aigua de l’aixeta, i la va ficar al microones. Per costum, va anar a la seva butaca, situada a l’altra punta de la cuina rústica. S’hi va acomodar i va repenjar els peus en un tamboret de fusta. Dos minuts després el timbre del microones es va confondre en la textura d’un son ple d’ombres.

Es va despertar amb el soroll dels passos de la Madeleine. Era una percepció hipersensible, potser, però sonaven enfadats. Li va semblar que la direcció i la proximitat indicaven que la seva dona l’havia vist a la butaca i havia decidit no parlar amb ell.

Va obrir els ulls a temps de veure-la sortir de la cuina i anar cap al dormitori. Es va estirar, es va aixecar de les fondàries de la butaca, va anar a l’aparador a buscar un tovalló de paper i es va mocar. Va sentir que es tancava la porta d’un armari, amb un ímpetu excessiu, i un minut després la Madeleine va tornar a la cuina. S’havia canviat la brusa de seda per una dessuadora ampla.

—Estàs despert —va dir.

A en Gurney li va semblar que era un retret per haver-lo trobat dormint.

La Madeleine va encendre els llums de sota els armaris de la cuina i va obrir la nevera.

—Has menjat? —Va sonar com una acusació.

—No, he tingut un dia molt cansat, i quan he arribat a casa, m’he fet una tassa de… Oh, merda, me n’havia oblidat.

Va anar al microones, va treure una tassa de te fosc i fred i la va buidar, amb bossa i tot, a la pica.

La Madeleine va anar a la pica, va recollir la bosseta de te i la va llençar amb determinació a la brossa.

—Jo també estic cansada. —Va sacsejar el cap en silenci un moment—. No entenc per què aquesta colla de pagerols creuen que construir una presó horrorosa, envoltada de filferro espinós, enmig del comtat més bonic de l’estat, és una bona idea.

Ara se’n recordava. Al matí ella li havia dit que volia assistir a una reunió a l’ajuntament en què es discutiria una vegada més aquella controvertida proposta. La qüestió era si el poble havia de competir per ser seu d’una instal·lació que per als seus adversaris era una presó i per als seus defensors, un centre de tractament. La batalla de la nomenclatura sorgia del llenguatge administratiu ambigu que autoritzava aquell projecte pilot per a una nova classe d’institució. Es diria ETCE o Entorn Terapèutic Correccional de l’Estat, i tenia el doble propòsit d’empresonar i rehabilitar les persones condemnades per delictes relacionats amb les drogues. De fet, el llenguatge administratiu era força impenetrable i deixava molt d’espai a la interpretació i la discussió.

Era un tema delicat per a ells, no perquè en Gurney no estigués d’acord a mantenir l’ETCE lluny de Walnut Crossing, sinó perquè no participava en la batalla amb la contundència que ella desitjava.

—Segurament hi ha mitja dotzena de persones que es farien la barba d’or —va dir la Madeleine amb tristesa—, però tota la resta d’habitants de la vall, i tots els que passin per la vall, hauran d’aguantar la presència d’aquesta baluerna horrorosa la resta de la seva vida. I tot plegat per què? Per la suposada rehabilitació d’una colla de camells? Per l’amor de Déu!

—Hi concursen altres pobles. Amb una mica de sort, guanyarà una d’aquestes candidatures.

Ella va somriure fastiguejada.

—I tant, si els seus consistoris són encara més corruptes que el nostre, segur que sí.

Sentint la indignació de la seva dona com una forma de censura, va decidir canviar de tema.

—Vols que faci unes truites?

Va veure que la gana de la Madeleine batallava breument amb la seva ràbia residual. Va guanyar la gana.

—Sense pebrot verd —va avisar—. No m’agrada.

—Per què en compres?

—No ho sé. Però per a les truites, no.

—Vols que hi posi cebetes?

—Cebetes, tampoc.

La Madeleine va parar taula mentre ell batia els ous i posava la paella al foc.

—Vols beure alguna cosa? —va preguntar.

La seva dona va negar amb el cap. En Gurney sabia que ella no bevia mai res amb els àpats, però l’hi preguntava igualment. Una manieta que tenia, aquesta de continuar fent-li la pregunta.

Cap dels dos va dir pràcticament res fins que van acabar de sopar i tots dos van donar una empenteta ritual al plat buit cap al centre de la taula.

