Cardat del tot

Després de decidir que la sala Fogar, amb una sola entrada, absència de finestres i visió plena sobre l’àrea de recepció, seria la més adient per asseure-s’hi i discutir quines eren les properes passes a fer, en Hardwick es va posar a encendre el foc i en Gurney va pujar a l’habitació a buscar la Madeleine.

La va trobar davant de la pica de la cambra de bany, vestida amb texans i jersei, rentant-se les dents. Va aturar un moment el raspall i li va fer un somriure estrany.

—Provo de tenir una sensació de normalitat.

—Ho entenc. Ja m’agradaria poder-la tenir jo.

Ella li va preguntar si l’home de la llevaneu aniria a avisar la policia.

Ell li va explicar com en Hardwick s’havia apropiat de la màquina i com l’Esti Moreno havia descobert la connexió de l’Steckle amb Brightwater.

Cap dels dos esdeveniments va semblar sorprendre-la.

—I ara què hem de fer?

—Hem de trobar en Landon, mirar com estan els Hammond, com està en Peyton, i avisar el xèrif del comtat i la BIC. Després d’això, hi ha un altre munt de temes, però no ens pertoquen pas a nosaltres.

Ella va somriure i va assentir-hi.

—Ho has fet.

—He fet, què?

—Has salvat en Richard.

Sabia que no tenia sentit repetir-li que salvar en Richard no havia estat mai l’objectiu. I, després, quedava el petit detall de saber si l’home encara era viu.

—Ara el que hem de fer és anar amb en Jack i veure qui ha de fer què.

Van recórrer el passadís fins a l’escala principal que ara estava il·luminada per la llum del matí que pujava des de les finestres de l’àrea de recepció i la vidriera de l’entrada. Mentre baixaven les escales, en Gurney va sentir veus a la sala Fogar.

—Semblen en Richard i la Jane —va exclamar la Madeleine amb un somriure d’alleujament.

Els Hammond estaven sans i estalvis. La Jane estava embrancada en una animada conversa amb en Hardwick, mentre en Richard estava una mica apartat escoltant-los.

Quan la Jane va veure en Gurney entrant a l’estança amb la Madeleine, es va aturar a mitja frase i es va girar cap a ell, amb els ulls molt oberts i plens d’esperança.

—És veritat? Realment, tot ha acabat?

—Pel que fa al cas contra en Richard, jo diria sí. Queda clar que no era més que la cinquena víctima d’un complot molt complex. No hi hagut trànsits ni suïcidis. Totes les morts van ser assassinats. El crim era complex, però els motius n’eren simples: la cobdícia i el control.

En benefici de la Jane i en Richard, va repetir el resum de la situació que ja havia fet per a en Hardwick.

La Jane va badar la boca.

—Déu meu! No en sabíem res. Res en absolut. Quan la llevadora de neu ha vingut cap al xalet i, finalment, hem pogut agafar el cotxe, hem vingut de seguida cap a l’hotel per assegurar-nos que tu i la Madeleine estàveu bé, i per preguntar-li a l’Austen què passava amb els generadors. Quan hem entrat, hi hem trobat en Jack i, bé, ara ja hi som tots.

En Richard es va avançar i li va allargar la mà.

—Gràcies, David —això va ser tot el que va pronunciar, però ho va expressar amb una sinceritat tan palpable que no semblava que calgués res més.

La Jane va assentir-hi amb entusiasme.

—Gràcies. Moltes gràcies —va acostar-se a en Gurney i el va abraçar amb llàgrimes als ulls. Tot seguit va anar cap a en Hardwick i el va abraçar—. Gràcies a tots dos. Moltes gràcies. Ens heu salvat la vida.

En Hardwick semblava tenir ganes de portar la conversa cap a una direcció menys emocional.

—Si teniu algun interès a iniciar una demanda en contra de la policia de l’estat o en contra d’en Fenton personalment…

En Richard el va interrompre.

—No. Que tot s’hagi acabat ja és prou bo per a mi. Pel que m’està dient, el cas d’en Fenton s’ha ensorrat del tot. Molt bé. Deixem que acabi així.

Tot just acabava de dir «que acabi així», quan la porta es va obrir, i en Fenton en persona va entrar a l’àrea de recepció seguit d’un policia uniformat. El policia va prendre una posició a la porta i en Fenton es va dirigir a grans gambades cap a la sala Fogar. Va aturar-se sota l’arcada.

La mirada li va passar de cara en cara i, finalment, s’aturà sobre en Hardwick. La boca se li torçà en un somriure.

—Fixa’t tu. Així que era cert, al capdavall. M’havia arribat un rumor desagradable que deia que el meu vell amic Jack estava intentant carregar-se un cas meu. Em vaig negar a creure-ho. Després de tot el que hem passat junts… I, llavors, aquest mateix matí, rebo una trucada del Departament de Carreteres que m’informa que algú que deia ser de la BIC havia marxat amb una màquina de les grosses de l’equip de carreteres. Volien saber quan podrien recuperar-la. No recordaven gaire bé el nom de l’individu, una cosa així com Hardon o Hardick. Bé, a mi m’ha sonat familiar. He pensat d’anar-ho a mirar jo mateix. Així doncs, ja sóc aquí i espero trobar qui està en possessió d’aquest equip robat. Em sap greu dir-ho, però em sembla que tothom que hi ha en aquesta sala pot estar-hi implicat.

L’afectat somriure li va mudar cap a una rialleta sàdica.

