Benvinguts a la natura salvatge

Conforme la pista baixava vers el llac, els pins s’anaven fent més alts i ocultaven temporalment les muntanyes del voltant.

Així doncs, després que el darrer revolt de la pista els deixés a la mateixa altura que el llac i encarats a la imponent estructura de pedra i fusta alçada a l’altra banda, amb la Serra del Cementiri i l’Ullal del Diable aixecant-se amenaçadors darrere, l’essència primitiva del paratge va colpir altra vegada en Gurney amb una força sorprenent.

Davant seu un gran porxo de pedra i fusta formava la part davantera de l’hotel. En Landon ja hi havia aturat el cotxe a sota i feia senyals a en Gurney perquè aparqués darrere seu.

Quan ell i la Madeleine van sortir del cotxe, en Landon s’embutxacava el telèfon mòbil.

—He trucat a l’Austen per comunicar-li que ja són aquí —els va dir assenyalant les portes d’entrada de vidre i fusta, una de les quals s’obria des de dintre en aquell moment.

En va sortir un home baix d’aparença forta amb el cap rapat i uns ulls petits i afuats. Mentre caminava cap a en Gurney, emetia una energia pura que semblava que li traspués per la calba en forma de suor.

—Inspector Gurney, senyora Gurney, benvinguts a l’Hotel del Llac del Llop. Sóc l’Austen Steckle.

Tenia una encaixada amb la força d’un atleta. En Gurney es va fixar que tenia les ungles mossegades. La seva veu rasposa i l’entonació urbana estaven ben lluny de la dicció afectada, vagament de classe alta, d’en Landon.

—Tenen equipatge? Els ajudo?

—Gràcies, però no portem gaire cosa —en Gurney va anar darrere el cotxe i va treure’n les dues bosses d’esport—. Puc deixar el cotxe aquí on és ara?

L’Steckle va donar una ullada a l’Outback amb el desdeny velat d’un home amb gustos més cars per als cotxes.

—Sí, és clar, cap problema. També tenim un parell de jeeps nous molt macos a disposició dels hostes. Molt bons tot terreny, si és el que els agrada. Si en volen un només han de dir-m’ho.

—Molt bé, Dave —va intervenir-hi en Landon—, sembla que estan en bones mans —va donar un cop d’ull al rellotge—, les dues quaranta-dos. Què tal si ens trobem a la sala Fogar a les tres?

—D’acord, fins després.

En Landon va entrar a l’edifici seguit de l’Steckle, que caminava amb una lleugeresa inhabitual en un home tan fornit. En Gurney i la Madeleine entraren els darrers.

Després de les grans portes dobles hi havia una àrea de recepció amb les parets de fusta de pi i un sostre catedralici. Estava il·luminada per una inmensa aranya amb els braços en forma de banyes de cérvol. Hi havia banyam penjat a les parets, juntament amb armes de foc antigues, espases, punyals, pelatges i escuts amb plomes d’indis americans.

Un ós negre dissecat estava dret en un racó ombrívol amb les urpes i les dents exposades.

Quan en Gurney va arribar al taulell de recepció, l’Steckle li va mostrar una clau gran d’estil antic.

—Per a vostè, inspector. La suite presidencial. Gentilesa de la casa.

Davant la mirada interrogativa d’en Gurney, l’Steckle va prosseguir.

—La Jane m’ha dit per què són aquí, el favor que ens fan investigant el cas i tot això. Per tant, el mínim que podem fer és que la seva estada sigui el més confortable possible. La suite presidencial té una història particular. Havia estat la de l’amo, de l’original, el fundador de tot això, en Dalton Gall. Un home d’èxit. Tenia mines, minerals. Feia els diners a cabassos. Llavors es va morir; hi ha una mena d’història especial en aquest punt, però és igual. El fet és que, uns quants anys més tard va venir el president, el president dels Estats Units, Warren G. Harding. Com és natural li van donar la suite del propietari. Al president li agradà tant que s’hi quedà tot un mes. De llavors ençà, s’ha anomenat la suite presidencial. Espero que els agradi. Hi pugem?

—Penso que sí —en Gurney va prendre les dues bosses d’esport i l’Steckle va posar-se al davant per guiar-los des de la recepció fins a pujar una àmplia escala de fusta i entrar en un passadís cobert amb una catifa vermella que lluïa uns dibuixos molt elaborats. A en Gurney li va recordar la catifa del passadís de l’hotel da La resplendor.