—Explica’m com t’ha anat —va preguntar la Madeleine.

—Avui? Vols dir la reunió amb el superequip d’homicidis?

—No t’han impressionat gaire.

—Ah, sí que m’han impressionat. Si volguessis escriure un llibre sobre dinàmica disfuncional d’equips, dirigida pel capità Infern, podries posar una enregistradora allà i transcriure-la paraula per paraula.

—Pitjor que la feina de què et vas jubilar?

En Gurney va tardar a contestar, no perquè no estigués segur de la resposta sinó per l’entonació perillosa que havia detectat en la paraula «jubilar». Va decidir contestar a les paraules i no al to.

—Hi havia gent difícil a la ciutat, però el capità Infern funciona a un nivell molt més elevat d’arrogància i inseguretat. Va de bòlit per impressionar el fiscal, no té respecte pels seus homes, ni un interès sincer pel cas. Totes les preguntes, tots els comentaris han estat o hostils o fora de lloc, o més aviat totes dues coses alhora.

Ella el va mirar especulativament.

—No em sorprèn gens.

—Què vols dir?

La Madeleine va arronsar les espatlles. Semblava que intentés fer una cara que expressés el mínim.

—Només que no em sorprèn. Crec que si haguessis vingut i m’haguessis dit que t’havies passat el dia amb el millor equip d’homicidis del món, sí que m’hauria sorprès. Vull dir això.

En Gurney sabia perfectament que volia dir més coses. Però tenia prou seny per saber que la Madeleine era més llesta que ell i no aconseguiria enredar-la perquè digués més del que estava disposada a dir.

—Bé —va dir—, el fet és que ha estat esgotador i descoratjador. Ara mateix només m’ho vull treure del cap i fer alguna cosa totalment diferent.

Va ser una afirmació feta sense pensar i després es va quedar en blanc. Fer una cosa completament diferent no era tan fàcil com semblava. Les dificultats del dia continuaven girant davant seu, juntament amb la reacció enigmàtica de la Madeleine. En aquell moment l’opció que tota la setmana anterior havia posat a prova la seva resistència, l’opció que havia mantingut lluny de la seva vista a la desesperada, però no lluny del seu cap, es va tornar a infiltrar. Aquesta vegada, inesperadament, va sentir l’impuls determinat de posar fil a l’agulla a una cosa que havia estat evitant.

—La capsa… —va dir. Tenia la gola tancada, la veu rasposa, quan va treure el tema abans que la por el tornés a atrapar, abans de saber com acabaria la frase.

Ella va aixecar el cap —tranquil·la, interessada, atenta—, esperant que continués.

—Els seus dibuixos… Què… vull dir, per què…? —Va maldar per confegir una pregunta racional amb el conflicte i la confusió que li tenallava el cor.

L’esforç va ser innecessari. La capacitat de la Madeleine per veure-li els pensaments als ulls sempre excedia la capacitat d’en Gurney per verbalitzar-los.

—Necessitem acomiadar-nos-en. —La veu de la Madeleine era amable i relaxada.

Ell va mirar la taula fixament. Res del que tenia al cap es formava en paraules.

—Ha passat molt de temps —va dir—. En Danny no hi és, i no li vam dir mai adéu.

En Gurney va fer que sí, de forma gairebé imperceptible. El seu sentit del temps es dissolia, tenia el cap estranyament buit.

Quan va sonar el telèfon, es va sentir com si el despertessin, com si l’arrosseguessin cap al món una altra vegada, un món mesurable, de problemes descriptibles. La Madeleine continuava a la taula amb ell, però no estava segur del temps que feia que eren allà.

—Vols que l’agafi? —va preguntar ella.

—Tranquil·la. Ja contesto jo.

Va dubtar, com un ordinador que carrega informació, es va posar dret, una mica insegur i va anar a l’estudi.

—Gurney. —Contestar així el telèfon, com l’havia contestat tants anys a homicidis, era un costum difícil de trencar.

La veu que el va saludar era clara, agressiva, artificialment afectuosa. Li va recordar una vella norma de la tècnica de vendes: somriu sempre quan parlis per telèfon perquè fa que la teva veu soni més cordial.

—Dave, quina sort que el trobo! Sóc en Sheridan Kline. Espero no interrompre el sopar.

—En què el puc servir?

