Retorn a l’escenari del crim

La ruta d’en Gurney per tornar a casa des de l’oficina d’en Kline passava per Peony, i va decidir fer una parada a l’Institut.

La identificació provisional que l’ajudant d’en Kline li havia donat li va permetre entrar sense que el policia de guàrdia al reixat li fes preguntes. Va respirar l’aire gèlid i va reflexionar que el dia era misteriosament semblant al matí després de l’assassinat. La capa de neu, que durant aquells dies s’havia fos en part, s’havia renovat. Les precipitacions nocturnes, habituals a les cotes altes de les Catskills, havia renovat i emblanquinat el paisatge.

En Gurney va decidir refer la ruta de l’assassí, pensant que podia detectar alguna cosa als voltants que se li hagués passat abans. Va continuar pel passeig, va travessar l’aparcament, va fer la volta al graner per darrere, on havien trobat la cadira plegable. Va mirar al voltant, intentant entendre per què l’assassí havia triat aquell lloc per seure. El soroll d’una porta que s’obria i es tancava amb força i una veu coneguda li van trencar les oracions.

—Per l’amor de Déu! Hauríem de bombardejar des de l’aire i arrasar aquesta puta casa.

Pensant que era millor donar a conèixer la seva presència, en Gurney va travessar l’alta bardissa que separava la zona del graner del pati de darrere de la casa. El sergent Hardwick i l’investigador Tom Cruise Blatt el van saludar amb mirades hostils.

—Què hi fots, aquí? —va preguntar en Hardwick.

—Un contracte temporal amb el fiscal. Volia donar un altre cop d’ull al lloc dels fets. No et volia interrompre, però volia que sabessis que era aquí.

—Entre els arbustos?

—Darrere el graner. Era al lloc on va seure l’assassí.

—Per què?

—Seria millor preguntar per què hi era, ell.

En Hardwick va arronsar les espatlles.

—A l’aguait en la foscor? Reposant una mica a la puta cadira plegable? Esperant el moment oportú?

—Què faria que el moment fos oportú?

—Quina importància té?

—No n’estic segur. Però per què va esperar-se aquí? I per què arribes tan d’hora a l’escenari del crim que t’hagis d’endur una cadira?

—Potser volia esperar que els Mellery es fiquessin al llit. Potser volia veure com s’apagaven tots els llums.

—Segons la Caddy Mellery, es van ficar al llit i van apagar els llums moltes hores abans. I la trucada que els va despertar era de l’assassí, pràcticament segur. Això vol dir que els volia desperts, no adormits. I si volia saber si apagaven els llums, per què va situar-se en un dels pocs llocs des d’on no podia veure les finestres de dalt? De fet, des de la posició d’aquella cadira, amb prou feines podia veure la casa.

—I què collons pot voler dir tot això? —va esclatar en Hardwick amb fanfarroneria, però la mirada neguitosa contradeia el seu to.

—Vol dir que un assassí molt llest i molt meticulós es va prendre moltes molèsties per fer una cosa sense solta ni volta o que la nostra reconstrucció del que va passar és errònia.

En Blatt, que havia seguit la conversa com si fos un partit de tennis, va mirar en Hardwick, que feia cara de tenir mal gust de boca.

—Podries anar a buscar-nos uns cafès?

En Blatt va prémer els llavis, empipat, però va anar cap a la casa, suposadament per fer el que li havien demanat.

En Hardwick es va entretenir encenent un cigarret.

—Hi ha una altra cosa que no té sentit. Estava mirant un informe de les dades de les petjades. L’espaiament entre les petjades procedents de la carretera cap a la cadira darrere del graner fa uns vuit centímetres de mitjana més que entre les petjades que van del cadàver al bosc.

—Això vol dir que l’assassí caminava més de pressa quan va arribar que quan va marxar?

—Vol dir precisament això.

—Per tant tenia més pressa per arribar al graner i seure i esperar que per marxar de l’escenari després de l’assassinat.

—Aquesta és la interpretació de la sergent Wigg de les dades, i a mi no se me n’acut cap més.

En Gurney va brandar el cap.

—T’ho repeteixo, Jack, ho enfoquem malament. I, ja posats, hi ha un altre detall que m’empipa. On es va trobar exactament l’ampolla de whisky?

—A uns trenta metres del cadàver, seguint les petjades que s’allunyaven.

—Per què allà?

—Perquè allà és on la va deixar. Quin problema hi veus?

—Per què va portar-la fins allà? Per què no va deixar-la al costat del cadàver?

—Una badada. Amb l’acalorament del moment no es va adonar que la duia a la mà. Quan se’n va adonar, la va llençar. No hi veig el problema.

—Potser no n’hi ha cap. Però les petjades són molt regulars, calmoses, com si tot anés d’acord amb el seu pla.

—On vols anar a parar, punyeta? —En Hardwick demostrava la frustració d’aquell que intenta que no li caiguin les compres del súper d’una bossa estripada.

—En aquest cas tot sembla fred, hiperplanificat, molt cerebral. L’instint em diu que tot és on és per alguna raó.

