El cadàver al maleter

La Jane va anar cap a la taula d’esmorzar de pi i va asseure’s amb la Madeleine, en Hardwick i en Gurney.

—No sé si hauria d’explicar aquesta història. Però no sé què més fer-hi —va mirar-se les mans, que estrenyia fortament sobre la falda.

—Al començament de la seva carrera, de la qual cosa no fa tant, en Richard va publicar una història que va cridar molt l’atenció. Era el cas d’un home torturat per temors exagerats. A vegades aquests temors el dominaven completament, malgrat que en els moments més lúcids entenia que les coses horribles que imaginava no tenien cap base raonable —va fer una pausa, es va mossegar els llavis i va donar una ullada nerviosa a tota la taula abans de continuar.

—Un dia l’home va descobrir un problema al seu cotxe. L’havia deixat a l’aparcament de l’aeroport John Fitzgerald Kennedy, mentre feia un viatge de negocis de tres dies. Quan va tornar va veure que no podia obrir el maleter, la clau no girava en el pany. Va pensar que algú li havia volgut obrir el cotxe, però que només havia reeixit a fer malbé el pany. Així doncs, va posar la maleta al seient del darrere i se’n va anar a casa. Però més tard, aquella mateixa nit, va acudir-se-li una altra idea, una de ben peculiar que semblava sortir del no-res. La idea era que algú podia haver-li amagat un cadàver al maleter. Sabia que no era pas una opció gaire plausible que un assassí portés amb cotxe el cadàver de la seva víctima fins a un pàrquing d’aeroport, forcés el pany d’un altre cotxe i transferís el cadàver del seu maleter al de l’altre cotxe. Fóra una manera ben absurda de desempallegar-se d’un cadàver. Si vols amagar-lo, per què el poses en un lloc on de ben segur que el trobaran? I si vols que el trobin, per què entaforar-lo al maleter d’un cotxe qualsevol? No tenia cap sentit. Però això no va fer que l’home deixés de pensar-hi, de donar-hi voltes, d’obsessionar-s’hi. Com més hi pensava, més se’n preocupava i més creïble ho trobava. Hi havia el lloc, l’aeroport Kennedy, un indret on en el passat s’havien trobat cadàvers relacionats amb la màfia. I, també, recordava històries més recents on les víctimes apareixien dins de cotxes abandonats.

—No acaba de ser el mateix, no?

—No gens. Però espera, n’hi ha més. D’una banda, no podia obrir el maleter sense forçar-lo amb una palanca i, d’altra banda, li feia por cridar un serraller perquè l’obrís. Li feia por que algú veiés el que hi podia haver dins del maleter. Aquella fixació li anava i li venia, com les estacions. Quan dos anys més tard tocava canviar de cotxe, no només encara tenia la fixació sinó que ara el paralitzava completament. Què passaria, pensava, si el de la casa de cotxes o el nou propietari obrís el maleter i hi trobés un cadàver o alguna altra cosa horrible?

La Jane va callar un moment, va fer una alenada lenta i fonda, i es quedà mirant-se les mans juntes.

Al cap d’un moment en Hardwick li va preguntar:

—Doncs, com coi va acabar la història?

—Com va acabar? Oh… amb un anticlímax total. Un dia fent marxa enrere en un pàrquing va picar un altre cotxe i el maleter es va obrir sol. Naturalment, a dins no hi havia res. Va vendre el cotxe i se’n va comprar un altre. Això va ser tot. Fins que el següent terror el va enganxar.

En Hardwick es va repapar impacient a la cadira.

—I la gràcia de la història és… què?

—La gràcia és que l’home de la història, el protagonista del cas que en Richard va publicar, l’home amb els terrors periòdics paralitzadors, era en Richard mateix.

Al principi ningú no va reaccionar.

No era pas, almenys en el cas d’en Gurney, per una qüestió de xoc davant la revelació. De fet, havia sospitat on aniria a parar la narració de la Jane des de bon començament.

En Hardwick va arrufar les celles.

—Així doncs, el que ens estàs dient és que el teu germà és mig geni psicològic i mig sonat.

La Jane li va llançar una mirada fulminant.

—El que us estic dient és que té uns fluctuacions molt pronunciades. La gran ironia és que és un home que pot ajudar a quasi qualsevol persona que se li presenti, però quan es tracta dels seus propis dimonis, aleshores, es queda indefens. Crec que aquesta és la raó per la qual he vingut a aquest planeta, per cuidar un home que no pot tenir cura de si mateix i, d’aquesta manera, ell pot cuidar la resta.

En Gurney no podia deixar de pensar de quina manera exactament en Hammond havia tractat els quatre pacients que ara eren morts. Però hi havia una altra qüestió a la qual es volia adreçar primer.

—Aquesta història de la por del teu germà pel cadàver al maleter del cotxe, l’has explicat per respondre la pregunta que t’he fet. Ho dic bé?

Ella va contestar afirmativament amb un lleuger moviment de cap.

Ell va continuar.

—He preguntat per què en Richard rebutjava l’ajuda, i aquesta història ha estat la teva resposta.

Un altre moviment de cap.

—Una història en què a en Richard el tortura una por paranoica de veure’s implicat en la mort d’algú: el cadàver del maleter.

—Sí.

—Ara té el mateix temor, és a dir, que si hi ha més gent que es posa a investigar les morts de pacients seus, trobaran proves que l’incriminin?

—Crec que és exactament això. Però has d’entendre que aquesta por no està basada en res. No és més que un altre cadàver imaginari al maleter.

—Si no fos que ara tenim quatre cadàvers —va apuntar en Hardwick—, i aquests són reals.

—El que volia dir és…

La musiqueta del seu telèfon des de l’ampit de la finestra on l’havia deixat la va interrompre. Va aixecar-se i es va afanyar a agafar-lo, va mirar la identificació de trucada a la pantalla i va posar-se’l a l’orella.

—Sóc aquí —va dir—. Espera… no et sento bé… que qui està fent què?… Em perdo la meitat del que dius… —es va girar cap a la Madeleine—. És en Richard. Hi ha problemes. On puc agafar millor cobertura?

—Vine cap aquí —la Madeleine s’alçà i va assenyalar la vidriera—, allà fora, al jardinet, entre l’abeurador dels ocells i el pomer.

La Madeleine va obrir-li una de les portes i la Jane va sortir a fora ràpidament. Amb el telèfon a l’orella, va caminar pel terra nevat aparentment aliena al fred. La Madeleine va tancar la porta amb una petita esgarrifança de fred, va anar cap el rebedor i, al cap d’un moment, era fora al costat del pomer donant-li la seva jaqueta a la Jane.

En Hardwick va fer un somriure feroç.

—M’encanta, això tan bèstia del maleter. Què en penses, Sherlock? El doctor és un sant maníac depressiu amb al·lucinacions paranoiques? O tot això que acabem de sentir ha estat un munt de falòrnies?