La cosa més estúpida que pot fer un home

Amb ullals d’un blanc lluent i ulls ambres brillants, pelatge gris eriçat i les potes flexionades en posició d’atac, un llop enorme s’estava ajupit a menys de tres metres d’en Gurney, una distància que ell sabia que podia desaparèixer d’un sol bot.

Amb l’esguard fix en la bèstia, la mà engrapant fortament la Beretta, va adonar-se que el llop no estava sol.

N’hi havia quatre més, formant un semicercle darrere el primer, tots mostrant els ullals i amb ulls maliciosos, immòbils, com si esperessin un senyal.

En Gurney va absorbir tot això, mentre anava situant l’arma cap a una posició ferma i estable per obrir foc.

I, aleshores, amb el cap del monstre ferotge del davant de l’estol al punt de mira i el dit a punt de prémer el gallet, va entendre de sobte per què els llops que se li enfrontaven estaven tan quiets.

Tots eren morts.

Morts, eviscerats i preservats.

Els seus cossos dissecats estaven disposats amb una vívida actitud d’atac.

Estranyament, llur ferotgia no disminuïa pel fet d’estar morts.

Qui fos que havia arranjat aquell diorama salvatge era un mestre en aquell art tan particular. Però quin era el propòsit del diorama? Per qui havia estat muntat?

No eren espècies protegides, els llops, en aquella part del món? Quan feia que els havien matat? Qui ho havia fet? I què feien allà, a l’hotel?

Absort en les preguntes que generava la presència d’aquells… cadàvers farcits…, en Gurney va tornar a la realitat i va recordar el seu objectiu a les golfes, quan va veure la porta a l’altre extrem de la sala. Molt probablement era la porta que havia percebut que s’obria i es tancava en la foscor d’abans de trobar l’interruptor de cordeta.

Amb l’arma encara a la mà, però amb el fiador bloquejat altra vegada, va passar amb cautela pel costat de l’estol de llops, impressionat encara pel seu realisme feroç, i va dirigir-se cap a la porta.

Abans d’arribar-hi, el va aturar el so d’unes passes fortes que s’apropaven.

Un moment més tard la porta es va obrir i l’Austen Steckle va entrar-hi. Empunyava una potent llanterna LED.

L’intens raig de llum va escombrar l’estança per tot arreu, i va projectar les ombres dels llops pel sòl i les parets. Finalment, s’aturà a la pistola que en Gurney sostenia amb la mà.

—Hòstia! —va alçar el feix de llum fins a la cara d’en Gurney—. Què cony passa aquí?

En Gurney parpellejava.

—Tregui’m això dels ulls!

L’Steckle va romandre amb la llanterna enfocant-lo fins que en Gurney va començar a avançar cap a ell, aleshores, la va abaixar ràpidament.

—Perdoni. Tranquil. Quin problema hi ha?

—S’ha creuat amb algú?

—Què? —se’l veia honestament confús.

—Algú corria per les golfes i n’ha marxat per aquesta porta fa menys d’un minut. Ha vist o sentit algú?

—No. Mentre pujava no he vist pas ningú.

—Què vol dir?

—El que he sentit des de baix de tot ha estat algú cridant: «Hi ha algú aquí?» dues vegades. Molt fort. Semblava que alguna cosa anava malament. Se suposa que aquí no hi ha de pujar ningú. No és una àrea pública. No hi ha cap raó per la qual algú hagi de venir aquí dalt.

—M’ho suposava. És per això que m’ha semblat estrany sentir-hi passes.

—Quines passes?

—Sobre la nostra cambra de bany. Sobre el dormitori. Lentes, furtives, com si algú intentés que no el sentissin. Té alguna idea de per què algú podria estar-se movent per aquí?

—Movent-se per aquí? Aquí dalt? —va moure el cap, com si aquella idea fos un disbarat.

—Fos qui fos, era en aquesta cambra. I n’ha marxat per aquesta porta menys d’un minut abans que vostè hi entrés. N’està segur, que no ha sentit ni vist ningú?

—Ni una ànima. Cap so. Res.

—Aquesta és la part de les golfes que està directament sobre la suite presidencial, oi?

L’Steckle es va passar la mà lliure per la calba afaitada, que suava tal com era habitual malgrat la fredor de les golfes.

—Pot ser.

—No n’està segur?

—No tinc cap raó per saber què hi ha directament sobre què.

—La porta per on ha entrat vostè, on va a parar?

—Una escala, una sortida d’emergència, planta baixa, porta de sortida, soterrani. Un munt de llocs —va fer una pausa—. Aquí té, doncs, l’explicació que busca. Si algú ha sortit per aquesta porta pot ser que jo no l’hagi vist.

En Gurney es va posar la Beretta a la butxaca de darrere dels texans i va assenyalar els llops ajupits, les ombres dels quals continuaven movent-se misteriosament per les parets a cada moviment que l’Steckle feia amb la llanterna.

—Quina és la història d’aquest zoo privat?

—«Zoo privat»? —L’Steckle va emetre un so aspre i gutural, una de les maneres de riure més desagradables que en Gurney havia sentit mai—. Molt bé. M’agrada. Vol saber coses del «zoo privat»? Jo li explicaré de què va. És una broma, això és el que és.