—M’estàs dient que es va endur l’arma a trenta metres i la va deixar anar allà per una raó premeditada?

—És el que penso, sí.

—Quina punyetera raó podria tenir per fer-ho?

—Quin efecte ens ha fet?

—Què t’empatolles?

—Està tan centrat en la policia com ho estava en en Mark Mellery. No se t’ha acudit que les rareses de l’escenari del crim podrien formar part del joc que està jugant amb nosaltres?

—No, no se m’havia acudit. Sincerament, és una mica agafat pels pèls.

En Gurney es va dominar per no discutir-l’hi i va dir:

—Tinc entès que el capità Rod encara pensa que el nostre home és un dels hostes.

—Sí, «un dels pirats del manicomi», tal com diu ell.

—Hi estàs d’acord?

—Que estan pirats? I tant. Que un d’ells sigui l’assassí? Potser sí.

—I potser no?

—No n’estic segur. Però no ho diguis a en Rodriguez.

—Té algun candidat preferit?

—Qualsevol dels drogoaddictes li estaria bé. Ahir no parava de dir que l’Institut Mellery per a la Renovació Espiritual no era res més que un balneari amb pretensions per a escòria podrida de diners.

—No hi veig la relació.

—Amb què?

—Què té a veure la drogoaddicció amb l’assassinat d’en Mark Mellery?

En Hardwick va fer una última xuclada reflexiva al cigarret, després en va llançar la punta a la terra humida, sota la bardissa de fulles de grèvol. En Gurney va pensar que allò no ho hauria de fer ningú en un escenari del crim, ni tan sols després d’haver-lo passat per un sedàs fi, però era exactament la mena de cosa a què s’havia acostumat durant la seva anterior col·laboració. Tampoc el va sorprendre que s’acostés a la bardissa per apagar la punta encesa amb la sola de la sabata. Aquella era la manera que tenia de donar-se temps per pensar en el que anava a dir, o a no dir, a continuació. Quan la punta del cigarret estava apagada i ben soterrada, en Hardwick va parlar.

—Segurament no té gaire cosa a veure amb l’assassinat, però sí molt a veure amb en Rodriguez.

—En pots parlar?

—Té una filla a Greystone.

—L’hospital mental de Nova Jersey?

—Sí. Es va provocar danys permanents. Pastilles, metamfetamines, crac. Es va fregir uns quants circuits cerebrals i va intentar matar la seva mare. Des del punt de vista d’en Rodriguez, qualsevol drogoaddicte del món té la culpa del que li va passar a ella. En aquest tema no pot ser racional.

—O sigui que creu que un addicte va matar en Mellery?

—És el que li agradaria i per això ho pensa.

Una ratxa d’aire humit, aïllada, va escombrar el pati des de la bardissa coberta de neu. En Gurney va sentir una esgarrifança i es va ficar les mans a les butxaques de la jaqueta.

—Jo em pensava que només volia impressionar en Kline.

—Això també. Per ser tan torracollons, és força complicat. Fanàtic del control. Un manyoc d’ambició sense manies. Totalment insegur. Obsessionat a castigar els addictes. No gaire content amb tu, tot s’ha de dir.

—Per alguna raó concreta?

—No li agraden les desviacions del procediment. No li agraden els que destaquen. No li agrada que ningú estigui més a prop d’en Kline que ell. Pot haver-hi mil coses que no li agraden.

—No sembla un estat mental ideal per dirigir una investigació.

—Sí, bé, què m’has de dir del món de la justícia penal! Però que algú sigui un torracollons i estigui fet merda, no vol dir que sempre la cagui.

En Gurney va considerar aquesta màxima hardwickiana sense fer comentaris i va canviar de tema.

—La via d’investigació dels hostes significa que s’estan ignorant altres vies?

—Com quines?

—Com parlar amb gent de la zona. Motels, hostals, pensions…

—No s’està ignorant res —va dir en Hardwick a la defensiva de sobte—. Durant les primeres vint-i-quatre hores es va contactar amb les cases de la rodalia, que no n’hi ha tantes, només una dotzena a la carretera des del poble a l’Institut, i l’esforç no va donar cap informació. Ningú no va sentir res, no va veure res, ni recordava res. Ni desconeguts, ni sorolls, ni vehicles a hores estranyes, res fora del normal. Un parell de persones creien que havien sentit coiots. Un parell creia haver sentit el xiscle d’una òliba.

—A quina hora?

—A quina hora què?

—El xiscle de l’òliba.

—No en tinc ni idea, perquè ells no en tenien ni idea. En plena nit és el més precisos que podien ser.

—I els allotjaments?

—Què?

—Algú va passar pels allotjaments de la zona?

—Hi ha un motel als afores del poble, un cau per a caçadors. Aquella nit era buit. Els altres establiments en un radi de cinc quilòmetres són dues pensions. Una està tancada a l’hivern. L’altra, si no recordo malament, tenia una habitació reservada la nit de l’assassinat: un observador d’ocells i la seva mare.

—Observació d’ocells al novembre?

