Amor espinós

Durant els primers quilòmetres del seu camí de tornada cap a la natura salvatge de les Adirondack, la possibilitat d’alterar artificialment una cosa tan bàsica com el valor que una persona dóna a la pròpia vida va començar a semblar-li inversemblant, fins i tot absurda. D’altra banda, no era més inversemblant ni absurd del que eren els, per dir-ho d’alguna manera, «fets» del cas.

Mentre anava conduint i endinsant-se en les muntanyes, l’entusiasme que havia experimentat amb la trobada amb la Rebecca s’anava transformant en una mena de neguit el qual va atribuir parcialment a la nuvolada que estava diluint el blau del cel i insinuant la proximitat d’una altra pertorbació hivernal.

Quan va arribar a l’hotel, l’Austen Steckle era al telèfon darrere el taulell de recepció. Aquesta vegada va finalitzar la trucada quietament sense fer referències amb la veu alçada a la importància d’en Gurney.

—Celebro veure’l altra vegada aquí. Hi ha previsió de tempesta. Sap on ha anat la senyora Gurney?

—Perdoni?

—La seva dona, ha agafat un dels jeeps de l’hotel que tenim per als clients. Ha dit que volia anar a mirar el paisatge.

—A mirar el paisatge?

—Sí, ho fa molta gent. Observar les muntanyes. Ha marxat just després de vostè.

—Ha parlat d’alguna àrea específica? Li ha preguntat alguna cosa sobre itineraris?

—No. No me n’ha dit res.

En Gurney va mirar el rellotge.

—Ha dit quan pensava tornar?

L’Steckle va negar-ho amb el cap.

—No ha dit gaire cosa. És per això que li he preguntat a vostè.

—El vehicle que porta té GPS?

—Per descomptat. Per tant, no hi ha cap motiu per preocupar-se’n.

—D’acord —de fet, pensava que hi havia tota mena de motius per preocupar-se’n. Però va fer un esforç per dedicar l’atenció a quelcom que pogués fer realment. Veure l’Steckle allà dret li va suggerir una possibilitat.

—Si tingués uns minuts, m’agradaria acabar la conversa que manteníem aquest matí quan jo marxava.

L’Steckle va donar una ullada ràpida al voltant.

—D’acord. Parlem. A la meva oficina, com abans.

Van asseure’s a les mateixes cadires que havien ocupat abans en posicions oposades de l’escriptori fet amb taulons de pi.

—Vostè dirà. Què li passa pel cap? Sembla que tingui una certa confusió.

En Gurney va somriure.

—Molta confusió sobre les relacions que hi ha aquí.

—Quines relacions?

—Per començar, la que hi ha entre l’Ethan i en Peyton.

—Són germans.

—M’han dit que hi havia problemes entre ells. Em pot dir quina mena de problemes?

L’Steckle es va inclinar enrere i es va gratar la clepsa, pensarós.

—La mena de conflictes que pot imaginar entre un súper triomfador i un addicte perdut.

—Així l’Ethan no aprovava l’estil de vida d’en Peyton?

—I tant que no.

—Sembla que la cosa era seriosa.

—L’Ethan l’amenaçava de desheretar-lo. Ser dur amb aquell qui estimes.

—L’Ethan controlava la fortuna Gall?

—Essencialment, sí. L’Ethan tenia la clau de la caixa. Els seus pares sempre el van veure com el més responsable i així la part grossa de la fortuna va anar cap a ell, amb el benentès que faria el que calgués per en Peyton. I fa un quant temps va creure que el que calia era fer servir l’amenaça de la pèrdua de l’herència per fer anar en Peyton pel bon camí.

—I pensava realment complir l’amenaça?

—Crec que sí. La cosa va anar així: va donar-li a en Peyton un tast del que podria esdevenir-se. En el testament original de l’Ethan, la Fundació Gall Nova Vida es quedava un terç de les propietats i en Peyton, dos terços. Després, l’Ethan va canviar-lo de manera que en Peyton només se’n quedava un. Va assegurar-li que tornaria a estar com abans, si deixava les drogues durant noranta dies.

—I com va reaccionar en Peyton?

—Va abstenir-se’n durant gairebé seixanta, seixanta-un dies.

—I, llavors, va tornar-hi?

—No. Llavors l’Ethan es va suïcidar, o com collons ho vulgui dir.

—Mentre en Peyton encara se n’abstenia?

—Sí. Va tornar-s’hi a emmerdar altra vegada, però va ser uns quants dies després que l’Ethan… després que l’Ethan es morís, o com ho vulgui dir.

