Sense rastre

—D’això se’n diu un forense corcó —va dir en Rodriguez, tot buscant en les cares de la taula un reconeixement a la seva enginyosa descripció del patòleg, però només els perennes somriures dels bessons Cruise li’n van oferir un simulacre.

En Kline va posar fi al silenci demanant a en Hardwick que continués l’explicació de l’escenari del crim interrompuda per l’arribada del metge forense.

—Exactament el que estava pensant, Sheridan —va intervenir en Rodriguez—. Hardwick, continuï on ho ha deixat i limiti’s als fets clau.

L’advertència insinuava que normalment en Hardwick no ho feia així.

En Gurney va prendre nota de la previsibilitat de les actituds del capità: hostil amb en Hardwick, adulador amb en Kline, presumptuós en general.

En Hardwick va parlar ràpidament.

—El rastre més visible de l’assassí eren unes petjades que entraven a la propietat pel reixat, seguien a través de l’aparcament, feien la volta al graner per darrere, on s’interrompien davant d’una cadira de jardí…

—A la neu? —va preguntar en Kline.

—Exactament. Es van trobar puntes de cigarret a terra davant de la cadira.

—Set —va dir la pèl-roja del portàtil.

—Set —va repetir en Hardwick—. Les petjades continuaven des de la cadira…

—Perdoni, inspector, però els Mellery tenien normalment cadires de jardí a la neu? —va preguntar en Kline.

—No, senyor. Sembla que la va portar l’assassí.

—La va portar?

En Hardwick va arronsar les espatlles.

En Kline va brandar el cap.

—Dispensi la interrupció. Continuï.

—No et disculpis, Sheridan. Pregunta-li el que vulguis. Per mi moltes d’aquestes coses tampoc tenen lògica —va dir en Rodriguez, amb una mirada que atribuïa la falta de lògica a en Hardwick.

—Les petjades continuen des de la cadira fins al punt de trobada amb la víctima.

—El punt on van matar en Mellery, vol dir? —va preguntar en Kline.

—Sí, senyor. I des d’allà segueixen a través d’una obertura a la bardissa, travessen la gespa i van cap al bosc, on s’acaben de cop a un quilòmetre de la casa.

—Què vol dir que «s’acaben»?

—S’acaben. No continuen. Hi ha una petita zona on la neu està trepitjada, com si l’individu hagués estat allà dret una estona, però no hi ha més petjades, ni d’anada ni de tornada. Com ha sentit fa un moment, les botes que van fer les petjades s’han localitzat penjades d’un arbre proper, sense indicació del que va fer l’individu que les calçava.

En Gurney observava la cara d’en Kline i hi va veure una combinació de perplexitat per l’enigma i de sorpresa per la seva incapacitat de trobar-hi solució. En Hardwick va obrir la boca per continuar quan la pèl-roja va tornar a intervenir amb la seva veu discreta i sense inflexions, perfectament situada entre el timbre masculí i el femení.

—En aquest punt hauríem de dir que el dibuix de les soles de les botes coincideix amb les empremtes a la neu. El laboratori determinarà si les petjades són de les botes.

—Es pot ser tan precís amb les petjades deixades a la neu? —va preguntar en Kline.

—Ah, sí —va dir ella, amb la primera demostració d’entusiasme—. Les empremtes a la neu són les millors de totes. La neu comprimida pot fixar detalls massa fins per veure’ls a ull nu. No mati mai ningú sobre la neu.

—Me’n recordaré —va dir en Kline—. Disculpi una altra vegada la interrupció, inspector. Continuï, per favor.

—Aquest podria ser un bon moment per informar de les proves recollides fins ara. Li sembla bé, capità?

Una vegada més, a en Gurney, el to d’en Hardwick li va sonar com una subtil imitació del respecte.

—M’agradaria sentir alguna dada —va dir en Rodriguez.

—Esperin, que obro l’arxiu —va dir la pèl-roja, teclejant l’ordinador—. Vol els objectes en algun ordre en particular?

—Potser per ordre d’importància?

Sense reaccionar pel to condescendent del capità, la dona va començar a llegir de la pantalla de l’ordinador.

—Element probatori número u: una cadira de jardí, feta de tubs d’alumini lleuger amb teixit de plàstic. L’examen inicial de materials estranys va descobrir uns mil·límetres de Tyvek atrapats al plec entre el seient i el reposabraços.

—Vol dir allò amb què aïllen les cases? —va preguntar en Kline.

—És una barrera antihumitat que s’aplica sobre planxes de conglomerat, però també en altres productes, sobretot en granotes de pintor. Aquest és l’únic material estrany descobert, l’única indicació que la cadira s’havia utilitzat.

