L’espasa i la paret

Aquella tarda el radiant temps tardorenc es va deteriorar. Els núvols, que al matí eren les estereotipades boles de cotó fluix, es van enfosquir. Se sentia el premonitori retruny dels trons, tan llunyà que no es podia precisar en quina direcció s’havien originat. Eren més una presència intangible en l’ambient que la conseqüència d’una tempesta concreta, una percepció que es va refermar al llarg de les hores que van durar, com si ni s’acostessin ni s’acabessin del tot.

Aquella tarda, la Madeleine va anar a un concert al poble amb una de les seves noves amigues de Walnut Crossing. No era la mena d’esdeveniment al qual esperava anar acompanyada d’en Gurney, així que ell no es va sentir culpable per haver decidit quedar-se a casa i treballar en el seu projecte artístic.

Poc després que la Madeleine se n’anés, en David estava davant de la pantalla de l’ordinador, mirant el retrat policial d’un tal Peter Possum Piggert. De moment l’únic que havia fet era importar l’arxiu gràfic i configurar-lo com un projecte nou, al qual va posar el nom tristament encertat d’El naufragi d’Èdip.

A la versió de Sòfocles de l’antiga tragèdia grega, Èdip mata un home que resulta que és el seu pare, es casa amb una dona que resulta que és la seva mare, i engendra dues filles amb ella, i així causa la infelicitat de tots els implicats. En la psicologia freudiana, la tragèdia grega és un símbol de l’etapa de desenvolupament vital d’un nen durant la qual desitja l’absència del pare (desaparició, mort) per tal de posseir en exclusiva l’afecte de la mare. En el cas d’en Peter Possum Piggert, en canvi, no hi havia ni ignorància exculpatòria ni cap relació simbòlica. Sabent perfectament el que feia i a qui li feia, als quinze anys en Peter va assassinar el seu pare, va iniciar una nova relació amb la seva mare i va engendrar dues filles amb ella. Però no es va aturar aquí. Quinze anys després va assassinar la seva mare per una discussió sobre la relació que havia establert amb les seves germanes, de tretze i catorze anys.

La participació d’en Gurney en el cas havia començat quan es va descobrir la meitat del cadàver de la senyora Iris Piggert enredat en el mecanisme del timó d’un vaixell que feia un creuer diari pel Hudson i que estava amarrat en un moll de Manhattan, i va acabar amb la detenció d’en Peter Piggert en un recinte de mormons «tradicionalistes» al desert d’Utah, on havia anat a viure com a marit de les seves dues filles.

Malgrat la depravació dels crims, xops de sang i d’horror familiar, durant tots els interrogatoris i al llarg del judici, en Piggert va mantenir el domini de si mateix i es va mostrar taciturn, amagant bé el seu senyor Hyde i aparentant ser més un mecànic de cotxes deprimit que un parricida polígam i incestuós.

En Gurney va mirar fixament en Piggert a la pantalla, i aquest li va tornar la mirada. Des de la primera vegada que el va interrogar, i encara més després, en Gurney va tenir la sensació que el tret més important d’aquell home era la necessitat de controlar el seu entorn. La gent, la família fins i tot —de fet, la família sobretot— formaven part d’aquell entorn, i era essencial aconseguir que fessin el que ell volia. Si havia de matar algú per mantenir el seu control, ho feia. El sexe, per més que semblés una força impulsora, tenia més a veure amb el poder que amb la luxúria.

Mentre examinava la cara impassible buscant un indici del dimoni, una ratxa de vent va aixecar un remolí de fulles seques. Van voleiar com si algú escombrés el pati; unes quantes van tocar suaument els vidres de la porta. L’agitació de les fulles, més els trons intermitents, li dificultaven la concentració. La idea d’estar sol unes hores per treballar en el retrat, sense celles arquejades ni preguntes desagradables, l’havia atret. Però ara estava neguitós. Va mirar en Piggert als ulls, foscos i pesants, sense la mirada ferotge que havia animat els ulls d’en Charlie Manson, el rei del sexe i el crim de la premsa sensacionalista, però el vent i les fulles el distreien, a més dels trons. Més enllà del perfil dels turons, hi havia una espurna tènue al cel enterbolit. Un parell de versos d’un dels poemes amenaçadors d’en Mellery se li esmunyien dins i fora del cervell. Ara van tornar a aparèixer i es van quedar allà.

