Només cal que confessis

La incorporació de l’episodi del maleter va semblar que marqués un canvi en la perspectiva d’en Hammond. A la vegada va apaivagar una mica l’impuls irritat que havia pres la reunió.

A suggeriment de la Jane, van traslladar-se al semicercle de butaques que envoltava la llar de foc. La lluïssor de les brases creava un punt focal balsàmic que calmava la conversa. La Jane va fer cafè i el va servir acompanyat d’un tall de pastís de gerds del bufet.

L’ambient relaxat, tanmateix, era fràgil.

En Gurney va percebre com s’escolava quan, mentre s’acabaven el cafè, en Hammond va preguntar-li si havia llegit la declaració que havia enviat als mitjans.

—Sí, l’he llegida.

—Llavors ja sap que vaig deixar clars uns punts determinats.

—Sí.

—Vaig dir que no contractaria cap advocat ni cap altra mena de representant.

—Cert.

—No volia pas dir que jo no contractaria defensa, però sí que podia gestionar-ho la meva germana, no, ho deia sense murrieria.

—N’estic segur.

—Però ara vostè vol que ho faci anar al revés, i beneeixi la contractació de vostè per part de la meva germana.

—Que vostè estigui d’acord amb la meva col·laboració no canviarà res.

—No ho entenc, la Jane vol contractar-lo per alliberar-me de…

—El que la Jane vulgui i el que jo estigui disposat a fer són dues coses diferents. No tinc pas intenció d’assumir la seva defensa ni de representar-lo.

En Hammond semblava desconcertat, la Jane alarmada.

En Gurney va continuar.

—L’únic objectiu de la meva implicació, si mai s’esdevingués, seria descobrir com i per què van morir aquestes quatre persones.

—És a dir, no està interessat a provar la meva innocència?

—Només fins al punt en què la veritat provi la seva innocència. La meva feina és revelar fets. Sóc un detectiu, no un advocat. Però també és veritat que he tingut clients. Els meus clients han estat les víctimes dels casos que he investigat com a inspector d’homicidis. Les víctimes d’assassinat que ja no podien representar-se elles mateixes. Si m’impliqués en aquest cas, no estaria representant-lo a vostè o a la seva germana. Estaria representant l’Ethan Gall, en Christopher Wenzel, en Leo Balzac, l’Steven Pardosa. Pagui qui pagui la factura, aquests serien realment els meus clients. Descobrir la veritat que hi ha darrere les seves morts és una cosa que faria per ells. Si al capdavall la veritat acabés beneficiant-lo a vostè, doncs, molt bé. Però hauria representat llurs interessos, no els de vostè. Per tant, no ha d’amoïnar-se per si faria anar res del revés, respecte del que va deixar escrit a la declaració, sobre contractar gent perquè el defensés a vostè.

Durant tot aquest parlament la Jane s’estava com si hagués de patir un atac de pànic.

L’únic indici d’emoció que va mostrar en Hammond fou una llampegada de tristor, quan s’havia mencionat l’Ethan Gall.

Va mirar-se en Gurney una llarga estona abans de preguntar-li:

—Què és el que vol de mi?

—Qualsevol pensada o sospita que hagi tingut sobre les quatre morts. Qualsevol cosa que pogués ajudar a trobar sentit a un cas que no en té ni gota.

—En Gilbert Fenton sí que n’hi troba, de sentit.

—I el reverend Bowman Cox, també —va afegir en Gurney, preguntant-se quin impacte tindria aquest nom sobre en Hammond.

A jutjar per la seva mirada buida, no n’havia tingut cap.

En Gurney es va explicar:

—En Bowman Cox és el predicador de Florida al qual en Wenzel va confiar el seu malson. A mi m’encuriosia el malson en qüestió i, per tant, em vaig posar en contacte amb ell. El pot recitar de memòria.

—I com és que se’l sap de memòria?

—Diu que el malson és la clau per entendre la mort d’en Wenzel i el paper que vostè hi tingué.

—I el meu paper va ser…?

—Em va dir que la seva especialitat terapèutica era la manufactura d’homosexuals.

—No, altra vegada aquesta ximpleria! Va explicar com ho feia?

—Vostè posava les persones en un trànsit profund. Llavors els explicava unes falòrnies misterioses i, amb això, els convencia de ser homosexuals. Després, quan emergien del trànsit, o bé es tiraven de cap a la seva nova vida plena de maldat o bé es tornaven suïcides només de pensar-hi.

—Deu ser un dimoni de trànsit aquest en el qual els poso.