—Aniré al gra. Crec que és un d’aquells homes amb qui puc ser del tot sincer. Conec la seva reputació. Aquesta tarda m’he fet una idea de com se la va guanyar. M’ha impressionat. Espero no incomodar-lo.

En Gurney no veia on volia anar a parar.

—És molt amable.

—Amable, no. Sincer. Li truco perquè aquest cas demana a crits algú amb les seves habilitat, i m’agradaria trobar la manera d’explotar el seu talent.

—Sap que estic jubilat, oi?

—Això m’han dit. I estic segur que tornar a l’antiga rutina és l’últim que li ve de gust. No, no li proposo això. Em fa l’efecte que aquest cas serà complicat i m’agradaria comptar amb vostè.

—No sé si entenc què em demana.

—Idealment —va dir en Kline—, m’agradaria que descobrís qui va matar en Mark Mellery.

—El DIC de la Unitat de Delictes Greus no hi és, per a això?

—Sens dubte. I amb una mica de sort se’n sortiran.

—Però?

—Però vull millorar les possibilitats. Aquest cas és massa important per deixar-lo a mercè dels procediments habituals. Vull un trumfo a la màniga.

—No sé quin lloc podria ocupar jo.

—No es veu treballant per al DIC? No hi pateixi. Ja m’imagino que en Rod no fa per a vostè. No, vostè tractaria amb mi personalment. Li podem concedir un càrrec d’inspector adjunt o de consultor a la meva oficina, el que prefereixi.

—Quant de temps hi hauria de dedicar?

—Depèn de vostè. —Com que en Gurney no va contestar, va continuar—. En Mark Mellery el devia admirar, devia confiar en vostè. Li va demanar ajuda per tractar amb un depredador. Li demano que m’ajudi a tractar amb aquest depredador. Li estaré agraït amb l’ajuda que em pugui oferir.

«És bo», va pensar en Gurney. «Té la lliçó de la sinceritat ben apresa».

—En parlaré amb la meva dona —va dir—. Demà li trucaré. Doni’m un telèfon on el pugui localitzar.

El somriure que traspuava la veu era enorme.

—Li donaré el telèfon de casa. Em fa l’efecte que vostè és dels que es lleven d’hora. Truqui’m quan vulgui a partir de les sis.

Quan va tornar a la cuina, la Madeleine era a taula, però el seu humor havia canviat. Llegia el Times. En Gurney va seure davant d’ella, en angle recte, de cara a la vella estufa de llenya. La va mirar sense veure-la i es va fregar el front com si la decisió que havia de prendre fos un múscul endurit que havia de desfer.

—No és tan difícil, oi? —va dir la Madeleine sense aixecar el cap del diari.

—Què?

—El que estàs pensant.

—El fiscal sembla delerós per comptar amb la meva ajuda.

—És normal, oi?

—No és normal que facin participar algú de fora en un cas com aquest.

—Però tu no ets exactament algú de fora.

—Suposo que la meva relació amb en Mellery ho canvia tot.

La Madeleine va decantar el cap i el va mirar amb la seva visió perforadora de raigs X.

—Ha estat molt afalagador —va dir en Gurney, intentant no semblar afalagat.

—Segur que només descrivia el que vals amb precisió.

—En comparació amb el capità Rodriguez, qualsevol semblaria bo.

La Madeleine va somriure davant la maldestra humilitat del seu marit.

—Què t’ha ofert?

—Un xec en blanc, de fet. Treballaria directament amb la seva oficina. Però hauria d’anar amb molt de compte de no trepitjar ulls de poll. Li he dit que demà li diria alguna cosa.

—Quina cosa?

—Si ho vull fer o no.

—Que em prens el pèl?

—Creus que és una mala idea?

—Dic que si em prens el pèl quan dius que encara no ho has decidit.

—S’han de tenir en compte moltes coses.

—Més de les que et penses, però és evident que ho faràs.

Va continuar llegint el diari.

—Què vols dir, més de les que em penso? —va preguntar ell després d’un llarg minut.

—De vegades les nostres tries tenen conseqüències que no preveiem.

—Com quines?

La mirada trista de la Madeleine li va fer entendre que era una pregunta estúpida.

Després d’una pausa, en Gurney va dir:

—Em fa l’efecte que li dec alguna cosa a en Mark.

Una espurna d’ironia es va introduir en la mirada de la Madeleine.

—Per què em mires així?

—És la primera vegada que et sento dir-li pel nom.