L’assassinat de l’any

—Què collons…? —van exclamar els nois Cruise, excitats a l’una.

En Rodriguez va arrugar el front.

—Punyeta! —va exclamar en Kline—. Això es torna més interessant a cada minut. Ens declara la guerra.

—És un pirat —va dir en Cruise U.

—Un pirat llest i despietat que vol plantar cara a la policia. —Estava clar que en Kline ho trobava emocionant.

—I què? —va preguntar en Cruise Dos.

—Abans he dit que era probable que aquest assassinat generés molt interès dels mitjans. Com si no ho hagués dit. Aquest podria ser l’assassinat de l’any, potser de la dècada. Tots els elements d’aquest cas són un imant per als mitjans.

Els ulls d’en Kline resplendien d’entusiasme. Estava tan abocat endavant a la cadira que tenia les costelles premudes contra la vora de la taula. Llavors, tan de sobte com s’havia encès el seu entusiasme, es va reprimir, i es va asseure amb una expressió reflexiva, com si una alarma personal l’hagués advertit que un assassinat era una tragèdia i calia que la tractés com a tal.

—No n’hi ha cap dubte —va convenir en Rodriguez—. M’agradaria saber si cap dels hostes de l’Institut tenia idees hostils contra la policia. Què me’n diu, Hardwick?

L’inspector en cap va deixar anar una rialla brusca d’una sola síl·laba.

—Què fa tanta gràcia?

—La majoria dels hostes que vam entrevistar situen la policia a mig camí entre els funcionaris d’Hisenda i els cucs de terra.

En Gurney es va meravellar que, no sabia com, en Hardwick hagués aconseguit expressar que això era exactament el que pensava ell del capità.

—M’agradaria veure aquestes declaracions.

—Són a la seva safata d’entrada. Però li puc estalviar la molèstia. Les declaracions no serveixen per a res. Nom, rang i número de sèrie. Tothom dormia. Ningú va veure res. Ningú va sentir res, excepte en Pasquale Cachese, àlies Patty Cakes. Diu que no podia dormir. Va obrir la finestra per prendre la fresca i va sentir la famosa bufetada sufocada, i es va imaginar el que era. —En Hardwick va fullejar una pila de papers dins d’una carpeta i en va treure un, mentre en Kline es tornava a abocar endavant—. «Va sonar com si haguessin disparat a algú», va dir. Ho va dir amb tota naturalitat, com si estigués acostumat a aquest soroll.

Els ulls d’en Kline tornaven a brillar.

—M’està dient que hi havia un home de la màfia present en el moment de l’assassinat?

—Present a la propietat, no a l’escenari —va dir en Hardwick.

—I això com ho sap?

—Perquè va despertar el monitor ajudant d’en Mellery, en Justin Bale, un jove que té l’habitació al mateix edifici que els dormitoris dels hostes. En Cachese li va dir que havia sentit un soroll procedent de la casa dels Mellery, i que creia que podia ser un intrús. Li va proposar que anés a donar-hi un cop d’ull. Quan es van posar la roba i van travessar el jardí cap a la part de darrere de la casa d’en Mellery, la Caddy Mellery ja havia descobert el cadàver del seu marit i havia tornat a dins a trucar a Urgències.

—En Cachese no va dir a aquest tal Bale que havia sentit un tret? —En Kline començava a parlar com si fos al jutjat.

—No. Ens ho va dir a nosaltres quan el vam interrogar l’endemà. Aleshores ja havíem trobat l’ampolla ensangonada i totes les punyalades visibles però cap ferida de bala ni altres armes, o sigui que no vam investigar de seguida la qüestió del tret. Vam pensar que en Patty era d’aquells que sempre tenen les pistoles al cap, que havia tret una conclusió precipitada.

—Per què no va dir a en Bale que creia que era una bala?

—Va dir que no l’havia volgut espantar.

—Que considerat —va dir en Kline, amb desdeny. Va mirar l’estoic Stimmel, assegut al seu costat. Aquest va imitar la ganyota—. Si li…

—Però els ho va dir —va interrompre en Rodriguez—. Llàstima que no li fessin cas.

