Possibilitats angunioses

La Madeleine va portar te fred als dos homes i va tornar a entrar a la casa. L’aroma d’herba càlida s’ensumava a l’ambient. La temperatura era de vint-i-un graus. Un estol de pinsans violats va baixar cap a la menjadora de llavors de card. El sol, els colors, les aromes… eren intensos, però malaguanyats amb en Mellery, els angoixats pensaments del qual semblaven ocupar-lo del tot.

Mentre prenien el te, en Gurney va intentar avaluar els motius i la sinceritat del seu convidat. Sabia que etiquetar algú al començament de la partida podia conduir a errors, però la temptació de fer-ho sovint era irresistible. El principal era ser conscient de la fal·libilitat del judici i estar disposat a revisar l’etiqueta a mesura que es tenia més informació.

La intuïció li deia que en Mellery era el clàssic farsant, un simulador a molts nivells, que fins a un cert punt es creia les seves simulacions. L’accent, per exemple, que fins i tot utilitzava a l’època de la universitat, era un accent d’enlloc, d’algun indret imaginari de cultura i refinament. Segurament ja no era un fingiment, sinó que formava part integral de la seva persona, però les arrels estaven en un sòl imaginari. El tall de cabells car, la pell hidratada, les dents immaculades, el físic exercitat i la manicura de les ungles feien pensar en un telepredicador d’alt nivell. Les seves maneres eren les d’un home desitjós de semblar que estava a gust al món, un home en serena possessió de tot el que escapa als humans normals i corrents. En Gurney es va adonar que tot allò ja hi era present en forma incipient feia vint-i-sis anys. En Mark Mellery senzillament havia esdevingut més del mateix que havia estat sempre.

—Has pensat a denunciar-ho a la policia? —va preguntar en Gurney.

—Vaig pensar que no serviria per a res. Que no farien res. Què hi podien fer? No hi havia cap amenaça concreta, res que no es pogués explicar, cap delicte. No tenia res concret per denunciar. Un parell de poemes desagradables? Els podria haver escrit un nano d’institut retorçat, qualsevol amb un sentit de l’humor macabre. I ja que la policia no faria res o, pitjor encara, s’ho prendria com una broma, per què havia de perdre el temps denunciant-ho?

En Gurney va fer que sí, poc convençut.

—A més —va continuar en Mellery—, la idea que la policia s’ocupi d’això i iniciï una investigació a gran escala interrogant gent, venint a l’institut, empipant hostes actuals i antics (alguns dels nostres hostes són persones importants), ficant-se pertot arreu i fent enfadar la gent, destapant coses que és millor no remenar, fins i tot que la premsa se n’assabenti… Ostres! És com si veiés els titulars: «Autor espiritual rep amenaces de mort», i l’enrenou que es desfermaria… —La veu d’en Mellery es va anar apagant i va sacsejar el cap com si no tingués paraules per descriure el mal que podia causar la policia.

En Gurney va reaccionar amb una expressió de desconcert.

—Què passa? —va preguntar en Mellery.

—Les teves raons per no denunciar-ho a la policia es contradiuen.

—Com?

—No ho vas denunciar a la policia perquè et feia por que no fessin res. I no ho vas denunciar perquè et feia por que en fessin un gra massa.

—Ah, sí… Però totes dues afirmacions són certes. L’element en comú és la meva por que el tema es porti amb ineptitud. La ineficàcia policial pot prendre la forma d’un plantejament indolent o la d’un elefant en una botiga de ceràmica. Ineptitud mandrosa o ineptitud agressiva, m’entens?

En Gurney va tenir la sensació que acabava de veure com algú li trepitjava el peu i ho convertia en una pirueta. No s’ho empassava. Segons la seva experiència quan algú donava dues raons per prendre una decisió, era probable que hi hagués una tercera raó oculta, la de veritat.

Com si estigués en sintonia amb la longitud d’ona del pensament d’en Gurney, tot de sobte en Mellery va dir:

—Cal que sigui més sincer amb tu, més obert sobre el que em preocupa. No puc esperar que m’ajudis si no t’ho explico tot. Tinc quaranta-set anys. He menat dues vides completament diferents. Els primers dos terços de la meva existència en aquesta terra, vaig anar pel mal camí, no feia res de bo, però ho feia de pressa. Vaig començar a la universitat. Després de la universitat encara va ser pitjor. Bevia més i el caos augmentava. Em vaig posar a passar drogues a una clientela rica i em vaig fer amic dels meus clients. Un d’ells estava tan impressionat amb la meva capacitat d’inventar-me mentides que em va donar una feina a Wall Street venent accions escombraria per telèfon a gent prou cobdiciosa i estúpida per creure que duplicar la inversió en tres mesos era una possibilitat real. Ho feia bé, i vaig fer molts diners, i els diners van ser el combustible del meu coet cap a la bogeria. Feia el que em venia de gust, i de la majoria de coses no me’n recordo perquè anava pràcticament sempre borratxo. Durant deu anys vaig treballar per a una sèrie de lladres malparits però intel·ligents. Llavors la meva dona va morir. Tu no ho saps, però em vaig casar un any després d’acabar la universitat.

