Una casa amb història

En Gurney va parlar de les petjades capgirades a la neu, dels poemes, de la veu estrafeta de les trucades telefòniques, dels dos enigmàtics trucs dels números, dels problemes amb l’alcohol de les víctimes, de com s’arribaven a torturar mentalment, dels reptes plens d’animadversió a la policia, de la paraula redrum escrita a la paret i del registre com a senyor i senyora Scylla a The Laurels, i de la gran intel·ligència i l’orgull desmesurat de l’assassí. A continuació va proporcionar els detalls que tenia més presents dels tres assassinats fins que va semblar que la capacitat d’atenció d’en Nardo arribava al punt crític. Aleshores va acabar amb la informació que li semblava més rellevant.

—Vol provar dues coses. Primera, que té capacitat de controlar i castigar els borratxos. Segona, que la policia són una colla d’incompetents. Construeix els crims de manera que es converteixin en jocs complicadíssims, en reptes intel·lectuals. És brillant, obsessiu i meticulós. Fins ara, no ha deixat ni una sola empremta dactilar, cap cabell, cap goteta de saliva, cap fibra de roba ni cap petjada no planificada. No ha comès cap error que nosaltres hàgim pogut descobrir. La qüestió és que sabem molt poques coses d’ell, els seus mètodes i les seves motivacions, només el que ell ens ha volgut revelar. Llevat d’una excepció.

En Nardo va alçar una cella amb un gest cansat però amb certa curiositat.

—Una tal doctora Holdenfield, que ha escrit l’última paraula sobre els assassins en sèrie, creu que el nostre home ha arribat a un estadi crític del procés i que podria estar a punt d’emprendre una acció culminant.

En Nardo va tensar els músculs de les mandíbules. Va parlar amb una contenció desmesurada.

—Cosa que convertiria la carnisseria comesa al meu amic al porxo del darrere en un preescalfament?

No era el tipus de pregunta que es pogués contestar, ni que s’hagués de contestar, tampoc. Els dos homes es van quedar asseguts en silenci fins que un sorollet, potser el so d’una respiració irregular, els va fer girar alhora cap a la porta. Tot i que amb aquella arribada tan discreta no es podia preveure, es tractava de l’immens agent de la mida d’un jugador de la lliga de futbol americà que abans havia estat de guàrdia al caminet d’entrada. Semblava que li estiguessin arrencant un queixal.

En Nardo va intuir el que vindria a continuació.

—Digues, Tommy.

—Han localitzat la dona d’en Gary.

—Ostres… Bé, on és?

—Ha sortit del garatge municipal i va cap a casa. Condueix l’autobús escolar.

—Sí, bé… Merda! Hi hauria d’anar jo, però no me’n puc anar d’aquí. On collons és el cap? Algú l’ha trobat?

—És a Cancun.

—Ja sé que és a Cancun, merda. El que vull dir és per què collons no comprova els missatges. —En Nardo va respirar fondo i va tancar els ulls—. En Hacker i en Picardo. Em sembla que ells eren els més propers a la família. En Picardo no és el cosí de la dona o una cosa així? Envia-hi en Hacker i en Picardo. Merda. Però digues a en Hacker que primer em vingui a veure.

El corpulent jove va desaparèixer tan silenciosament com havia arribat.

En Nardo va tornar a fer una altra alenada. Va començar a parlar com si li haguessin donat un cop de peu al cap i pensés que parlant se li aclaririen les idees.

—O sigui que m’està dient que tots eren alcohòlics. Doncs en Gary Sissek no era alcohòlic. Què significa, aleshores?

—Era policia. Potser aquest ja era un motiu suficient. O potser es va interposar en un atac planificat a en Dermott. O potser hi ha alguna altra relació.

—Quina altra relació?

—No ho sé.

La porta del darrere es va tancar de cop, es van sentir unes petjades que s’acostaven i un home esprimatxat vestit de paisà va treure el cap per la porta.

—Que em volia veure?

—Em sap greu, però necessito que tu i en Picardo…

—Ja ho sé.

—Sí, és clar. Dóna la informació bàsica. Explica-ho tan senzill com puguis. «Apunyalat mortalment mentre protegia la probable víctima d’un atac. Va morir com un heroi». Alguna cosa per l’estil. Em cago en l’hòstia! El que vull dir és que t’estalviïs detalls escabrosos, res de tolls de sang. Entens el que vull dir? Ja hi haurà temps per als detalls més endavant, si cal. Però ara per ara…

—Ja ho entenc, senyor.

—Perfecte. Mira, em sap greu no poder-ho fer jo mateix. De debò que no puc sortir d’aquí. Digue-li que la passaré a veure per casa aquest vespre.

—Sí, senyor.

