Una apetència pel control

L’Steckle va mostrar a en Gurney el camí de baixada per l’escala del darrere i una porta que s’obria vers un passadís ample.

—D’aquí sortirà a la planta de recepció. Per pujar a la suite haurà de fer servir l’escala principal.

En Gurney va contestar amb el to fred que la Madeleine qualificava de veu de policia.

—Molt probablement a la nit tornaré a les golfes. Voldria estar tranquil sobre les passes que hi he sentit.

—No ho acaba de fer, això?

—Hi ha algun problema si hi dono una altra ullada?

L’Steckle va dubtar.

—No és un cosa que digui jo. És una qüestió legal.

—Qüestió legal de què?

—De l’edifici. No és una àrea pública. Poden haver-hi sòls que es trenquin. Cables exposats. Mala il·luminació. El que sigui. Li aconsello seriosament que aquí no hi hauria de venir.

—No es preocupi. Ja m’ha comentat dues vegades que no és una àrea pública. Si em trenco un turmell serà el meu problema per no fer cas a les normes, no el seu.

L’Steckle va fer una expressió agra, però no va afegir res més. Quan van arribar a l’àrea de recepció, va anar a la seva oficina i va tancar la porta.

En Gurney va anar cap al seu cotxe. Sabia que necessitaria una llanterna, però no volia demanar-la a l’Steckle.

El vent feia remolins i portava neu a dins el porxo. Va afanyar-se per anar fins a l’Outback, va agafar la gran Maglite LED de la guantera i una segona llanterna més petita de l’equip d’emergència, i va córrer per tornar a l’edifici.

Va sorprendre’l trobar-se la Madeleine asseguda al sofà davant de la llar amb un petit foc encès. De la seva tauleta en sortia música clàssica per a guitarra. Duia posat un dels grans barnussos blancs de l’hotel i uns mitjons de llana gruixuts. S’havia arreglat una mica els cabells. A la taula baixa d’entre el sofà i la llar, hi havia dues safates de menjar cobertes amb paper d’alumini.

Ell va clavar-li una llambregada ansiosa.

—On eres?

—He sentit soroll a dalt mentre dormies. He anat a mirar què era.

—Sorolls?

No la volia intranquil·litzar explicant-li detalls.

—Els edificis antics fan sorolls estranys. Em sorprèn veure’t llevada. Com et trobes?

—Hem oblidat la cita amb els Hammond. Havíem quedat per sopar. La Jane ha vingut per veure si estàvem bé. Ens ha portat dues safates amb el menjar que ens havia preparat. Estava preocupada. M’ha comentat que jo estava enfredorida i ha encès el foc.

—La cuidadora Jane al rescat —tan aviat com ho acabava de dir, va penedir-se d’haver pronunciat aquelles paraules.

—Volia saber si estàvem bé. Ha fet l’esforç per ajudar-nos.

—Tens raó. No hauria d’etiquetar la gent així. El meu pare ho feia i a mi no m’agradava gens.

Ella li va dirigir una mirada comprensiva, que semblava voler dir que havia copsat l’esforç d’ell per culpabilitzar-se i reconèixer el mal exemple patern.

—Quina raó li has donat a la Jane?

—Raó?

—De no haver-hi anat.

—Estrès, fatiga, quedar-nos adormits —va fixar-se en les llanternes que ell duia a les mans—. Per a què són?

—Hi ha una petita esquerda al guix de la cambra de bany. Vull estar segur que no és un altre aparell de vigilància.

—A la cambra de bany?

—Estic segur que no és res, però si no m’ho miro estaré patint tota l’estona.

L’expressió de la Madeleine va passar d’escèptica a neguitosa.

—On de la cambra de bany?

—Al sostre. Una esquerda allà on van posar el llum.

Va eixamplar els ulls.

—Mira a tota la cambra. Hi ha d’haver una explicació.

Ell va entendre que estava parlant del cos d’en Colin a la banyera. Però sabia que no hi hauria cap explicació raonable que pogués acceptar en l’estat mental en què estava.

L’estat mental en què estava.

Déu meu, no permetis que es torni permanent.

—Maddie, per què no marxem?

Ella no li va respondre res, va limitar-se a contemplar-lo.

Ell va insistir-hi.

—Després de passar per una experiència com la que has viscut… aquí, en aquest lloc… —va moure el cap desconcertat—. Si jo hagués vist un fantasma… un cadàver… una aparició… el lloc on l’hauria vist seria el darrer on voldria estar. L’últim lloc on voldria quedar-me. No pot ser bo per a tu. Per què no tornem a casa?

—No és veritat.

—Què no és veritat?

—Que marxaries, si t’hagués passat a tu.

Ell va provar-ho una altra vegada.

—Mira, de vegades no és possible observar bé una cosa si hi estàs massa a prop. Si marxem d’aquest hotel misteriós, anem a casa…

Ella el va tallar.

—He vist el cos aquí, no a casa. L’explicació és aquí.

Ell va asseure’s al sofà al seu costat. Va trobar-se amb la mirada dirigida cap a les dues safates cobertes amb paper d’alumini. La música de guitarra iniciava un crescendo. Ara va portar l’esguard cap al foc moribund.

—Vols que hi posi un parell de troncs?

—No. Me’n torno al llit. Vols tenir la música posada?

—No. L’apagaré. Després, aniré a fer aquesta petita comprovació a les golfes.

Ella es va ajustar el barnús per abrigar-se més i va tancar els ulls.

Aquesta vegada les golfes resultaven menys amenaçadores. Potser era pel fet d’anar-hi a realitzar una tasca concreta, però malgrat estar a la mateixa estança amb aquells llops ajupits ara se sentia alliberat d’imaginacions sinistres.