L’Steckle s’aturà davant d’una gran porta de fusta i va introduïr la clau metàl·lica en un pany d’època. Va girar-la i va empènyer la porta. Ell va entrar primer i, al cap d’uns segons, els llums es van obrir per revelar una cambra de grans dimensions moblada en un estil rural molt masculí amb sofàs i butaques de pell, estores d’indis americans i un sòl de fusta rústic.

La Madeleine s’enretirà per deixar que en Gurney passés davant d’ella.

—No hi ha animals morts aquí, oi?

—Què?

—Animals morts, com aquella cosa tan grossa que hi ha al vestíbul.

—No, ni res que s’hi assembli.

Ella va entrar amb precaució.

—No m’agraden gens aquestes coses.

L’Steckle va obrir les cortines deixant a la vista una filera de finestres des d’on es veia el llac. Una porta de vidre duia a la terrassa. La paret a l’esquerra d’en Gurney quedava interrompuda per una porta i una àmplia arcada. Aquesta portava a una zona dormitori de la mida d’una habitació amb un llit de quatre pilars. La porta menava a un cambra de bany més gran que el despatx de casa seva. Tenia l’àrea de l’inodor separada, un plat de dutxa en un racó, una enorme banyera amb potes i una taula amb tovalloles de bany apilades.

La paret de la dreta estava dominada per un retrat de Warren Harding, el polític que havia presidit l’Amèrica turbulenta de l’època de la prohibició. El retrat penjava sobre un moble bar. Més enllà hi havia una llar de foc de pedra i una lleixa amb troncs tallats.

L’Steckle va assenyalar les finestres.

—I aquí tenen el Llac del Llop. Benvinguts a la natura salvatge.

Anomenada així per la seva llar de foc enorme, la sala Fogar contenia mobiliari del mateix estil rústic luxós que la suite dels Gurney, butaques i sofàs de pell, art tribal i armament, a més d’un bar ple de whiskies escocesos, bourbons, ginebres, portos, xeressos, vermuts, vasos de cristall i glaçoneres de plata d’una generació anterior.

Quan en Gurney i la Madeleine entraven a la sala, en Norris Landon els va fer un gest de benvinguda des d’una de les butaques de pell.

—Demanin un parell de bones copes i vinguin a seure a la vora del foc.

En Gurney va anar cap al bar i va demanar una aigua amb gas. Va sorprendre’l que la Madeleine volgués beure’s un gin amb taronja.

Es van asseure amb les begudes en un sofà a la part de la sala on hi havia la llar de foc. Al sofà del davant hi tenien en Landon, al qual se’l veia molt cofoi amb la roba que s’havia posat: un jersei groc de caixmir, pantalons de pana marró clar i uns mocassins amb interior de llana. Va alçar el vas, que semblava contenir un whisky amb gel, fent un somriure lànguid.

—Per l’èxit de la seva estada.

—Gràcies —li va contestar en Gurney.

La Madeleine va oferir un somriure i un assentiment de cap.

En Landon va beure una mica.

—Sempre s’hi està bé oi, a la vora del foc?

—I tant —li va respondre en Gurney—. Hi ha altres hostes?

—Ara mateix tenim tot el lloc per a nosaltres. De fet ja va bé, perquè han reduït el personal. Els Hammond, naturalment, encara hi són, una mica separats, però, al xalet d’en Richard. L’Austen va cancel·lar totes les reserves d’hivern després de la tragèdia. És una decisió comprensible, tenint en compte el fet pròpiament dit i també l’explosió mediàtica. És assenyat tancar el lloc fins que s’arribi a una conclusió satisfactòria. Una sensació de clausura. Almenys és com jo entenc la decisió de l’Austen. De l’Austen i d’en Peyton, més ben dit.

En Gurney va assentir-hi i va beure una mica d’aigua.

—Amb totes les reserves cancel·lades la presència de vostè deu voler dir que és més que un client normal.

En Landon va deixar anar una rialleta incòmoda.

—No pretendria mai ser considerat altra cosa que un client normal. Però sí que hi vinc bastant sovint. I com que jo hi era quan va passar tot… suposo que l’Austen va considerar oportú que em quedés.

—Quan fa que véns aquí?

