El cos mort en qüestió

Quan en Gurney va apropar-se a la banyera i va mirar a dins no hi va veure res. Només aigua i una mica de vapor. Primer va observar-ho a la llum del quinqué, però, després, va encendre el llum de dalt per examinar-ho millor. No hi va veure res d’especial.

Va tornar a mirar la Madeleine, arraulida a terra, amb els genolls encara plegats contra els pits.

—Aquí no hi ha res —va assegurar-li ell.

—Colin.

Ell va parlar-li tan calmadament com va poder.

—No hi ha res a la banyera, Maddie. Només aigua.

—Sota l’aigua! —va cridar-li ella—. Mira!

—Ja hi he mirat. Creu-me, no hi ha res.

Ella tenia els ulls ben oberts per la por.

—Creus que et podries aixecar, si t’ajudo?

Ella no semblava entendre-ho.

—A veure si et puc alçar i portar-te, d’acord? Ens aixecarem i sortirem d’aquí.

—Mira sota l’aigua!

—D’acord. Ho tornaré a revisar —va anar a la banyera i es va entretenir a fer-ne una observació sobreactuada. Quan va remoure l’aigua amb el braç, ella va fer un sospir d’alarma.

—Ho veus, Maddie? No hi ha res aquí. Aigua i res més.

Va tornar a agenollar-se al seu costat.

—Què tal si t’aixeco i sortim de la cambra?

Sense esperar resposta va passar-li els braços per sota el cos. La posició en què ella es trobava li va posar difícil l’operació i van estar a punt de caure tots dos. Al final, va aconseguir portar-la fins al llit.

Va encendre els dos llums laterals del llit i va tornar a comprovar que no tingués cap os trencat, erosions o algun altre dany visible. Només va trobar una vermellor al maluc producte de la caiguda.

Va ajupir-se al costat del llit i va posar la cara a la seva alçada.

—Maddie, em pots explicar exactament què ha passat?

—En Colin. A l’aigua. Inflat —va mig girar el cap vers la paret que separava el dormitori de la cambra de bany—. L’he vist!

Li tremolava un petit múscul de la galta.

—Tot està bé, Maddie. No hi ha res allà. És una mena d’il·lusió òptica. L’aigua. El vapor, la llum dèbil…

—El seu cos era a l’aigua, ni vapor, ni llum dèbil! La cara botida, la cicatriu a la cella! La cicatriu del futbol! No sents el que t’explico?

Tot el seu cos es va posar a tremolar.

—Et sento Maddie, de debò.

En Gurney va alçar-se, va agafar el llençol i la manta dels peus del llit, i la va cobrir.

Va veure que seria inútil provar de convèncer-la en aquell moment, petrificada i tremolosa. La imaginació, els records i, potser, el verí de la culpa havien conspirat plegats per crear-li aquella il·lusió terrible. Ella rebutjaria qualsevol esforç que ell fes i s’exasperaria en considerar-se incompresa.

La va estar vigilant fins que va tancar els ulls. Ja hi hauria el moment apropiat, va dir-se ell mateix, per encarar la situació racionalment, potser, terapèuticament. Però ara mateix…

Les seves reflexions van estroncar-se, quan va sentir un so que venia de la cambra de bany. Un cruixit amb prou feines audible.

Li va pujar un calfred per l’espinada.

Va posar-se els texans i el jersei, va extreure la Beretta de la butxaca de la jaqueta i va desbloquejar-ne el fiador. Després de clavar una mirada angoixada a la Madeleine, va apropar-se silenciosament i amb els peus descalços a la cambra de bany.

Quan va arribar-hi, va tornar a sentir aquell cruixit feble; però ara semblava que vingués del passadís exterior. De fet, semblava que s’apropés a la porta de la suite. Va arribar-se a la porta amb quatre gambades silents. El pany estava en posició oberta. No l’havia tancat, quan hi havia entrat abans.