—Es tracta d’un assumpte seriós. Em temo que no puc permetre que una vella amistat s’interposi en el camí del meu deure present.

En Hardwick va somriure. La seva veu era cordial.

—Saps, Gil, de cervell no n’has tingut mai gaire. Però ara estàs establint un nou rècord en l’especialitat gran talòs.

Potser a causa de la manca de connexió entre el to i les paraules, el comentari va tardar uns instants a quedar registrat. Quan finalment ho féu, en Fenton va començar a avançar cap a en Hardwick i el policia uniformat va moure’s des la porta exterior cap a la sala del Fogar amb la mà sobre la Glock enfundada.

Veient el desastre imminent, en Gurney va intervenir-hi de l’única manera que estava segur que funcionaria. Alt i clar, va exclamar:

—L’Austen Steckle és mort. En Norris Landon l’ha matat.

La progressió d’en Fenton va acabar-se de cop.

El policia va aturar-se al mig de la zona de recepció.

Tots dos semblaven tan desconcertats com si en Gurney hagués anunciat l’arribada d’un estol d’extraterrestres.

Durant els deu minuts següents, en Fenton va romandre al lloc exacte on la declaració d’en Gurney l’havia aturat. Va escoltar amb cara de pedra, a excepció d’un tic ocasional a la cantonada de l’ull, una narració detallada de la trama diabòlica de l’Austen Steckle amb el seu nucli truculent dels suïcidis induïts, les reverberacions que aquest concepte havia tingut en un racó fosc del món de la seguretat nacional, i l’intent desesperat i barroer d’en Landon per amagar-ho.

Al final, en Fenton va murmurar una pregunta d’una sola paraula:

—L’Steckle?

En Gurney va assentir-hi.

—Un home molt intel·ligent. Probablement, l’únic assassí de la història que ha convençut les seves víctimes d’anunciar públicament que tenien tendències suïcides.

—I vostè va disparar contra en Landon?

—Vaig haver de fer-ho. Ell anava a matar tots els que estàvem aquí, fins i tot, jo; tots els que podríem revelar la seva mala interpretació dels suïcidis. En el seu món, la credulitat és el pecat imperdonable.

En Fenton va assentir-hi com un home que estigués tenint una commoció cerebral. El silenci va acabar uns segons després, amb un rebombori a la zona de recepció del qual en Fenton no semblava ni adonar-se’n.

Un home corpulent amb una jaqueta de cuir havia entrat rabent per la porta davantera i parlava a crits amb el policia. Exigia una escorta policial per anar a l’hospital regional de Plattsburgh.

El primer que va pensar en Gurney era que podria tenir quelcom a veure amb en Landon. Però quan la policia li va demanar més explicacions, l’home li va dir que tenia en Peyton Gall «i una senyora» al Mercedes d’en Gall, i que en Peyton i la senyora podien o no estar morts per congelació a causa d’haver-se «endormiscat després d’unes quantes copes», dins una banyera d’hidromassatge la qual es va convertir en un recipient d’aigua gelada durant l’apagada. Això, segons l’opinió d’en Gurney, era prou extravagant per ser veritat.

Quan el policia va anar a preguntar a en Fenton com ho volia gestionar, ell se’l va mirar com si no l’entengués i li va murmurar:

—Fes el que vulguis.

El policia va tornar i li va dir a l’home, el qual ara en Gurney havia reconegut com el guàrdia desagradable de la porta d’en Peyton, que portés els seus passatgers congelats a Plattsburgh com bonament pogués. L’home va fer uns crits de protesta, va deixar anar uns quants renecs i va marxar.

Amb en Fenton aparentment en un estat no funcional, en Gurney va suggerir al policia que demanés reforços per començar la recerca d’en Landon i, també, un equip d’escena del crim per dedicar-se al cadàver que hi havia als generadors i el que hi havia a dalt a la suite; un electricista que restaurés el subministrament d’electricitat i, finalment, un altre inspector en cap de la BIC per proporcionar «l’assistència» que es pogués necessitar en aquelles circumstàncies. Va fer aquests suggeriments amb suficient claredat perquè tothom els sentís, de manera que el soldat podria interpretar la manca d’objeccions per part d’en Fenton com una aprovació als procediments.

El policia va explicar que la seva ràdio era més fiable a dalt la carena que a l’hotel i va marxar per realitzar la missió. En Fenton el va seguir des de l’hotel fins al tot terreny, però no hi va entrar. Quan el tot terreny va partir, en Fenton es va quedar sota el porxo, observant com s’allunyava.

—Està cardat del tot —li va comentar en Hardwick.

—Sí.

En Hardwick va tossir en un mocador llardós.

—Serà millor que torni la llevaneu prestada al garatge del Departament de Carreteres i així aquesta hòstia del robatori de material anirà a dormir.

—Bona idea.

—He deixat el pick-up de l’Esti allà, quan he pres la llevaneu; ara l’agafaré i tornaré cap aquí.

—Quan trobis cobertura truca i informa de tot als nostres contactes a Palm Beach, Teaneck i Nova Jersey. Digues-li a l’Esti. Digues-li a la Robin Wigg. Digues-li a tothom a qui et sembli que ho has d’explicar. Vull estar segur que no hi ha cap manera que algú pugui tapar això i fer-ho desaparèixer.

—Fins i tot ho posaré a en aquesta hòstia del Twitter, si me’n surto a l’hora de tuitejar —es va escurar la gola fent un so desagradable, va apujar-se la cremallera de la jaqueta i es va dirigir a la màquina gegant.

Ni ell ni en Fenton van mirar-se.