Una trobada al cel

Des del punt de vista d’en Gurney, el Departament de Policia de Palm Beach tenia la mida justa. Prou gran per tenir el seu propi Departament de Detectius, prou petit perquè el seu contacte allà tingués accés als punts clau de qualsevol investigació que s’estigués portant a terme. A més, el tinent Bobby Becker li devia un favor. Amb l’ajuda significativa d’en Gurney, en Becker havia pogut atrapar un pervers assassí en sèrie encara no feia dos anys.

En Becker es va posar al telèfon a la primera, el seu parlar amable i mig arrossegat amb accent del sud es feia ben palès.

—Inspector Gurney, quina sorpresa! —va fer una inflexió a la darrera paraula que feia entendre que no havia estat una sorpresa en absolut—. És un plaer parlar amb tu. Espero que tot vagi bé.

—Vaig bé. I tu, què?

—No em puc queixar. O potser hauria de dir, prefereixo no fer-ho. Queixar-se és una pèrdua de temps que podem altrament fer servir per eliminar les causes de les nostres queixes.

—Home, Becker, se’t veu més bon-nano-del-sud que mai.

—M’agrada que m’ho diguis. Al capdevall és la meva llengua materna. Nascut i criat a Florida. Ara, amb tanta gent de fora, ja som molt pocs. Uns estranys a la nostra pròpia casa. Què puc fer per tu?

En Gurney va dubtar uns instants, buscava les paraules adients.

—M’han demanat que col·labori en un cas que té ramificacions en diverses jurisdiccions. Una d’elles és Palm Beach.

—Deixa’m fer una suposició arriscada. Podria ser que parlessis del cas del «Doctor mortífer»? Així és com l’anomenen per aquí baix, això quan no li diuen el cas dels «somnis fatals».

—És aquest. No seràs pas tu l’investigador en cap de l’expedient Wenzel?

—No senyor, no ho sóc pas. Li va tocar al noi de la taula del meu costat i tot anava bé mentre el forense va signar l’informe que consignava probable suïcidi. Tot es va capgirar quan el reverend Bowman Cox va venir a dir-nos que no havia estat un suïcidi, que era un assassinat i que l’assassí era Satanàs.

—Què?

—No ho sabies, això?

—Se’m va dir que en Wenzel havia confiat a un capellà local que havia tingut malsons des que havia vist un tal Dr. Hammond al Llac del Llop. Quan en Wenzel va aparèixer mort, el capellà us ho va dir. Aleshores un de vosaltres va trucar a en Hammond però la conversa no va aportar res d’especial; una setmana més tard en Hammond us va trucar per dir-vos que s’havia assabentat, via un inspector de Nova Jersey, que hi havia un segon suïcidi. A mi m’ho van explicar així, cap referència a cap assassinat comès per Satanàs.

—Com obtens la informació?

—Donant moltes voltes.

—Ja veig que no gaudeixes de la confiança de l’inspector en cap Gilbert Fenton?

—És una manera de dir-ho. Explica’m més coses de Satanàs.

—A veure… no és pas una cosa fàcil. El nostre cap ens ha demanat que tots aquells detalls que encara no s’han facilitat als mitjans es quedin a casa. Realment vaig acceptar aquest tracte, vaig donar-ne la paraula. Tanmateix, el reverend Cox no es veu afectat per aquesta restricció. Sé que es pot contactar amb ell a l’Església de la Victòria Cristiana a Coral Dunes. El reverend és home de fortes conviccions i amb un gran desig de compartir-les.

—Gràcies Bobby, t’estic molt agraït.

—Encantat d’ajudar-te. Ara potser em podries respondre una pregunta. De fet és una qüestió que ens volta pel cap als d’aquest petit i modest departament d’aquí baix.

—Digue’m.

—De què punyetes va aquest capsigrany d’en Fenton?

Això va desencadenar una llarga discussió sobre la manera tan particular que tenia en Fenton de tractar amb els mitjans. A en Becker li desagradava especialment que un investigador de la Brigada d’Investigació Criminal assumís el rol de portaveu de les forces de seguretat en tots els aspectes del cas, així com també la seva demagògia amb els mitjans de tot el país, la qual cosa provocava que els investigadors d’altres jurisdiccions perdessin control sobre el flux d’informació i s’acabessin trobant en situacions compromeses amb els periodistes locals.

Després hi havia el tema de la hipòtesi criminal que en Fenton anava promovent, la qual en Becker considerava «improcessable i de cap manera provable». A en Gurney això el portava a plantejar-se una pregunta que el neguitejava més que el comportament d’en Fenton.