—Tampoc fa tant de temps, tot just farà un parell d’anys que vaig descobrir el lloc. Però una vegada descobert… bé, hi ha la temporada dels ocells de terra alta, la del gall d’indi de primavera, la del gall d’indi de tardor, la temporada del cérvol, la de l’ós, la de caça menor, la de pesca. I, si he de ser sincer, em vaig enamorar del lloc. Creuo els dits perquè tot aquest desgavell no ho enviï tot en orris —va tornar a alçar el vas—. Perquè tot es resolgui ben aviat. En benefici de tothom.

Es va fer un silenci que finalment va trencar en Gurney.

—Totes aquestes temporades de caça que ha mencionat deuen requerir un bon arsenal d’armes.

—Ah, bé. «Arsenal d’armes» sona una mica massa bèl·lic. Però admeto que tinc una bona varietat d’armes esportives.

—Ha dit que aquests dies hi ha reducció de personal. A part de l’Austen, hi ha més personal ara aquí?

—Hi ha un xef que ve cada dia de Plattsburgh. Una assistent de cuina. Una dona de la neteja i altres treballadors a qui l’Austen truca quan hi ha necessitat —va encongir les espatlles, quasi com si es disculpés—; i, també, és clar, en Barlow Tarr.

—No és pas el típic empleat d’un hostal de mil dòlars la nit.

—No, certament no. L’Ethan pensava que tots els éssers humans són redimibles, corregibles, perfectibles. Caca de la vaca, en la meva modesta opinió. Tot el clan Tarr n’és un exemple perfecte. Fins i tot l’Ethan, tot i el seu optimisme, estava a punt de tirar la tovallola pel que feia a en Barlow. Era molt difícil per a l’Ethan reconèixer que algú estava fora de l’abast dels seus poders reformadors. La cosa és que en Barlow és com el temps a la muntanya; gira’t d’esquena un moment i no saps com anirà la cosa. L’Ethan li va dir que es podia quedar a viure a la seva cabana del bosc, a condició que no s’apropés als hostes. Però, s’ha apropat a vostès, una violació evident de l’acord.

—En Landon va tornar a fer una pausa, aparentment per sospesar les implicacions del que havia dit.

—I l’Ethan tenia el costum de contractar… persones amb problemes?

—Sí, en efecte. La seva gran virtut era el seu gran defecte.

En Gurney va quedar-se un moment callat considerant la qüestió i, després, va fer un petit canvi de tema.

—En sap gaire cosa, de la Fundació Gall Nova Vida?

En Landon va observar la seva beguda.

—L’únic que sé és que és exactament el que un esperaria d’un home com l’Ethan. Era algú complex, determinat, tossut, controlador. Una voluntat de ferro. Fe absoluta en què la seva manera de fer era correcta. Un tros d’home de negocis. Ell sol va ressuscitar aquest lloc, el va fer tal com és ara. Ho va fer abans de complir trenta anys.

—Ho diu com si hi veiés un problema, en això.

—Bé. Al cor de l’home de negocis hi havia un missioner. Un fanàtic. Un fanàtic amb la creença que tothom pot ser redimit. I d’aquí ve la Fundació Gall Nova Vida, dedicada a la reeducació i la reinserció a la societat productiva de presos difícils.

—He sentit dir que havia aconseguit històries ben reeixides.

—I tant que sí. Històries molt exitoses. Un exemple perfecte és el mateix Austen.

—Austen?

En Landon va fer una ganyota de disgust.

—Potser m’he precipitat, malgrat que ell mai no n’ha fet un secret… però, tanmateix, no és cosa meva.

—L’Austen Steckle està en llibertat condicional?

—Segello els meus llavis. Hauria de parlar directament amb ell. És ell, no pas jo, qui li ha d’explicar aquesta història —va haver-hi un breu silenci—. Si té preguntes sobre qualsevol altra qüestió relatives al Llac del Llop, estaré encantat de compartir els meus modestos coneixements.

La Madeleine va parlar, sonava ansiosa.

—Abans, a la pista, aquell home, en Tarr, ha dit no sé què del llac que no tenia fons. Té idea del que volia dir?

—Ah, sí. El llac sense fons. Un dels Bessons del Diable.

—Dels què?

—Els Bessons del Diable. Una peculiaritat de la geografia local, molt exagerada per la superstició local. Sembla ser que dos llacs d’aquesta àrea, a uns quants quilòmetres de distància un de l’altre, estan connectats a través d’una sèrie de canals i coves subterrànies. El Llac del Llop n’és un.

—És això el que volia dir amb això del «sense fons»?

