Tu i jo hem quedat, senyor 658

Quan en Gurney va penjar i va deixar de sentir la veu monòtona d’en Mike Gowacki, era un quart de deu del vespre. La Madeleine ja era al llit, repenjada als coixins, amb un llibre. Guerra i pau. Feia tres anys que el llegia, i l’alternava, incongruentment, amb Walden, de Thoreau.

—Haig d’anar a l’escenari d’un crim.

Va aixecar els ulls del llibre, encuriosida, preocupada, sola.

Només es va veure capaç de respondre a la curiositat.

—Una altra víctima masculina. Apunyalat al coll, petjades a la neu.

—Fins a on?

—Què?

—Fins a on has d’anar?

—Sotherton, a Massachusetts. Tres, quatre hores, potser.

—O sigui que no tornaràs fins demà.

—Per esmorzar, espero.

Li va enviar aquell somriure típic seu, que deia: «Però a qui et creus que enganyes?».

Va fer per marxar, però es va aturar i va asseure’s a la vora del llit.

—És un cas estrany —va dir per expressar la inseguretat que li inspirava aquell afer—. I cada dia es fa més estrany.

Ella va assentir amb el cap, en certa manera tranquil·litzada.

—Creus que no és el típic assassí en sèrie?

—No, gens típic.

—Massa comunicació amb les víctimes?

—Sí. I massa diferència entre les víctimes: des del punt de vista personal i geogràfic. El típic assassí en sèrie no salta de les Catskills a l’est del Bronx, i d’aquí al bell mig de Massachusetts a la caça d’autors famosos, vigilants nocturns retirats i solitaris indesitjables.

—Alguna cosa en comú deuen tenir.

—Tots han tingut problemes amb la beguda, i les proves indiquen que l’assassí se centra en aquest aspecte. Però hi ha d’haver alguna altra coincidència; si no, per què s’havia de prendre la molèstia d’escollir víctimes que viuen a tres-cents quilòmetres de distància?

Es van quedar callats. En Gurney allisava distret les arrugues de l’edredó a l’espai que els separava. La Madeleine el va observar un moment, amb les mans sobre el llibre.

—Serà millor que comenci a passar —va dir en Gurney.

—Vés amb compte.

—Sí. —Es va alçar a poc a poc, quasi com si tingués les articulacions artrítiques—. Ens veiem al matí.

Ella el va mirar amb una expressió que en Gurney mai no podria verbalitzar, ni tan sols podria dir si era positiva o negativa, però que coneixia de sobres. La va notar gairebé com una punyalada al cor.

Era ben entrada la mitjanit quan va sortir de l’autopista de Massachusetts, i dos quarts de dues quan conduïa per l’avinguda principal, i deserta, de Sotherton. Deu minuts més tard, pel camí ple de solcs que rebia el nom de Quarry Road, va veure un conjunt de cotxes sense ordre ni concert, un dels quals tenia encesos els llums d’emergència. Va aparcar-hi al costat. Mentre en Gurney sortia del cotxe, un policia uniformat i amb cara de pomes agres va emergir del vehicle lluminós.

—Quiet aquí. On es pensa que va? —Sonava no només irritat, sinó també exhaust.

—Em dic Gurney. Vinc a veure l’inspector Gowacki.

—Sobre què?

—M’espera.

—Per quin assumpte?

En Gurney es va preguntar si el to de l’agent era el resultat d’un dia esgotador o era una mala actitud natural. El seu llindar de tolerància per a les males actituds naturals era baix.

—Perquè m’ha demanat que vingui. Vol que m’identifiqui?

El policia va encendre una llanterna i va apuntar-la a la cara d’en Gurney.

—Qui ha dit que era?

—Gurney, de l’oficina del fiscal del districte, investigador especial.

—I per què cony no ho deia abans?

En Gurney va fer un somriure que expressava de tot menys simpatia.

—Li diu a en Gowacki que sóc aquí?

Després d’una pausa hostil final, l’home va fer mitja volta i va caminar pel marge exterior d’una pujada llarga que menava a una casa que semblava, a la llum dels arcs voltaics portàtils de la policia científica, mig acabada. Sense que l’hi convidés, en Gurney el va seguir.

A prop de la casa, la pujada es bifurcava cap a la vora del turó de l’esquerra i arribava a l’entrada d’un garatge soterrani amb capacitat per a dos vehicles, però amb només una plaça ocupada. Al començament, en Gurney va creure que les portes del garatge estaven obertes, però aleshores es va adonar que no en tenia. Els dos centímetres de neu que cobrien la pujada continuaven cap a dins. El policia es va aturar a l’entrada, encerclada per un perímetre de cinta policial, i va cridar:

—Mike!

