El final del començament

En Gurney tenia una sensació incòmoda. L’havia sentit de manera intermitent des de la visita inicial d’en Mellery a Walnut Crossing. Ara s’adonava amb angúnia que la sensació era l’enyorament de la relativa claredat d’un crim real; d’un escenari del crim que es pogués pentinar i examinar, mesurar i dibuixar; d’empremtes dactilars i de petjades, de cabells i fibres analitzables i identificables; d’interrogatori de testimonis, localització de sospitosos, comprovació de coartades, investigació de relacions, cerca d’una arma, enviament de projectils a balística. No havia estat mai tan frustrat i compromès en un problema tan ambigu legalment, mai no havia tingut tantes dificultats per seguir el procediment normal.

Durant el trajecte de tornada muntanya avall, de l’institut al poble, va especular sobre les pors en conflicte d’en Mellery: d’una banda, un assetjador maliciós; de l’altra, una intervenció policial perjudicial per a la seva clientela. La convicció d’en Mellery que la cura seria pitjor que la malaltia mantenia la situació als llimbs.

No estava segur que en Mellery no sabés més coses de les que li deia. Era conscient d’alguna cosa que havia fet en el passat que podia ser la causa d’aquella campanya d’amenaces i insinuacions? Sabia el doctor Jekyll el que havia fet Mr. Hyde?

El tòpic discurs d’en Mellery sobre dues ments en guerra dins d’un cos interessava a en Gurney per altres raons. S’adeia amb la seva percepció cultivada amb els anys, i reforçada ara per la seva feina artística amb els retrats policials, que les divisions de l’ànima sovint es reflectien a la cara, i sobretot als ulls. Una vegada rere l’altra havia vist una cara que en realitat eren dues cares. El fenomen era més fàcil d’observar en una fotografia. Només calia tapar alternativament cada meitat de la cara amb un full de paper, per la meitat del nas, per veure només un ull cada vegada. Aleshores podies apuntar una descripció del caràcter de la persona que veies a l’esquerra i una altra de la persona que veies a la dreta, i era sorprenent que les dues descripcions poguessin ser tan diferents. Un home podia semblar pacífic, tolerant i savi en un cantó, i ressentit, fred, manipulador a l’altre. A les cares en què es podia observar una espurna de malícia que conduïa a l’assassinat, aquella espurna moltes vegades hi era en un ull i no hi era a l’altre. Potser els nostres cervells estaven preparats per combinar les característiques dispars dels dos ulls, de manera que les diferències entre ells fossin difícils de veure, però a les fotografies el que era difícil era no veure-les.

En Gurney recordava la foto d’en Mellery de la coberta del llibre. Va prendre nota mental de mirar-se els ulls més atentament quan arribés a casa. També va recordar que havia de telefonar a la Sonya Reynolds, com li havia dit la Madeleine en un to gèlid. Uns quilòmetres després de Peony, va parar en una zona de grava i herba que separava la carretera de l’Esopus Creek, va treure el mòbil i va marcar el número de la galeria de la Sonya. Després de quatre tons, una veu elegant el va convidar a deixar un missatge, tan llarg com calgués.

—Sonya, sóc en Dave Gurney. Sé que et vaig prometre un retrat aquesta setmana, i espero poder-te’l portar dissabte, o si més no enviar-lo al teu arxiu gràfic perquè en puguis imprimir una mostra. Gairebé està acabat, però encara no n’estic content del tot. —Va callar, conscient que la seva veu havia adquirit aquell registre tendre que li activaven les dones atractives, un costum que la Madeleine li havia assenyalat en una ocasió. Es va escurar la gola i va continuar—. L’essència d’aquest art és el caràcter. La cara ha de ser consistent amb l’assassinat, sobretot els ulls. És en el que estic treballant. Per això no l’he acabat.

Es va sentir un clic a la línia i de seguida la veu de la Sonya, sense alè.

—David, sóc aquí. No he arribat al telèfon, però he sentit el que has dit. Entenc perfectament que necessitis fer-ho bé, però m’aniria bé tenir-ho dissabte. Diumenge hi ha un festival i hi haurà molt moviment a la galeria.