Abans de pujar a les golfes, havia disposat la llanterna gran en posició vertical a la vora de la banyera enfocant la fissura del sostre.

Va apagar la llanterna petita amb què havia pogut localitzar la zona que creia que estava sobre la suite. Durant uns segons, la foscor va ser absoluta. Sentia el vent fregant el sostre en pendent de damunt seu, petant contra els taulons centenaris.

Aleshores, amb la vista avesada a la foscor, va entrellucar allò que esperava contemplar: una fina línia de llum entre dues llates del sòl a uns sis metres davant seu. Va tornar a encendre la llanterna i, envoltant els llops, va anar fins allà on havia vist la font de llum.

El sòl estava fet de posts de pi amples, algunes de les quals bellugaven una mica sota el seu trepig, especialment, les de la vora de la font de llum. Va agafar la llanterna entre les dents per alliberar les mans i, a la vegada, mantenir el control sobre la direcció del feix de llum, va agenollar-se i va introduir les ungles dins l’escletxa entre les posts; lentament, en va anar alçant una. Quan estava prou amunt per engrapar-la, la va aixecar i la va treure. La següent va sortir amb la mateixa facilitat.

Havia deixat al descobert una porció de l’estructura de bigues toscament serrades que separaven les posts de les golfes del sostre de guix del pis de sota. Encara més important, es veia clarament el cablejat i les peces de suport del llum fixat a la cambra de sota. Va poder veure com el medalló rodó dissenyat per cobrir el forat practicat al guix per passar-hi el cablejat no l’acabava de cobrir del tot. Hi havia una escletxa d’uns pocs mil·límetres per on passava un petit feix de llum de l’estança de sota.

Engrescat pel progrés que feia, va examinar l’àrea al voltant del suport del llum així com també la biga on estava fixat. Va concloure que no hi havia cap dispositiu de vigilància. Tanmateix, hi havia senyals evidents que s’hi havien instal·lat dos dispositius diferents, els quals després havien estat desinstal·lats molt probablement amb certa pressa, possiblement, aquella mateixa tarda.

Un era quasi segur una videocàmera de fibra òptica amb el seu transmissor incorporat. Hi havia diversos trossos de cinta adhesiva fresca penjant de la biga a la banda del forat del sostre. També hi havia una petita abraçadora de molla subjectada amb cinta adhesiva justament damunt del forat. En Gurney va suposar que havia servit per subjectar l’extrem de la lent del cable òptic. Va pensar que els trossos de cinta havien subjectat la resta del cable a la biga, perquè no es moguessin ni creessin tensió a l’abraçadora. Als trossos de cinta s’hi veien encara les marques d’haver-hi passat un cable. Dos trossos més grans de cinta allà on devia haver-hi l’altre extrem del cable havien aguantat la càmera i el transmissor.

Això plantejava una qüestió. Per què l’escàner no havia detectat tot aquell dispositiu? Ja l’havien tret llavors? O encara no l’havien instal·lat? Si era aquesta darrera opció, per què l’havien retirat tan de pressa?

L’evidència de la presència recent d’aquell segon dispositiu era convincent, però no aportava informació. Hi havia un parell d’abraçadores petites fixades a la biga a sobre el forat del guix, però no hi havia manera de saber quina mena de dispositiu havien subjectat.

Fent servir el dit índex de referència, va calcular la distància entre les abraçadores per estimar l’amplada del dispositiu. Va concloure que devia ser del diàmetre d’un llapis de llavis.

Satisfet d’haver descobert tot el que hi havia per descobrir, va tornar a col·locar les posts al seu lloc. Va posar-se dret i va dirigir una altra llambregada a la cavernosa estança. L’escombrada del feix de llum de la llanterna feia moure les ombres dels llops per les parets.

Va assegurar-se, un cop més, que en aquell enorme espai tètric no hi havia res més que els llops i el blasó Gall.

Va enfocar la placa a la paret.

Virtus. Perseverantia. Dominatus.

Va reflexionar sobre aquests tres conceptes estrictes i com ocupaven una posició elevada per sobre les bèsties ferotges de sota. Concretament, va concentrar-se en el darrer terme de la sèrie: Dominatus.

Va recordar que es podia traduir de maneres diverses. Però totes compartien un concepte central: control.

En pensar-ho en el context dels cas, va començar a veure-ho com un tema recurrent: des de l’obsessió de l’Elliman Gall per matar llops, fins a l’interès de l’Ethan Gall per arreglar el món a base de rehabilitar personalitats criminals, passant per la desfermada voluntat d’autocomplaença d’en Peyton Gall.

I anava més enllà de la família Gall. Segons en Gilbert Fenton, l’essència del cas implicava el control total d’en Richard Hammond sobre les seves quatre víctimes.

L’estratègia d’en Fenton, naturalment, passava per controlar la percepció pública del cas i, per tant, controlar les acusacions judicials futures i el destí d’en Richard Hammond.

Les forces ombrívoles per damunt d’en Fenton controlaven les investigacions en quatre jurisdiccions diferents.

Pensant en aquell estiu infame de feia tretze anys al campament Brightwater, en Gurney imaginava aquells quatre nois anònims: Lleó, Aranya, Llop i Mustela. En Moe Blumberg li havia confirmat que els altres nois els tenien por. Quina mena de control havien exercit sobre aquells nois? I sobre l’Scott Fallon?

I els quatre assassinats recents? Estava convençut que «assassinat» era l’únic terme vàlid per expressar allò que havia passat als quatre homes que van morir dessagnats amb les artèries dels canells seccionades. Fossin quins fossin els passos seguits per causar aquelles morts, el procés havia d’haver estat orquestrat amb les morts com a objectiu. D’això se’n deia assassinat.

I aquest era el més absolut acte de control.