Tan bé com puguem

De tornada a la suite van actuar de pressa. La cooperació animosa de la Madeleine el va convèncer que les sensacions mostrades per ella durant la sessió d’enregistrament a l’Outback eren, com a mínim parcialment, teatralitzades expressament per a la feina que tenien entre mans. Per descomptat que això podia ser un pensament condicionat pel desig, però ara no hi havia temps per dedicar-se a reflexionar-hi.

Ella va treure el seu telèfon punxat del fons de la seva bossa de mà, on havia estat en aïllament acústic sota una gruixuda bufanda de llana. Seguint les ordres d’en Gurney, va deixar-lo en una de les taules a la banda del sofà. Deduïa que el dispositiu que havien instal·lat al lloc del micròfon original funcionava com a transmissor, no només de les trucades telefòniques, sinó de qualsevol so proper encara que l’aparell no estigués en marxa.

Havia decidit que faria que el so de la conversa enregistrada fos captat pel dispositiu del telèfon i, també, pel que hi havia en el retrat d’en Harding. Suposava que un l’havia posat el dolent i l’altre, en Fenton o algú de més amunt en l’ombrívola jerarquia que hi havia sobre d’ell. Sabia que la suposició era només això. Però no veia cap inconvenient a «llençar el roc» als dos vespers alhora. Com més vespes en sortissin, millor.

Va recarregar la Beretta, reemplaçant les dues bales que havia disparat al falcó, i se la va posar a la butxaca dreta de la jaqueta. A la butxaca esquerra va introduir-s’hi la llanterna petita. La gran li va donar a la Madeleine. Mentre li explicava com utilitzar-la com a arma, el va interrompre l’avís de text al seu telèfon.

El missatge venia d’un emissor ocult:

No li sabia trobar cap sentit. Només veia que hi havia certs elements estructurals repetits, però el significat de les seqüències de lletres i números se li escapava. Almenys, el timbre va fer-li recordar de posar el telèfon en vibració.

Va enviar per correu electrònic l’arxiu àudio de la conversa de l’Outback a la tauleta de la Madeleine. Quan ja la hi tenia, va posar la tauleta a la taula de cafè.

Amb el bloc de notes groc com a mitjà de comunicació, va escriure: «Estic preparant la tauleta perquè reprodueixi la conversa del cotxe. Tan aviat com comenci em segueixes cap al passadís».

La Madeleine va assentir-hi.

Va seleccionar l’arxiu àudio que acabava d’arribar i va clicar la icona de «reproduir». Va esperar a sentir les primeres paraules: «Vols un foc?».

Va ajustar-ne una mica el volum, va fer un senyal i tots dos van abandonar la suite. Va tancar la porta tan suaument com va poder.

Amb ell davant, van marxar cap a l’altra banda del passadís amb la llum pàl·lida, fins al petit i fosc cul de sac que acabava amb la porta que menava a les escales de les golfes. Va obrir-la.

—Ens quedarem amagats aquí. Si algú es presenta a la suite, ja me n’encarregaré. Tu t’esperes aquí fins que jo ho hagi arreglat. Després, et vindré a buscar.

El to de la veu d’ella donava a entendre que l’intent d’ell per infondre confiança no havia acabat de reeixir.

—Espera un moment. Ja està…; només això?

—Què vols dir?

—Això. Aquí amagats i tot fosc. Esperant que aparegui qui sap qui. És aquest el pla? Com en una pel·lícula de terror, uns adolescents que s’amaguen a l’armari de la casa embruixada.

Ell no va contestar-li de seguida. Mentre l’havia estat descrivint, l’estratagema li havia semblat prou assenyat. Però la il·lusió de sensatesa començava a fer aigües. Hi havia un vessant de desesperació i improvisació en allò que estaven fent, que ell provava d’explicar-se a si mateix com a necessari, en vista que el nombre d’opcions disminuïa ràpidament.

—David, digues alguna cosa. És aquest el pla? Jo m’amago en aquest racó fosc, mentre tu encares la confrontació final amb l’assassí en sèrie?

Va tenir un rampell de corregir-li i explicar-li que l’assassí del Llac del Llop no era exactament un assassí en sèrie, però la vibració del telèfon va estalviar-li aquesta resposta absurda.

Va ullar la pantalla. Era un missatge d’en Hardwick.

Claus? Casa?

Durant uns instants, en Gurney va quedar desconcertat pel text que havia rebut en Hardwick, així com també pel que havia rebut ell.

