Prova condemnatòria

En Gurney va anar a dalt esperant trobar-hi una nota de la Madeleine on hi hagués informació sobre la seva excursió, potser la ruta o una idea de quan pensava tornar.

No hi havia res.

Malgrat que suposava que estaria en algun lloc de la gran zona sense cobertura, més enllà de l’entorn proper del Llac del Llop, va provar de trucar-li.

Va sorprendre’l el timbre que es posà a sonar pocs segons més tard, allà mateix, a la suite. Va localitzar-lo a la tauleta del costat del sofà.

La Madeleine no acostumava a sortir sense el telèfon, especialment si havia d’agafar el cotxe. Tan precipitadament o preocupada havia sortit que se l’havia descuidat? Però aquest estat mental no coincidia amb el d’una persona que se’n va a una excursió.

Va maldar per elaborar una hipòtesi que expliqués aquests fets, així com el seu comportament tan reservat de les darreres quaranta-vuit hores, però no semblava que pogués aplicar la mateixa lògica analítica al comportament de la Madeleine de com ho faria al d’una altra persona.

Va començar a anar lentament d’una banda a l’altra de la cambra. Sovint aquesta acció l’ajudava a organitzar els pensaments. Se li va ocórrer mirar si hi havia trucades o missatges de text que ella hagués rebut abans de marxar. Mentre provava de navegar per les funcions del telèfon, va haver-hi un truc a la porta.

Era un truc més fort del necessari que resultava familiar a en Gurney. Va creuar la cambra, va obrir la porta. Va reconèixer la cara plana i les espatlles pesants de l’home que s’estava davant seu. Era l’home que s’assemblava a en Jimmy Hoffa i que havia vist al vídeo de la roda de premsa. Duia un pin amb la bandera americana a la jaqueta d’esport que no li encaixava. Mostrava les seves credencials de policia.

—Inspector en cap Fenton, BIC. És en David Gurney, vostè?

—Sí —durant un moment va venir-li al cap la idea terrible que li hagués passat alguna cosa a la Madeleine—. Hi ha hagut un accident?

—No, que jo sàpiga. Sóc aquí per tractar amb vostè un tema delicat. Puc entrar? —la veu freda de l’home difícilment encaixava amb res delicat.

En Gurney va assentir-hi. L’alleujament que havia agafat el lloc de l’ansietat va ser ràpidament canviat per la curiositat. Va fer-se enrere.

En Fenton va entrar amb una actitud observadora de policia, mirant a tot arreu des d’una posició que li permetés veure també la cambra de dormir i la de bany. La mirada se li va entretenir una estona en el retrat d’en Warren Harding.

—Molt bonic —va concloure d’una manera agra que implicava el contrari—. La suite presidencial, l’anomenen així, oi?

—Això és el que em digueren. En què el puc ajudar?

—Li agrada estar jubilat?

—Com ho sap que ho estic?

En Fenton va fer un somriure que resultava menys amigable que si no n’hagués fet cap.

—Si algú s’interessés agressivament per un cas important seu, es fiqués al seu territori i anés a veure el sospitós principal, li agradaria saber-ne alguna cosa, oi?

En Gurney va contestar amb una pregunta:

—Per tenir un sospitós principal s’ha de tenir un crim definible, oi?

—Correcte en un cent per cent. Un crim definible. Quin terme tan bonic. A més de mitjans, motiu i oportunitat. És de manual —va caminar cap a la porta de la terrassa i s’estigué allà donant l’esquena a en Gurney—. Per això sóc aquí. D’alguna manera vostè s’ha posat dins de tot això. Per tant, ens agradaria fornir-lo d’uns quants fets, a títol de simple cortesia, atès que queda clar que vostè no sap on s’ha ficat.

—És molt atent per part seva.

—No hi ha res com els fets per posar a tothom en la mateixa sintonia. Simple cortesia.

—No ho puc pas discutir, això. Però des de quan els inspectors en cap de la BIC donen informació a persones alienes al servei com a simple cortesia?

En Fenton va girar-se cap a en Gurney i li va dirigir una mirada apreciativa.

