La neteja que vindrà
El jove va reclinar l’esquena sobre els coixins suaus recolzats a la capçalera i va somriure plàcidament davant de la pantalla de l’ordinador portàtil.
—On és el meu Aneguet? —va preguntar la dona gran que era al seu costat al llit.
—Se n’ha anat a dormir, a pensar com els monstres han de morir.
—Que escrius un poema?
—Sí, mare.
—Llegeix-lo en veu alta.
—No l’he acabat.
—Llegeix-lo en veu alta —va repetir la dona, com si hagués oblidat que ho acabava de dir.
—No és gaire bo. Li falta alguna cosa. —Va ajustar la inclinació de la pantalla.
—Tens una veu tan bonica —va fer, com si ho digués de memòria, mentre amb aire distret es tocava els rínxols rossos de la perruca.
L’home va tancar els ulls un moment. Llavors, com si es disposés a tocar una flauta, es va humitejar un xic els llavis. Quan va començar a parlar, ho va fer amb un xiuxiueig cadenciós:
—Quin delit trobo en aquestes coses,
el canvi màgic que la bala imposa,
la sang que surt a raig i a terra cau
fins que el cos a la fi queda en pau,
els ulls per un ull, les dents per una dent,
la fi de tot, de la veritat, és el moment,
amb l’arma de l’embriac, mal ja no farà,
res comparat amb la neteja que vindrà.
Va sospirar i va mirar la pantalla tot arrufant el nas.
—La mètrica no està bé.
La dona va remenar el cap amb un gest de serena incomprensió i va preguntar amb veu de nena tímida i coqueta:
—Què farà el meu Aneguet?
Va tenir la temptació de descriure-li «la neteja que vindrà» amb tots els detalls que havia imaginat. La mort de tots els monstres. Era tan vistós, tan emocionant, tan… gratificant! Però també era realista, conscient de les limitacions de la mare. Sabia que les preguntes que ella li feia no necessitaven respostes específiques, que les oblidava tan bon punt les pronunciava, que les paraules d’ell per a la seva mare no eren sinó sons, sons que li agradaven, que la calmaven. Podia contestar qualsevol cosa: comptar fins a deu, recitar una cançó de bressol. No importaven els mots, sempre que els digués amb sentiment i ritme. Sempre mirava de posar-hi una bona entonació. Li agradava complaure-la.