El pastís de gerds silvestres

Seien al voltant del foc amb les tasses de cafè a la mà. En Gurney va aprofitar l’oportunitat per preguntar sobre una qüestió bàsica.

—Richard, potser sobreestimo els meus coneixements sobre la hipnosi. Podria donar-me’n una definició simple?

En Hammond va baixar la seva tassa fins a l’altura del braç de la butaca.

—Explicar una petita història pot deixar-ho més clar que una definició. Quan feia la secundària a Mill Valley, jugava una mica a beisbol. No era gaire bo, amb prou feines podia mantenir-me a l’equip. Aleshores, un dia va passar una cosa extraordinària. Vaig batre cinc vegades i vaig fer quatre quadrangulars. Mai no havia fet una quadrangular abans, però no fou això el més remarcable. El més remarcable va ser la sensació que vaig tenir. La facilitat amb què ho vaig fer. Ni tan sols intentava batre gaire fort. No feia esforços per concentrar-me. No intentava fer un quadrangular. No intentava fer res. Estava completament relaxat. Feia la impressió que el bat tan sols trobava la bola i la picava en l’angle perfecte. Cinc vegades consecutives.

—I la connexió d’això amb la hipnosi és…?

—Aconseguir un objectiu depèn menys de sobreposar-se a obstacles externs i més de desprendre’s dels interns, creences disfuncionals, emocions arrelades. La hipnoteràpia, tal com jo la practico, està dirigida a franquejar aquest camí intern.

—Com? —la pregunta, d’un sol mot tallant, havia vingut de la Madeleine, que fins aquell moment havia restat pràcticament muda.

—Posant a la vista tot allò que hi ha entremig. Alliberant-nos-en. Deixant-se dirigir cap allà on realment volem anar sense quedar bloquejats pel sotabosc de la culpa, la confusió i l’autosabotatge.

—No és una mica exagerat tot això?

—No ho crec pas. Realment, ens quedem enredats en arbustos d’espines interns.

—Jo creia que la hipnosi era una qüestió de concentració.

—Concentrar-se és l’objectiu, però intentar concentrar-se és la pitjor manera d’arribar-hi. És com provar de levitar tibant amunt els turmells. O com perseguir la felicitat. No l’atraparàs perseguint-la.

Ella no en semblava convençuda.

En Gurney va insistir en el tema.

—Quina mena d’obstacles interns cal que elimini la gent que vol deixar de fumar?

En Hammond va quedar-se uns instants més observant la Madeleine abans de tombar-se cap a en Gurney.

—Dos de grans, records d’ansietat que s’alleujaven en fumar i càlcul de risc fallit.

—Entenc el primer. Però, el segon, què és?

—L’individu racional tendeix a evitar activitats el cost de les quals supera els plaers que se n’obtenen. L’addicte tendeix a evitar activitats el cost de les quals precedeix els plaers. En una ment que opera amb claredat, l’equilibri final decideix la qüestió. Tant els efectes immediats com els futurs són vistos com a reals. En la ment deformada per l’addicció la seqüència és el factor crucial. Els efectes immediats són considerats reals, els futurs són considerats hipotètics.

—Per tant, vostè aporta aquesta claredat a la ment del pacient? —li va preguntar en Gurney.

—Jo no aporto res. Simplement ajudo la persona a veure que el que sap és veritat. L’ajudo a concentrar-se en allò que realment vol.

—Creu que té un instint fiable per percebre allò que les persones desitgen?

—Sí.

—Les quatre víctimes volien deixar de fumar?

En Hammond va parpellejar ostensiblement per primera vegada.

—El desig era fort en l’Ethan, moderat en Wenzel. En els casos d’en Balzac i en Pardosa era entre feble i inexistent.

—Llavors, per a què tractar-los?

—Em queden clares la veritat sobre la natura i la profunditat dels anhels d’una persona només durant el curs d’una sessió. Al començament tots deien que tenien un desig fort.

En Gurney semblava perplex.

En Hammond va continuar.

—Sovint la gent ve impulsada per alguna altra persona. Realment, el que volen és treure’s de sobre la insistència d’aquesta persona. I alguns vénen creient que la hipnosi els crearà el desig de parar, malgrat que ells en si no el tenen. En Pardosa era el pitjor, ansiós, desconcentrat, un cap verd, era el que de manera més evident ho feia perquè algú altre li ho havia demanat. Però no ho admetia.

—I els altres desitjos dels seus clients?

—Què vol dir?

—El seu instint per percebre els motius de la gent, el va portar a altres conclusions?

—Algunes de generals.

—Sobre l’Ethan?

En Hammond va dubtar-ne com si prengués en consideració temes de confidencialitat.