D’entrada era una endevinalla impossible. Les paraules eren massa generals; tenien massa significat i massa poc, i tot i així, no se les podia treure del cap.

Va obrir el calaix de la taula i va treure la seqüència de missatges que en Mellery li havia donat. Va apagar l’ordinador i va apartar el teclat per poder posar per ordre els missatges, començant per la primera nota.

Creus en el destí? Jo sí, perquè em pensava que no et tornaria a veure, i llavors un dia eres allà. Va tornar tot: com parles, com et mous i, més que res, com penses. Si algú et demanés que pensessis un número, sé quin número pensaries. No em creus? T’ho demostraré. Pensa qualsevol número de l’u al mil, el primer número que et vingui al cap. Imagina-te’l. I ara comprova que bé que conec els teus secrets. Obre el sobre petit.

Tot i que ja ho havia fet, va examinar el sobre exterior, per dins i per fora, així com el paper en què s’havia escrit el missatge per comprovar que enlloc no hi havia cap rastre del número 658 —ni tan sols marques d’aigua— que poguessin suggerir el número que semblava haver sorgit tan espontàniament del pensament d’en Mellery. No hi havia res de res. Més endavant es podrien fer proves definitives, però de moment estava convençut que el que fos que havia permès que l’autor de la nota sabés que en Mellery escolliria el 658, no era una empremta subtil al paper.

El contingut del missatge comprenia una sèrie d’afirmacions que en Gurney va enumerar en un bloc:

El to li va semblar esgarrifosament enjogassat, i la referència a conèixer els «secrets» d’en Mellery es podia interpretar com una amenaça, reforçada per la seva petició de diners en un sobre més petit.

A més de la inexplicable predicció del número, la nota petita reiterava l’afirmació d’un íntim coneixement personal i especificava 289,87 dòlars com el cost de localitzar en Mellery (tot i que la primera meitat del missatge feia que semblés que havia estat una trobada casual) i com un requisit perquè l’autor revelés la seva identitat; oferia l’alternativa de pagar la quantitat en xec o en efectiu; donava un nom per al xec: X. Arybdis; oferia una explicació de per què en Mellery no reconeixeria el nom, i proporcionava un apartat de correus de Wycherly on havia d’enviar els diners. En Gurney va apuntar tots els fets en un quadern, perquè li semblava útil per organitzar-se els pensaments.

Aquests pensaments es resumien en quatre preguntes: com podia explicar-se la predicció numèrica sense recórrer a la hipòtesi d’hipnosi d’El missatger de la por o a fenòmens paranormals? L’altre número específic de la nota, 289,87 dòlars, tenia cap significat més enllà del «que m’ha costat trobar-te»? Per què l’opció d’efectiu o xec, que semblava una paròdia d’un anunci de televenda? I què tenia el nom, Arybdis, que feia pessigolles en un racó de la memòria d’en Gurney? Va apuntar aquestes preguntes al costat de les altres notes.

A continuació va col·locar els tres poemes seguits segons la data del mata-segells del sobre.

El primer que va notar va ser el canvi d’actitud. El to enjogassat dels dos missatges en prosa s’havia tornat persecutori en el primer poema, obertament amenaçador en el segon i venjatiu en el tercer. Deixant de banda la qüestió de si calia prendre’s seriosament el missatge, una cosa estava clara: l’autor (X. Arybdis?) deia que volia passar comptes (matar?) amb en Mellery per alguna malifeta del passat relacionada amb la beguda. Mentre en Gurney escrivia la paraula «matar» a les notes que estava prenent, la seva atenció va tornar a centrar-se en els dos primers versos del segon poema:

Ara sabia què volien dir exactament les paraules, i el significat era esgarrifosament senzill. Per la vida que vas arrabassar, t’arrabassaré la teva vida. El que vas fer, se’t farà a tu.