—Ni empremtes, ni cabells, ni suor, ni saliva, ni abrasions? Res de res? —va inquirir en Rodriguez, com si sospités que els seus homes no havien examinat prou bé la cadira.

—Ni empremtes, ni cabells, ni suor, ni saliva, ni abrasions, però tampoc diria que res de res —va dir ella, deixant que el to de la pregunta del capità li passés a frec com el cop de puny d’un borratxo—. La meitat de la roba de la cadira s’havia canviat, totes les tires horitzontals.

—Però si ha dit que no s’havia utilitzat mai.

—No hi ha senyals que s’hagi fet servir, però les tires segur que s’han canviat.

—Quina raó hi pot haver per fer-ho?

En Gurney va sentir la temptació d’oferir una explicació, però en Hardwick va parlar primer.

—Ha dit que totes les tires eren blanques. Normalment aquesta mena de cadires té dos colors de tires entrellaçades, per crear una pauta: blau i blanc, verd i blanc, coses així. Potser no volia colors.

En Rodriguez ho va digerir com si fos un menjar en mal estat.

—Segueixi, sergent Wigg. Tenim molta feina abans de dinar.

—Element probatori número dos: set puntes de cigarret Marlboro, també sense rastres humans.

En Kline es va abocar endavant.

—Sense rastre de saliva? Sense empremtes parcials? Sense ni tan sols un indici de greix de la pell?

—Res.

—És estrany, oi?

—Moltíssim. Element probatori número tres: una ampolla de whisky trencada, incompleta, marca Four Roses.

—Incompleta?

—Aproximadament la meitat de l’ampolla estava d’una peça. Això i totes les restes recuperades sumen menys de dos terços d’una ampolla completa.

—No hi ha empremtes? —va preguntar en Rodriguez.

—No hi ha empremtes. De fet no és estrany si tenim en compte que no hi ha empremtes ni a la cadira ni als cigarrets. Hi havia una substància present, a més de la sang de la víctima: un minúscul rastre de detergent en una fissura al llarg del caire trencat del vidre.

—Què significa? —va preguntar en Rodriguez.

—La presència del detergent i l’absència d’una porció de l’ampolla suggereix que la van trencar en un altre lloc i la van rentar abans de dur-la a l’escena.

—Aleshores, aquell apunyalament embogit va ser tan premeditat com el tret.

—És el que sembla. Continuo?

—Per favor —va dir en Rodriguez, aconseguint que la paraula semblés una grolleria.

—Element número quatre: la roba de la víctima, inclosa la roba interior, bata i mocassins, tot tacat amb la seva pròpia sang. Tres cabells estranys trobats a la bata, possiblement de la dona de la víctima, encara sense identificar. Element número cinc: mostres de sang recollides del terra que hi havia al voltant del cadàver. S’estan portant a terme les anàlisis i de moment totes les mostres concorden amb la víctima. Element número sis: bocins de vidre trencat trobats a la llosa sota el coll de la víctima. Això és coherent amb la troballa de l’autòpsia inicial: quatre ferides de punció de l’ampolla de vidre van travessar el coll de davant a darrere, i la víctima estava a terra en el moment de l’apunyalament.

En Kline tenia els ulls mig tancats, com si conduís de cara al sol.

—Em fa l’efecte que algú ha comès un crim extremament violent, un crim que inclou arma de foc i apunyalament, més d’una dotzena de punyalades fondes, algunes de les quals fetes amb molta força, i tanmateix l’assassí ho va fer sense deixar ni un sol rastre de si mateix, ni per casualitat.

Un dels bessons Cruise va parlar per primera vegada, amb una veu sorprenentment aguda per al cos de mascle d’on sortia.

—I la cadira de jardí, l’ampolla, les petjades i les botes?

En Kline va fer una ganyota d’impaciència.

—He dit per casualitat. Aquestes coses les va deixar expressament.

El jove va arronsar les espatlles com si tot plegat fos un truc d’illusionisme.

—L’element número set està dividit en subcategories —va dir la sergent sense gènere Wigg (però potser no sense sexe, va observar en Gurney, fixant-se en els ulls interessants i la boca distingida)—. L’element set inclou comunicacions rebudes per la víctima que podrien ser rellevants en el crim, inclosa la nota trobada sobre el cadàver.

—N’he fet fer còpies —va anunciar en Rodriguez—. Les repartiré en el moment adequat.

—Què busquen a les comunicacions? —va preguntar en Kline a la sergent Wigg.

—Empremtes, marques al paper…

—Com impressions en un quadern?

—Exactament. També estem fent anàlisis per identificar la tinta de les cartes manuscrites i anàlisis d’identificació d’impressora per a la carta que es va fer en un processador de textos, l’última rebuda abans de l’assassinat.