—Sí i no. La història es complica una mica si tenim en compte la manera com fou descoberta la connexió. A mitjan segle dinou dues noietes anaven en una canoa per l’altre llac. La canoa va bolcar i una de les noies va aconseguir arribar a la riba; l’altra es va ofegar. Van dragar el llac, van immergir-s’hi, van buscar durant dies i setmanes, però no van trobar-hi el cos. Va ser un gran misteri de l’època. Corrien tota mena de teories. Conspiracions criminals, explicacions sobrenaturals. Va ser un circ. La inanitat dels mitjans no és pas una cosa nova.

La Madeleine parpellejava impacient.

—I llavors, què?

—A veure. Llavors. Cinc anys després, un paio que pescava va enganxar la xarxa en el que restava d’aquell cos tan perllongadament buscat; un esquelet que conservava algunes robes. Ara, l’important és que l’home estava pescant aquí, al Llac del Llop, no pas al llac on la noia s’havia ofegat.

En Gurney semblava escèptic.

—S’ha pogut provar d’alguna altra manera l’existència de connexions subterrànies?

—Sí. S’han fet mesuraments simultanis dels cabals respectius dels dos llacs i sempre han mostrat que els nivells pugen i baixen exactament a l’uníson, encara que una tempesta amb molta pluja n’hagi afectat només un dels dos. Per tant, no hi ha cap dubte que la connexió existeix, malgrat que mai no s’ha explorat adequadament ni se n’han fet mapes —va fer un glop i va somriure—. Aquesta mena de situacions poden niar a la imaginació dels ignorants, sempre a punt per inventar explicacions atroces, especialment, les que inclouen forces del mal.

Malgrat no poder discutir-li, en Gurney va trobar irritants les maneres d’en Landon. Va decidir canviar de tema.

—Pel que veig vostè ve i se’n va quan vol. O bé està retirat o bé té una feina la mar de flexible.

—Bàsicament, estic retirat. Faig de consultor per aquí i per allà. M’agrada estar a l’aire lliure. M’agrada la natura. Viure el somni de treballar a l’exterior. El temps passa, ja ho saben. Només es viu una vegada. Ja coneixen la vella dita: al llit de la mort no hi ha ningú que desitgi haver passat més hores a l’oficina. I vostè, Dave? La Jane m’ha dit que està mig retirat mig en actiu.

Des que havia deixat el Departament de Policia de Nova York amb una pensió després de vint-i-cinc anys de treballar-hi, a en Gurney li costava descriure el seu estatus. La Madeleine sovint comentava que la paraula «jubilat» encaixava poc amb un home que s’havia immergit en quatre casos majors d’assassinat des que havia marxat oficialment de la feina.

—De vegades em pregunten l’opinió sobre determinades situacions —li va explicar en Gurney—. I, a voltes, això porta a involucrar-s’hi més profundament.

En Landon va somriure, potser davant d’aquella vaguetat intencionada.

—Sobre les professions, particularment les que impliquen risc, opino que hi ha un moment per marxar. Deixar que els altres facin la feina, que creixin amb les seves responsabilitats. Fóra una tragèdia que un home perdés la vida sense cap motiu més enllà que el desig de continuar arriscant-la.

—Pot haver-hi altres raons per no marxar.

—Ah. Bé. Llavors és més complicat —va observar el vas que tenia a les mans—. Ego, orgull, el que creiem ser, satisfaccions que donen sentit a la nostra vida… —la veu se li va anar fonent.

Després d’un silenci, en Gurney va preguntar com si res:

—Quan no està vivint la vida a la natura, quina mena de consultoria fa?

—Assessoro clients en temes de negocis internacionals. Qüestions legals i culturals, temes de seguretat. Molta pressió i, a la vegada, molt avorriment. Més val venir al bosc —va girar-se vers la Madeleine—. I vostè? És dona d’aire lliure? Estic segur que sí.

La pregunta va descavalcar-la d’uns altres pensaments.

—Realment m’agrada l’aire lliure. Si no puc sortir em començo a sentir…

Abans que pogués acabar, la Jane Hammond va entrar per la porta de l’àrea de recepció. Radiava una mixtura d’alleujament i ansietat. El cabell curt, mal tenyit, feia punxes en angles estranys.

—Dave! Madeleine! Heu aconseguit arribar! Amb aquest temps horrible no les tenia totes…, però aquí esteu! Contenta de veure-us! I heu conegut en Norris! Ai, quin dia! —la veu li sortia ronca.