—L’Ethan volia que tothom es comportés millor. Necessitava trobar un paper apropiat per a cada persona i donar-l’hi. Un lloc per a cadascú i cadascú al seu lloc. Tenia la seguretat que en sabia més que ningú. No volia reconeixement, sinó obediència.

—Entenc que no sempre obtenia la mena d’obediència que volia, oi?

—Tenia els seus èxits i els seus fracassos.

—I d’en Christopher Wenzel, què en va percebre? Què volia de la vida?

—En Christopher volia vèncer. De la pitjor manera, literalment. Veia la vida com un joc de suma nul·la. No només volia guanyar, sinó que tota l’altra gent perdés.

—I en Leo Balzac?

—El Déu enutjat de l’Antic Testament. Volia que tots els dolents fossin castigats. Li hauria agradat estar en un ull de bou de l’arca de Noé, mirant com s’ofegaven els pecadors.

—I l’Steven Pardosa?

—Era el que vivia al soterrani dels seus pares. Estava desesperat perquè li tinguessin respecte. Més que cap altra cosa, necessitava que el veiessin com a un adult, la qual cosa és, naturalment, el desig universal de la gent que mai no acaba de créixer.

—I en Peyton Gall?

—Ah, en Peyton. En Peyton vol sentir-se bé tota l’estona, sense importar-li el cost que representi per a ell o per a altres. Com quasi tots els drogoaddictes, té idees puerils sobre la felicitat. Vol anar fent el que li dóna la gana, quan li vingui bé. És captiu del seu propi concepte de llibertat. L’enorme herència que rep de l’Ethan molt probablement el matarà.

—Com?

—Els recursos financers il·limitats faran desaparèixer el modest capteniment que hagi pogut restringir la seva conducta fins al moment present. El seu menyspreu a les conseqüències futures el perdrà completament. En termes freudians en Peyton és pur, cent per cent, «id arrasador».

En Gurney evocava el cotxe que va passar volant pel seu costat a la pista de terra estreta i els crits descontrolats.

—Com es portaven amb el germà?

—De cap manera. Vivien en ales separades de la casa i es relacionaven el menys possible l’un amb l’altre, si no era pels esforços esporàdics de l’Ethan per pressionar-lo en el que podia. Si l’Austen era el gran èxit de l’Ethan, en Petyton n’era el gran fracàs.

—Creu que en Peyton podia haver matat l’Ethan?

—Moralment, sí. Emocionalment, sí. Pràcticament, no. No veig en Peyton gestionant res que requereixi pensar amb certa complexitat, organitzar una logística precisa i mantenir-se fort sota pressió.

—Són aquestes les qualitats que creu que haurien estat necessàries per tal de… de dissenyar les quatre morts?

—Potser no haurien estat les úniques però, per descomptat, són les que li manquen a en Peyton.

Li va venir una altra pregunta al cap, era una mica sortir per la tangent.

—Tornant a la seva habilitat per percebre el que la gent vol… amb mi, què? Què creu que vull realment?

En Hammond va fer un somriure glacial.

—M’està posant a prova?

—M’encurioseix veure fins on arriben els seus instints.

—Prou lluny. Què és el que realment vol en Gurney? És una pregunta interessant —va mirar la Madeleine, que l’estava observant atentament, i, després, va tornar a girar-se cap a en Gurney.

—Hi ha una gran obsessió a la seva vida. Vol entendre. Vol anar unint punts. La seva personalitat està construïda al voltant d’aquest anhel central, un anhel que percep com a necessitat. Abans ha dit que li agradaria representar les víctimes, defensar l’Ethan Gall, aconseguir justícia per a ell i els altres. Això pot ser o no veritat, però el que puc veure és que vostè hi creu. Veig que és obert i honest amb mi tant com pot. Però també sembla que, en la seva ment, hi ha molts temes dels quals no en parla.

Va mirar la Madeleine.

—Vostè també té un munt de coses a la ment.

—Ah! —la Madeleine va creuar els braços reflexivament.

—Té quelcom al cap que la fa sentir incòmoda. La major part d’aquest neguit ve del fet de mantenir-ho en secret. El seu marit sap que alguna cosa la preocupa. Ell intueix que té por de parlar-li’n. Això s’afegeix a la seva pròpia càrrega de conflictes i confusió. I vostè s’adona de com el seu secret l’afecta, però no veu cap manera simple de sortir-se’n i això va agreujant la situació.

—I això ho diu a partir de… què? A partir de com em menjo el pastís de gerds?

Em Hammond va fer un lleu somriure.

—De fet, a partir de com no se’l menja. La primera vegada que la Jane ha mencionat els gerds hi ha hagut una guspira d’anticipació als seus ulls, que aviat ha quedat superada pels altres pensaments. El neguit li ha robat la gana. Les postres ni les ha tocades.