—També tenim especialistes en cal·ligrafia, vocabulari i sintaxi —va intervenir en Hardwick—, i estem fent una anàlisi d’empremta de so de la conversa telefònica gravada per la víctima. La sergent Wigg ja en té una impressió preliminar i la revisarem avui mateix.

—També examinarem les botes que s’han trobat avui, tan bon punt arribin al laboratori. De moment, això és tot —va concloure la sergent Wigg, i va polsar una tecla de l’ordinador—. Cap pregunta?

—Jo en tinc una —va dir en Rodriguez—. Ja que hem dit de presentar aquests indicis per ordre d’importància, m’agradaria saber per què ha posat la cadira en primer lloc.

—Només és un pressentiment, senyor. No podem saber com encaixa tot fins que no encaixi. Ara mateix és difícil dir quina peça del trencaclosques…

—Però ha posat la cadira de jardí en primer lloc —va interrompre en Rodriguez—. Per què?

—Semblava il·lustrar la característica més impactant del cas.

—Què vol dir amb això?

—La planificació —va dir la sergent Wigg discretament.

En Gurney va pensar que la dona tenia l’habilitat de respondre a l’interrogatori del capità com si es tractés d’una sèrie de preguntes objectives fetes per escrit, desproveïdes de les expressions facials arrogants i de les entonacions insultants. Aquella falta d’implicació emocional, aquella immunitat davant de la provocació mesquina transmetia una estranya puresa. I captava l’atenció de la gent. En Gurney va veure que, menys en Rodriguez, al voltant de la taula tots estaven inconscientment abocats endavant.

—No sols la planificació —va continuar la sergent—, sinó la raresa de la planificació. Portar una cadira plegable a un assassinat. Fumar set cigarrets sense tocar-los amb els dits ni amb els llavis. Trencar una ampolla, rentar-la i portar-la a l’escenari per apunyalar un cadàver. Per no parlar de les petjades impossibles i de com l’autor del crim va desaparèixer al bosc. És com si l’home fos una mena de sicari genial. No és només la cadira plegable, sinó una cadira plegable amb la meitat de les tires canviades. Per què? Perquè les volia totes blanques? Perquè es veuria menys a la neu? Perquè es veuria menys en contrast amb la granota blanca de pintor Tyvek que podia ser que portés? Però si la visibilitat era tan important, per què va seure en una cadira plegable, fumant? No sé per què, però no m’estranyaria que la cadira acabés sent la clau per desembullar-ho tot.

En Rodriguez va negar amb el cap.

—La clau per resoldre aquest crim serà la disciplina policial, el procediment i la comunicació.

—Jo voto per la cadira —va xiuxiuejar en Hardwick picant l’ullet a la sergent.

El comentari es va reflectir a la cara del capità però, abans que pogués enraonar, un home va obrir la porta de la sala de reunions i va entrar amb un disc d’ordinador rutilant.

—Què és? —va deixar anar bruscament en Rodriguez.

—M’ha dit que li portés tots els resultats de les empremtes dactilars de seguida que les tingués.

—I?

—Els tenim —va dir l’home, aixecant el disc—. S’ho haurien de mirar. Potser la sergent Wigg podria…

Va allargar el disc, amb una mà insegura, cap al portàtil. Ella l’hi va inserir i va teclejar un parell de tecles.

—Interessant —va dir.

—Prekowski, li faria res explicar què ha trobat?

—Krepowski, senyor.

—Què?

—Em dic Krepowski.

—Molt bé, fantàstic. Però vol fer el favor de dir-nos si ha trobat empremtes dactilars?

L’home es va escurar la gola.

—Doncs, sí i no —va dir.

En Rodriguez va sospirar.

—Vol dir que estan massa borroses per ser identificables?

—Estan més que borroses —va dir l’home—. No són ni empremtes.

—I què són, doncs?

—Suposo que en podríem dir taques. Sembla que el subjecte va fer servir les puntes dels dits per escriure amb… fent servir el greix de la pell dels dits com si fos tinta invisible.

—Per escriure? Per escriure què?

—Missatges d’una sola paraula. Un a la part de darrere de cada un dels poemes que va enviar a la víctima. Un cop hem fet sortir químicament les paraules perquè fossin visibles, les hem fotografiat i hem copiat les imatges al disc. Es veuen força clares a la pantalla.

Aguantant-se el riure, la sergent Wigg va girar lentament el seu portàtil fins que la pantalla va quedar directament davant d’en Rodriguez. Hi havia tres fulls de paper a la foto, col·locats un al costat de l’altre: eren les cares de darrere dels fulls en què estaven escrits els tres poemes, ordenats per ordre d’arribada. En cada un dels tres fulls hi havia una única paraula amb lletres majúscules empastifades:

POLICIES NECIS CABRONS