—Ho intentaré. Potser a última hora.

—Perfecte! Tancaré a les sis, però em quedaré una hora més treballant. Passa llavors i xerrarem.

A en Gurney el sorprenia que la veu de la Sonya pogués fer que qualsevol cosa sonés com una obertura sexual. També sabia que estava massa receptiu i posava massa imaginació a la situació. I sabia que es comportava com un imbècil.

—A les sis està bé —es va sentir dir, alhora que recordava que el despatx de la Sonya, amb sofàs grans i catifes flonges, estava més decorat com un estudi íntim que com un lloc de treball.

Va desar el mòbil a la guantera i es va quedar quiet mirant la vall verda. Com sempre, la veu de la Sonya li havia trencat el fil de pensament racional, i la seva ment era una màquina del milió, d’un objecte a l’altre: el despatx massa acollidor de la Sonya, el neguit de la Madeleine, la impossibilitat que ningú conegués per endavant el número que una altra persona pensaria, sang vermella com una rosa pintada, tu i jo hem quedat senyor 658, Charybdis, l’apartat de correus equivocat, la por d’en Mellery a la policia, el fill de puta d’en Peter Piggert, assassí en sèrie, el simpàtic Justin, la Caddy, rica i gran, el doctor Jekyll i Mr. Hyde, i que si gira que si tomba, sense ritme ni raó, fent voltes i voltes. Va abaixar la finestra del cotxe del cantó de l’acompanyant, al costat del rierol, es va tirar enrere, va tancar els ulls i va intentar centrar-se en el so de l’aigua fluint sobre la llera rocosa.

El va eixorivir una trucada a la finestra tancada, al costat de la seva orella. Va aixecar el cap i es va trobar amb una cara inexpressiva i rectangular, amb els ulls amagats darrere d’unes ulleres de mirall, la cara a l’ombra de l’ala rígida d’un barret circular gris de policia. Va abaixar la finestra.

—Passa res, senyor? —La pregunta va sonar més amenaçadora que sol·lícita i el «senyor» més rutinari que educat.

—No, gràcies. Només necessitava tancar els ulls un moment. —Va mirar el rellotge del panell. Va veure que el moment havia durat quinze minuts.

—On va, senyor?

—A Walnut Crossing.

—Ja. Ha begut avui?

—No, agent. No he begut.

L’home va fer que sí amb el cap i va recular per mirar per sobre del cotxe. La boca, l’únic tret visible que podia delatar la seva actitud, era desdenyosa, com si considerés la negativa d’en Gurney respecte a la beguda una mentida flagrant i aviat trobaria proves per demostrar-ho. Caminava amb lentitud exagerada al voltant del cotxe, després pel costat de l’acompanyant, per davant i finalment una altra vegada davant de la finestra d’en Gurney. Després d’un llarg silenci avaluador, va parlar amb una amenaça continguda més escaient per a una obra de Harold Pinter que per a la comprovació rutinària d’un vehicle.

—És conscient que això no és una zona d’aparcament?

—No me n’havia adonat —va dir en Gurney, sense empipar-se—. Només volia parar uns minuts.

—Puc veure el seu permís i els papers del cotxe, per favor?

En Gurney els va treure de la cartera i els va donar a l’agent a través de la finestra. En aquestes situacions no tenia el costum de presentar proves de la seva condició d’inspector de primer grau jubilat del Departament de Policia de Nova York, amb les influències que això podia implicar però, mentre l’agent es girava per tornar al cotxe patrulla, va percebre una arrogància fora de mida i una hostilitat que es traduirien com a mínim en un endarreriment injustificat. De mala gana, va treure un altre carnet de la cartera.

—Un moment, agent, això també podria ser útil.

L’agent va agafar el carnet amb cautela. Llavors en Gurney va veure un canvi en les comissures de la boca del policia, i no precisament cordial. Semblava una combinació de decepció i ràbia. Amb expressió desdenyosa, el policia l’hi va tornar tot per la finestra: carnet, permís de conduir i papers.