—Sí. Literalment. Un dimoni de trànsit. En Cox diu que el seu poder per destruir les vides de la gent ve d’una aliança secreta amb Satanàs.

En Hammond va sospirar.

—No és remarcable que aquí a Amèrica tractem els malalts mentals com a porqueria, excepte quan de la seva follia i odi en fan una religió i li diuen cristianisme? Llavors tots en ramat cap a les seves esglésies.

Una observació prou vàlida, va pensar en Gurney, però no volia sortir per la tangent.

—Deixi’m fer-li una pregunta clínica. Un hipnoterapeuta podria implantar els detalls d’un somni en la ment d’un pacient i causar que tingués realment aquest somni?

—De cap manera. És una impossibilitat neurològica.

—D’acord. Una altra pregunta. Un hipnoterapeuta podria convèncer un client que se suïcidés?

—No a menys que el client ja patís d’antuvi una depressió prou severa com per tenir aquesta inclinació.

—Va detectar aquesta mena de depressió en algun dels quatre homes que van acabar morint?

—No. Tots tenien sensacions positives projectades cap al futur. Això no és pas un estat mental suïcida.

—Tot això, el porta fins a alguna conclusió?

—La meva conclusió és que van ser víctimes d’assassinats preparats, perquè semblessin suïcidis.

—Així i tot, en Fenton no contempla aquesta possibilitat. Diu que la inversemblança dels suïcidis indica que fou vostè qui els causà. Té alguna idea de per què pren aquesta posició tan estranya?

La Jane va intervenir-hi.

—Perquè és un malparit deshonest i mentider!

El fràgil platet de porcellana xinesa amb el pastís de gerds a mig menjar va relliscar-li de la falda i acabà trencat a terra. Va mirar-s’ho, va remugar «merda!» i es va posar a netejar-ho.

La Madeleine va anar a buscar una esponja i paper de cuina a la pica per ajudar.

En Hammond va respondre la pregunta d’en Gurney.

—Hi ha dues coses embolicades en la posició d’en Fenton. La primera està basada en una impossibilitat clínica. La segona és que es creu el que diu.

—Com ho sap això?

—És en això que sóc bo. Nou de cada deu vegades en la veu de les persones hi puc sentir el so de la veritat, el so d’una mentida. La manera en què practico la teràpia es basa una mica en la tècnica i molt en la perspicàcia del que les persones creuen i volen realment, independentment del que em diguin.

—I vostè està convençut que en Fenton creu l’escenari tan agosarat que esbomba als mitjans?

—No en té cap mena de dubte. Li ho noto a la veu, als ulls i al llenguatge corporal.

—Justament quan pensava que la cosa no podia ser més confusa, vostè m’hi afegeix una altra volta de cargol. Un investigador d’homicidis pot considerar per un moment la possibilitat que un hipnotitzador estigui darrere d’una cadena d’assassinats. Però creure que és l’única resposta possible sembla forassenyat. —Va mirar la Madeleine per veure si tenia alguna reacció; però ella tenia la vista fixada a les brases i la ment clarament en algun altre lloc.

Se li va ocórrer una altra pregunta.

—Vostè ha dit que era bo a percebre el que una persona realment desitja. Què creu que vol en Fenton?

—Exactament el que diu. Vol que jo confessi la meva implicació en les quatre morts. Va advertir-me que era l’única sortida i que, si no ho confessava, la meva vida estaria acabada.

—Si no ho confessava la seva vida estaria acabada?

—Sí.

—I si es declara culpable d’aquest delicte encara sense nom, llavors què?

—Va dir que si declarava la meva part de responsabilitat en tots quatre suïcidis, llavors, tot aniria bé.

En Gurney estava astorat.

—Si ho confessava, llavors tot aniria bé?

Era aquesta la manera com els investigadors parlaven a les persones poc intel·ligents perquè confessessin crims que no havien comès. «Si ho continues negant, ens emprenyarem i tindràs problemes de veritat. Només cal que admetis que ho vas fer, llavors, tot quedarà aclarit i ens en podrem anar tots a casa».

Així era com es penjaven crims a persones amb un coeficient intel·lectual de vuitanta.

Per quins set sous en Fenton feia servir aquest procediment amb un psicòleg brillant?

En quina punyetera zona misteriosa estava passant tot allò?

—Sé el que està pensant —va dir-li en Hammond—, però encara hi ha una altra volta. Quan en Fenton va prometre que tot aniria bé només que confessés, estic segur que s’ho creia de totes totes.