Una seqüència d’esdeveniments curiosa

Dins del somni s’hi sentia un truc de telèfon. El so es metamorfosà en quelcom brillant. Els ulls blau verd brillants d’en Hammond. Brillant. Trucant.

—David, és el teu telèfon —la Madeleine estava dreta al costat del llit amb una bata de pelfa blanca. Duia el cabell moll. Li allargava el telèfon.

—El teu telèfon —li va repetir.

Ell el va agafar, va parpellejar per enfocar la vista i va veure que era una trucada oculta. La pantalla marcava l’hora, les 6.46 del matí. Va incorporar-se i va asseure’s a la vora del llit.

—Gurney. Digui’m.

—Sento despertar-te, David. Sóc la Robin Wigg.

—Cap problema, ja hauria d’estar alçat.

—Des que et vaig enviar aquell text, he estat dirimint si t’havia de fer una trucada de seguiment.

—Pel text que vas escriure vaig entendre que era una àrea sensible.

—Era una descripció incompleta. Per cert, et truco de manera no oficial, fora de l’oficina. Vaig al gra. Primer, sobre la foto del telèfon obert. El transmissor inserit al lloc del micròfon normal és un dispositiu altament restringit. No és només que no el tinguin a l’abast els policies federals en general, sinó que el seu ús està restringit al santa sanctorum de la seguretat nacional. Em sents?

—Estic doncs en el radar de gent perillosa?

—Una altra descripció incompleta. Deixa’m ser clara i breu. El que generalment se sap de l’FBI, la CIA, la NSA i les operacions d’intel·ligència militar ni tan sols grata la superfície del que realment passa. La mena de gent que s’ha pres interès en tu té accés a registres de tots el llocs web que has visitat, cada número de telèfon al qual has trucat, cada compra que has fet amb targeta de crèdit, cada llibre que has demanat en préstec a les biblioteques. A menys que portis desactivat el GPS del telèfon, saben cada ruta que has fet, cada adreça on t’has aturat, cada amic, cada metge, cada advocat, cada terapeuta. I això només d’aperitiu. Si decideixen que pots ser un destorb per a una operació que té dimensió de seguretat nacional, poden gravar les teves trucades, punxar casa teva. Poden revisar els comptes bancaris, la declaració d’hisenda, les teves dades escolars i universitàries, el teu historial mèdic. I et poden fer desaparèixer per sotmetre’t a interrogatoris de llarga durada sense garanties, només inventant-se un enllaç entre tu i una organització terrorista que potser ni existeix. «Protegir la pàtria» s’ha transformat en un xec en blanc en mans de gent sense escrúpols. Qüestions?

—Un centenar. Però em sembla que no vull sentir-ne les respostes.

—Bona sort, David, i vés amb molt i molt de compte.

Ell va donar-li les gràcies per haver pres el risc personal que anava implícit amb el fet de trucar-li. Però ella ja havia finalitzat la trucada.

Atès el quadre que la Robin Wigg havia pintat d’un ombrívol flagell governamental, era fàcil caure víctima de la paranoia. Però d’altra banda, atesa la naturalesa de la intrusió massiva del govern en les vides privades dels ciutadans, es podien descartar escenaris concrets considerant-los fruit de la paranoia? Els avenços en registre i gestió de dades anaven molt per davant del consens ètic sobre el seu ús. Posar aquesta mena d’eines de gran poder en mans de buròcrates ambiciosos i pagats de si mateixos era com donar armes de destrucció massiva a nois especialistes en assetjament escolar.

Era conscient que el control d’aquest previsible xoc de trens social estava fora del seu abast. Però sí que tenia control sobre com invertir el seu temps i el seu esforç. Mantenir l’enfocament adequat, o dividir-lo apropiadament entre els temes del cas i els temes de la Madeleine seria el seu repte principal. De vegades podia ser que, immergit en una investigació, oblidés que era el marit d’algú.

—No t’hauries d’estar preparant per marxar? —la Madeleine havia tornat a entrar al dormitori amb el seu iPad tocant música a tot volum, una de les tècniques que ell havia suggerit per burlar la vigilància acústica.

—Ja va bé —li va dir ell, alçant-se del llit—. Si sóc fora a les vuit, arribaré a Otterville a les onze. Per cert, com penses anar a can Hammond?