—Que tingui un bon dia, senyor —va dir en un to que expressava exactament el contrari.

El policia va tornar al cotxe patrulla, va fer un gir ràpid de cent vuitanta graus, i se’n va tornar per on havia vingut.

Per més sofisticades que s’haguessin tornat les proves psicològiques, pensava en Gurney, per més elevats que fossin els requisits d’educació, per més rigorosa que fos la formació acadèmica, sempre hi hauria policies que no ho haurien de ser. En aquest cas, l’agent no havia comès cap infracció concreta, però desprenia duresa i odi. En Gurney ho havia sentit i l’hi havia vist als trets de la cara, i només era qüestió de temps que col·lidís amb la seva imatge especular. Llavors passaria alguna cosa esgarrifosa. Mentrestant moltes persones arribarien tard i serien intimidades perquè sí. Era un d’aquells policies que feien que a la gent no li agradessin els policies.

Potser en Mellery tenia part de raó.

Durant els set dies següents, l’hivern va arribar al nord de les Catskills. En Gurney es va passar gairebé tot el dia a l’estudi, alternant entre el projecte dels retrats policials i un examen minuciós de les comunicacions d’en Charybdis, passant amb destresa d’un món a l’altre i foragitant constantment els pensaments sobre els dibuixos d’en Danny i el caos interior que representaven. El més evident hauria estat parlar-ne amb la Madeleine, esbrinar per què havia decidit treure el tema ara —literalment, pujar-lo del soterrani— i per què esperava amb paciència tan peculiar que ell digués alguna cosa. Tanmateix ell no era capaç d’arreplegar la voluntat necessària. O sigui que s’ho treia del cap i tornava al cas d’en Charybdis. Almenys en això hi podia pensar sense sentir-se perdut, sense que se li accelerés el cor.

Per exemple, pensava sovint en el vespre després de l’última vegada que va visitar l’institut. Tal com havia promès, en Mellery li havia trucat a casa aquella nit i li havia explicat la conversa que havia tingut amb en Gregory Dermott de GD Security Systems. En Dermott havia estat tan amable de respondre a les seves preguntes —les que en Gurney li havia apuntat—, però la informació en si no valia gaire. L’home tenia llogat l’apartat de correus feia un any més o menys, des que havia traslladat la seva consultoria de Hartford a Wycherly; no havia tingut mai cap problema, ni cap carta o xec enviat a una adreça equivocada; era l’única persona que tenia accés a la caixa; els noms Arybdis, Charybdis i Mellery no li deien res; no havia sentit mai a parlar de l’Institut. Quan va insistir perquè li digués si una altra persona de la seva empresa podia haver utilitzat l’apartat sense autorització, en Dermott havia contestat que era impossible, perquè no hi havia cap més persona a la seva empresa. GD Security Systems i en Gregory Dermott eren el mateix. Era consultor de seguretat d’empreses amb bases de dades importants que exigien protecció contra els hackers. Res del que va dir va aportar llum a la qüestió del xec amb l’adreça equivocada.

Les recerques d’antecedents a internet que va fer en Gurney tampoc el van portar enlloc. Totes les fonts coincidien en el mateix: Gregory Dermott tenia una llicenciatura en Ciència per l’MTI, una bona reputació com a especialista en informàtica i una cartera de clients de primera categoria. Ni ell ni GD Security Systems estaven relacionats amb cap plet, judici, embargament, o mala premsa, ni en el passat ni ara. Ras i curt, era una figura impol·luta en un panorama impol·lut. Tanmateix algú, per alguna raó impenetrable, s’havia apropiat el seu número d’apartat de correus. En Gurney no parava de fer-se la mateixa pregunta incontestable: «Per què s’ha d’exigir que enviïn un xec a algú que segurament el tornarà?».

Es deprimia de tant pensar-hi, de seguir recorrent aquell carreró sense sortida com si la vegada que fes deu hagués de trobar alguna cosa que no hi hagués estat a la novena. Però era millor que pensar en en Danny.