No estava segur si l’esgarrifança que sentia el va convèncer que tenia raó, o bé si saber que tenia raó va provocar l’esgarrifança, però, fos com fos, no tenia cap dubte sobre el significat dels versos. Tanmateix, això no responia a les altres preguntes. Només les feia més apressants i en generava de noves.

L’amenaça de matar era només una amenaça, pensada només per infligir el mal de l’aprensió, o era una declaració d’intencions? A què es referia l’autor quan deia «no vaig fer el que vaig fer» al primer vers del tercer poema? Havia fet prèviament a algú el que es proposava fer ara a en Mellery? Podia ser que en Mellery hagués fet alguna cosa conxorxat amb algú que l’autor ja havia eliminat? En Gurney va escriure una nota per preguntar a en Mellery si cap amic o soci seu havia mort assassinat, o havia estat agredit o amenaçat.

Potser va ser l’ambient creat per les resplendors de llum rere els turons ennegrits, o la persistència sinistra dels trons ressonants, o el seu esgotament, però la personalitat rere els missatges estava emergint de les ombres. El distanciament de la veu en aquells poemes, el propòsit sagnant i l’acurada sintaxi, l’odi i el càlcul… ja havia vist aquelles qualitats combinades amb unes conseqüències horribles. Mentre mirava per la finestra de l’estudi, envoltat d’aquell ambient inquietant creat per la tempesta que s’acostava, va percebre en aquells missatges l’absoluta fredor d’un psicòpata. Un psicòpata que es feia dir X. Arybdis.

Evidentment, era possible que s’equivoqués. No seria la primera vegada que un cert estat d’ànim, sobretot al vespre, sobretot quan estava sol, havia generat en ell conviccions que no es basaven en els fets.

Tot i així… Què tenia aquell nom? En quina caixa polsegosa de la memòria es bellugava feblement?

Aquella nit va anar al llit d’hora, molt abans que la Madeleine tornés a casa del concert, decidit a tornar-se a posar l’endemà amb les cartes d’en Mellery i insistir perquè anés a la policia. Hi havia massa en joc, el perill era massa palpable. Però al llit no va trobar la manera de descansar. El seu cap era una pista de curses sense línia de sortida ni meta. Era una experiència que coneixia: un preu que havia de pagar (o era el que havia acabat per creure) per la intensa atenció que dedicava a certa mena de desafiaments. Un cop la seva ment obsessiva, en lloc d’adormir-se, queia en aquell cercle viciós, només tenia dues alternatives: podia deixar que el procés seguís el seu curs, que es podia allargar tres o quatre hores, o es podia aixecar del llit i vestir-se.

Al cap d’uns minuts, era al pati vestit amb texans i un jersei vell i còmode de cotó. Una lluna plena rere el cel enterbolit creava una tènue il·luminació que permetia veure el graner. Va decidir caminar en aquella direcció, pel camí ple de clots del prat.

Passat el graner hi havia l’estany. A mig camí es va parar i va sentir el soroll d’un cotxe que s’acostava per la carretera del poble. Va calcular que era a mig quilòmetre de distància. En aquell racó silenciós de les Catskills, on l’esporàdic udol dels coiots era el soroll nocturn més fort, un vehicle es podia sentir a gran distància.

Aviat els fars del cotxe van escombrar el garbuix de solidago pansit que envoltava el prat. La Madeleine va girar el cotxe cap al graner, es va aturar sobre la grava cruixent i va apagar els llums. Va sortir i va caminar cap a ell: amb precaució, ajustant els ulls a la penombra.

—Què fas? —La pregunta va sonar amable i afectuosa.

—No podia dormir. El cap m’anava a cent. He pensat que passejaria per l’estany.

—Sembla que plourà. —Un tro va donar força a l’observació de la Madeleine.

En Gurney va fer que sí.

Ella es va quedar al seu costat, al camí, i va respirar amb força.

—Quina bona olor! Anem, passegem —va dir, agafant-lo pel braç.

