A cegues

Mark Mellery. Albert Rudden. Richard Kartch. Tres homes. Assetjats, torturats psicològicament, disparats i apunyalats amb tanta força i tantes vegades que gairebé els havien arrencat el cap. Què havien fet, per separat o conjuntament, per merèixer una venjança tan macabra?

O no era cap revenja? Podia ser que la idea de revenja que suggerien les notes fos, com havia proposat una vegada el capità Rodriguez, una cortina de fum per amagar un motiu de caire més pràctic?

Tot era possible encara.

El sol estava a punt de sortir quan en Gurney va emprendre el viatge de tornada a Walnut Crossing; l’aire, tallant i amb olor de neu. Havia entrat en aquell estat tens de consciència en què l’esgotament lluita amb la vigília agitada. Li ballaven pel cap pensaments i imatges sense progrés ni lògica.

Una de les imatges era el xec de la darrera víctima, el nom de R. Kartch, alguna cosa a l’aguait darrere d’una porta inaccessible de la memòria, alguna cosa que no rutllava. Com una estrella feble, era impossible detectar-la a primera vista, però apareixia en la seva visió perifèrica tan bon punt deixava de buscar-la.

Va fer un esforç per concentrar-se en altres aspectes del cas, però la seva ment es negava a funcionar de manera ordenada. En canvi, va visualitzar el bassal de sang mig seca al terra de la cuina d’en Kartch, la vora que s’escampava per l’ombra de la taula tronada. Va obligar-se a fixar-se en l’autopista que tenia al davant per tractar d’expulsar la imatge, però només va aconseguir substituir-la per la taca de sang de mida similar trobada al pati de pedra d’en Mellery, cosa que, al seu torn, va invocar la imatge d’en Mellery assegut en una cadira de fusta d’Adirondack, inclinat cap endavant, demanant-li que el protegís, que l’alliberés.

Inclinat cap endavant, demanant…

En Gurney va sentir que se li omplien els ulls de llàgrimes.

Es va aturar en una àrea de descans. Només hi havia un altre cotxe en el petit aparcament, i semblava més aviat abandonat que aparcat. Sentia calor a la cara, fred a les mans. La incapacitat de pensar amb claredat l’espantava, el feia sentir impotent.

A través del prisma de l’esgotament, tenia tendència a veure la seva vida com un fracàs; un fracàs que resultava més dolorós pels elogis professionals que havia rebut. Malgrat saber que era una mala passada que li jugava la seva ment cansada, la sensació no era menys convincent. Al capdavall, tenia proves que ho demostraven. Com a inspector, havia defraudat en Mark Mellery. Com a marit, havia defraudat la Karen, i ara defraudava la Madeleine. Com a pare, havia defraudat en Danny, i ara defraudava en Kyle.

El seu cervell tenia un límit, i després d’un altre llarg quart d’hora de suplici, es va tancar. Va caure en un son breu i reparador.

No estava segur de quant havia dormit, quasi segur que menys d’una hora, però en despertar, la sacsejada emocional havia passat i en el seu lloc va sentir una claredat meridiana. També tenia el coll enravenat de mala manera, però va considerar que era pagar un preu prou baix.

Potser perquè ara hi havia espai, una nova visió del misteri de l’apartat de correus de Wycherly va començar a prendre forma al seu cap. Les dues hipòtesis originals mai no havien semblat del tot satisfactòries: que les víctimes havien enviat els xecs a un apartat de correus incorrecte per un error en les instruccions (cosa poc probable, atesa la minuciositat de l’assassí) o bé que es tractava de l’apartat de correus correcte però alguna cosa havia sortit malament, motiu pel qual en Dermott havia rebut i retornat innocentment els xecs abans que l’assassí pogués retirar-los de l’apartat postal fos quina fos la manera que s’havia empescat.

Però ara en Gurney hi veia una tercera explicació. Suposem que fos l’apartat correcte i que tot hagués sortit bé. Suposem que la finalitat de demanar els xecs no fos cobrar-los. Suposem que l’assassí hagués trobat la forma d’accedir a l’apartat de correus, obrir els sobres, comprovar els xecs o fer-ne còpies, i després tornar a ficar-los en els sobres i deixar-los de nou dins de l’apartat abans que en Dermott els veiés.

Si aquell nou plantejament s’acostava més a la veritat —si l’assassí utilitzava l’apartat postal d’en Dermott per als seus propòsits—, obria una possibilitat fascinant: en Gurney podria comunicar-se directament amb l’assassí. Si bé era una explicació del tot hipotètica, i malgrat la confusió i la depressió en què acabava d’estar immers, la idea el va entusiasmar tant que van haver de passar uns quants minuts abans que s’adonés que havia sortit de l’àrea de descans i que conduïa cap a casa a cent trenta quilòmetres per hora.

La Madeleine havia sortit. Va deixar la cartera i les claus sobre la taula d’esmorzar i va agafar la nota que hi havia damunt. Estava escrita amb la lletra ràpida i clara de la seva dona i, com sempre, calia desxifrar-la: «Vaig a ioga 9 am. Torno abans de la tempesta». 5 missatges. El tipus de peix era una plana?

Quina tempesta?

Quin peix?

Aniria a l’estudi a escoltar els cinc missatges del contestador als quals, suposava, es referia la Madeleine, però abans volia fer una altra cosa, més urgent. La possibilitat d’escriure a l’assassí —enviar-li una nota a través de l’apartat de correus d’en Dermott— era una temptació massa forta.

S’adonava que era una hipòtesi poc sòlida, amb suposicions basades en suposicions, però l’atreia amb una força irrefrenable. La possibilitat de fer alguna cosa l’engrescava comparat amb la frustració que li causava la investigació i l’estranya sensació que tots els progressos que aconseguien formaven part del pla de l’enemic. Tot i ser impulsiva i poc raonable, la idea de llançar una granada contra la paret darrere de la qual potser rondava l’enemic resultava irresistible. L’únic que havia de fer era construir la granada.

Encara havia d’escoltar els missatges. Potser hi havia alguna cosa urgent, important. Però li va venir una frase al cap que no volia oblidar: un rodolí, el començament perfecte de la nota per a l’assassí. Exaltat, va agafar el bloc i el bolígraf que la Madeleine havia deixat sobre la taula i es va posar a escriure. Quinze minuts més tard, va tornar a deixar el bolígraf damunt la taula i va llegir les vuit línies escrites amb una cal·ligrafia elaborada i ornamental:

Satisfet, va netejar les empremtes del full. Es va sentir estrany —tèrbol, evasiu—, però es va treure del cap aquells indicis de penediment, va trobar un sobre i el va adreçar a X. Arybdis, a l’apartat de correus de Gregory Dermott, a Wycherly, Connecticut.