Qui o quins donaven suport al plantejament que en Fenton feia del cas? I per què ho feien?

Calia que hi hagués algú per sobre d’ell portant les regnes. En Fenton, al capdavall, no era més que el típic policia de carrera. Un agent de l’autoritat auster i proper a la jubilació no podia ser capaç d’actuar al marge d’una cadena de comandament.

Per tant, d’on venia tot aquell joc?

I quin era el premi per al vencedor?

Ara per ara, tot el que en Gurney i en Becker tenien eren preguntes. Però el fet que a tots dos els preocupaven les mateixes qüestions els donava una certa confiança.

Després d’haver airejat tots els temes oberts, en Becker va finalitzar la trucada amb un darrer pensament sobre el reverend Cox.

—Perquè et preparis per a qualsevol contacte que tinguessis amb aquest bon home et vull dir que s’assembla en gran mesura a un gran i degenerat ocell de presa.

La trucada que va fer en Gurney al número de telèfon que apareixia al lloc web de l’Església de la Victòria Cristiana de Coral Dunes va resultar un viatge a través d’un sistema de contestadors automàtics que el va menar finalment a la bústia de veu d’en Bowman Cox mateix.

Va deixar-hi el seu nom i número de mòbil, a més d’explicar que era un dels inspectors que portava el cas del quàdruple suïcidi i que esperava que el reverend podria fornir-lo amb més informació de primera mà sobre l’estat mental d’en Christopher Wenzel i potser explicar-li la teoria que tenia sobre el cas.

No feia ni cinc minuts que havia penjat el telèfon, quan va rebre una trucada. La veu tenia un accent del sud molt marcat.

—Inspector Gurney, sóc en Bowman Cox. Acabo de rebre el seu missatge. Si el prefix del número de telèfon indica alguna cosa, vostè truca des de la part nord de l’estat de Nova York. Vaig bé?

—Sí, correcte, senyor. Gràcies per trucar-me.

—Crec que les coses passen per alguna raó. He vist el seu missatge uns moments més tard que vostè l’hagués deixat, perquè estava a punt d’anar-me’n de l’hotel i he volgut comprovar la meva bústia de veu abans de marxar. I, sap on és la meva habitació d’hotel?

—No en tinc ni idea.

—És allà on menys se la imaginaria. A la panxa de la bèstia.

—Senyor?

—La panxa de la bèstia, Nova York. Som aquí per a defensar el Nadal d’aquells que l’odien, d’aquells que en neguen l’existència.

—Ja ho veig.

—És cristià, vostè?

No era pas una pregunta que normalment contestaria. Però aquella situació no n’era pas, de normal.

—Sí que ho sóc —no va afegir que la seva pròpia versió de «cristiandat» devia ser tan allunyada de la d’en Bowman Cox com Walnut Crossing ho és de Coral Dunes.

—M’agrada sentir-ho. Aleshores, en què el puc ajudar?

—Voldria parlar sobre en Christopher Wenzel.

—I el seu malson?

—Sí.

—I de com és que hi ha hagut totes aquestes morts?

—Sí.

—On és vostè exactament, inspector, ara mateix, mentre parlem?

—A casa meva, a Walnut Crossing, al nord de l’estat de Nova York.

En Cox va restar mut uns quants segons. L’únic so que en Gurney sentia pel telèfon era un tecleig suau. Va esperar.

—Ah, aquí. Van molt bé aquests mapes d’accés instantani. Bé, a veure, li faig una proposta. Crec que aquesta conversa és massa important per tenir-la per telèfon. Per què no ens trobem, vostè i jo, cara a cara?

—On i quan?

Hi va haver un altre silenci, aquest més perllongat, amb més tecleig d’ordinador.

—Diria que Middletown seria un punt mig perfecte per a tots dos. Hi ha un restaurant a la ruta 17 que es diu Halfway There. Sento com Nostre Senyor ens indica el camí. Què li sembla, hauríem d’acceptar el seu suggeriment?

En Gurney va donar una ullada a la pantalla del telèfon mòbil per veure l’hora. Eren les 12.13 del migdia. Si arribava al restaurant a les 13.45 i s’estava una hora amb en Cox podia tornar a ser a casa a les 16.15. Amb això tindria temps de sobres per resoldre les qüestions pendents del viatge de l’endemà al matí cap al Llac del Llop.

—D’acord, senyor Cox, trobem-nos allà a les 13.45.