L’home es va quedar uns segons al llindar de la porta fins que va quedar clar que en Nardo no havia de dir res més, aleshores se’n va anar per on havia vingut i va tancar la porta del darrere quan va haver sortit, aquesta vegada amb més delicadesa.

En Nardo es va tornar a concentrar en la conversa que mantenia amb en Gurney.

—No sé si hi ha alguna cosa que no entenc o és que ha fet un enfocament del cas molt teòric. Corregeixi’m si m’equivoco, però no he sentit que parlés d’una llista de sospitosos. De fet, no s’ha seguit cap pista concreta; és així, oi?

—Més o menys.

—I tota aquesta muntanya de proves físiques, com sobres, notes, tinta vermella, botes, ampolles trencades, petjades, trucades enregistrades, dades de les torres de transmissió, xecs retornats, fins i tot missatges escrits amb el greix de la pell dels dits d’aquell collons de sonat, res de tot això no du enlloc?

—És una manera de mirar-s’ho.

En Nardo va moure el cap d’una manera que ja s’estava convertint en un costum.

—En poques paraules, no sap qui busca ni com trobar-lo.

En Gurney va somriure.

—Potser és per això que sóc aquí.

—Per què ho diu?

—Perquè no tinc ni idea d’on més puc anar.

Era un reconeixement simple d’una qüestió simple. La satisfacció intel·lectual que proporcionava entendre els detalls tàctics del patró de conducta de l’assassí no era gaire més que una distracció en relació amb la manca d’avenços pel que feia a la qüestió central tan ben plantejada per en Nardo. En Gurney havia d’afrontar el fet que, malgrat el seu descobriment entorn els misteris secundaris del cas, gairebé estava tan lluny d’identificar i capturar el seu home com ho havia estat el matí que en Mark Mellery li va portar aquelles primeres notes tan desconcertants i li va demanar que l’ajudés.

Es va produir un petit canvi en l’expressió d’en Nardo, va relaxar la tensió.

—No hem tingut mai cap assassinat a Wycherly —va dir—. No pas un d’autèntic, en tot cas. Un parell d’homicidis sense premeditació, un parell de morts per atropellament, un accident de caça dubtós. Però no hi ha hagut mai una mort en què no hi hagués estat implicat algun tros d’imbècil borratxo. Com a mínim en els últims vint-i-quatre anys.

—És el temps que fa que està de servei?

—Sí. L’únic policia que ha estat més temps de servei és… era… en Gary. Estava a punt de complir vint-i-cinc anys en el cos. La seva dona havia volgut que es retirés quan en feia vint, però ell va pensar que si treballava cinc anys més… Merda! —En Nardo es va eixugar els ulls—. No perdem gaires homes en acte de servei —va dir, com si les seves llàgrimes necessitessin una explicació racional.

En Gurney es va sentir temptat a dir que ja sabia el que significava perdre un col·lega. N’havia perdut dos en una batuda que havia acabat malament. Però va optar per fer un somriure empàtic.

Al cap d’un minut aproximadament, en Nardo es va escurar la gargamella.

—Té interès a parlar amb en Dermott?

—La veritat és que sí. Però no voldria interferir en la seva feina.

—No ho farà —va respondre en Nardo amb un to brusc per compensar, va suposar en Gurney, el seu moment de feblesa. Després, en un to més normal, va afegir—: Ja ha parlat amb ell per telèfon, oi?

—Exacte.

—Aleshores ja el coneix.

—Sí.

—O sigui que no em necessita a l’habitació. Quan hagi acabat, posi-me’n al corrent.

—Com vulgui, tinent.

—La porta de la dreta del capdamunt de les escales. Bona sort.

Mentre pujava les senzilles escales de roure, en Gurney es preguntava si la planta de dalt li revelaria més informació de la personalitat del seu ocupant que la planta baixa, que no tenia més caliu ni estil que l’equipament informàtic que allotjava. El replà del capdamunt de les escales era una rèplica en mesures de seguretat del pis de sota, ja que també tenia un extintor penjat a la paret, detector de fum i aspersors al sostre. En Gurney començava a pensar que en Gregory Dermott era un maniàtic rematat de la seguretat. Va fer un truc a la porta que li havia indicat en Nardo.

—Sí? —El to va ser afligit, brusc, impacient.

—Sóc l’investigador especial Gurney, senyor Dermott. Puc entrar un moment?

Hi va haver una pausa.

—Gurney?

—Dave Gurney. Hem parlat per telèfon.

—Entri.