Quan van arribar a l’estany, el camí s’ampliava en una franja d’herba tallada. Al bosc va xisclar un mussol o, més concretament, es va sentir un xiscle que ells creien que havia de ser d’un mussol quan el van sentir per primera vegada a l’estiu, i cada vegada que el sentien estaven més convençuts que era un mussol. Intel·lectualment en Gurney era conscient que aquell procés de convenciment progressiu no tenia cap lògica, però també sabia que si ho comentava, per interessant que aquell truc de la ment li pogués semblar a ell, a ella l’empiparia i l’avorriria. Així que no va dir res, content de conèixer-la prou bé per saber quan havia de callar, i van passejar cap al cantó més llunyà de l’estany en un silenci cordial. Tenia raó la Madeleine: hi havia una fragància meravellosa en l’ambient.

De tant en tant tenien moments així, moments d’afecte i còmoda intimitat, que a ell li recordaven els primers anys del seu matrimoni, els anys abans de l’accident. «L’accident»: aquella etiqueta densa i genèrica amb què havia embolicat l’esdeveniment a la seva memòria per impedir que els detalls esmolats li esquincessin el cor. L’accident —la mort— que va apagar el sol, i va convertir el seu matrimoni en una barreja variable d’hàbits, deure, companyonia tensa i rars moments d’esperança, rars moments en què alguna cosa brillant i transparent com un diamant anava de l’un a l’altre i li recordava com havia estat abans i com podria ser encara.

—Sembla que t’estiguis barallant amb alguna cosa —va dir ella, tancant el dits a la part interior del braç del seu marit, per sobre el colze.

L’encertava una altra vegada.

—Com ha anat el concert? —va preguntar ell.

—La primera part era música barroca, preciosa. La segona part era del segle XX, no tan preciosa.

En Gurney va estar a punt de ficar-hi cullerada donant la seva opinió sobre la música moderna, però va decidir no fer-ho.

—Què és el que no et deixa dormir? —va preguntar ella.

—No n’estic del tot segur.

Va percebre l’escepticisme de la seva dona. Li va deixar anar el braç. Alguna cosa va xipollejar a l’estany que tenien a pocs metres de distància.

—No em puc treure del cap tot això d’en Mellery —va dir.

Ella no va contestar.

—Em volten pel cap fragments i peces sense que arribi a cap conclusió, només em fan estar neguitós. Estic massa cansat per pensar amb claredat.

Tampoc li va oferir res més que un silenci reflexiu.

—No paro de pensar en el nom de la nota.

—X. Arybdis?

—Com ho…? Ens vas sentir?

—Tinc bona oïda.

—Ja ho sé, però sempre em sorprèn.

—Podria ser que no fos exactament X. Arybdis, saps? —va dir d’aquella manera informal que ell sabia que era de tot menys informal.

—Què? —va dir ell, aturant-se.

—Podria no ser X. Arybdis.

—Què vols dir?

—Estava patint una d’aquelles atrocitats atonals a la segona part del concert, pensant que els compositors moderns devien odiar el violoncel. Per què si no forçarien un instrument tan meravellós a emetre sons tan antipàtics? Aquells grinyols i gemecs…

—I? —va dir ell suaument, intentant dissimular la tensió que li provocava la curiositat.

—I me n’hauria anat, però no podia, perquè havia portat l’Ellie amb cotxe.

—L’Ellie?

—L’Ellie, la que viu al peu de la muntanya. No volíem agafar dos cotxes. Però ella semblava passar-s’ho bé, per molt que costi d’entendre.

—Sí?

—O sigui que he pensat «què puc fer per passar l’estona i no matar els músics»?

Es va sentir un altre xipolleig a l’estany, i la Madeleine es va parar a escoltar. En Gurney va mig veure mig percebre el seu somriure. A la Madeleine la tornaven boja les granotes.

—I?

—I he pensat que podia fer la llista de felicitacions que enviaria per Nadal. Pràcticament som al novembre. Així que he agafat el bolígraf i a la part del darrere del programa, a dalt de tot, he escrit «Xmas Cards». No tota la paraula «Christmas» sinó l’abreviatura X-M-A-S —va dir, lletrejant.

En la foscor, en Gurney va sentir més que veure l’expressió inquisitiva de la seva dona, com si li preguntés si veia on volia anar a parar.

—Continua —va dir ell.

—Cada vegada que veig aquesta abreviatura, penso en el petit Tommy Milakos.

—Qui?