—Interessant. Per tant, en Peyton no es fotia res, però l’Ethan no va viure prou com per tornar-li a posar el testament a favor seu.

—La vida no és justa, oi?

—Aleshores, qui es queda l’altra tercera part? La Fundació?

—Em fa l’efecte que això no tinc el dret de dir-li.

—Per què?

—Només li puc dir que millor que no reveli aquesta informació. Es podria mal interpretar. Jo no voldria ser la causa d’una mala impressió, m’entén?

—Però vostè sap de ben segur el que hi havia especificat al testament modificat?

—La família Gall ha confiat en mi, i ho continua fent en molts aspectes. Per mor d’aquesta confiança sé moltes coses. Això és tot el que li puc dir sobre el tema.

En Gurney va pensar que seria millor no insistir en aquest punt. Ja hi hauria millors maneres d’obtenir aquella informació. Mentrestant, hi havia més preguntes a fer.

—En Wenzel, en Balzac i en Pardosa; com els recorda?

L’Steckle va encongir les espatlles.

—Els recordo de què?

—Quan sent cadascun dels noms, què li ve al cap?

—La cara. La veu. La roba. Coses així. Què vol saber?

—Algun d’ells havia vingut aquí abans?

—No.

—N’està segur?

—Ho sabria.

—Com van saber d’en Richard Hammond?

—És famós, oi? La gent el coneix.

—Li va semblar la mena de gent que normalment ve aquí a l’hotel del Llac del Llop?

—Hi ve tot tipus de gent.

—No hi ha gaires persones amb recursos financers limitats que vagin a complexos de mil dòlars la nit.

—No crec pas que els recursos del senyor Wenzel fossin limitats.

—Com ho sap això?

—Vaig llegir-ho al diari, després. Parlaven d’una casa amb terreny d’un milió de dòlars a Florida.

—I els altres dos.

—Les finances privades dels nostres clients no són de la meva incumbència. Podrien tenir més diners del que aparentaven. No és una cosa que jo vagi preguntant.

—I què passa si no li poden pagar?

—Tenim les seves targetes de crèdit controlades. Ens assegurem que la quantitat final estigui aprovada. Si no, se’ls requereix pagament en efectiu per avançat.

—En Wenzel, en Balzac i en Pardosa van pagar en efectiu o amb targeta?

—No recordo aquests detalls.

—És fàcil de comprovar. Podria fer-ho?

—Ara?

—Fóra una bona ajuda. Quatre clics i la resposta apareixerà.

Va semblar que l’Steckle barrinava fins a quin punt pensava cooperar. Va girar la cadira envers l’ordinador d’una segona taula que estava de cara a la paret. Al cap d’un minut o dos de moure i clicar el ratolí, va girar-se cap a en Gurney amb un gest de mal gust de boca.

—En Wenzel va pagar amb Amex. En Balzac amb una targeta de dèbit. En Pardosa en efectiu.

—No és gaire corrent pagar en efectiu, oi?

—No, no és gaire corrent, però tampoc és la gran cosa. Vull dir, hi ha gent a qui no agrada el plàstic.

O la petja que deixa, va pensar en Gurney.

—Quant de temps s’hi van estar?

—Què?

—Cadascun d’aquests tres nois, quantes nits?

Amb impaciència evident l’Steckle va consultar altra vegada l’ordinador.

—En Wenzel, dues nits. En Balzac, una. I en Pardosa, una.

—I el tractament antitabac d’en Hammond consistia únicament en una sola sessió?

—Correcte. Una sessió intensiva de tres hores —va arremangar-se el puny de la camisa de franel·la acabada de planxar per consultar el seu Rolex—. Ja estem?

—Sí…, a menys que vostè sàpiga alguna cosa que passés aquí i pogués haver propiciat aquelles quatre morts.

L’Steckle va negar lentament amb el cap i va mostrar els palmells de les mans.

—M’agradaria poder ser més útil, però… —va quedar-se en silenci mentre continuava movent el cap.

—Realment m’ha ajudat molt —en Gurney es va aixecar per marxar—. Una darrera cosa. Una pregunta una mica boja. Cap d’ells va fer algun comentari negatiu envers els homosexuals, el matrimoni gai o alguna cosa per l’estil?

—Com?

—Suposo que no, eh? Si hagués passat, vostè se’n recordaria, oi?

L’Steckle tenia una expressió de desconcert i neguit.

—On coi vol anar a parar?

—No és més que un angle foll del cas. Probablement, no vol dir res. Gràcies per la seva atenció. Molt agraït.