No va respondre ningú. L’agent es va encongir d’espatlles com dient que ell ho havia intentat, però que no hi havia hagut sort. Llavors es va sentir una veu cansada des del jardí, a la part posterior de la casa.

—Aquí al darrere!

Sense esperar, en Gurney va vorejar el perímetre de la cinta en la direcció de la veu.

—Quedi’s fora de la cinta. —A en Gurney, l’advertència del policia li va semblar la darrera bordada d’un gos amb males puces.

En girar la cantonada posterior de la casa, va veure que l’àrea, il·luminada com si fos de dia per la presència dels arcs lluminosos, no era exactament el «jardí» que esperava. Com l’habitatge, era una barreja estranya de projecte inacabat i decadent. Un home cepat amb una calvície incipient era dret sobre uns graons de maons arranjats rudimentàriament i que anaven a parar a la porta posterior. Els ulls de l’home escodrinyaven els dos mil metres quadrats de camp obert que separaven la casa d’un matollar de sumac.

El terreny era irregular, com si mai no l’haguessin anivellat després de reomplir els fonaments de la casa. Hi havia trossos de bastiments de fusta que, escampats en piles aquí i allà, s’havien tornat grisos per efecte de l’erosió. Les parets només estaven parcialment revestides, i la capa de plàstic antihumitat que hi havia damunt dels plafons de contraplacat s’havia aclarit per l’acció dels elements. No feia l’efecte d’una casa en construcció, sinó d’una obra abandonada.

Quan la mirada del fornit agent va arribar fins a en Gurney, el policia el va estudiar uns segons abans d’enraonar-li a distància.

—És vostè el de les Catskills?

—Exacte.

—Camini tres metres més seguint la cinta i després passi per sota i vingui fins a la porta de darrere. Sobretot no trepitgi aquella línia de petjades de la casa a la pujada.

Es podia pressuposar que aquell home era en Gowacki, però en Gurney tenia aversió a pressuposar res, o sigui que l’hi va preguntar i va obtenir un gruny afirmatiu com a resposta.

Mentre caminava per l’erm que hauria d’haver estat un jardí, va poder acostar-se prou a les petjades per fixar-se que s’assemblaven a les de l’Institut.

—Li sonen? —va demanar en Gowacki, que mirava en Gurney amb curiositat.

Era gros, però no talòs, va pensar en Gurney del policia. Va fer que sí amb el cap. Ara li tocava a ell ser perspicaç.

—Les petjades no li acaben de fer el pes?

—No gaire —va dir en Gowacki—. No les petjades en si. Més aviat la ubicació del cos en relació amb les petjades. Sap res que jo no sàpiga?

—La ubicació del cos tindria més sentit si invertíssim el sentit de les petjades?

—Si invertíssim el sentit… Un moment… Sí, collons, és clar! —Va mirar en Gurney—. A veure, em pot dir què coi tenim entre mans aquí?

—El que tenim entre mans és un individu que ha mort tres persones, tres que sapiguem, durant la darrera setmana. És meticulós i perfeccionista. Deixa moltes proves, però només les que ell vol que trobem. És molt intel·ligent, probablement ben educat, i és possible que odiï la policia més encara que les víctimes. Per cert, el cadàver encara és aquí?

Semblava que en Gowacki registrés mentalment la resposta d’en Gurney. Finalment va dir:

—Sí, encara és aquí. Volia que el veiés. He pensat que potser en trauria alguna cosa a partir dels altres dos. Preparat?

La porta posterior donava a una estança petita i inacabada, probablement destinada al safareig atès el croquis de les canonades que es veia dibuixat a la paret, però no hi havia cap rentadora ni assecadora. Ni tan sols havien posat maons sobre el material aïllant. La il·luminació provenia d’una única bombeta amb un portalàmpades blanc barat clavat en una biga del sostre.

Sota aquella llum directa i antipàtica, el cos estava estès boca amunt al mig del pas que comunicava el safareig i la cuina que hi havia després d’una porta sense marcs.

—M’hi puc acostar? —va demanar en Gurney amb una ganyota.

—Per a això ha vingut.