—A mi també em va semblar estrany, o sigui que vaig donar una ullada a pàgines d’observació d’ocells. Resulta que als més seriosos els agrada l’hivern: branques sense vegetació, més bona visibilitat, molts faisans, òlibes, guatlles, etcètera, etcètera.

—Vas parlar amb ells?

—En Blatt va parlar amb un dels propietaris: mariques, noms estúpids, cap informació útil.

—Noms estúpids?

—Sí, un es deia Peachpit, o una cosa així.

—Peachpit?

—Una cosa així. No, Plumstone, sí. Paul Plumstone. No m’ho puc creure!

—Algú va parlar amb els observadors d’ocells?

—Crec que havien marxat quan hi va anar en Blatt, però no n’estic segur.

—No se’n va fer el seguiment?

—Per l’amor de Déu! Què vols que sàpiguen aquells? Si vols fer una visita als Peachpit, endavant. El lloc es diu The Laurels, a dos quilòmetres muntanya avall, des de l’institut. Tinc una quantitat d’homes limitada assignada a aquest cas i no puc perdre temps perseguint tota ànima vivent que hagi passat per Peony.

—Ja.

El significat de la resposta d’en Gurney va ser, pel cap baix, incert, però va apaivagar una mica en Hardwick, que en un to gairebé cordial va dir:

—Parlant d’homes, hauria de tornar a treballar. Què deies que havies vingut a fer?

—He pensat que si tornava a passejar per la finca se’m podia acudir alguna cosa.

—Aquesta és la metodologia del rei de la resolució de crims del Departament de Policia de Nova York? És llastimós!

—Ja ho sé, Jack. Ja ho sé. Però ara mateix és el que puc fer.

En Hardwick va tornar a la casa brandant el cap amb incredulitat exagerada.

En Gurney va respirar l’olor humida de la neu i, com sempre, això va desplaçar un moment tots els pensaments racionals i va remoure una forta emoció infantil per a la qual no tenia paraules. Va enfilar la gespa blanca cap al bosc. L’olor de la neu el va inundar de records: records de relats que el seu pare li havia llegit quan tenia cinc o sis anys, històries del seu pare que per a ell eren més reals que qualsevol altra de la seva vida, històries de pioners, cabanes a la muntanya, corriols al bosc, indis bons, indis dolents, branquetes trencades, petjades de mocassins a l’herba, la tija partida d’una falguera que oferia indicis crucials del pas de l’enemic i els xiscles dels ocells al bosc, alguns de reals, altres d’imitats pels indis per comunicar-se en codi. Imatges molt concretes, farcides de detalls. Ja era ben curiós, pensava, que els records de les històries que el seu pare li havia explicat quan era petit haguessin substituït la majoria dels records de l’home en si. És clar que fora de les històries que li explicava, el seu pare no havia tingut gaire relació amb ell. Bàsicament el seu pare treballava. Treballava i anava a la seva.

Treballava i anava a la seva. Aquella frase que resumia una vida, de fet, a en Gurney li semblava que descrivia el seu comportament amb tanta precisió com el del seu pare. En les barreres que havia pujat per no reconèixer aquestes semblances últimament estaven apareixent grans fuites. Sospitava no sols que s’estava convertint en el seu pare, sinó que feia temps que ho havia fet. Treballava i anava a la seva. Quin sentit més petit i gèlid de la seva vida transmetia. Que humiliant que era veure que el teu temps a la terra es podia resumir en una frase tan curta. Quin marit podia ser si les seves energies estaven tan circumscrites? I quin pare? Quin pare està tan absort en les seves prioritats professionals que… No, prou d’aquest color.

En Gurney es va endinsar en el bosc, seguint el que recordava que era la ruta de les petjades, ara esborrades per la nova nevada. Quan va arribar a la pineda on s’acabava el rastre de manera inversemblant, va inspirar la fragància dels pins, va escoltar el silenci pregon de l’indret i va esperar que arribés la inspiració. No li va arribar. Empipat amb si mateix, es va obligar a repassar per vintena vegada el que sabia dels esdeveniments de la nit de l’assassinat. Que l’assassí havia entrat a la propietat a peu des de la carretera? Que duia una 38 especial de la policia, una ampolla trencada de Four Roses, una cadira plegable, un parell de botes de més a més, i un minúscul reproductor de cassets amb els esgarips d’animal que havien fet sortir en Mellery del llit? Que duia una granota Tyvek, guants i una jaqueta gruixuda de plomes d’oca que podia fer servir per sufocar el tret? Que va seure darrere el graner i va fumar? Que va fer que en Mellery sortís al pati, el va matar d’un tret, i després va apunyalar el cadàver almenys catorze vegades? Que a continuació va caminar tranquil·lament per la gespa i es va endinsar vuit-cents metres en el bosc, va penjar un parell de botes d’una branca i va desaparèixer sense deixar rastre?

La cara d’en Gurney s’havia torçat en una ganyota, en part per la humitat i la gelor fosca del dia i en part perquè ara, més clarament que mai, s’adonava que el que «sabia» de l’assassinat no tenia cap sentit.