—En Norris ens ha rescatat —va informar-la la Madeleine.

—Rescatat? Ai mare! Què ha passat?

La Madeleine va dirigir una mirada a en Gurney.

Ell va encongir les espatlles.

—Hi havia un punt difícil a la pista, no he maniobrat bé, un voral relliscós…

—Oh no! Em feia por que passés alguna cosa així, per això li he dit a en Norris que anés a mirar la pista. Sort que ho he fet. Esteu bé, doncs? I el cotxe?

—Tot bé.

—Hem tingut un encontre esglaiador —va afegir la Madeleine.

La Jane va obrir els ulls.

—Què ha passat?

—Un home estrany ha sortit del bosc.

—En Tarr —va precisar en Landon.

—Ah, en Barlow. Sí, pot fer por. Ha dit quelcom… amenaçador?

—Ha dit alguna cosa del mal aquí a Llac del Llop.

—Oh, Déu! —la Jane va mirar en Landon amb una expressió que era com una caricatura del desassossec.

—Ah, sí. La història de la família Tarr. Gens bonica. Acabar al manicomi local era una tradició familiar.

La Madeleine va obrir els ulls.

—Quan dius «manicomi local», exactament què…

En Landon va contestar abans que ella pogués acabar.

—L’Hospital de l’Estat per a criminals amb alienació mental. No és lluny d’aquí. Però no és pas la mena d’atracció local de què l’hotel faci gaire publicitat. Quan la gent en sent parlar no ho obliden pas facilment. Han sentit parlar mai del cabussó de les Adirondack? Fins i tot, quan ja saps que allò que sents només és un ocell, el seu esgarip continua provocant calfreds. I si comences a pensar que allò que sents podria ser en realitat el gemec d’un boig voltant pel bosc, bé…, no ajuda gaire a agafar el son.

Un tronc a mig cremar va remoure’s a la llar, va fer un so sord i va provocar una exhalació de por a la Jane.

—Norris, no crec pas que sigui bo parlar ara de bojos voltant pel bosc. Quina idea tan horrible, a sobre de tot el que ha passat!

—Horrible, realment —en Landon va fer un somriure desmaiat i va tornar a dedicar-se a l’estudi del seu vas.

La Jane se’l va mirar un moment amb severitat, després va girar-se cap a en Gurney i la Madeleine, que ocupaven l’extrem del sofà de tres places.

—Tinc bones notícies. Espero que estigueu d’acord que són bones. Li he dit a en Richard que us he convidat a sopar. No em va semblar que li fes una gran il·lusió, però tampoc no va anunciar que, de sobte, li havia sortit un compromís a un altre lloc. Per tant, ja hem passat el primer obstacle. He pensat que aquest sopar seria…

Una nota musical suau, emesa de molt a prop, va aturar-la a mitja frase.

En Landon va regirar-se a la cadira, va treure’s un telèfon de la butxaca i va mirar la pantalla.

—Perdoneu —va dir mentre s’aixecava—, he de contestar aquesta trucada. Amb el telèfon a l’orella, va sortir de la cambra.

La Jane va continuar l’explicació on l’havia deixada.

—He pensat que aquest sopar seria la manera més natural i relaxada que tindríeu per prendre el pols a la situació… i conèixer en Richard… Així podreu veure vosaltres mateixos quin disbarat tan gros és que algú pugui imaginar que ell… —va moure el cap d’una banda, els ulls se li inundaren de llàgrimes.

En Gurney tendia a rebre les mostres d’emoció amb escepticisme, sempre intentava descobrir el gest massa dramàtic, la nota falsa. Però va concloure que si la Jane Hammond impostava la preocupació pel seu germà, era realment una impostora impressionant.

—Així, doncs, has canviat d’idea a l’hora de gestionar la trobada? Jo em pensava que la qüestió era que jo em presentava aquí sense avisar i el teu germà es veuria obligat a veure’m per la raó que jo havia fet un viatge tan llarg només per parlar amb ell. No és així com m’ho vas explicar ahir?

—Sí, és cert, però després vaig pensar que un sopar seria encara millor, més com qui no vol la cosa, especialment amb la Madeleine present, una bona manera de comprendre qui és en Richard realment.

—I ell no hi ha posat cap objecció?

La Jane va tocar-se el nas amb un mocador de paper.

—Bé, li he deixat anar una petita bola.

