Un èxit sagnant

En Gurney no sabia fins a quin punt havia de revelar-li coses a en Hardwick. O si no li havia de revelar res de res. Va girar-se i va veure a través de la porta oberta de la cambra de bany que la Madeleine encara era a la dutxa.

—Ets aquí, campió?

—Sóc aquí. La veus amb problemes?

—La veig, la sento, la veig actuar. No em diguis que no te n’has adonat. No és una cosa gaire subtil. Sembla estrany per a la dona d’un paio d’homicidis que ja ha passat per tota aquesta merda un munt de vegades. Per tant, em pregunto què coi és aquesta mirada de cérvol-davant-els-fars?

En Gurney no li va respondre res durant uns instants. No li abellia gens pensar en allò. Va passar la mirada per l’estança. Potser buscava una sortida, potser una inspiració. Va acabar fixant la vista sobre el retrat d’en Harding, un home que mai no donava explicacions.

En Gurney va fer un sospir.

—És una llarga història.

En Hardwick va fer un rot.

—Tot és una llarga història. Però totes les històries tenen la seva versió curta, oi?

—El problema és que no és la meva història i no sóc jo qui l’ha d’explicar.

—Així doncs, m’estàs dient que no només està fotuda sinó que està fotuda per un secret?

—Més o menys.

—I aquest secret afecta el que tu i jo estem intentant fer?

En Gurney va dubtar i, aleshores, va decidir revelar el que pogués sense ser gaire explícit.

—La Madeleine va passar uns quants nadals aquí a les Adirondack, a casa d’uns parents. Va passar una cosa lletja el darrer any en què va venir. Li han quedat uns records difícils.

—Potser te l’hauries d’endur a Vermont? O a casa?

—Ella vol fer com una mena de clausura aquí. I vol «salvar» en Hammond.

—Per què?

—Penso que com a substitució per algú que fa molt de temps no es va salvar.

—Sembla fotut.

En Gurney va dubtar i, després, va decidir obrir una porta que pretenia deixar tancada.

—Veu coses.

—Quina mena de coses?

—El cos d’un mort. O potser un fantasma, no n’està segura.

—On l’ha vist?

—A la banyera.

—Estàs de conya?

—No.

Hi hagué un moment de silenci.

—El cos d’algú en particular.

—El d’algú del seu passat. Del seu passat a les Adirondack.

—Algú connectat amb la cosa lletja que va passar?

—Sí.

—I ara pensa que salvar en Hammond substituirà el que va succeir llavors?

—Crec que sí.

—Hòstia. No és la Madeleine que conec.

—No. No l’és pas. Sembla que estigui a punt de… ja no sé què.

—Què vols fer-hi?

—Vull saber exactament què passa. Exposar-li la veritat. Treure la Madeleine d’aquest estat.

Va mirar cap a la cambra de bany i la veure dreta dins la dutxa darrere la mampara entelada. Va dir-se que això era bo. El poder curatiu de l’aigua calenta.

—Per tant…, a part de lliurar el tubet negre a la Wigg, quin altre pas tens al cap?

—Tinc una qüestió.

—Tenim un puto munt de qüestions.

—Potser no són les bones. Hem perdut cinc dies preguntant-nos com quatre persones podien tenir el mateix somni. Qüestió errònia. La correcta hauria estat: per què tres persones van dir que havien tingut el mateix somni i per què una persona va escriure’n els detalls? Perquè, més enllà de les afirmacions dels morts i del suport que en Gilbert Fenton dóna a aquestes afirmacions, mai no hi ha hagut cap prova que somniessin res. Nosaltres vam assumir que les descripcions dels malsons eren verídiques i que, atès que els homes que declararen haver tingut els malsons van morir, ells apareixien com a víctimes i no com a botxins. No se m’havia acudit mai que podrien ser les dues coses. No vull tornar a cometre un error com aquest una altra vegada.

—Hi estic d’acord. L’hem espifiada. Quina és la pregunta, doncs?

—La meva pregunta és: què estem observant, un fracàs o un èxit?

A través del telèfon en Gurney va sentir el clàxon d’un cotxe i, a continuació, el bramul d’en Hardwick:

—Belluga, gamarús!

Al cap d’un moment ja tornava a ser al telèfon.

—Fracàs o èxit? Què cony vol dir això?

—Molt simple. La teva hipòtesi de la «Jane assassina» és una hipòtesi de fracàs. Assumeix que les sessions amb en Richard i les afirmacions subseqüents de malsons eren els elements planejats d’una conspiració de xantatge, però que les morts no eren part del pla. En la teva hipòtesi, que en Richard fos culpabilitzat dels assassinats era una conseqüència no volguda de l’acció de la Jane de matar els dolents. Conclusió, descrius una conspiració fallida; amb la ironia final que la víctima del xantatge acaba sent la víctima de la policia. Hi perd tothom.

—I llavors… què?

—Només per fer avançar l’argumentació; imaginem que en comptes d’un fracàs el que observem és un èxit.

—Com es pot observat tot aquest desgavell com un èxit?

—Ho seria si el que ha passat fos el que qui ho va planejar volia que passés. Suposa que els suïcidis fossin l’objectiu del pla des del primer dia.

—El pla de qui?

—El pla de la persona que va trucar a en Wenzel, en Balzac i en Pardosa, i els va aconsellar que anessin a veure en Hammond.