En Gurney va veure un bassal de sang coagulada que s’havia estès des de les ferides múltiples al coll fins al terra de la cuina i a sota d’una taula d’esmorzar de segona mà. El rostre de la víctima expressava ràbia, però els solcs d’aquella cara gran i marcada eren el resultat d’una vida dura i no revelaven res sobre el fatal atac.

—Quina cara d’infeliç —va dir en Gurney.

—Un cabronàs de merda és el que era.

—Suposo que ha tingut problemes amb el senyor Kartch en el passat.

—Un rere l’altre. I tots innecessaris, cago en l’olla. —En Gowacki va mirar el cadàver com si aquella fi violenta i sanguinària no hagués estat prou càstig—. Cada ciutat té els seus cerca-raons: borratxos problemàtics, porcs que ho embruten tot per fer la vida impossible als veïns, sonats que obliguen les exdones a demanar ordres de protecció, imbècils que deixen que els seus gossos bordin tota la nit, guillats a qui les mares no deixen que s’acostin els seus fills. Aquí, a Sotherton, tots aquests desgraciats estaven personificats en un de sol: en Richie Kartch.

—Devia ser tot un personatge.

—Per curiositat, les altres dues víctimes eren casos similars?

—La primera era tot el contrari. De la segona, encara no tinc detalls personals, però dubto que s’assemblés en res a aquest tipus. —En Gurney va donar una altra ullada a la cara que mirava amunt des de terra, tan desagradable en la mort com semblava que havia estat en vida.

—Havia pensat que potser teníem un assassí en sèrie que volia netejar el món d’indesitjables. En fi, tornant al que ha dit sobre les petjades a la neu, com sabia que podrien anar en la direcció oposada?

—Passava el mateix al primer assassinat.

Els ulls d’en Gowacki van brillar d’interès.

—La posició del cos encaixa amb la possibilitat que l’home estigués de cara a un assaltant que entrés per la porta posterior. Però, en canvi, les petjades mostren algú que va entrar per la porta principal i va sortir per la porta del darrere. No té sentit.

—Li fa res que doni un cop d’ull a la cuina?

—Vostè mateix. El fotògraf, el forense i la policia científica ja han passat tots per aquí. Però no toqui res. Encara no hem acabat amb els objectes personals.

—El forense ha esmentat res sobre cremades de pólvora?

—Cremades de pólvora? Són ferides d’arma blanca.

—Sospito que hi ha una ferida de bala enmig de tota aquesta sang.

—Què?

—Em sembla veure un forat rodó en aquella cantonada del sostre, damunt de la nevera. Algú de la seva gent ho ha comentat?

En Gowacki va seguir la mirada d’en Gurney.

—Què és el que em vol dir?

—Que és possible que primer disparessin a en Kartch i després l’apunyalessin.

—I que les petjades van en la direcció contrària?

—Exacte.

—A veure si m’aclareixo. Segons vostè, l’assassí entra per la porta posterior, dispara a en Kartch al coll, en Richie cau, i llavors el paio l’apunyala una dotzena de vegades al coll com si estovés un coi de bistec?

—Això és més o menys el que va passar a Peony.

—Però les petjades…

—Les petjades es podrien haver fet enganxant una segona sola a les botes, però al revés, per fer creure que va entrar pel davant i va sortir pel darrere, quan en realitat va entrar pel darrere i va sortir pel davant.

—Collons, quina bestiesa! Però quina mena de joc és aquest?

—Aquesta és la paraula.

—Què?

—Joc. És un joc sinistre, però és això el que fa, i ja són tres cops. «No només aneu malament: aneu de cul. Us dono una pista rere l’altra, però ni així em podeu agafar. Mireu si arribeu a ser inútils». Aquest és el missatge que ens transmet a cada escenari del crim.

En Gowacki va quedar-se un moment mirant en Gurney, examinant-lo.

—Té una idea força clara de l’individu.

En Gurney va somriure mentre vorejava el cadàver per acostar-se a una pila de papers damunt del taulell de cuina.

—Li sembla que sono massa vehement?

—No sóc la persona més adient per contestar. No tenim gaires assassinats a Sotherton. I si n’hi ha algun, que passa potser un cop cada cinc anys, acostumen a ser homicidis sense premeditació. Baralles amb bats de beisbol i pals de ferro als aparcaments dels bars que acaben malament. No són assumptes planificats, ni jocs, això segur.

En Gurney va contestar amb un murmuri empàtic. Ell també havia tingut la seva ració de batusses poc sofisticades.