En Hardwick va reprimir un badall.

—Què carai feia un mafiós en un lloc que ofereix «renovació espiritual»? —va preguntar en Kline.

En Hardwick va arronsar les espatlles.

—Diu que li agrada molt el lloc. Hi va una vegada l’any per calmar-se els nervis. Diu que és una porció del paradís. Diu que en Mellery és un sant.

—De debò que ha dit això?

—De debò que ho ha dit.

—Aquest cas és extraordinari! Cap més hoste interessant a la casa?

L’espurna d’ironia que a en Gurney li resultava tan inexplicablement desagradable va aparèixer als ulls d’en Hardwick.

—Si es refereix a sonats arrogants, infantils i fets malbé per les drogues, sí, hi ha uns quants «hostes interessants», sense comptar la vídua podrida de diners.

Mentre sospesava potser com reaccionarien els mitjans davant d’un escenari del crim tan sensacional, la mirada d’en Kline es va aturar en en Gurney, que estava assegut davant d’ell, en diagonal, a l’altre extrem de la taula. D’entrada la seva expressió es va mantenir tan desconnectada com si mirés una cadira buida. Després va decantar el cap encuriosit.

—Un moment —va dir—. Dave Gurney, Departament de Policia de Nova York. En Rod em va dir que assistiria a la reunió, però el nom no em deia res. No és de vostè que la revista New York va publicar un article fa pocs anys?

En Hardwick va contestar primer.

—Sí senyor. El titular era «Superdetectiu».

—Ara me’n recordo —va exclamar en Kline—. Va resoldre aquells casos tan sonats d’assassins en sèrie: l’enamorat del Nadal que enviava trossos de cadàvers, un tal Porky Pig o com es digués.

—Peter Possum Piggert —va dir en Gurney, amb veu neutra.

En Kline se’l va quedar mirant sense dissimular la seva admiració.

—O sigui que el tal Mellery que acaben d’assassinar resulta que és el millor amic de l’inspector estrella del Departament de Policia de Nova York? —Era evident que a cada moment es podia esperar una reacció més exagerada dels mitjans.

—Vaig participar en tots dos casos —va dir en Gurney amb una veu tan mancada d’entusiasme com plena n’estava la d’en Kline—. Com tantes altres persones. D’altra banda, en Mellery no era el meu millor amic. Seria molt trist si fos cert, tenint en compte que feia vint-i-cinc anys que no parlàvem, i que fins i tot en aquella època…

—Però —va interrompre en Kline—, quan va tenir problemes, va recórrer a vostè.

En Gurney va mirar les cares al voltant de la taula, que mostraven diversos matisos d’enveja i respecte, i es va meravellar del poder seductor d’una explicació tan simplificada. «Assassinat sagnant d’amic d’un policia d’elit» apel·lava immediatament a aquella part del cervell que es diverteix amb els dibuixos animats i detesta la complexitat.

—M’imagino que va recórrer a mi perquè era l’únic policia que coneixia.

En Kline no semblava disposat a deixar-ho estar, com si pensés tornar al tema més tard, però de moment volgués continuar endavant.

—Fos quina fos exactament la seva relació, el seu contacte amb la víctima li atorga un punt de vista únic sobre tot plegat.

—Per això he volgut que hi fos —va dir en Rodriguez en el seu estil de «no se m’escapa res».

Una riallada aspra es va formar a la gola d’en Hardwick, però es va transformar en un xiuxiueig que va arribar a l’oïda d’en Gurney:

—Hi estava en contra fins que ha vist que a en Kline li agradava.

En Rodriguez va continuar.

—El tinc a la llista perquè faci ara la seva exposició i respongui a les preguntes que es plantegin, que poden ser unes quantes. Per evitar interrupcions, fem cinc minuts de descans per anar al lavabo.

—Pixarem a la teva salut, Gurney —va dir el xiuxiueig incorpori, perdut enmig del soroll de cadires arrossegades per terra.