En Mellery va agafar el vas. Va beure amb expressió pensarosa, com si el gust fos una idea que se li estigués formant a la ment. Quan el vas va quedar mig buit, el va deixar sobre el braç de la cadira, se’l va mirar un moment i va continuar el seu relat.

—La seva mort va ser un cop monumental. Va tenir un efecte més gran sobre mi que tot el que havia passat durant els nostres quinze anys de matrimoni junts. No m’agrada reconèixer-ho, però la vida de la meva dona només va tenir un impacte real sobre mi a través de la seva mort.

A en Gurney li va fer l’efecte que aquella fina ironia, explicada amb veu vacil·lant com si se li acabés d’acudir, era l’enèsima vegada que s’explicava.

—Com va morir?

—Tota la història és al meu primer llibre, però la versió curta i desagradable és aquesta. Estàvem de vacances a l’Olympic Peninsula de Washington. Un capvespre, estàvem asseguts en una platja deserta. L’Erin va decidir banyar-se. Normalment s’endinsava uns trenta metres i nedava en paral·lel a la platja, com si fes llargs en una piscina. Era molt disciplinada amb l’exercici. —Va callar i va tancar els ulls.

—És el que va fer aquell vespre?

—Què?

—Has dit que era el que feia normalment.

—Ah, sí. Sí, crec que això és el que va fer aquell vespre. La veritat és que no n’estic del tot segur perquè estava begut. L’Erin es va ficar a l’aigua i jo em vaig quedar a la sorra amb el meu termos de martinis. —Li havia aparegut un tic a la comissura de l’ull esquerre.

—L’Erin es va ofegar. Els que van descobrir el seu cadàver, surant a l’aigua a uns quinze metres de la platja, també em van trobar a mi, inconscient a la sorra en un coma etílic.

Després d’una pausa va continuar amb veu tensa.

—M’imagino que li devia agafar una rampa o… no ho sé… però m’imagino… que em devia cridar… —Va callar, va tornar a tancar els ulls i es va fer massatge al tic.

Quan va obrir els ulls, va mirar al voltant com si ho veiés tot per primera vegada.

—Tens una casa preciosa —va dir amb un somriure trist.

—Has dit que la seva mort va tenir un efecte impactant en tu?

—Ah, sí, un efecte impactant.

—De seguida o més tard?

—De seguida. És un estereotip, però vaig tenir el que es denomina «un moment de lucidesa». Va ser més dolorós, més revelador que res del que havia experimentat abans o que hagi experimentat després. Vaig veure clarament per primera vegada a la vida el camí absurdament destructiu que havia pres. No em vull equiparar a sant Pau quan va caure del cavall camí de Damasc, però la veritat és que des d’aquell moment no vaig voler tornar a fer un pas per aquell camí. —Va dir-ho amb una convicció rotunda.

«Podria fer un curs de vendes titulat Convicció rotunda», va cavil·lar en Gurney.

—Vaig ingressar voluntàriament en una clínica de desintoxicació perquè em va semblar que era el que havia de fer. Després de desintoxicar-me, vaig començar una teràpia. Volia assegurar-me d’haver trobat la veritat i no haver perdut la xaveta. El terapeuta em va animar molt. Vaig acabar tornant a la universitat i vaig obtenir dues llicenciatures, una en Psicologia i una altra en Assessoria. Un dels meus companys de classe era pastor d’una església unitària i em va demanar que hi anés a parlar de la meva «conversió»; la paraula és seva, no meva. La xerrada va ser un èxit. Va derivar en una sèrie de conferències que vaig llegir en una dotzena més d’esglésies unitàries, i les conferències van derivar en el meu primer llibre. El llibre va esdevenir la base d’una sèrie en tres parts per a la PBS. Després aquesta es va distribuir en forma de vídeo.