—Sorprenent. Qui hauria dit que deixar de menjar un pastís pogués revelar tantes coses!

El seu enuig no va produir cap efecte visible a en Hammond, que va mantenir el seu somriure amable.

—La manera com es miren mútuament els dos membres d’un matrimoni, particularment, com un observa l’altre quan l’altre no ho està fent, revela moltes coses. Les cares diuen molt.

La Madeleine li va retornar el somriure, però era un somriure fred.

—Es mira molt al mirall?

—Això no va així, si entenc on vol anar a parar.

—Un home amb la seva perspicàcia per a les expressions facials deu aplegar molta informació de la seva pròpia imatge.

—Ja m’agradaria que fos així. Però no ho és, en el meu cas.

—És a dir, les seves habilitats de dissecció psicològica només serveixen per a altres persones?

Ell va assentir-hi amb pesar.

—De vegades penso que és un pacte amb el dimoni.

La Madeleine va romandre en silenci, sorpresa potser per l’estranya resposta.

—Què vol dir? —li va preguntar en Gurney.

—Vull dir que se m’ha donat una cosa de valor, però té un preu.

—Quan diu una cosa de valor vol dir la seva capacitat de veure l’interior d’altres persones?

—Sí. El preu sembla que és la manca de visió dins de mi mateix. Claredat mirant enfora, ceguesa mirant endins. Puc veure clarament els seus motius. Els meus em resulten un misteri. Com més sóc capaç d’entendre les accions d’altri, menys ho sóc d’entendre les meves. Per tant, hi ha preguntes que només em puc contestar amb suposicions. Es pregunta per què no contracto un advocat, per què no em querello amb la policia per difamació, amb els diaris sensacionalistes i els blocaires per calúmnies, per què no contracto un equip d’investigadors perquè desacreditin en Gilbert Fenton, per què no organitzo una campanya agressiva als mitjans per defensar-me. Es pregunta per què punyetes no m’alço i lluito, llanço una guerra contra tots i colgo tots aquests cabrons en les seves pròpies mentides, oi?

—És una pregunta excel·lent. Té resposta?

—I tant que en té. Però no la sé.

—Alguna idea?

—Ah, sí. Puc donar-li una llista d’idees. Per exemple, que em terroritza qualsevol mena de confrontació. Per exemple, que la por que em provocaria això faria emergir moments foscos del meu passat. O la convicció depressiva que lluitar no faria altra cosa que enterrar-me més a les sorres movedisses. O paranoia descarada, com la de la meva famosa fixació amb el cadàver imaginari del maleter. Potser tinc por a contractar un advocat perquè ja no me n’alliberaria mai, perquè agafaria el comandament de la meva vida, perquè estaria a mercè seva per sempre més. Potser és un terror sublimat a la meva mare, la qual em va ensenyar una cosa per sobre les altres, que no se m’acudís mai negar allò del que m’estava acusant en aquell moment. Acceptar el càstig que se m’imposava o enfrontar-se a un dels seus atacs incontrolables d’ira.

Va deixar anar una rialla afilada i sardònica. Semblava provocada per les seves pròpies especulacions.

—Veu el que vull dir? Molts terrors folls per triar i remenar. D’altra banda, potser em moc portat per la creença maniàtica que res del que digui o faci en Fenton pot afectar-me. Potser tinc la convicció ingènua que la veritat prevaldrà i la meva innocència parlarà per si mateixa. O l’orgull ximple que em diu que no em rebaixi al nivell dels ximples que m’ataquen. Podria ser que anhelés la satisfacció que tindria si veiés tot el cas d’en Gilbert Fenton, tot el seu món, estimbant-se, sense que jo hagués de moure ni un dit?

Va fer una pausa, la punta de la llengua li recorria els llavis.

—Potser a vostè se li han acudit algunes d’aquestes possibilitats. A mi se m’ocorren cada dia. Però no tinc idea de quina d’elles governa les meves decisions. Només sé que vull procedir de la manera com ho estic fent —tot això ho adreçava a la Madeleine. Després es va girar vers en Gurney—. Si vol justícia per a l’Ethan i els altres, com a tema a part de la meva defensa, és cosa seva. No li posaré pals a les rodes. Però deixi’m-ho reiterar: vostè no es el meu advocat. Entesos?

—Entesos.

Ningú no va dir res durant uns instants. L’únic so era el tic-tic-tic de l’aiguaneu a les finestres.

Aleshores, des d’algun punt del bosc, l’udol va començar. Era el mateix udol que en Gurney havia sentit quan tenia el cotxe encallat a la cuneta.

Començava amb una mena de plor greu, com quan el vent passa per una porta mal ajustada.