El forat negre

En Gurney no estava del tot content d’haver acceptat d’ajudar en Mark Mellery amb el seu problema. Per descomptat, l’atreia el misteri, el desafiament de treure’n l’entrellat. Llavors, què el neguitejava?

Li va venir al cap que havia d’anar al graner a agafar l’escala per recollir les pomes, com havia promès, però de seguida es va posar a pensar que havia de preparar el següent projecte artístic per a la Sonya Reynolds, o almenys introduir el retrat policial de l’infame Peter Piggert al programa de retoc de l’ordinador. Li venia de gust intentar copsar la vida interior d’aquell noi escolta que no sols havia assassinat el seu pare i quinze anys després la seva mare, sinó que a més ho havia fet per motius relacionats amb el sexe que semblaven més horrorosos que els crims en si mateixos.

En Gurney va anar a l’habitació que havia muntat per a la seva afició artística. El que havia estat el rebost de la casa, ara estava moblat com un estudi, il·luminat per la claror freda i sense ombres d’una finestra ampliada a la paret orientada al nord. En Gurney va contemplar el panorama bucòlic. Un buit al bosquet d’aurons situat més enllà del prat formava un marc per als pujols blavosos que s’esvaïen en la distància. Allò li va recordar de nou les pomes i va tornar a la cuina.

Mentre seguia atrapat en la indecisió, va entrar la Madeleine amb les agulles de fer mitja.

—Què faràs ara amb en Mellery? —va preguntar.

—Encara no ho he decidit.

—Per què no?

—Dona… no és la mena de cosa en què voldries que em fiqués, oi?

—Aquest no és el problema —va dir ella amb la claredat que sempre impressionava en Gurney.

—Tens raó —va convenir—. Crec que el problema, de fet, és que encara no sóc capaç d’etiquetar res amb normalitat.

Ella li va fer un petit somriure de comprensió.

Més animat, en Gurney va continuar.

—Ja no sóc policia d’homicidis, i ell no és víctima d’homicidi. No estic segur de què sóc jo ni de què és ell.

—Un company de la universitat?

—Però això què és? Ell recorda una camaraderia entre nosaltres que jo no vaig sentir mai. A més a més, no necessita un col·lega, necessita un guardaespatlles.

—Vol l’oncle David.

—No és el que sóc jo.

—N’estàs segur?

En Gurney va sospirar.

—Vols que ajudi en Mellery o no?

—Ja ho estàs fent. Potser encara no has posat nom a les etiquetes. No ets un policia oficial, i ell no és una víctima oficial d’un delicte. Però hi ha un enigma, i m’hi jugo el que sigui que tard o d’hora encaixaràs les peces. Aquest és sempre el quid de la qüestió, oi?

—Això és una acusació? Et vas casar amb un inspector. No vaig fingir mai ser una altra cosa.

—Em pensava que hi hauria alguna diferència entre un inspector i un inspector jubilat.

—Fa un any que m’he jubilat. Què faig que sembli feina d’inspector?

Ella va sacsejar el cap com si la resposta fos dolorosament òbvia.

—A què et dediques que no sigui feina d’inspector?

—No sé què vols dir.

—Tothom fa retrats d’assassins?

—És un tema que conec. Vols que pinti quadres de margarides?

—Les margarides serien millors que uns pirats homicides.

—Vas ser tu qui em va empènyer al món de l’art.

—Ah, és clar. És culpa meva que et passis aquests preciosos matins de tardor mirant als ulls d’assassins en sèrie?

El passador que li aguantava els cabells aixecats i apartats de la cara s’estava deixant anar, i uns quants flocs de cabells foscos li van caure davant dels ulls, però ella ni se’n va adonar. Li donava una estranya expressió perplexa que va commoure en Gurney.

Va respirar fondo.

—Per què discutim exactament?

—A veure si ho endevines. Ets inspector.

Mentre la mirava, en Gurney va perdre interès per continuar discutint.

—Et vull ensenyar una cosa —va dir—. Torno de seguida.

Va sortir de l’habitació i va tornar un minut després amb el full on havia escrit a mà el maliciós poema que en Mellery li havia llegit per telèfon.

—Què et sembla?

El va llegir tan de pressa que qualsevol que no la conegués hauria pensat que no l’havia arribat a llegir.

—Em sembla fort —va dir, tornant-l’hi.

—Hi estic d’acord.

—Què creus que va fer?

—Ah, bona pregunta. T’has fixat en aquesta paraula?

Ella va recitar el vers en qüestió:

—«No vaig fer el que vaig fer / per diversió o per diner».

Si la Madeleine no tenia memòria fotogràfica, va pensar en Gurney, tenia alguna cosa molt semblant.

—Què és exactament el que va fer i què és el que pensa fer? —va continuar en un to retòric que no convidava a la resposta—. Segur que ho esbrinaràs. Fins i tot et pots trobar un assassinat per resoldre, pel to de la nota. Llavors podràs recollir les proves, seguir les pistes, enxampar l’assassí, pintar el seu retrat, i donar-li a la Sonya per a la seva galeria. Oi que diuen que no hi ha mal que per bé no vingui?

El seu somriure era definitivament perillós.

En moments com aquell, la pregunta que es feia en Gurney era la que menys ganes tenia de plantejar-se. Traslladar-se al comtat de Delaware havia estat un gran error?

Sospitava que havia cedit al desig de la seva dona de viure a fora per compensar-la de tot el que havia hagut d’aguantar com a dona d’un policia: sempre en segona fila darrere la feina d’ell. A la Madeleine li agradava el bosc, la muntanya, els prats i els espais oberts, i en Gurney sentia que li devia un nou entorn, una nova vida, i va donar per fet que es podia adaptar a qualsevol cosa. Una mica presumptuós. O potser s’enganyava. Potser era el desig de desfer-se de la culpa mitjançant un gran gest? Una estupidesa, sens dubte. La veritat era que no s’havia adaptat gens bé al canvi. No era tan flexible com s’havia imaginat ingènuament. Per més que intentés trobar el seu lloc enmig del no-res, continuava caient instintivament en el que sabia fer millor, potser massa bé i tot, obsessivament bé. Fins i tot quan s’esforçava per apreciar la natura. El coi d’ocells, per exemple. Observava els ocells i havia aconseguit convertir l’observació i la identificació en una vigilància. Prenia notes de les anades i vingudes dels animals, dels seus hàbits, de les seves pautes d’alimentació, de les característiques de vol. A qualsevol li hauria semblat que s’havia enamorat d’aquelles criaturetes de Déu. Però no hi tenia res a veure. No era amor, era anàlisi. Era tempteig.

Interpretació.

Per l’amor de Déu, tan limitat era?

De fet, era massa limitat, massa rígid i poca cosa, en la seva manera de veure la vida per ser capaç de tornar a la Madeleine allò que la seva devoció per la feina li havia privat de tenir? I ja posats a sospesar doloroses possibilitats, potser hi havia més coses que havia d’esmenar a més d’una excessiva immersió en la seva professió.

O potser només una cosa.

La cosa de què tant els costava parlar.

L’estel caigut.

El forat negre que amb la seva terrible gravetat havia distorsionat la seva relació.