—En Tommy es va penjar de mi quan teníem quinze anys i anàvem a l’institut de Nostra Senyora de la Castedat.

—Em pensava que era Nostra Senyora dels Dolors —va dir en Gurney amb certa irritació.

Ella li va deixar un moment per entendre la seva brometa, i va continuar.

—En fi, un dia la germana Immaculata, una dona molt grassa, em va cridar perquè havia abreujat «Christmas» en «Xmas» en un petit examen sobre les festes del santoral catòlic. Va dir que escriure-ho d’aquella manera era com ratllar voluntàriament Crist del Nadal. Estava furiosa. Em pensava que em pegaria. Però, just aleshores, en Tommy… que maco que era amb els seus ulls marrons, en Tommy es va aixecar d’un bot i va cridar: «No és una X».

»La germana Immaculata es va quedar de pedra. Era la primera vegada que algú gosava interrompre-la. El va mirar fixament, però ell li va sostenir la mirada. El meu defensor! “No és una lletra anglesa”, va dir. “És una lletra grega. És el mateix que ‘ch’ en anglès. És la primera lletra de ‘Crist’ en grec”. I com que en Tommy Milakos era grec, tothom sabia que tenia raó.

Per fosc que fos, en David va veure que la seva dona somreia perduda en el record, fins i tot li va semblar sentir un petit sospir. Potser s’equivocava amb el sospir, o esperava equivocar-se. I una altra distracció: la Madeleine havia confessat una preferència pels ulls marrons sobre els blaus? Asserena’t, Gurney, que està parlant de quan tenia quinze anys.

—O sigui que potser «X. Arybdis» és en realitat «Ch. Arybdis» —va continuar la Madeleine—. Potser «Charybdis». No és alguna cosa en la mitologia grega?

—Sí que ho és —va dir ell, tant per a si mateix com per a ella—. Escil·la i Caribdis…

—Com «entre l’espasa i la paret»?

En Gurney va fer que sí.

—Si fa no fa.

—Qui és qui?

En Gurney no semblava haver-la sentit. El cap li anava a cent pensant en el significat que podia tenir Charybdis, jugant amb les possibilitats.

—Què? —Es va adonar que ella li havia fet una pregunta.

—Escil·la i Caribdis —va dir la Madeleine—. L’espasa i la paret. Qui és qui?

—No és una traducció directa, sinó una aproximació al significat. Escil·la i Caribdis eren perills reals per a la navegació a l’estret de Messina. Els vaixells havien de navegar esquivant-los i naufragaven sovint. En la mitologia, estaven personificats per dimonis de destrucció.

—Quan dius perills per a la navegació, què vols dir?

—Escil·la era el nom d’un sortint rocós esmolat contra el qual els vaixells topaven i s’enfonsaven.

Com que no continuava, la Madeleine va persistir:

—I Caribdis?

En Gurney es va escurar la gola. Alguna cosa relacionada amb la idea de Caribdis el neguitejava especialment.

—Caribdis era un remolí. Un remolí molt potent. Quan un home quedava atrapat a dins, no en podia sortir. Se l’empassava i el feia miques. —Recordava amb anguniosa nitidesa una il·lustració que havia vist feia anys en una edició de l’Odissea, en què es veia un mariner atrapat en el violent terbolí, amb la cara contorsionada per l’horror.

Una vegada més van sentir un udol al bosc.

—Anem —va dir la Madeleine—. Tornem a casa. Es posarà a ploure en qualsevol moment.

En Gurney no es va moure, perdut en els seus pensaments accelerats.

—Va —va insistir ella—. Que ens quedarem xops.

La va seguir al cotxe i van travessar a poc a poc el prat cap a la casa.

Abans de baixar del cotxe, ell la va mirar i va preguntar:

—Totes les x que veus no les interpretes com a possibles ch, oi?

—I ara, no.

—Aleshores com és…?

—Perquè Arybdis sonava grec.

—Ja. És clar.

La Madeleine el va mirar, des de l’altre seient, amb una expressió difícil d’interpretar en la nit ennuvolada.

Al cap d’un moment, amb una veu riallera, va dir:

—Tu no pares mai de pensar, oi?

Llavors, tal com havia pronosticat ella, va començar a ploure.