—Vostè no és una persona aliena, oi? Vostè té una reputació. Molt bona, per cert. Una carrera molt positiva. Grans èxits. Per tant, hem entès que mereixia la cortesia de ser plenament informat. Li pot estalviar temps i problemes —va deixar anar el somriure fred altra vegada.

—De quina mena?

—Què?

—Quin tipus de problemes m’estalviaré?

—Els que es deriven d’estar a la part equivocada de la situació.

—Com ho sap a quina part estic?

—Una suposició estudiada.

—Basada en què?

Hi va haver un petit moviment de tensió a l’extrem de la boca de llavis prims d’en Fenton.

—Basat en el que sabem a partir de diverses fonts. El que li dic és que es tracta d’una situació seriosa. Hi està implicada gent important amb recursos importants —va fer una pausa—. Miri, estic intentant fer-li un favor. Posar les nostres cartes sobre la taula. Hi té algun inconvenient?

—Problema ni un. Curiositat.

—Curiositat —en Fenton va inclinar el cap especulativament, com si fes voltar un concepte difícil pel cap—. La curiositat pot arribar a ser un problema quan les coses que no es coneixen són coses que no s’haurien de conèixer.

—Com sap el que sé i el que no sé?

En Fenton va dubtar, se li tensaren els músculs de la mandíbula.

—Només que sabés la meitat de la història, vostè ja no seria aquí. No estaria trepitjant quelcom que està sobre el seu cap. No s’asseuria a sopar amb en Richard Hammond. De fet, estaria el més lluny possible del Llac del Llop.

—Però ara que ja hi sóc, vostè em diu que vol proporcionar-me informació?

—Sí, és això —va dir-ho amb un disgust que suggeria un conflicte. Potser era el fet que una antipatia tan llarga com la seva carrera a la policia per compartir informació fora dels cercles de la seva unitat col·lidís ara amb una ordre per fer justament això.

—L’escolto —en Gurney va asseure’s en una de les cadires de pell a la vora del foc, assenyalant-ne una altra que hi havia a prop—. Si us plau, segui.

En Fenton va donar una ullada al voltant i va preferir una de les cadires de fusta. La va dur fins a un punt on quedava encarada amb la d’en Gurney, però no gaire propera. Va estintolar-se en un extrem del seient com si fos un tamboret i va posar-se les mans als genolls. Els músculs de la mandíbula tornaren a entrar en moviment. Tenia la mirada dirigida a la catifa. Fos el que fos el que tenia dintre el cap li aprimava els ulls que ja de per si eren massa petits per la seva cara de pa de ral.

Finalment, va alçar la mirada, va trobar la d’en Gurney i va escurar-se la gola.

—Motiu, mitjans, oportunitat. És sobre això que vol que li parli?

—És un bon lloc per a començar.

—Molt bé. Motiu. Li semblen bé vint-i-nou milions de dòlars?

En Gurney va arrufar el front. No li va respondre res.

En Fenton va dibuixar un somriure lleig.

—Això no li ho havien dit, eh?

—Quins no m’havien dit què?

—El petit Dick i la germana Jane. Van ometre el testament de l’Ethan Gall?

—Expliqui-m’ho.

El somriure lleig s’eixamplà.

—L’Ethan tenia un testament ben simple, especialment per a un paio amb vuitanta-set milions de dòlars, amunt o avall segons les variacions de les inversions —va fer una pausa mentre estudiava l’expressió d’en Gurney—. Un terç per a la Fundació Gall Nova Vida, un terç per al germanet Peyton i un terç, estem parlant de vint-i-nou milions, per al doctor Dick.

Així doncs, era això el que deia l’Steckle. En Richard era el beneficiari que no volia revelar.

—Per què?

—Per què… què?

—Per què en Gall va escollir-lo com a beneficiari? Tan propers eren?

En Fenton va posar una cara entre impúdica i sorneguera.

—Potser més propers del que ningú suposa. Però la raó principal era fotre en Peyton al màxim. En Peyton estava molt emprenyat pel fet que el doctor Dick fos la mascota de l’Ethan. L’objectiu era amenaçar en Peyton. Acollonir-lo perquè es tornès un bon noi.