—No ho sé, puc agafar un dels jeeps o, fins i tot, anar-hi a peu, sempre i quan no nevi. És a poc més d’un quilòmetre.

—Has quedat a les nou, oi?

—En Richard em va dir que hi podia anar més d’hora i esmorzar amb ells. De fet, em va comentar que hi podríem anar tots dos, però no vaig creure que tu ho volguessis i, de tota manera, tens aquesta altra cita.

La millor resposta que li podia donar era un assentiment de cap amb els llavis ben premuts. Va murmurar alguna cosa sobre dutxar-se i afaitar-se, va entrar a la cambra de bany i va tancar la porta.

Sabia que l’enuig que sentia era absurd. Però no podia negar-ne l’existència.

Mentre es preparava per marxar cap a Otterville, va explicar a la Madeleine on l’escàner havia localitzat els tres transmissors al xalet i on havia d’intentar asseure’s amb en Hammond per limitar-ne l’efectivitat.

—Fes que els transmissors et quedin a l’esquena i parla tan fluix com puguis. També podries emportar-te l’iPad i posar música. Digues-li a en Hammond que això et relaxa.

Ella va allargar les mans cap a ell, tenia els ulls plens de llàgrimes. El va abraçar amb força, amb desesper, durant un llarg moment.

—Què passa? —li va preguntar ell.

—Venir aquí va ser un error terrible. Potser la pitjor decisió que hagi pres mai.

—Marxem quan vulguis.

—No. El problema és dins meu. Fugir no arreglarà res. Has de marxar. Potser el senyor Blumberg tingui la solució al teu misteri del Llac del Llop.

Sol dins el cotxe era més fàcil enfocar el cas. Va decidir dedicar la primera part del viatge a mirar d’identificar la discrepància que percebia en algun moment de les respostes que li havia donat l’Ángela Castro a la Casa de les nines Tabitha. Quan tenia aquesta mena de sensació, que hi havia aspectes que no acabaven d’encaixar, sabia que normalment valia la pena furgar-hi. Va treure el telèfon, va buscar l’enregistrament que havia fet de l’entrevista i va clicar la icona de «reproduir».

La gravació de seguida li va portar al cap amb vivesa l’escena de la Casa de les nines. Quan va sentir la veu de la Tabitha va tornar a xocar-lo l’estranya combinació del seu aspecte imponent amb el to educat i cortès que emprava. També va recordar que l’Ángela havia dit que la Tabitha esperava que ells dos «compressin una altra Barbie».

No podia, però, localitzar la incoherència que cercava.

Va tornar a posar la gravació.

Va ser durant aquesta segona reproducció que ho va sentir. Era una sola expressió.

L’expressió era «més endavant».

No era l’expressió en si mateixa, sinó el sentit que li donava l’Ángela amb la manera d’expressar-la.

En Gurney li preguntava què havia dit en Pardosa d’en Hammond i ella contestava que l’havia definit com a repulsiu.

Després en Gurney li preguntava si en Pardosa li havia parlat dels malsons.

Ella contestava: «Sí, però això ho va dir més endavant, quan em va explicar això».

El que cridava l’atenció a en Gurney era la manera com expressava «més endavant»; ho deia com si hagués passat un interval de temps relativament llarg. Però, també, assegurava que en Pardosa li havia parlat del malson la primera vegada que el va tenir, la nit després d’haver-se trobat amb en Hammond.

Presumiblement, la primera ocasió en què en Pardosa li hauria pogut dir que en Hammond era «repulsiu» havia estat la tarda del dia de la sessió d’hipnosi. I, més endavant, aquella nit o a primera hora de l’endemà al matí, li va explicar el malson. Per tant, havia passat un interval de dotze o divuit hores; un interval curt.

En Gurney s’adonava que s’estava embrancant per una pura especulació, basat només en la manera en què una determinada expressió li sonava a l’oïda. Abans d’anar més endavant havia de saber a què s’havia referit l’Ángela exactament amb «més endavant». Només sabia una manera d’esbrinar-ho. Va aturar el cotxe al voral, va buscar el número de l’Ángela a la llista de contactes i va prémer «trucar-hi».

Ella va contestar amb una veueta espantada.

—Hola?

Al fons se sentien veus provinents de la tele, riures, aplaudiments.

—Sóc en Gurney, Ángela. Estàs bé?