Aleshores, va veure-hi una possible connexió i un possible significat.

Els dos textos els havia enviat, sense signar per raons que podia imaginar-se, la Robin Wigg; el primer per a ell, el segon per a en Hardwick. I el segon, probablement, es referia al primer. La «casa» podria ser el lloc web bloquejat sobre el qual ell li havia preguntat. Si era així, les «claus» serien els identificadors i les contrasenyes, és a dir, les expressions alfanumèriques i les seqüències de paraules que ella li havia enviat.

Va obrir el missatge de text que havia rebut abans i va tornar a mirar-se aquelles quatre línies:

La Madeleine fitava la pantalla i li va preguntar:

—Què estàs fent?

Mig murmurant ell li va explicar la seva recerca internàutica per descobrir quina mena d’aparell era el que s’havia instal·lat al sostre de la cambra de bany.

Ella va assenyalar-li el missatge de la pantalla.

—I això t’ho diu?

—Són les dades d’accés al lloc web que ens ho podria dir.

Va recuperar el correu electrònic que ell li havia enviat a la Wigg, amb el número de sèrie de l’aparell i l’adreça web on havia anat a parar, després de posar-lo al navegador. A continuació, va anar a la pàgina amb les quatre finestres per entrar dades i va introduir-hi els dos identificadors alfanumèrics i les dues contrasenyes. Al cap d’uns segons, es va obrir una nova pàgina que consistia en un únic quadre d’entrada de dades i la llegenda: ENTREU CODI DISPOSITIU.

Va copiar el número de sèrie des del seu correu electrònic a la Wigg i el va entrar.

Es va obrir una altra pàgina. A dalt hi havia una fotografia on apareixia l’aparell de manera ben recognoscible. Sota la fotografia, hi havia una taula amb una densa llista d’abreviacions científiques, símbols matemàtics i figures que va suposar que representaven especificacions electròniques i paràmetres de funcionament. Els termes que encapçalaven les fileres i les columnes li resultaven tan poc familiars que no podia suposar ni a quina branca de la tecnologia pertanyien.

Estava a punt de deixar córrer l’intent d’entendre alguna cosa d’allò que veia, quan va observar una paraula a la part inferior dreta de la taula incomprensible: COMPAREU.

Va clicar-hi.

Es va desplegar una nova pàgina amb una altra taula densa. Aquesta semblava que establia comparacions entre les especificacions de diversos dispositius. Tenia un títol: VISUALITZACIÓ PSEUDOVOLUMÈTRICA PER MICROLÀSER INCREMENTAT.

La Madeleine mirava fixament la pantalla amb la mateixa atenció que ell.

—Què significa això?

—No en tinc ni idea —va copiar-ne el títol i va enganxar-lo en una nova pàgina de recerca.

No va sortir-hi res que contingués totes les paraules del títol. N’aparegueren més d’un milió que contenien almenys una de les paraules, una informació inútil atesa la pressió del moment.

Va desar el títol, va sortir d’Internet i es posà a escriure una resposta al text d’en Hardwick. Va incloure-hi l’adreça del lloc web, els identificadors, les contrasenyes i aquell títol abstrús; i li demanava si podia fer una recerca amb tot allò. Va concloure el missatge amb una breu descripció de l’activitat en què la Madeleine i ell estaven embrancats en aquell moment.

Va rellegir el missatge, va fer un sospir, i el va enviar.

La Madeleine va posar-li la mà al braç.

—N’estàs segur que és això el que hem de fer?

La pregunta no va fer més que amplificar la seva pròpia incertesa.

—No puc confirmar-te que estigui segur de res, però no crec pas que tinguem temps per a res més. Sospito que el «roc» farà sortir una o dues vespes. I aquesta és l’única oportunitat que tenim per conèixer la veritat —aleshores, va afegir amb certa incomoditat—, i la nostra única oportunitat per salvar en Richard.

Va obrir la porta de les escales de les golfes i va esguardar els graons polsosos a la llum de la llanterna. No hi va veure res d’estrany i no hi va sentir res, a part del silenci buit i misteriós. Van asseure’s en un del graons de més avall, l’un al costat de l’altre, a les fosques i es van posar a esperar i a escoltar.

Al cap d’una estona, ell li va passar el braç al voltant i es van apropar més l’un a l’altre.

Dins el seu anorac bufat ella semblava sorprenentment petita.