Un somni impossible

Quan en Gurney es va incorporar a la carretera estatal que davallava de les muntanyes cap a Plattsburgh, el sol ja era dalt del cel i aquest abandonava el color gris rosat per adquirir la tonalitat de blau pur.

Anava organitzant els diversos enigmes del cas en l’ordre en què creia que s’havien d’investigar i resoldre. Aquest procés mental el tenia tan absorbit que, al cap de quaranta minuts, va estar a punt de passar de llarg del senyal que anunciava la desviació per anar a l’hostal Cold Brook.

Al taulell de recepció hi havia una dona grassoneta amb un somriure de benvinguda d’hostalera que va contestar la pregunta d’en Gurney sobre la localització del restaurant amb un gest airós de la mà en direcció a una arcada a una banda de l’àrea de recepció.

—Pastissets amb nata, avui —va anunciar-li en veu baixa, com si compartís una confidència valuosa.

Va veure la Rebecca en una taula al costat d’una finestra des d’on es veia el llac Champlain. Al costat de la tassa de cafè hi tenia un ordinador portàtil petit en el qual escrivia amb celeritat. El cabell castany rogenc tenia aquella qualitat de bellesa natural que prové de la bona genètica i el bon gust. La bona genètica també l’havia dotat d’un intel·lecte agut i lineal, una qualitat que ell trobava perillosament atractiva.

Ella va abaixar la tapa de l’ordinador, i va dedicar-li un somriure obert i pragmàtic. L’aparença càlida i modelada dels seus llavis feien pensar que se’ls havia repassat amb toc subtil de pintallavis, però ell sabia, per l’observació interessada que havia fet en ocasions anteriors, que ella mai no es maquillava.

—Arribes a l’hora —la veu d’ella se situava en el registre més baix de la veu femenina.

Ell va assenyalar l’ordinador amb un gest de cap.

—He interromput alguna cosa?

—Res d’important. Tan sols escrivia una ressenya mordaç a un article sobre el valor de supervivencia de la culpa. L’estructura de la recerca era fluixa, les conclusions inconclusives i la interpretació patètica —els ulls li brillaven amb la guspira de competitivitat que l’havia convertit en una presència formidable en el seu camp—. Però no perdéssim pas temps en això. El cas en què treballes és increïble. Tot el que me n’has dit és ben boig. Seu i explica-me’n més coses.

Va asseure’s davant d’ella. L’energia contagiosa que desprenia el feia sentir com si s’hagués pres tres tasses de cafè.

—No hi ha gaire més a explicar. He conegut un parell de llunàtics locals, un a la carretera i l’altre a l’hotel, que tenen moltes ganes d’oferir-me les seves perspectives sobrenaturals de les coses, incloent la lletja llegenda de l’amo original.

—El somni del llop d’en Dalton Gall i la seva suposada realització?

—Te’n vaig parlar, d’això?

—Ho he trobat en un bloc d’història: «Històries singulars de les muntanyes», va sortir quan vaig cercar Gall al google. És la mena d’història que encanta a la gent estúpida. Fins i tot a alguna gent llesta.

—Parlant de somnis de llops…

—Què en penses del d’en Wenzel, tal com el narra en Cox? —La Rebecca va deixar anar una rialleta burleta—. Molt llaminer per a un analista freudià. Però jo no en sóc pas, d’analista freudiana. Els somnis són vehicles inútils a l’hora de saber la veritat sobre alguna cosa. Els somnis són la pols que el cervell desprèn mentre cataloga les experiències del dia.

—Llavors per què…

—Per què els somnis semblen escenes narratives de pel·lícules estranyes? Perquè a més de ser un catalogador, el cervell és un cercador de coherència. Sempre intenta connectar nodes, fins i tot, quan aquests no tenen connexió natural. El cervell agafa a l’atzar partícules d’aquesta pols que llança cap amunt amb la mà dreta, i les prova d’arranjar i ordenar amb l’esquerra. És per això que la «interpretació dels somnis» és un disbarat. Es com si tires un grapat de gulasch a la paret i et creus que és el mapa d’Hongria.

—Oh, per favor, quina cosa tan fastigosa! —una cambrera jove havia arribat a la seva taula, mentre la Rebecca pronunciava la darrera frase—. Ho sento, no volia ficar-m’hi d’aquesta manera. Però gulasch a la paret? Ecs! —va arrufar el nas amb disgust—. Què volen per esmorzar? O volen consultar el menú?

—Farina de civada, cafè i una torrada de pa integral —li va encomanar la Rebecca.

—El mateix —va replicar en Gurney.

—Ho posen fàcil! —la cambrera va prendre’n nota i va marxar ràpidament.

La Rebecca va continuar:

—Els somnis són tan imprevisibles com les gotes de pluja. Per tant, et preguntes, com pot ser que quatre persones tinguin el mateix? La resposta és: no en tinc ni idea. Tots els meus coneixements em diuen que és impossible.

Quan els dos esmorzars idèntics van arribar a la taula, van començar a menjar en silenci.

En un moment donat, mentre somreien, van aguantar-se la mirada prou estona per adonar-se que si l’haguessin aguantat una mica més la cosa hauria agafat una significació indefugible. En Gurney va trencar el moment amb una pregunta.

—Em vas dir per telèfon que alguns treballs d’en Hammond estaven «a l’última», coses com fer servir la hipnoteràpia per formar nous conductes neuronals i canviar el comportament de les persones de manera radical.

—Honestament, no ho conec gaire això. Però he vist els resums de treballs tècnics publicats recentment per ell. Aquests deixen entreveure que està explorant àrees de la modificació de la conducta que se situen més enllà dels límits comunament acceptats de la hipnoteràpia. Em va xocar que no acabés d’explicar els seus darrers progressos.

—Interessant. Escolta, ja sé que estàs molt ocupada, però…

Ella va somriure sobtadament.

—Si vols deixar una feina acabada, dirigeix-te a una persona atrafegada.

—És un gran favor, de fet. Podries examinar més detalladament els treballs publicats d’en Hammond i veure si hi ha alguna cosa que se t’acut?

—Què hi he de buscar?

—Qualsevol cosa que estigui en relació amb la teoria policial de les quatre morts. Qualsevol cosa que… hòstia, Rebecca, ni tan sols sé quines qüestions preguntar. No en tinc ni idea del que pot ser nou i que alhora pugui ser inquietant.

—M’agraden els homes desemparats —el somriure de la Rebecca es va eixamplar i, després, va desaparèixer—. Actualment s’estan fent treballs potencialment inquietants sobre l’àrea de manipulació de records, especialment de la manipulació de les referències emocionals de certs records.

—Què significa això?

—Significa que els sentiments d’una persona sobre esdeveniments passats es poden canviar a base d’alterar els components neuroquímics de les emocions desades.

—Déu. És realment…

—Friqui, modernor passada de voltes? Hi estic d’acord. Però està passant. És clar, t’ho posen en el llenguatge terapèutic més positiu que et puguis imaginar. Procediment ideal per curar el Trastorn per Estrès Posttraumàtic i així. Només és qüestió de separar l’esdeveniment concret de la sensació que genera.

En Gurney s’estigué callat una bona estona.

La Rebecca se’l mirava.

—En què penses?

—Si la càrrega emocional dels records d’un fet passat es pot alterar, es podria emprar la mateixa tècnica per canviar com una persona se sentiria en un fet hipotètic del futur?

—No en tinc ni idea. Per què m’ho preguntes?

—Em pregunto si a una persona que ja tingués una inclinació cap a la idea del suïcidi… se la podria induir a ser-ne més receptiva.