»Em van passar moltes coses d’aquestes, un enfilall de coincidències que em duien d’una cosa bona a una altra. Em van convidar a fer una sèrie de seminaris privats per a unes persones extraordinàries, que també van resultar extraordinàriament riques. Això va portar a la fundació de l’Institut Mellery per a la Renovació Espiritual. A la gent que hi assisteix li encanta el que faig. Sé que sona egòlatra, però és la veritat. Tinc gent que ve any rere any per sentir bàsicament els mateixos discursos, i per fer els mateixos exercicis espirituals. Em costa de dir, perquè sona pretensiós, però com a conseqüència de la mort de l’Erin vaig renéixer en una vida nova meravellosa.

Els seus ulls es bellugaven amb neguit i feien la sensació que estava concentrat en un paisatge privat. Va sortir la Madeleine, es va endur els vasos buits, i va preguntar si en volien més, però tots dos van dir que no. En Mellery va tornar a comentar que tenien una casa preciosa.

—Deies que volies ser més sincer amb mi sobre el que et preocupava —va instar en Gurney.

—Sí. Està relacionat amb els meus anys de bevedor. Jo era d’aquells que beuen fins a perdre el coneixement. Tenia greus llacunes de memòria, algunes d’una hora o dues, altres de més llargues. Els últims anys, les tenia cada vegada que bevia. D’això fa molt de temps, i són moltes les coses que he fet i que no recordo en absolut. Quan havia begut no era primmirat amb qui estava ni amb què feia. Francament, les referències a l’alcohol en aquelles notetes desagradables que t’he ensenyat són el motiu de la meva angoixa. Les meves emocions els últims dies han navegat entre l’angoixa i el terror.

Malgrat el seu escepticisme, a en Gurney el va commoure el toc d’autenticitat en la veu d’en Mellery.

—Continua —va dir.

Durant la mitja hora següent, va quedar clar que en Mellery no tenia gaires més coses per explicar o no les volia explicar. Tanmateix, sí que va insistir en un punt que l’obsessionava.

—Com podia saber quin número pensaria, per l’amor de Déu? He repassat mentalment les persones que he conegut, els llocs on he estat, adreces, codis postals, telèfons, dates, aniversaris, matrícules, fins i tot el preu de les coses, qualsevol cosa que tingui un número, i no hi ha res que pugui associar amb el sis-cents cinquanta-vuit. Em farà parar boig!

—Seria més útil que ens concentréssim en qüestions més simples. Per exemple…

Però en Mellery no l’escoltava.

—No tinc ni idea del que pot significar el sis-cents cinquanta-vuit. Però ha de significar alguna cosa. I sigui el que sigui, hi ha algú que ho sap. Algú sap que el sis-cents cinquanta-vuit és tan significatiu per a mi que seria el primer número que em passaria pel cap. No me’n sé avenir. És un malson!

En Gurney va esperar en silenci que l’atac de pànic d’en Mellery es consumís tot sol.

—Les referències a la beguda signifiquen que es tracta d’algú que em coneixia en l’època dolenta. Si tenen alguna mena de greuge, que sembla que sí, fa molt de temps que el cultiven. Ha de ser algú que em va perdre de vista, que no tenia ni idea d’on era jo, llavors va veure un dels meus llibres, va veure la meva foto, va llegir alguna cosa de mi, i va decidir… Què va decidir? Ni tan sols entenc què pretenen aquestes notes.

En Gurney va continuar en silenci.

—Tens idea del que és tenir cent, potser dues-centes nits a la teva vida de les quals no recordes res? —En Mellery va sacsejar el cap com si la seva despreocupació el deixés atònit—. L’únic que sé segur d’aquelles nits és que estava prou borratxo, prou embogit, per fer qualsevol cosa. És el que té l’alcohol, quan beus tant com bevia jo, perds la por a les conseqüències. La teva percepció es deforma, les inhibicions desapareixen, la memòria s’apaga i et mous per impulsos: l’instint sense restriccions. —Va callar, brandant el cap.

—Què creus que podries haver fet en una d’aquelles llacunes de memòria?

En Mellery el va mirar fixament.

—Qualsevol cosa! Ostres, aquesta és la qüestió, qualsevol cosa!

En Gurney va pensar que l’home feia una cara com si acabés de descobrir que el paradís tropical dels seus somnis, en què havia invertit fins a l’últim centau, estava infestat d’escorpins.

—Què vols que hi faci jo?

—No ho sé. Potser esperava una deducció a l’estil Sherlock Holmes, misteri resolt, escriptor de carta identificat i neutralitzat.

—Estàs en millor posició que jo per endevinar de què va tot això.

En Mellery va sacsejar el cap. Després va obrir els ulls expressant una esperança fràgil.

—Podria ser una broma i prou?

—Si ho és, és més cruel del normal —va contestar en Gurney—. Què més se t’acut?