—La majoria és merda —va dir en Gowacki tot bellugant el cap en direcció a la pila de paperassa que en Gurney inspeccionava amb cura.

Quan estava a punt d’assentir, al final del munt de revistes d’anuncis classificats, fullets, revistes d’armes, avisos d’agències de cobrament de morosos i catàlegs d’excedents militars, va trobar un sobre petit i buit, obert matusserament per la solapa, adreçat a en Richard Kartch. La cal·ligrafia era bonica i minuciosa. La tinta era vermella.

—Ha trobat res? —va preguntar en Gowacki.

—Hauríem de ficar això dins d’una bossa d’atestat —va contestar en Gurney, mentre agafava el sobre per una cantonada i el portava fins a una zona neta del taulell—. Al nostre amic li agrada comunicar-se amb les víctimes.

—N’hi ha més a dalt.

En Gurney i en Gowacki es van girar cap a la veu: un home jove i corpulent s’estava dret al llindar de la porta de l’altra banda de la cuina.

—A sota d’una pila de revistes porno, sobre la tauleta de nit. Hi ha tres sobres amb lletres vermelles.

—Suposo que hauré de pujar a donar-hi una ullada —va dir en Gowacki amb el desgrat d’algú prou rodanxó per pensar-se dos cops el fet d’enfilar un tram d’escales—. Bobby, ell és l’inspector Gurney, del comtat de Delaware, Nova York.

—Em dic Bob Muffit —va dir nerviós el policia jove, tot estenent la mà cap a en Gurney i tractant d’evitar mirar el cadàver.

El pis superior tenia el mateix aspecte de construcció mig feta i mig abandonada que la resta de la casa. El replà donava accés a quatre portes. En Muffit els va dirigir cap a la de la dreta. Si bé el grau de deixadesa general era prou alt, allò que els esperava era un veritable cau. A les parts de la moqueta que no estaven cobertes per roba bruta o llaunes de cervesa buides, en Gurney va veure el que semblaven taques seques de vòmit. Feia pudor de ranci, de suat. Les persianes estaven abaixades. La llum provenia de l’única bombeta que funcionava de les tres que tenia el portalàmpades instal·lat al centre del sostre.

En Gowacki va apropar-se a la tauleta de nit del costat del llit sense fer. A tocar d’un piló de revistes porno, hi havia tres sobres amb lletres vermelles manuscrites, i al costat, un xec nominatiu. En Gowacki no va tocar res directament, sinó que va fer lliscar els quatre elements damunt d’una revista anomenada Hot Buns, que va fer servir com a safata.

—Baixem a veure què tenim aquí —va dir.

Els tres homes van desfer el camí fins a la cuina, on en Gowacki va deixar els sobres i el xec sobre la taula d’esmorzar. Amb un bolígraf i unes pinces que es va treure de la butxaca de la camisa, va aixecar la solapa oberta de cada sobre i en va extreure el contingut. Cada sobre contenia un poema que semblava idèntic —fins i tot en la cal·ligrafia de monjo— als que havia rebut en Mellery.

Els ulls d’en Gurney van anar a parar a les frases «Tornaràs el que has agafat / quan rebis el que has donat… Tu i jo hem quedat, / senyor 658».

L’element que li va cridar més l’atenció, però, va ser el xec. Estava estès a nom de X. Arybdis i signat per R. Kartch. Era, evidentment, el xec sense cobrar retornat a en Kartch per en Gregory Dermott. L’import era el mateix que el dels xecs d’en Mellery i d’en Rudden: 289,87 dòlars. El nom i l’adreça —R. Kartch, Quarry Road, 349, Sotherton, Mass. 01055— apareixien a la cantonada superior esquerra del xec.

«R. Kartch». Hi havia alguna cosa en el nom que l’amoïnava.

Potser era aquella sensació peculiar que experimentava quan llegia el nom d’una persona morta. Era com si també el nom hagués perdut l’alè vital, hagués minvat, deslligat d’allò que li donava estatura. És estrany, va reflexionar, com arribes a creure que has acceptat la mort, fins al punt de donar per fet que la seva presència ja no t’afecta, que és part de la feina. Però llavors, de cop i volta, t’atrapa de la manera més inesperada: en la forma inquietant i reduïda del nom d’un home sense vida. Tant se val que intentis per tots els mitjans excloure-la: la mort troba la manera de fer-se notar. Es filtra en els sentiments com l’aigua a través de les parets d’un soterrani.

Potser per això el nom de R. Kartch se li feia estrany. O hi havia una altra raó?