A l’última

Quan en Gurney va arribar a l’extrem oest de la reserva Pepacton, va aturar-se en una rotonda de grava. Era una àrea amb bona cobertura de mòbil on el seu telèfon sempre funcionava.

Esperava trobar algun fil de coherència als quadres irregulars del cas que pintaven en Gilbert Fenton, en Bowman Cox i la Jane Hammond.

La primera trucada fou a la Jane.

—Tinc una pregunta. En Richard, va treballar alguna vegada en l’àrea d’orientació sexual?

Ella va vacil·lar.

—Molt breument. Al principi de la seva carrera. Per què m’ho preguntes?

—Acabo de parlar amb un reverend que va conèixer un dels xicots que es van suïcidar. M’ha dit que el teu germà feia teràpia encarada a alterar l’orientació sexual de les persones.

—Això és ridícul! No tenia res a veure amb el fet d’alterar res —va fer una pausa, com si estigués poc disposada a dir-ne res més.

En Gurney va esperar.

Ella va fer un sospir.

—Quan començava, en Richard va veure un cert nombre de pacients gais que tenien por de dir-ho a la família. Ell els ajudava a encarar la realitat i assumir les seves personalitats. Era això i res més.

—Res més?

—Sí. Bé…, hi va haver una certa controvèrsia, una campanya d’odi contra en Richard generada per una xarxa de sacerdots fonamentalistes. Però d’això ja en fa quasi deu anys. Per què és important ara?

—Hi ha gent amb memòria de llarg abast.

—Hi ha gent que és fanàtica, sempre buscant a qui odiar.

En Gurney no podia deixar d’estar-hi d’acord. D’altra banda, no li semblava que pogués adscriure la interpretació demoníaca del cas del reverend Cox a una cosa tan simple com el fanatisme clàssic de tota la vida.

La segona trucada va ser a en Hardwick i va anar a parar a la bústia de veu. Va deixar-li un missatge, suggerint-li que es mirés el correu electrònic i escoltés l’arxiu d’àudio adjunt. I potser podia provar alguna cosa sobre la xicota desapareguda de l’Steven Pardosa, el cas de suïcidi de Floral Park.

La tercera trucada va ser a la Rebecca Holdenfield. Va despenjar al tercer truc.

—Hola David. Quant de temps! Què em dius? —aquella veu, fins i tot a través del telèfon, projectava una sexualitat subtil que ell sempre havia considerat temptadora i admonitòria.

—Parla’m d’en Richard Hammond.

—En Richard Hammond que ara mateix està al centre d’un huracà?

—Correcte.

—Extraordinàriament brillant. Temperamental. Creatiu. Li agrada treballar a l’última. Tens preguntes específiques?

—Què en saps de l’huracà?

—El que en sap qualsevol persona que escolti les notícies quan va a treballar. Quatre pacients seus s’han suïcidat en un mes.

—Has sentit la teoria de la policia segons la qual va causar els suïcidis amb suggestió hipnòtica?

—Ho he sentit, sí.

—Creus que és possible?

Ella va deixar anar una rialleta desdenyosa.

—En Hammond és excepcional, però hi ha límits.

—Parla’m dels límits.

—La hipnosi no pot induir un comportament que no és coherent amb els valors nuclears de l’individu.

—Per tant, el suïcidi induït hipnòticament és totalment impossible?

Ella va dubtar abans de respondre.

—Un hipnoterapeuta podria fer que una persona amb tendències suïcides s’apropés al suïcidi, per incompetència o mala praxi temerària. Però no podria crear un impuls irresistible per morir a una persona que vol viure. Res de remotament semblant no ha estat mai documentat.

Ara era el torn d’en Gurney de parar un moment per reflexionar-hi.

—Continuo sentint gent que diu que en Hammond és únic en el seu camp. I fa un minut has mencionat que li agrada treballar «a l’última». De què va tot això?

—Busca els límits. Vaig veure el resum d’un article que va presentar en una trobada recent de l’Associació Americana de Psiquiatria, tot era sobre trencar la separació entre la neuropsicologia i la hipnoteràpia motivacional. Afirmava que la hipnoteràpia intensiva podia formar nous trajectes neuronals i permetre l’aparició de noves conductes que abans eren difícils o impossibles d’induir.

En Gurney no va afegir res. Esperava que, per si sola, ella copsés la dissonància entre aquesta afirmació i el que ella mateixa havia dit sobre els límits de la hipnoteràpia.

—Però entén-me —va afegir prestament—, no hi ha cap prova que fins i tot la més intensiva hipnoteràpia pugui fer que un desig de viure es torni un desig de morir. I, per cert, hi ha tot un altre aspecte en l’afer, que és el que les persones són capaces o incapaces de fer.

Altra vegada en Gurney va esperar que ella continués.

—L’aspecte del caràcter. Caràcter i personalitat. Pel que he vist i sentit d’en Hammond, he de sentenciar que moralment i temperamentalment és un candidat poc realista per dirigir ments suïcides. És un nen prodigi perpetu, un neuròtic, potser és una mica massa un geni torturat. Però, un monstre? No.

—Aquesta paraula em recorda… has rebut el meu correu electrònic?

—No si l’has enviat durant la darrera hora. He estat massa ocupada per mirar el correu. Per què?

—Acabo d’estar amb un predicador de Florida que creu que en Hammond és una mena de monstre. T’he enviat una gravació de la conversa que hem mantingut.

—Em sembla grotesc. Ara no puc escoltar-la, tinc un client que m’espera. Però m’ho miraré i… et trucaré. D’acord?

La cadència final poc resolutiva en la frase que havia pronunciat va fer entendre a en Gurney que ella volia dir alguna cosa més. Així doncs, altra vegada, va esperar.

—Saps? —va afegir ella—. Parlant en termes tan sols teòrics… si algú pogués arribar a trobar la manera de fer això…

—Vols dir la manera de fer que la gent es mati ella mateixa?

—Sí. Si algú… si algú pogués realment fer-ho… —les implicacions semblava que la deixessin sense paraules.