—Xantatge? L’autor sap alguna cosa espantosa, alguna cosa que jo no recordo? I els 289,87 dòlars només són la primera exigència.

En Gurney va fer un cop de cap poc comprometedor.

—Alguna altra possibilitat?

—Venjança? Per alguna cosa espantosa que vaig fer, però no volen diners, volen… —Se li va esquerdar la veu amb un to planyívol.

—I no hi ha res concret que recordis haver fet que pogués justificar aquesta reacció?

—No, ja t’ho he dit. Res que jo recordi.

—D’acord, et crec. Però ateses les circumstàncies, potser val la pena que tinguis en compte unes qüestions senzilles. Apunta-les, emporta-te-les a casa, dedica-hi vint-i-quatre hores i a veure què se t’acut.

En Mellery va obrir l’elegant maletí i va treure un petit quadern de pell i una ploma Montblanc.

—Vull que facis unes quantes llistes, tan bé com puguis, entesos? Llista número u: possibles enemics de feina o professionals, persones amb qui hagis tingut en algun moment greus conflictes de diners, contractes, promeses, posició, reputació. Llista número dos: conflictes personals sense resoldre: examics, examants, socis de negocis que van acabar malament. Llista tres: individus directament amenaçadors, persones que han fet acusacions contra tu o que t’hagin amenaçat. Llista quatre: individus inestables, persones amb qui hagis tingut tractes que fossin desequilibrades o pertorbades d’alguna manera. Llista cinc: qualsevol del teu passat que t’hagis trobat últimament, per molt innocent o casual que semblés la trobada. Llista sis: qualsevol relació amb algú que visqui a Wycherly o rodalia, ja que allà hi ha l’apartat de correus de X. Arybdis, i allà és on es van segellar els sobres.

Mentre li dictava les llistes, va observar que en Mellery brandava el cap repetidament, com per afirmar la impossibilitat de recordar cap nom rellevant.

—Sé que sembla difícil —va dir en Gurney amb fermesa paternal—, però s’ha de fer. Mentrestant deixa’m les notes. Me les miraré amb més atenció. Però recorda que no sóc un investigador privat i que potser no podré fer gran cosa per tu.

En Mellery es va mirar les mans amb expressió taciturna.

—A més de les llistes, hauria de fer alguna cosa?

—Bona pregunta. Se t’acut res?

—Home… potser si tu m’orientes podria localitzar aquest senyor Arybdis de Wycherly, Connecticut, i intentar treure-li alguna informació.

—Si per «localitzar» et refereixes a obtenir l’adreça de casa seva en lloc del número d’apartat de correus, l’oficina no te la donarà. Per a això necessitaries que hi participés la policia, però no ho vols. Pots buscar a les Pàgines Blanques d’internet, però això no et durà enlloc amb un nom fals, que és el que és segurament, ja que a la nota deia que no era el nom amb què tu el coneixies. —En Gurney va callar—. Però això del xec és estrany, oi?

—Vols dir la quantitat?

—Vull dir que no l’ingressessin. Per què havia de demanar una cosa així… una quantitat concreta, el nom a qui estendre’l, on enviar-lo, i després no ingressar-lo?

—Bé, si Arybdis és un nom fals, i ell no té cap document d’identitat amb aquest nom…

—Aleshores per què ha ofert l’opció d’enviar un xec? Per què no ha demanat efectiu?

Els ulls d’en Mellery van repassar el terra com si les possibilitats fossin mines terrestres.

—Potser l’únic que volia era tenir la meva signatura.

—Ja hi he pensat —va dir en Gurney—, però em planteja dues dificultats. Primer, recorda que també estava disposat a acceptar efectiu. Segon, si l’objectiu era aconseguir un xec signat, per què no demanar una quantitat més modesta, posem per cas, vint dòlars o potser cinquanta? No augmentaria això la probabilitat de compliment?

—Potser l’Arybdis no és tan espavilat.

—No sé per què, però no crec que aquest sigui el problema.

En Mellery feia una cara com si l’esgotament batallés amb l’ansietat a totes les cèl·lules del seu cos i estiguessin empatats.

—Creus que estic en perill?

En Gurney va sacsejar el cap.

—La majoria de cartes amenaçadores només són cartes amenaçadores. El missatge desagradable en si ja és l’arma ofensiva, com si diguéssim. Tanmateix…

—Aquestes són diferents?

—Aquestes podrien ser diferents.

En Mellery va obrir els ulls, esverat.

—Ja. Te les tornaràs a mirar?

—Sí. I tu faràs les llistes?

—No servirà per a res, però sí, ho intentaré.