En Gurney va obrir la porta i es va trobar una habitació amb falta de llum perquè les persianes estaven mig abaixades. Estava moblada amb un llit, una tauleta de nit, una còmoda, una butaca i un escriptori arrambat a la paret amb una cadira plegable. Tota la fusta era fosca. L’estil era contemporani i els mobles es veien força cars. El cobrellit i la moqueta eren de color gris i marronós; és a dir, sense color. L’ocupant de l’habitació seia a la butaca de cara a la porta. Estava reclinat lleugerament cap a un cantó, com si hagués trobat una postura estranya que li mitigués el malestar. Fins allà on en Gurney podia treure conclusions, li va semblar que tenia davant el típic penjat per la informàtica que esperes trobar en el ram. Amb tan poca llum, tenia dificultats a endevinar-li l’edat. Entre trenta i quaranta, probablement.

Després d’examinar els trets d’en Gurney com si volgués descobrir-hi la resposta a una pregunta, en Dermott va preguntar en veu baixa:

—L’hi han dit?

—Dir-me el què?

—Allò de la trucada… de l’assassí boig.

—Ja me n’han parlat. Qui ha contestat el telèfon?

—Contestar? Suposo que un dels policies. Un d’ells m’ha vingut a buscar.

—La persona que trucava ha demanat per vostè pel seu nom?

—Suposo… No ho sé… M’imagino que sí. L’agent ha dit que la trucada era per a mi.

—Li sonava la veu que ha sentit al telèfon?

—No era normal.

—Què vol dir?

—Era una bogeria. Pujava i baixava, arribava a un to de veu de dona i després era greu. I tenia un accent estrany. Com si fos una broma de mal gust, però també com si anés de debò. —Es va pressionar les temples amb les puntes dels dits—. Ha dit que jo era el proper, i després vostè. —Semblava més irritat que angoixat.

—Hi havia algun soroll de fons?

—Soroll de fons?

—Ha sentit alguna cosa més a banda de la veu, com ara música, el trànsit o altres veus?

—No. Res.

En Gurney va assentir amb el cap i va passejar la mirada per l’habitació.

—Li fa res si m’assec?

—Què? No, no, segui. —En Dermott va fer un gest ampli abastant tota l’estança com si estigués plena de cadires.

En Gurney es va asseure al llit. Sentia la profunda convicció que en Gregory Dermott era la clau per solucionar el cas. El que volia, però, era fer-li la pregunta adequada, parlar del tema adequat. D’altra banda, de vegades el més adequat era no dir res. Crear un silenci, un espai buit, i comprovar com s’ho feia l’altre per omplir-lo. Es va quedar assegut i mirant durant una bona estona la moqueta. Era un procediment que demanava paciència. També demanava intuïció per saber si allargar el silenci no seria altra cosa que una pèrdua de temps. S’acostava a aquest punt quan en Dermott va parlar.

—Per què jo? —El to era tens, empipat; i era una queixa, més que no pas una pregunta. En Gurney va optar per no contestar. Al cap d’uns segons, en Dermott va continuar—. Crec que potser té alguna cosa a veure amb aquesta casa. —Va fer una pausa—. Deixi que li pregunti una cosa, inspector. Coneix personalment algú del Departament de Policia de Wycherly?

—No. —Va estar temptat de demanar el motiu d’aquella pregunta però va suposar que aviat ho descobriria.

—Ningú, ni actualment ni del passat?

—Ningú. —Com que va percebre en els ulls d’en Dermott que exigia més garanties, va afegir—: Abans de veure a la carta d’en Mark Mellery les instruccions per enviar el xec, ni tan sols sabia que existia Wycherly.

—I ningú no li ha explicat mai el que va passar en aquesta casa?

—El que va passar?

—En aquesta casa. Fa molt de temps.

—No —va contestar en Gurney intrigat.

El malestar d’en Dermott semblava anar més enllà que el d’un simple mal de cap.

—Què va passar?

—És tot informació de segona mà —va dir en Dermott—, però just després de comprar aquesta casa, un dels veïns em va explicar que feia més de vint anys hi havia hagut una baralla terrible aquí. Sembla que entre un home i la seva dona, i que la dona va ser apunyalada.

—I vostè hi veu alguna relació…?

—Podria ser una coincidència, però…

—Sí?

—Gairebé me n’havia oblidat. Fins avui. Aquest matí, quan he trobat… —Va serrar els llavis com si sentís nàusees.

—No tenim cap mena de pressa… —el va calmar en Gurney.

En Dermott es va posar les mans a les temples.

—Té pistola?

—En tinc una.

—Vull dir si la porta aquí.

—No. No porto pistola des que vaig deixar el Departament de Policia de Nova York. Si l’amoïna la seguretat, hi ha més d’una desena de policies armats a uns cent metres de la casa —va informar en Gurney.

No es va mostrar del tot tranquil.

—Deia que havia recordat una cosa.

En Dermott va assentir.

—Me n’havia oblidat del tot, però m’ha vingut a la memòria quan he vist… tota aquella sang.

—Què li ha vingut a la memòria?

—A la dona que van apunyalar en aquesta casa… la van apunyalar al coll.