Va esperar, quasi sense respirar. Estava en la mateixa posició de la nit de l’apagada, quan la cara macabrament pertorbada d’en Barlow Tarr il·luminada pel quinqué que duia li havia donat aquell gran ensurt.

Va agafar fortament el pom, va dubtar un segon i llavors la va obrir de cop.

Veure en Barlow Tarr davant altra vegada no va representar per si mateix un xoc. Però hi havia quelcom en la mirada intensa de l’home que li va provocar un calfred.

—Què vol?

En Tarr va parlar amb una mena de murmuri raspós.

—Estigueu avisats.

—No para d’avisar-me, però no entenc on és el perill. M’ho pot explicar?

—Estigueu avisats del falcó que davalla en picat com el llop. Estigueu avisats del mal que els va matar tots.

—Va ser el mal qui va matar l’Ethan Gall?

—Sí, i els llops se’l van menjar, com al vell abans que ell.

—Com va morir, l’Ethan?

—El falcó ho sap. Cap al sol, cap a la lluna…

—Prou! Calla d’una vegada! —una veu enutjada va ressonar des de la part sense il·luminar del passadís.

La cara d’en Tarr va experimentar una sotragada, com si l’haguessin bufetejat. Va mirar cap al passadís com una bèstia acorralada i va fugir corrents per l’escala principal.

L’autor de l’ordre va aparèixer de cop sota la llum. Era en Norris Landon que s’apropava a grans gambades mirant furiosament cap al lloc per on havia fugit en Tarr. Va aturar-se davant la porta i es va dirigir a en Gurney.

—Està bé?

En Gurney va assentir-hi.

—Sí, gràcies.

—Aquest maleït ximple no hauria de voltar per dintre l’edifici. Ara veurà, potser he estat imprudent en espantar-lo així. Déu sap de què pot ser capaç ara, especialment amb una tempesta que s’apropa.

—Les tempestes l’alteren?

—I tant. És un fenomen ben conegut als establiments psiquiàtrics. Hi ha una consonància entre la cara més primitiva de la natura i les ments desequilibrades. Trons i terror. Extrems de les emocions. I, parlant d’això, no ha estat pas aquest ximple desvariejant el que m’ha fet venir a la seva habitació. La veritat és que he sentit un crit —va guaitar en Gurney interrogativament.

—La meva dona ha tingut un moment d’esglai. Ara ja està bé.

En Landon va dubtar.

—Ah, bé. Perdoni si em fico on no em demanen, però… —va callar en sec en adonar-se que en Gurney tenia una arma mig amagada al costat de la cama—, veig que va armat.

—Sí.

—És per… el que sigui que ha espantat la seva dona?

—Simple precaució. Un reflex del meu ofici.

—Ah. I la seva dona? Està bé, oi?

—Sí, perfectament.

—Si us plau, no em malentengui. No sé ben bé com expressar-ho —va tornar a dubtar.

—Dir el que?

—Ah. Bé. Pot semblar una pregunta ximple, però…

—Però, què?

—Només pensava… la seva dona, per casualitat, ha… vist alguna cosa?

—Què vol dir?

—Ha vist… alguna cosa que podria no ser real?

—Per què m’ho pregunta, això?

En Landon buscava les paraules apropiades.

—L’hotel té… una història estranya… una història d’una cosa que es podria anomenar «visions desagradables».

—Visions?

—Ho veu oi, per què no em decidia a treure el tema? Hauria d’haver callat. Sona més aviat ximple, ho admeto, però sé que els individus implicats en aquests… incidents… eren persones molt assenyades, no pas la mena d’imbècils que normalment expliquen aquestes coses.

—I quan van passar aquests incidents?

—En diverses ocasions, al llarg dels anys.

—I totes aquestes persones van mencionar haver vist el mateix?

—No. Pel que he sentit, cadascun…

En Gurney va interrompre’l.

—Pel que ha sentit de qui?

—De l’Ethan. Tal com ho recordo, mig ho murmurava. No era pas una cosa que volgués anunciar. Pel que em va explicar, la visió de cada una de les dones —tot són dones, per cert, les que han tingut aquestes experiències— tenia la visió d’algú proper a elles que havia mort. O, per ser més específic, algú proper a elles que s’havia ofegat.