—Els llops són una broma?

—Sí, però no pas divertida —va apuntar el feix de llum cap a cadascun dels llops d’una manera curiosament deliberada—. És una llarga història. La vol saber tota?

—Tot el que me’n vulgui explicar.

—Ha sentit la llegenda desbaratada d’en Gall?

—Vol dir quan uns llops van matar en Dalton Gall després d’haver-los somniat?

—Esqueixat pels llops, exactament tal com havia somniat que passaria.

—Ho he sentit dir.

—Bé. Aleshores el fill d’en Dalton hereta el lloc. L’Elliman Gall. L’Elliman no es va casar mai. En privat era un fill de puta, en la meva modesta opinió. Però en públic era molt «mascle». Practicava la caça major. Escalador. Totes aquestes hòsties. Els llops havien matat el seu pare i l’Elliman veu l’oportunitat de provar una cosa. Matarà els putos llops. No els mateixos, és clar. Però, llops. Per tant, això és el que fa. En mata un munt.

Als ulls de l’Steckle hi havia un espurneig que suggeria que no li faria res posar-se a matar un munt de llops, també.

—En fa dissecar uns quants. Dissecar, Déu meu Senyor. Es fa una fotografia amb ells. Elliman Gall, l’occidor de llops. Fot els putos llops a la sala Fogar juntament amb la fotografia, a mida natural, perquè tothom l’admiri. Elliman Gall. L’home que ho té tot controlat.

—Em fa la sensació que aquesta història acaba malament.

L’Steckle va tornar a emetre un so com de serra que passava per rialla.

—Després del gran triomf dels llops, se li acudeix anar a plantar el blasó de la família Gall dalt del pic de l’Ullal del Diable. El gran escalador Elliman ho prova en ple hivern, un dia horrible, com el d’avui, rellisca pel glaç i cau fins a tres-cents metres més avall per la paret de roca i, mentre baixa, pica contra un sortint de la roca. Sap què? El cap no el van trobar. La trompada el va decapitar —l’Steckle va fer un somriure radiant—. Què li sembla? Aquestes coses passen, oi?

—Sembla que l’home buscava l’admiració de la gent.

—Es moria per ser admirat —altra vegada aquell riure horrible.

—I com hi van venir a parar els llops, a les golfes?

—Això va ser el primer que li vaig suggerir a l’Ethan quan vaig venir a treballar aquí, que tragués totes les coses que feien por de la sala Fogar. Ja hi ha prou hòsties salvatges per fora, no cal que les tinguem davant dels morros dins de casa.

—No sembla que li agradi gaire la natura.

—Sóc un paio de números. Bells i previsibles nombres. La natura, en la meva modesta opinió, és un cony d’història de terror.

—Un hotel a Adirondack no sembla pas encaixar gaire amb aquestes preferències.

—La feina és la feina. És el que hi ha. Et concentres en la feina, no en el lloc on la fas.

En Gurney es va adonar que la filosofia de l’Steckle no parava tan lluny de la manera que ell mateix tenia de veure les coses. Els anys passats a la secció d’homicidis del Departament de Policia de Nova York, l’havien portat moltes vegades a llocs horribles. La idea va fer que volgués canviar de tema.

—En aquest blasó de la família que ha mencionat, què s’hi veu?

—El famós blasó Gall? Examini’l vostè mateix —l’Steckle va girar el feix de llum d’un blanc fred cap a l’altre extrem de la sala. Dalt de la rústega paret de pi, envoltada pel triangle que formava el bigam, hi havia una placa en forma d’escut. Hi havia el relleu esculpit d’un puny alçat que podia ser un símbol de poder, de desafiament o de les dues coses. A sota hi havia tres paraules llatines:

virtus · perseverantia · dominatus

Recordant el llatí de la secundària, en Gurney va ponderar les qualitats escollides per representar les línies de guia de la família:

Virilitat. Determinació. Poder.

Va mirar l’Steckle.

—Un lema interessant.

—Si vostè ho creu…

—No l’impressionen aquests ideals?

—Són només paraules.

—I les paraules no signifiquen gaire cosa?

—Els mots no signifiquen res. Tothom pot dir moltes coses, oi? Dic això, allò, el que vulguin que digui. Tot collonades.

El to amarg i inflexible d’aquestes paraules semblava arrelat en una part perillosa de la psique de l’Steckle; no era pas una àrea gaire interessant per explorar, quan s’estava sol amb ell en unes golfes fosques.

—Entenc el que diu. La confiança pot ser un problema. On és la solució?

—A la vida tot depèn de qui ets, oi? L’habilitat de distingir-ne les oportunitats. Això és tot el que hi ha. Què més hi ha? Diguin el que et diguin, només ens tenim a nosaltres mateixos i el camí que ens anem marcant —l’esguard li va tornar al blasó de la família Gall, dalt de la paret de l’altra banda—; la resta són collonades.

—Així és com l’Elliman Gall buscava l’admiració? —li va suggerir en Gurney.

L’Steckle va assentir-hi.

—Cercar l’admiració de la gent és el més estúpid que pot fer algú.