La primera nevada amb cara i ulls de l’estació va caure el vespre del primer divendres de novembre. Va començar amb quatre volves escadusseres al capvespre, va augmentar al llarg de les dues hores següents, després va minvar i finalment va parar a mitjanit.

Quan en Gurney tornava a la vida amb el seu cafè el dissabte al matí, el disc clar del sol s’enfilava sobre una serralada boscosa a un parell de quilòmetres a l’est. No havia bufat vent en tota la nit i tot el que hi havia fora, des del pati a la teulada del graner, estava cobert amb gairebé deu centímetres de neu.

No havia dormit gens bé. S’havia quedat hores atrapat en un bucle interminable de preocupacions encadenades. Algunes, que amb la llum del dia s’estaven dissolent, tenien a veure amb la Sonya. A l’últim moment havia ajornat la seva trobada fora d’horari. La incertesa del que hi podia passar, la incertesa del que ell volia que passés, l’hi havien fet ajornar.

Seia, com havia fet tota la setmana, d’esquena a l’extrem de l’habitació on hi havia la capsa de cartró dels dibuixos d’en Danny lligada amb una cinta sobre la tauleta. Es prenia el cafè i mirava el prat emblanquinat.

La visió de la neu sempre li recordava l’olor de la neu. En un rampell va anar a la porta de vidre i la va obrir. La sensació gèlida de l’aire li va desencadenar una cadena de records: neu amuntegada fins a l’alçada del pit als carrers; les mans envermellides que li feien mal de tant fer boles; trossos de gel ficats sota la llana dels punys de la jaqueta, branques vinclades cap a terra, corones de Nadal a les portes, carrers buits, brillantor miressis on miressis.

El passat tenia una cosa curiosa: s’esperava a l’aguait, silenciós, invisible, gairebé com si no hi fos. Podies tenir la temptació de pensar que s’havia esfumat, que ja no existia. Llavors, com un faisà que surt al descobert, rugia en una explosió de so, color, moviment, impactantment viu.

Es volia envoltar de l’olor de la neu. Va despenjar la jaqueta del penjador que hi havia al costat de la porta, se la va posar i va sortir. La capa de neu era massa gruixuda per a les sabates normals que duia, però no tenia ganes de canviar-se-les ara. Va caminar en direcció a l’estany, tancant els ulls i agafant aire amb força. Havia recorregut menys de cent metres quan va sentir que s’obria la porta de la cuina i que la Madeleine el cridava.

—David, torna!

Es va girar i la va veure a la porta, amb expressió alarmada. Va començar a tornar.

—Què passa?

—Corre! —va dir ella—. Ho han dit a la ràdio. En Mark Mellery és mort!

—Què?

—En Mark Mellery… és mort, ho acaben de dir a la ràdio. L’han assassinat! —Va tornar a dins.

—Déu meu —va dir en Gurney, sentint una opressió al pit. Va córrer els últims metres i va entrar a la cuina sense treure’s les sabates molles de neu—. Quan ha estat?

—No ho sé. Aquest matí, ahir a la nit, no ho sé. No ho han dit.

En Gurney va escoltar. La ràdio estava posada, però el locutor havia passat a una altra notícia sobre la fallida d’un banc.

—Com?

—No ho han dit. Només que semblava un homicidi.

—Cap més informació?

—No. Sí. Alguna cosa de l’Institut, que havia passat allà. L’Institut Mellery per a la Renovació Espiritual, a Peony, Nova York. Han dit que la policia estava examinant l’escenari.

—Res més?

—Crec que no. Quin horror!

Ell va fer que sí lentament, amb el cap a cent per hora.

—Què penses fer? —va preguntar la seva dona.

Va fer una revisió mental de les alternatives i les va eliminar totes menys una.

—Informar l’oficial que porta la investigació de la meva relació amb en Mellery. El que passi després és cosa d’ell.

La Madeleine va respirar fondo i va fer un esforç per somriure, però no se’n va sortir gens ni mica.