—Sí, em penso que sí. Què hi ha?

—Tot bé. M’encurioseix una cosa que em vas mencionar i he pensat que potser em podries ajudar. Pots parlar?

—Què vol dir?

—Estàs sola?

—Sí. Amb qui hauria d’estar? Sóc a la meva habitació.

—A l’hostal de la Casa de les nines?

—Sí.

—D’acord. Deixa’m explicar-te què necessito —va recordar-li la conversa que havien mantingut fins arribar al punt on ella s’havia referit a «més endavant» per separar dos moments: el moment en què en Pardosa li havia parlat del malson i el moment anterior en què li havia esmentat que en Hammond era repulsiu—. Em pregunto quant de temps va passar entre aquestes dues coses que l’Stevie et va dir.

—No ho entenc.

—En un moment determinat, l’Stevie va definir l’hipnotitzador com a repulsiu. I després, més endavant, et va parlar del malson que havia tingut. Va ser gaire més endavant?

—Oh, no ho sé pas. Vull dir, no em vaig dedicar a comptar els dies.

—Eren dies, doncs, no pas hores?

—Ah no, hores no, dies, segur.

—D’acord. Segons vas explicar-me, l’Stevie et va parlar del malson justament després de tenir-lo per primera vegada, la nit del mateix dia en què havia fet la sessió amb en Hammond. Vaig bé?

—Segur. Ho sé perquè érem aquí quan m’ho va dir.

—A l’hostal de la Casa de les nines?

—Correcte.

—Per tant, això significa que l’Stevie et devia definir en Hammond com a repulsiu, com a mínim un parell de dies abans. Abans que ell anés al Llac del Llop. T’ho devia dir quan encara éreu a Floral Park. És correcte?

Hi va haver un silenci, només se sentia el so de la televisió.

—Ángela?

—Sí, sóc aquí.

—Has sentit la meva pregunta?

—L’he sentit.

Va passar un altre moment.

—Ángela, és important. Com ho sabia, l’Stevie, que l’hipnotitzador era repulsiu abans de conèixer-lo?

—Suposo que algú li ho va dir.

—La persona que li va trucar?

—No puc explicar-te’n res, d’això.

—Perquè l’Stevie et va avisar que podies acabar morta si n’explicaves alguna cosa?

—Per què hi insisteix? —la seva queixa va sonar com un gemec desesperat.

—Perquè hi ha la possibilitat que acabem tots morts si no comences a confiar en mi i a explicar-me el que saps.

Un altre silenci.

—Ángela. Quan l’Stevie feia servir la paraula «repulsiu» per descriure una persona, què volia dir?

—Com ho puc saber això? —hi havia pànic a la seva veu.

—Però sí que ho saps, oi, Ángela? Ho noto a la teva veu.

El silenci que va haver-hi a continuació confirmava la veritat, per tant, en Gurney va tirar endavant.

—Tu sabies a què es referia amb la paraula, però et torbava, oi?

El silenci es va trencar amb una inspiració profunda. Després, una altra. Després, una inspiració plorosa. En Gurney va esperar. El dic es trencava.

—L’Stevie… tenia prejudicis sobre algunes coses. Sobre algunes persones. Entengui’m, era una bona persona. Però de vegades…, bé, tenia una mica de problema amb les persones gais. De vegades deia que el que feien era repulsiu.

—I que ells mateixos també ho eren?

—De vegades deia això, sí.

—Gràcies, Ángela. Sé que ha estat difícil per a tu explicar-me això. Només per estar segur de no equivocar-me, deixa’m fer-te una darrera pregunta. La persona que va fer la trucada a l’Stevie, la persona que tu penses que li va dir que havia d’anar al Llac del Llop a veure en Hammond, era qui li va confirmar que en Hammond era gai?

Hi va haver un llarg silenci.

—Això és importantíssim, Ángela. És qui li va confirmar que en Hammond era gai?

—Sí.

—I tu li vas preguntar a l’Stevie com era que volia anar a veure un terapeuta que sabia que era gai?

—Sí, li ho vaig preguntar.

—Què et va respondre?

—Que no havia de fer més preguntes, que era perillós.

—I no et va dir per què ho era?

—Va tornar a repetir les paraules de la nit en què va rebre la trucada: que podíem acabar tots morts.