—Venent-los la fantasia d’un pla de xantatge que els faria a tots rics?

—Sí.

—Però en realitat estava preparant les seves morts?

—Sí.

—Però, llavors, què passa amb la implicació de paios tenebrosos de les altes esferes? Els dispositius de vigilància tan avançats? Els advertiments de la Wigg que ens féssim enrere? Què coi passa amb tot això?

—He d’entendre les quatre morts abans de posar-me amb això.

—Tinc noves idees sobre les morts. Les vols sentir ara o més tard?

—Ara.

—No t’ha agradat gaire la meva teoria de la Jane assassina, però aquesta altra és més sòlida. També parteix de la base d’un xantatge. Però el xantatgistes no contacten amb la Jane, sinó directament amb en Richard.

—I?

—I ell els mata.

—A l’Ethan, també?

—També.

—Per què?

—Pels diners. Per aconseguir els vint-i-nou milions de dòlars, abans que l’Ethan pogués canviar el testament i tornar-lo a posar a favor d’en Peyton. Crec que en Fenton deu estar tractant això.

En Gurney va pensar-hi uns moments.

—Té una mica més de versemblança que la de la Jane.

—Però?

—Però contradiu el que ens diu l’instint sobre la innocència d’en Richard i deixa grans preguntes sense resposta. Qui va tramar el pla del xantatge? Com hi encaixa la narració del somni de l’Ethan? Per a qui la va escriure i per què?

—Pel que veig fins ara, la teva teoria tampoc no respon aquestes qüestions.

—Penso que les contestarà. És qüestió de continuar-hi treballant.

—Obre tu el camí, campió. Tinc la ment oberta.

—Primer de tot, si examinem el que ha passat com un pla molt ben ordit que va donar els resultats exactes que s’esperaven, això significaria que l’Ethan i els altres tres homes eren objectius des de bon començament. Objectius del mateix assassí, però probablement per motius diferents.

—Com hi vas a parar, aquí?

—En Wenzel, en Balzac i en Pardosa semblen ser els còmplices del planificador, atès que van transmetre la història del malson. Però en un moment donat n’esdevenen víctimes. D’altra banda, a l’Ethan sembla que el va manipular algú, perquè escrivís la història del malson, probablement perquè aparegués més connectat amb els altres tres del que en realitat ho estava i que moria per la mateixa raó.

—He estat pensant en aquesta idea teva del dictat i té un problema. Tu li vas donar a la Madeleine el correu electrònic que ella t’havia dictat per enviar-lo a la seva germana, oi? Això és el que es fa normalment. Aleshores, per què l’Ethan es va quedar allò que havia escrit?

—Això també m’ho he preguntat jo i en tinc dues respostes.

—Típic teu. Dos és sempre el doble de millor que un, oi?

En Gurney no va fer cas al comentari.

—Una possibilitat és que fos dictat per telèfon. L’altra és que l’Ethan donés efectivament l’escrit a la persona que li havia dictat, el o la qual el va tornar a posar a la seva oficina després de matar-lo.

—Mmm.

—Hi veus alguna errada en aquesta lògica?

—No n’hi veig cap. Sembla que has arranjat una pila de fets desgavellats, i ho has convertit en una seqüència creïble de motius i accions. Molt lògic.

—Però no estàs segur que sigui veritat.

—Tot pot ser lògic, però que ho sigui no significa que sigui real. Com proposes que partint d’aquesta lògica arribem al punt d’esbrinar realment qui és el malparit que hi ha darrere de tot?

—Teòricament hi ha dues maneres.

—Quines serien?

—Hi ha la llarga, segura i metòdica. I, després, la curta i arriscada.

—Per tant, ho farem de la segona manera. Vaig bé?

—Malauradament, sí. Ens manquen els recursos adequats per fer-ho de la bona manera. No podem entrevistar tots i cadascun dels hostes de l’hotel i cada membre del personal que eren aquí el dia que van matar l’Ethan. No podem anar allà baix a West Palm, a Teaneck i a Floral Park, a entrevistar tothom que va conèixer en Wenzel, en Balzac i en Pardosa. No podem trobar i entrevistar tota la gent que va anar o va treballar al campament Brightwater. No podem passar el sedàs fi per…

—D’acord, d’acord, ja ho copso.

—I la limitació més gran de totes és la manca de temps. El temps és un gran problema. En Fenton, i la gent que li ordena què ha de fer, estan a punt d’emprendre accions serioses per fer-me fora d’aquí. I a la Madeleine no li va gens bé estar aquí. Gens ni mica.

Va girar-se i va guaitar cap a la cambra de bany. Ella encara era a la dutxa. Va provar de repetir-se a si mateix altra vegada que això era bo. Que era una acció restauradora.

—D’acord, Davey, ho capto. L’opció llarga i segura no és vàlida. No entra al programa. No hi ha estat mai, al programa, de fet. Per tant, quina és la curta i arriscada?

—Tirar un roc al vesper i veure què en surt volant. Em sap greu dir-ho, però pot ser l’única opció que tenim temps de fer.

—Sona collonudament irresistible. Així doncs, on és el niu de vespes? I quina mena de roc tens pensat?

En Gurney escoltava la pregunta, però la veu al telèfon s’anava tallant.

—Jack, ets aquí Jack?

Semblava que en Hardwick havia entrat en una altra zona sense cobertura.