En Gurney no va mostrar cap reacció a part de simple curiositat.

—Totes aquestes visions passaven aquí a l’hotel?

—Bé, he dit l’hotel, però també succeïen pels entorns. En un cas, una dona va veure una cara a l’aigua del llac. Una altra va dir que havia vist el seu germà mort en una capa de gel que es fonia al costat d’un dels xalets. El pitjor incident, segons l’Ethan, va ser el d’una dona gran que va tenir un daltabaix psíquic, quan va veure el seu primer marit, que havia mort feia trenta anys en un accident nàutic, dret a la dutxa. Pel que va dir l’Ethan, aquesta dona no va recuperar-se mai de l’ensurt.

—Aigua.

—Eh?

—Tots inclouen aquest element. Gent que es va ofegar. Persones negades que «tornen» en circumstàncies que inclouen l’aigua.

En Landon va assentir-hi pensativament.

—És cert, l’aigua sempre hi era present —va fer una pausa—. Bé, no vull ser impertinent, perdoni haver-li fet perdre el temps amb històries de fantasmes. Estic segur que totes tenen una explicació raonable. En sentir el crit les he recordat. He cregut que havia de venir a veure si passava res, però…, bé… no hi ha hagut danys oi, espero?

—Cap. Li agraeixo l’interès. Però hi ha una cosa que m’encurioseix. Per què és aquí vostè encara?

La pregunta va semblar confondre en Landon.

—Aquí? Ara? Parlant amb vostè?

—No. Vull dir aquí a l’hotel. Després de tot el que ha succeït. La mort de l’Ethan. La mort dels altres hostes. El lloc bàsicament tancat al públic. Desert. Atmosfera molt poc acollidora. L’obscura història i la basarda general del lloc. Tot són raons per no ser aquí.

En Landon va somriure.

—Tot és molt relatiu. La raó que un home pot tenir per marxar és la que té un altre home per quedar-se. M’agrada el clima de l’hivern, com més extrem millor. L’aspecte misteriós del lloc em resulta atractiu. Considero l’absència d’altres hostes com un avantatge, no com un inconvenient.

—I les quatre morts inexplicables?

—Ah, bé. Això pot semblar una reacció poc apropiada. Però el fet és que, en general, els misteris m’intriguen i aquestes quatre morts em fascinen. Aquesta qüestió genera una pregunta interessant. Jo només m’he de preocupar de mi mateix. Però vostè no està sol a l’hora d’encarar aquests problemes que m’ha comentat. Si es poden aplicar al meu cas, en el de vostè ho faran per partida doble. Per tant, la pregunta realment és: per què vostè és aquí?

—Em van convidar a fer una feina. Sento que m’he de quedar fins que l’acabi.

En Landon va aixecar la cella escèpticament.

—Si jo tingués una esposa no m’estaria aquí arribats en aquest punt.

En Gurney va fer un somriure educat.

—Aprecio la seva perspectiva. Hi pensaré. A part, si vostè té idees sobre les quatre morts, espero que les vulgui compartir amb mi —va fer-se enrere, tenia la mà a la porta, a punt per tancar-la.

—Quina mena d’idees?

—Idees sobre qui podria ser-ne el responsable. Com ho va fer i per què.

En Landon va encongir les espatlles.

—Suposo que hom ha d’estar obert a creure en la possibilitat que en Richard ho orquestrés tot. No és famós per anar fins als límits de la persuasió hipnòtica?

Hi havia alguna cosa juganera en l’esguard brillant i intel·ligent d’en Landon. I quelcom provocatiu en el seu to de tornada de tot. Això sense tenir en compte la incoherència entre els seus comentaris, i l’aparentment càlida relació entre ell i la Jane Hammond.

Però en Gurney va resistir l’impuls de continuar parlant del tema. Tenia una cosa més urgent a fer.