Gairebé semblava massa fàcil.

Matar vint policies altament entrenats en vint segons devia necessitar una planificació més complexa. Un acte d’aquella magnitud devia ser més difícil. Al cap i a la fi, s’havia de convertir en l’eradicació d’aquella mena més important que s’hagués aconseguit mai, si més no als Estats Units, si més no en l’època moderna.

Que mai ningú no ho hagués fet abans, tot i la seva aparent facilitat, l’estimulava i l’amoïnava alhora. La idea que finalment li va permetre descansar va ser la següent: per a un home d’un intel·lecte més feble o sense uns poders tan formidables de concentració, el projecte hauria esdevingut aclaparador, però no pas per a ell, no amb la seva clarividència i capacitat de concentració. Tot era relatiu. Un geni podia ballar entre obstacles, mentre que els homes ordinaris hi ensopegarien sense poder-ho evitar.

Era ridículament fàcil adquirir els productes químics, tenint en compte que eren força econòmics i cent per cent legals. Ni que fos en grans quantitats, no aixecaven sospites, ja que es venien a l’engròs cada dia per a usos industrials. Tot i així, va voler ser prudent i va comprar cada producte —només en calien dos— a diferents proveïdors per evitar qualsevol pista sobre la seva possible combinació, i a més va adquirir els dos tancs de dos-cents litres de capacitat a un tercer proveïdor.

En aquell precís moment, mentre enllestia els tocs finals amb un soldador en un fragment de canonada que havia fet ell mateix per barrejar i repartir la mescla letal als recipients, se li va acudir una imatge tan engrescadora d’un final culminant que no va poder evitar dibuixar un somriure. Sabia que el que s’estava imaginant era una mica improbable, ja que les reaccions químiques eren massa imprevisibles, però podia passar. Si més no, era concebible.

Havia memoritzat un advertiment que havia trobat en una pàgina web sobre riscos químics. L’avís estava emmarcat amb línies vermelles i signes d’admiració. «Aquesta barreja de clor i amoníac no només produeix un gas tòxic mortal, sinó que, a més, en les proporcions indicades és altament inestable, i amb la conjunció d’una guspira podria explotar». La imatge amb què es delia era imaginar-se tot el Departament de Policia de Wycherly atrapat en la seva trampa, empassant-se sense saber-ho els vapors enverinats cap als pulmons just quan s’aplicava la guspira catalitzadora i tots ells esclataven en mil bocins. Mentre s’ho imaginava, va fer una cosa que no havia fet gairebé mai. Va riure en veu alta.

Tant de bo la seva mare pogués veure-hi la gràcia, la bellesa, la grandiositat. Però potser això era demanar massa. I, és clar, si els policies saltaven tots esquarterats en mil bocins, bocinets petitíssims, no podria tallar-los el coll. I en tenia moltes ganes, de tallar-los-el.

En aquest món, no existia la perfecció. Sempre hi havia pros i contres. Havies de treure el màxim profit de les cartes que t’havien tocat en la partida. Havies de veure l’ampolla mig plena.

Ve-t’ho aquí.