—Quan es va fer aquesta versió del testament?

—Fa molt poc. I el que acaba de condemnar el doctor Dick és que sabia que l’Ethan el volia canviar altra vegada, tornar-lo a posar a nom del seu germanet. L’home amb qui vostè va sopar tenia una finestra d’oportunitat de vint-i-nou milions de dòlars que s’estava a punt de tancar. No li sembla que això és un motiu potent per emprendre una acció oportuna?

En Gurney va encongir les espatlles.

—Potser una mica massa potent i una mica massa oportuna.

En Fenton se’l va mirar fixament.

—Què vol dir?

—És massa previsible i massa clar. Però la gran pregunta és… quina acció creu que va motivar? —en Fenton no li va dir res i en Gurney va continuar—. Si vostè assegura que en Hammond va matar en Gall per engrapar aquests vint-i-nou milions abans que desapareguessin, la pregunta en realitat és… com el va matar?

—Com? —en Fenton semblava que tingués la boca plena d’àcid regurgitat de l’estómac—. No m’està permès concretar més. Només li faré saber que en Hammond va desenvolupar unes tècniques motivacionals que anaven més enllà dels límits de la normalitat, el tractament terapèutic i l’ètica.

—M’està dient que va persuadir l’Ethan Gall perquè se suïcidés?

—Li costa creure-s’ho?

—Molt.

—Li sembla exagerat, oi?

—Força exagerat.

—La seva famosa «teràpia per a la desviació gai» també ho semblava! Pensi-hi —els ulls d’en Fenton traspuaven ira—. Estem parlant del mateix fill de puta que va inventar la «teràpia» per fer que homes normals es pensessin que eren gais!

—Per tant, vostè pensa que si en Hammond podia convèncer un home que era gai també el podia convèncer de suïcidar-se? —a en Gurney li semblava una lògica ben absurda.

—Se’n diu Suïcidi induït per trànsit hipnòtic.

—Perdoni?

—És el terme tècnic del que parlem: Suïcidi induït per trànsit hipnòtic.

—Qui s’ha inventat aquest nom?

En Fenton va parpellejar i va fregar-se la boca amb la mà. Semblava considerar quant més havia de dir.

—Les persones a qui he consultat. Experts. Els millors del món.

Si en Fenton volgués dir el nom dels seus experts ja ho faria per iniciativa pròpia. Si no ho volia fer no tenia sentit preguntar-l’hi. En Gurney va acomodar-se a la cadira i va gratar-se la barbeta pensarós.

—Suïcidi induït per trànsit hipnòtic. Interessant. I això s’aconseguia amb una sola sessió d’hipnoteràpia?

—Una sessió intensiva de tres hores i una de seguiment el dia final.

—El dia final?

—El dia del suïcidi.

—I on s’esdevenia la trobada de seguiment?

—Amb el senyor Gall aquí mateix, al Llac del Llop. Amb els altres tres es va fer per telèfon.

—I no cal dir que vostè té registre de les tres trucades respectives d’en Hammond a les tres víctimes el…

En Fenton va interrompre’l.

—El dia que cada un es va tallar les venes —va fer una pausa, va estudiar la cara d’en Gurney—. No la sabia, oi, tota aquesta hòstia? Vostè no té ni punyetera idea d’on ha anat a parar. Un cec en un camp de mines —va sacsejar el cap—. Per casualitat sap sobre quin tema va escriure la seva tesi doctoral el doctor Hammond?

—Digui-m’ho.

—Títol llarg, però potser l’hagi de memoritzar: «Elements hipnòtics en el mecanisme de fatalitat del vudú: com els metges bruixot fan que les seves víctimes morin». És una àrea de coneixement la mar d’interessant, no creu?

En Fenton irradiava el triomf d’un jugador de pòquer mostrant un full d’asos.

—Pensi-hi, Gurney. Aquest paio va hipnotitzar quatre persones. Totes van acabar tenint el mateix malson. Totes quatre van parlar amb ell el darrer dia de llurs vides. I totes es van tallar les venes exactament de la mateixa manera.

Va fer una pausa abans d’afegir:

—Realment creu que amb un home així vol quedar per sopar?