—Com, de petita?

La Jane va apropar-se al sofà i va inclinar-se endavant amb actitud conspiradora.

—Li he dit que t’he demanat ajuda, però que tu tenies moltes reserves sobre el cas i que et mostraves poc disposat a involucrar-t’hi. Saps, això és el que vaig pensar. Atès que en Richard no vol que tu ni ningú s’hi involucri, estarà més relaxat si pensa que tu et vols fer enrere. Saps què vull dir?

—Li has dit que tenia importants reserves sobre el cas? Que estava poc disposat a agafar-lo? Que em feia enrere? Llavors, per què hauria vingut?

—Molt simple. Li he dit que tu i la teva dona estàveu de pas pels Adirondack, a pocs quilòmetres del Llac del Llop de camí de les pistes d’esquí de Vermont, i llavors jo us he convidat a sopar.

—Per tant, el teu germà estarà content de tenir-me a casa seva sempre i quan jo no estigui interessat en el cas.

—Sempre i quan no estiguis involucrat en el cas. Un cert grau d’interès és normal, oi?

—Aquestes reserves que se suposa que tinc a l’hora d’implicar-m’hi, t’ha preguntat quines són?

—Li he dit que no ho sabia. Si t’ho pregunta, inventa’t alguna cosa.

Aquesta dona, va pensar en Gurney, no és només una cuidadora i una que tot ho vol arreglar; és una persona amb un gran apetit per a la manipulació. Una arregladora de les vides d’altri que es veu a si mateixa com una auxiliadora incorregible.

Ella va reaccionar a la mirada avaluadora.

—Què estàs pensant?

Ell va oferir un somriure amable.

—No sembla que tinguis cap inconvenient a canviar de plans quan se t’acut alguna alternativa.

—Hem de fer el que pensem que anirà millor, oi? Espero que hi estiguis d’acord…

Acord no era ben bé el que sentia. La seva curiositat natural sobre el cas començava a veure’s superada per aquells girs tan estranys del seu procés d’implicació.

Sense gaire disposició, va acceptar el nou pla, dient-se a si mateix que ja hi hauria manera de sortir del cas si més endavant canviava d’opinió.

—Sopar. On i a quina hora?

—Al xalet d’en Richard. A dos quarts de sis, va bé? Sopem d’hora, a l’hivern.

En Gurney va mirar la Madeleine.

Ella va assentir-hi.

—Bé.

—Fantàstic, és… fantàstic! —va exclamar la Jane amb els ulls brillants—. Li diré al xef. Aquests dies està limitat, però estic segura que s’ho manegarà per fer-nos quelcom interessant —va esternudar i, a continuació, va mocar-se amb el mocador rebregat—. És fàcil arribar al xalet d’en Richard. Aneu per la pista del llac. És a menys d’un quilòmetre de la punta del llac, al cantó del bosc de la pista. Hi ha tres xalets. Els dos primers estan desocupats. El d’en Richard és el tercer. Si arribeu al cobert de les barques o la casa Gall, que és on s’acaba la carretera, voldrà dir que heu passat de llarg.

—La casa Gall?

—La casa on residien la família Gall. És clar, l’únic que ara hi viu és en Peyton. En Peyton i… companyia.

—Companyia?

—Femenina, senyores amigues seves, encara que de fet no ho són de senyores, ni d’amigues. És igual. No és cosa meva —va alenar a través del nas tapat—. És una casa enorme de pedra, depriment, que emergeix d’entre el boscatge, ben bé a la base de l’Ullal del Diable, amb una gran tanca ben lletja al voltant. Però no crec pas que hi arribeu. Segur que veureu el xalet. Ja diré que tinguin els llums oberts.

—Bé —va resoldre en Gurney, que començava a sentir-se intranquil. Se li acumulaven qüestions al cap que encara no gosava preguntar—. Fins a dos quarts de sis, doncs.

—Perfecte —va dir la Jane mentre començava a anar-se’n—, vaig a veure com estan les coses a la cuina. I, altra vegada, gràcies! Moltes gràcies per tot! —va marxar de pressa cap a un corredor ombrívol que sortia de la banda de l’ós de mirada malèvola.

La Madeleine es va alçar del sofà.

—Estic gelada. Vaig a prendre un bany calent. Què penses fer tu d’aquí a l’hora de sopar?

—No ho sé. Pujo a l’habitació amb tu i m’ho penso.