Un lloc fosc i salvatge

La llum somorta de l’hivern que entrava per les finestres de la suite més que il·luminar-la hi depositava un mantell de color cendrós. La Madeleine s’estava allà dreta tremolant amb els braços creuats sobre el pit, mentre en Gurney anava encenent els llums.

—La llar de foc funciona? —li va preguntar ella.

—Suposo que sí. Vols que encengui el foc?

—Ajudaria una mica.

Al fogar en Gurney hi va trobar llenya ben apilada, encenalls, mitja dotzena de pastilles d’encendre foc i un encenedor de butà de tija llarga. Va començar a arranjar els materials a la reixeta metàl·lica. Va trobar que la tasca el distreia dels pensaments que li rondaven pel cap, una cosa no gens fàcil.

Quan estava a punt d’aplicar l’encenedor als encenalls, li va sonar el telèfon. A la pantalla s’hi llegia Rebecca Holdenfield.

Agafar la trucada o no agafar-la, aquesta era la qüestió.

Encara no s’havia decidit pel que feia a la proposta de trobada a l’hostal Cold Brook; però potser ella tenia informació que faria decantar la decisió cap a una banda o l’altra.

Va acceptar la trucada.

La Rebecca va dir-li que ara el seu pla era quedar-se com a mínim dos dies a Plattsburgh durant aquella setmana, des de l’endemà al matí fins al vespre del dia següent.

En Gurney li va prometre tornar-li la trucada tan aviat com la seva agenda s’aclarís, la qual cosa podia passar aquell vespre mateix, una vegada s’hagués reunit amb en Hammond.

La resposta de la Rebecca va ser que li agradaria participar en aquella trobada, «perquè en Hammond és un personatge únic».

—I no pas un manipulador inductor de suïcidis?

—Em sorprendria molt que hagués fet una cosa així. Per moltes raons. Bàsicament, perquè penso que això no és possible fer-ho.

Ell li va prometre contactar amb ella tan aviat com pogués i va acabar la trucada.

La Madeleine arrufava el front.

—Què volia, ella?

El seu to el va desconcertar. Se sentia progressivament frustrat.

—Què vol, ella? Què vols dir amb això?

La Madeleine no li va respondre res, va limitar-se a moure el cap.

—D’ahir al matí ençà que et passa alguna cosa estranya. M’ho vols explicar?

Ella va fregar-se la part de dalt dels braços amb les mans.

—Necessito entrar en calor —va girar-se i va anar cap a la porta de la cambra de bany—. M’he de treure el fred de dins els ossos —va entrar i va tancar la porta darrere seu.

Al cap d’uns segons, que es feren llargs, en Gurney va anar cap al foc i va iniciar-lo amb els encenalls. Inquiet, va estar-se uns minuts contemplant com les flames guspirejaven i creixien.

Quan li va semblar que el foc ja estava ben establert, va anar cap a la porta del bany, va picar i va escoltar, però només sentia el so d’un raig potent d’aigua. Va tornar a picar i, altra vegada, no va obtenir cap resposta. Va obrir la porta i va veure la Madeleine ajaguda dins de l’enorme banyera de potes amb un doll d’aigua que li rajava entre els peus des d’un parell de grans aixetes de plata. L’aigua fumejava amb el vapor i les rajoles del costat de la banyera s’entelaven.

—No m’has sentit trucar?

—Sí.

—Però no has contestat.

—No.

—I per què?

Ella va tancar els ulls.

—Surt i tanca la porta. Si us plau. Entra aire fred.

Ell va dubtar-ne, després va retrocedir i va tancar la porta, potser amb una mica més de fermesa de la que hauria estat necessària.

Després d’uns moments d’indecisió va posar-se l’anorac d’esquí i la gorra, va prendre la gran clau de la suite i va anar-se’n cap avall. Va creuar la recepció i va sortir al porxo enmig de l’aire glacial.

Va endinsar les mans a les butxaques de l’anorac i va posar-se a caminar per la pista estreta del llac sense altra destinació ni propòsit que allunyar-se de l’hotel. El Llac del Llop, que ara, amb el sol ponent-se, havia agafat el color de la plata oxidada, s’estenia a la seva esquerra. El bosc de pícees a la seva dreta semblava impenetrable. El sotabosc era ple de branques punxegudes entortolligades.

Mentre caminava feia alenades llargues i profundes d’aire fred per intentar aclarir el revoltim tòxic. Però no funcionava. Hi havia massa detalls, massa personalitats i anècdotes excèntriques, massa confusió emocional. Amb prou feines trenta-dues hores enrere la seva única preocupació era el comportament rar d’un porc espí. Ara es barallava amb misteris colgats sota impossibilitats.

Mai no s’havia sentit tan absolutament bloquejat per les qüestions bàsiques d’un cas. I no es podia treure del cap el predicador que odiava els gais, en Bowman Cox, aquell home que s’inclinava sobre la taula de fòrmica del restaurant, amb saliva a les comissures de la boca, mentre insistia en la responsabilitat d’en Hammond en la mort de Christopher Wenzel: «El que vull dir és que el va assassinar amb la major maldat possible, plantant a la seva ment un malson de perversió amb el qual no podia viure. Un malson que el va menar a la mort. Pensa-hi, inspector. Quina manera hi ha més vil de matar un home que fer que es mati ell mateix?».

Mentre seguia amb aquesta qüestió rondant-li pel cap, en Gurney va passar per davant d’una clariana que s’obria al bosc amb tres xalets imponents força separats els uns dels altres. El tercer devia ser el d’en Richard. Va continuar caminant i aviat va arribar a una grossa estructura que ocupava l’espai entre la pista i l’aigua. La llum capvespral no li va permetre veure clar, fins al cap d’uns instants, que es tractava d’un cobert per a barques fet de taulons de cedre. Pensant en la història de riquesa de l’estat, va imaginar que el cobert contenia llanxes de luxe clàssiques.

Va girar la mirada cap a la prominència dentada de l’Ullal del Diable; es veia negre contra els núvols de color metàl·lic. De sobte, un petit moviment va fer-li desviar la vista, no gaire més que un petit punt al cel. Una au volava en cercles per damunt del pic desolat, podia ser un falcó, però atesa la distància i la llum apagada també podria ser un voltor o una àliga. Va penedir-se de no haver agafat els binocles de la bossa d’esport.

Altres coses que li agradaria tenir ara, la llanterna que duia a la guantera del cotxe…

El so d’un cotxe que s’apropava va estroncar-li els pensaments. Venia de darrere seu i anava ràpid, més ràpid del que semblaria prudent en una pista estreta de terra i grava. Va apartar-se ràpidament de la pista en direcció a les pícees.

Al cap d’uns segons un Mercedes negre llampant va passar rabent. Cent metres més enllà va disminuir la velocitat. Els fars il·luminaven una tanca alta. Una porta corredora motoritzada s’estava obrint. El cotxe devia dur una o més finestretes baixades, perquè ara en Gurney sentia crits i rialles de dones. D’una petita garita de seguretat al costat de la tanca en va sortir un home fornit que va saludar amb la mà, mentre el cotxe entrava dins el recinte. Va tornar a la garita i la porta es va tancar. Hi hagué una darrera riallada des del cotxe, després res.

Res més que l’absolut silenci de la natura salvatge.