El parany

En Gurney no era gens aficionat a les decisions ràpides. Generalment preferia consultar les idees amb el coixí i comprovar si tenien sentit a la llum d’un nou dia.

Però ara no hi havia temps per fer-ho així.

Amb la música de la tauleta de la Madeleine a tot volum, va descriure-li el pla alhora que l’anava perfilant mentre parlava.

S’asseurien a l’Outback i enregistrarien una conversa que després reproduirien a la suite. D’aquesta manera crearien la sensació que eren presents i vulnerables, a la suite, mentre en realitat no hi serien. Es col·locarien en algun lloc segur des d’on podrien observar qui s’hi apropava.

Durant la conversa fictíciament en directe, es produiria el llançament del «roc».

La conversa havia de ser el més natural possible. Haurien de fer veure que estaven a la suite, asseguts al sofà davant del foc. Havia d’estar basada en les converses reals que havien mantingut recentment sobre l’origen i el propòsit del assassinats, però la Madeleine hauria de seguir en Gurney pel que feia a punts específics que s’havien de tractar i quanta informació es podia divulgar. Ella havia d’expressar curiositat, ansietat, irritació, fins i tot, enuig; atès que res feia una conversa representada més creïble que els rampells imprevisibles d’emoció. L’hauria de pressionar perquè li expliqués més assumptes del progrés que feia pel cas i què pensava fer-hi a continuació. Al principi, ell es resistiria, però, a la llarga, acabaria responent amb fets suficients com per despistar aquell que els estigués escoltant. Aquest era el pla, tal com estava concebut.

En Gurney va esperar per si ella tenia preguntes o objeccions, però amb sorpresa va veure que no en tenia cap o almenys cap que volgués expressar. Se la veia decidida a interpretar el paper que ell li havia assignat.

Quinze minuts més tard, amb les jaquetes d’esquí posades, seien als seients davanters de l’Outback. En Gurney va posar el telèfon en posició d’enregistrament sonor i va deixar-lo a la consola.

Amb to fatigat i estressat, tal com en Gurney havia suggerit, la Madeleine fou la primera a parlar.

—Vols un foc?

—Què? —en Gurney sonava importunat, molest per haver-li interromput els pensaments.

—Un foc.

—Què passa amb el foc?

—En vols un?

—No ho sé.

—És prou abominable per encendre’l.

—Què és prou abominable?

—El temps. La grisor. L’aiguaneu. La neu. El vent. Aquest lloc miserable.

—Mmm.

—No creus que aniria bé un foc?

—Potser sí. Per què no?

—Bé. Doncs, l’encens?

—Sí, d’acord, ho faré. Però ara mateix no, d’acord?

—Quan?

—Per Déu, tinc una altra cosa al cap ara.

Hi va haver un silenci. La Madeleine va reprendre la conversa.

—Vols que l’encengui jo?

—Ja ho faré jo, d’acord? Ara tinc una altra cosa que em dóna voltes, he de veure si és correcta.

—Correcta, en què?

—Tot això del motiu.

—Creus que saps per què els van matar? I qui els va matar?

—A tots els va matar la mateixa persona, però no per la mateixa raó.

—I ara ja saps qui hi ha darrere de tot?

—N’estic força segur.

—Qui és?

En Gurney no l’hi va respondre.

—Qui és?

Tampoc no va contestar-li res.

—Digue’m-ho.

—Abans d’explicar-t’ho a tu o qualsevol altra persona, necessito fer una cosa.

—No ho entenc, si saps qui és l’assassí, per què no m’ho dius?

—He de fer anar la lògica amb en Hardwick. Aquesta nit, quan ell torni d’Albany.

—Ho sap ell, qui és l’assassí?

—No. Ho acabo de descobrir ara. O almenys penso que ho he descobert.

Hi va haver un altre silenci.

—David, és absurd que no em vulguis dir qui és.

—Abans he de consultar-ho amb en Jack. He d’assegurar-me que els enllaços del meu cervell també tenen sentit per a ell. T’ho faré saber a la nit. D’aquí quatre o cinc hores, ja està.

—Això és absurd! Si ho saps, digues-m’ho ara!

—Per l’amor de Déu, Maddie. Tingues paciència. Són poques hores.

—No hauries de trucar a la policia?

—És l’última cosa que voldria fer. Qualsevol cosa relacionada amb els assassinats aniria directe cap a en Fenton. I això complicaria molt la situació.

—Odio quan fan les coses així —la veu de la Madeleine estava plena de ràbia callada—. Saps com em fa sentir? —Va fer una pausa—. Què passa si es complica la situació? Crec que hauries de trucar al lloc de comandament de la BIC a Albany, immediatament, i explicar-los tot el que saps —va fer una altra pausa—. Per què no ho fas? Per què aquestes coses sempre s’han d’acabar amb tu enfrontant-te sol amb el dolent? Ja hi hem passat per aquí, David. Déu sap que ja hi hem passat. Massa maleïdes vegades. Sempre has d’acabar transformant una investigació en un tiroteig de western.

—Si sóc així, doncs, sóc així. La veritat? La veritat és que no vull que la cavalleria de la BIC es presenti aquí amb una flota de tanquetes i helicòpters. El cert és que vull agafar aquest desgraciat amb les meves pròpies mans. Ho admeto. Potser sóc un depravat. Potser tinc la ment retorçada. Però, saps què? No hi ha res que m’agradi més que posar a prova l’enginy amb un contrincant realment llest i, després, esclafar-li les pilotes!

En Gurney temia haver-se passat una mica amb aquest darrer comentari però va decidir que ja anava bé, era la fanfarronada típica que es produïa en converses com la que estaven tenint. I, a més, podia fer que l’oponent reaccionés amb més emoció que intel·ligència.

Va estar pensant durant un moment si havia de mencionar Brightwater o els sobrenoms Lleó, Aranya, Llop i Mustela, però va decidir seguir el consell de la Madeleine i minimitzar el contingut de la conversa. Deixar a qui estigués escoltant amb més preguntes que respostes. Deixar que la por creixés en la foscor.

Mentre pensava quina seria la millor manera d’acabar la conversa, la Madeleine va afegir amb veu d’enuig:

—Sempre la mateixa història, una vegada i una altra. Sempre és una qüestió del que tu vols o no vols, dels teus objectius, dels teus compromisos, de les teves prioritats. Mai no és sobre nosaltres. Què passa amb la nostra vida? La nostra vida ocupa algun lloc al teu cap?

Durant un moment, en Gurney va quedar desconcertat pel to i la mena de mots que havia emprat la Madeleine, potser perquè expressava de manera tan dura el tema del Jo contra el Nosaltres que existia a la seva vida real en comú. La dicotomia detectiu vs. marit de la seva vida. Va demanar a Déu que la fúria que acabava de percebre fos només teatral. Era exactament la mena d’emoció expressada amb espontaneïtat que faria instantàniament creïble la conversa a qui fos que els estigués escoltant. A més, li va donar una idea per concloure l’enregistrament.

Va sospirar amb cert èmfasi.

—No crec pas que pugui acceptar aquesta mena de tema… aquesta mena d’emoció… ara mateix.

—No —li va etzibar ella amb amargor—, és clar que no.

Després d’una pausa breu, ell va concloure.

—Tinc els nervis destrossats i no he dormit gaire. Em prendré un dels teus valiums i dormiré una estona.

Ella no li va fer cap comentari.

En Gurney va badallar sonorament i, a continuació, va aturar l’enregistrament.